Pinta negre: el dret de reunió en perill

Ens estem acostumant a no immutar-nos davant dels atacs permanents a la democràcia i la politització de la justícia, i potser hauríem de fer un canvi de plantejament i actuar davant de la dualització de la vida política, que ens esta portant bona part de la cúpula judicial de l’estat, de l'anomenat sector conservador i fatxa, quan el jutge fa de polític i el polític vol manipular la justícia.
La darrera, l’acusació contra el lehendakari Ibarretxe i el Patxi López per reunir-se amb representants d’HB, crec que clarament vulnera el principi bàsic de tot estat democràtic, que és el poder-se reunir lliurement i parlar, perquè no crec que en cap de les dues reunions es parles de com reforçar ETA. Els jutges s’estan anant de l’aplicació imparcialment de la justícia als censors de la puresa d'unitat de la pàtria, algunes actituds em recorden el paper de la inquisició amb els càtars, que he llegit en alguna novel·la, i els seus judicis sumaríssims sense possibilitat de defensa, perquè abans de ser jutjat ja has estat jutjat.
Però abans de la darrera, que segurament no serà la ultima, n’hem patit d’altres com l’àtac al dret a la llibertat de premsa que va patir el fotoperiodista gironí, arrel de crema de les fotos del rei, que l’actitud respecte els que van cremar les fotos ha estat desproporcionada.
I per no parlar de l’abans d’abans i encara per resoldre, com és el cas de l’estatut de Catalunya, aprovat a les urnes, i segurament dissol pel tribunal constitucional.
Crec que la justícia ha d’estar al servei de la societat, i no ha fer de garant de la indivisibilidad d’España, en aquests moments les úniques persones lliures de fer el que vulguin sense control democràtic són els jutges i fiscals, i una cosa és la independència dels poders, i l’altre és l’abús de poder que s’està produint ara i avui. Cal un alçament pacífic i democràtic de la societat civil i polític per aturar la retallada de dret que estem veien cada dia.

Acebes: la mentida de la mentida

Hi ha gent, com l’Acebes, que es pensa que la resta de la humanitat som ignorants i sense memòria. El que no tenim és el do de la veritat absoluta com té el Sant Pare Aznar i els seus deixebles Acebes, Zaplana, Aguirre i Rajoy.

Van intentar guanyar unes eleccions amb la mentida de l’autoria d’ETA en l’11-M i ara per si no fos poc, no rectifiquen i diuen que es van equivocar, sinó que l’Acebes diu una altra mentida per no dir que va mentir, i ens diu que el PP no va contemplar la connexió d’ETA en l’11-M.

Aquesta gent que són catòlics, apostòlics, romans durant el catecisme no els i van ensenyar allò de no mentiràs, o senzillament apliquen la trampa i van a confessar-se amb el seus amics amos de la COPE, que darrerament s’han passat a un republicanisme una mica estrany, tot és qüestió de tres aves maria i ja poden tornar a dir les mentides que considerin oportunes, encara que aquestes juguin amb els morts dels atemptats del 11-M o d’altres.

La política hauria de tenir uns límits, un es pot equivocar i pot rectificar, ara arribar-te a creure les teves pròpies mentides i fer-ne veritats absolutes per manipular a la gent, supera els límits de l’estratègia electoralista, Tota aquesta gent podrien crear una Càtedra de l'ètica de la mentida.

L’únic de positiu que té aquesta noticia és que si l’Acebes continua en aquesta línia d’investigació electoral, tenim garantit una campanya electoral sense el discurs permanent de la conspiració tots contra el PP, de les tres obsessions, ja només en quedaran dos: el diàleg amb ETA, i l’estatut de Catalunya.

Sempre ens queda però el perill que l’Acebes gironina s’inventi alguna altre conspiració, l’altre dia deia que ha Catalunya als del PP els hi tirem pedres, jo diria que les pedres se les tiren entre ells i elles mateixos i sinó que li preguntin a la Veray.

Quan arribes a la teva Itaca

Navegant pels camins la mar t’ha portat cap a la teva itaca, el vent de darrera les muntanyes t’ha fet arribar al vell mig de l’empordà petit. Aquí heu creat una nova nació, una nació de persones que lliurement heu decidit, compartir sentiments, temps, territori, cultura,.... Aquesta nació ahir va crear el seu estat independent, lliure i democràtic.

Un estat que es farà sota els principis de la llibertat i la igualtat interna i la fraternitat amb els estats veïns i propers. Una nació integradora de totes les persones nouvingudes, amb educació en la llibertat i la cultura tot en un espai de convivència rica i plural.

Que la lluna sempre sigui plena i que el sol sempre us acompanyi, que la terra us porti bons fruits, que la mar us faci navegar en un mar de sentiments i que el cel us faci somiar sempre.

En Cuní content i feliç amb els esvorancs

Hi ha gent que quan està feliç i contenta es posa seriosa i contundent, aquest és el cas d’en Josep Cuní, cada dia en el programa el matins comença i continua amb tres mil connexions en directe a Bellvitge, Gavà, Barcelona,.... -fins i tot amb el meteosat- més que periodisme sembla una càtedra d’enginyeria de pont i camins, fent una tesi comparant els esvorancs amb els efectes posteriors a un terratrèmol.
El caos de les rodalies i el trànsit és evident que cada dia que passa, més que solucionar els problemes se’n creen de nous, tanta imprevisió mai s’havia trobat en un mateix lloc, supera qualsevol estratègia conspirativa per crear el caos en una societat moderna.
Milers de treballadors i treballadores que han d'anar a la feina pateixen les desgracies d’un ministeri i sobretot d’una ministra, que demostren la seva incompetència diàriament, una incompetència que crea un desprestigi diari en els serveis públics i una crisi permanent de desconfiança en el transport ferroviari. No sabem si càrrecs nous ho farien millor, però segur que pitjor impossible, per tant cal urgentment cessaments o dimissions, com a mínim de la ministra Alvarez.
Tot i la gravetat de la situació, i les dimissions necessaries, que certs mitjans de comunicació i certs periodistes en facin show mediatics fent una mono tema informatiu en una televisió pública tampoc no n’hi ha per tant, perquè sembla que es busca més el protagonisme del periodisme per damunt del problema, o aprofitar-se de les desgracies dels altres per tenir més audiència.

Quan la barretina no et deixa veure el país

Difícil d’explicar i fàcil de pensar, fa unes setmanes, que en uns moments concrets que penses sense donar ordres concretes -i menys orgàniques- el cervell, em va sortir aquesta frase -quan la barretina no et deixa veure el país- com a conseqüència que en els darrers temps tothom s’ha de posicionar sempre i en tot moment entre el blanc i el negre, i principalment al costat d’aquell que té la raó del cor com del cap, perquè ara toca el cap, ara toca cor i algú pot tenir la raó de les dues.
El que em diu el cor i el cap, és que un país no farà un canvi d’estructures socials i nacionals esperant el plebiscit. Aquest plebiscit s’ha de construir dia a dia, i aquesta amplia majoria social no sortirà de la inspiració divina, cal anar més lluny i trepitjar terra cada dia, que vol dir trepitjar terra: no només parlar amb els re-convençuts i convençuts de cada partit i els emprenyats temporals, sinó amb tothom.
Però tampoc no cal oblidar que governar per governar senzillament porta a governar, missatge pels que governen avui i també pels que van governar durant 23 anys.
El país tothom l’hem encallat en una rotonda sense sortida i anem donant voltes allà mateix esperant que després de 1714 voltes més quasi 300 derrapades trobem la direcció adequada, i no és tan simple.
Cal valentia política cal superar el passat i plantejar-nos des de les màximes aspiracions de tothom a on volem anar, i sobretot a on estem d’acord d’arribar cadascú, des de les cartes amagades i sabudes per tothom no anem enlloc, és com fer-se trampes al solitari. (continuarà..., o no)

La farsa de la contractació en origen

L’any 2006 la patronal catalana va demanar 10000 contractacions en origen i finalment només en va acabar portant un miler. L’any 2007 la patronal gironina va situar el contingent el 2122 llocs de treball a 1 d’octubre només havien formalitzat 143, dels quals van demanar 220 cambrers i només en van portar 3.
Davant d’aquestes dades demolidores com a mínim cal afirmar que les patronals i les empreses per molt que diuen que no troben gent i que han d’anar a buscar gent fora, la realitat demostra que durant aquests anys ens han pres el pel a tothom. Són ells qui van fer aquestes propostes de contractació en origen i en el cas de les comarques gironines no han arribat ni al 7%. Crec que l’administració davant d’aquest engany s’hauria de plantejar algun tipus d’actuació.
Aquesta realitat confirma que la política adequada per cobrir vacants de llocs de treball, s’ha de fer aquí, no cal ni lluny ni molt lluny. Tenim en aquest moment gent, principalment dones i joves, que han vingut via el reagrupament familiar i que tenen permís de residència i no de treball, només caldria fomentar la formació i garantir un contracte de treball, al mateix temps es coneix que hi ha gent treballant sense papers i sense contracte, aquí tenim dos realitats que si hi ha voluntat es poden fer polítiques de creació d’ocupació i d’integració.
Les patronals i les empreses donaran la culpa de la seva actitud impresentable, a la burocràcia i la lentitud de l’administració, però per molt que tinguin una part de raó mai pot justificar que hagin demanat uns 40 conductors de camió i no hagin fer cap contracte, i així professió a professió.
Per si algú té la temptació de plantejar sistemes de contractació privats, crec que cal rebutjar-los, la contractació en origen ha de ser pública per dos motius: un per que el fluxos és competència de l’administració cal garantir els drets aquí i allà i segon imagineu-vos el negoci clar i obscur que crearia empreses aquí i empreses allà, quina garantia tindríem que no fos una fòrmula de legalitzar les màfies tant l’est, com del sud, com d'aquí: les persones com a mercaderia i sense drets.

Si algú vol les dades complertes totals, per demarcacions i professions, envieu-me un mail camil@camilros.cat i us les passo, són dades oficials del ministeri de treball.

3 consells per ser un bon blogger (meme)

L’Eduard Diaz m’ha enviat això dels anomenats meme’s, en concret tres consells per ser un bon blogger després d’un profund instant de reflexió aquests podrien ser el tres que avui penso, demà potser serien uns altres:

1. Ser el més constant i periòdic possible.
2. Aprendre dels altres blocaires amb més mili, tant de continguts com de dissenys.
3. Crear un bloc interactiu i plural, fugir dels monotemes obsessius.

El meme diu que el marron s’ha de passar a tres persones més i com a la xarxa l’igualtat entre home i dona brilla per la seva absència aquestes són les tres nominades: Dolors Bassa, Empar Pont i Anna Simó.

Lluís Companys per Pere Quart el 1940

prefereixo recordar Companys amb la gent i el somriure, perque ell era poble treballador català, que somriu i lluita

El sentiment de Pere Quart el 1940 -fragment de veu i sang- avui encara és present:

La Pàtria -tota gent i cada llar-
sols a mitges vivent en l'esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s'estremí de la muntanya al mar.

I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l'antiga flama torni a prendre.

Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.

(5) Les perles d’en K1000

L’art retro o l’internacionalització de l’economia gironina. Quan el turistes arriben en autobús a Girona i comencen la seva ruta turística pel pont de Sant Felix i van a fer la primera fotografia es troben amb la sorpresa de la combinació de la tradició i el modernisme de l’art retro del totxo (mireu foto) aquella escultura que ja forma part del paisatge de l’especulació de totes les ciutats, a Girona ha arribat a competir amb la catedral, aquella catedral majestuosa que com ens descrivia Pla és omnipresent des de qualsevol lloc de ciutat ara ja te competència.
Parlant de competència, també hi ha la teoria que tot està en el marc de l’estratègia de la competitivitat i sobretot de l’internacionalització de l’economia gironina, imagineu la de gent que portarà arreu del món la postal de la catedral i la grua amb el cartell de Grues Prat. Grues Prat ja te trucades de Nova York, Amsterdam, Frankfurt i París per encàrrecs de grues, en concret a París estarà situada just davant de l’Arc del Triomf.

De Birmània a Santa Coloma de Farners. La comunitat budista s’afegeix a la Plataforma de No a la MAT, el dubte està en si el budisme serà present en tots els moviments reivindicatius d’arreu del món, o en aquest cas la qüestió no és la consciència ecològica sinó que la MAT passarà molt a prop d’on viuen, interessos legítims però potser molt interessats.

L’informàtic de la Ramon Llull escriu en castellà. Després de l’intens debat del català i el castellà a Frankfurt, resulta que en Bargalló té un infiltrat a la Ramon Llull, si us baixeu el cartell de Miquel Barceló per la Fira de Frankfurt el nom del document és diu cartel. Tant temps dedicat els debats de les essències i no han tingut temps de passar el corrector del Gencat per la web de la Llull.

Che: la vida per un món millor

Aquesta biografia de Pacho O’Donnell , llegida ja fa algun any, és una bona forma de recordar Ernerto Che Guevara. El llibre és un passeig per a tota la seva vida amb les dosis necessàries de critica, darrera els grans líders també hi ha d’haver la critica necessària potser és una manera que el seu record segueixi viu.

Més que glossar la figura històrica que s’ha convertit en una icona mediatica, crec que és necessari reivindicar el dret a somiar desperts, el dret i la necessitat dels mites i els herois, una societat sense mites i herois en part és una societat buida. I potser avui tenim una societat buida. Quants referents polítics i socials hi ha avui vius lluitant per un món millor, sense grans líders que facin caminar, la gent seu i per tant encalla les il·lusions d’alliberament nacional i de justícia social.

Des del rebuig a la violència com a instrument polític, el Che va formar part d’un temps en que la violència era un instrument polític, tant de l’opressor com de l’oprimit per alliberar-se. Però sobretot va porta il·lusió i somnis fets realitats a bona part d’Amèrica, no va donar caritat al poble, els va portar el pa de la lluita com millor eina per sortir de la pobresa, l’opressió i del colonialisme espanyol.

Avui 12 d’octubre és un bon dia per parlar del Che i de tota aquella gent que encara lluiten contra l’imperialisme espanyol de 1492 i que encara és vigent en moltes comunitats indígenes d’Amèrica llatina i actualment agafa també forma de multinacionals per seguir explotant les riqueses de la terra sense repartir-la en la seva població.

Qui té el melic més gros

Arrel de la presencia de la literatura i la cultura catalana a la ja famosa Fira de Frankfurt, ha passat com en quasi tots els debats que tenim sobre qüestions relacionades amb la cultura i la nació: una competició per veure qui té el melic més gros, sort que la competició no ha anat d’evacuació de gasos amb soroll per aquell lloc situat darrera el melic una mica més avall, ja que llavors el país en aquests moments patiria una contaminació major que la dels cotxes i les grans ciutats.
Sempre tenim l’encert de crear debats repetitius sense solució, perdem el temps, ens encallem on ens encallem sempre, en un debat sobre qui és clàssic, qui és modern, qui és cosmopolita, qui és fins i tot post modern i l’únic que s’aconsegueix és seguir tirant-nos pedres a la nostra pròpia teulada tot trencant teules i provocant goteres en una casa encara per construir i l'única conseqüència és donar feina els paletes catalans, que darrerament cada dia han de canviar una teula o una altra.
La llengua, la literatura i la cultura catalana en general ha d’aprofitar totes les oportunitats de sortir al món perquè quan més se’n conegui més forta serà la nostra cultura. Cal superar l’eterna lamentació del sadomasoquisme nacional i caminar endavant i en positiu. I en aquest sentit el discurs -escrit- d’en Quim Monzó -video- és un exemple de caminar i d’ensenyar al món una cultura mil·lenària que es mou, que té ganes de continuar creant sense oblidar la història i les seves arrels més profundes, però que al mateix temps és àgil, culte, moderna i fins i tot irònica i divertida

Finalment pot acabar passant com en el maig del 68 que tothom hi era a Frankfurt menys en Quim Cubert que va anar a un altre Frankfurt que també és bo.

La premsa es mou? Cap a on?

En les darreres setmanes hem tingut dues novetats en la premsa escrita: Una La Varguardia i el seu lifting facial i l’altre el nou diari Público amb una clara orientació política.
Respecte a La Vanguardia no hi ha molt dir, és un lifting de modernitat però el fons segueix sent el mateix, un diari conservador que té el màster de navegar amb el poder que cada moment hi hagi i fer el canvi gradualment sense que es noti.
Público en canvi neix amb un clara direcció política de suport al partit socialista i en concret a en ZP, alguns diuen fins i tot que te data de caducitat després de les eleccions, un diari nou amb un estil agressiu, grans fotos i grans missatges, modernitat i internet per tant adreçat als joves i a la lectura fàcil.
Tot i no està d’acord amb la línia política, si que s’ha de dir que és un producte nou que dona uns punts més de qualitat que la premsa gratuïta i fa una premsa d’apostes clares.
En la premsa hi trobo a faltar, opinió compartida amb professionals del sector, que siguin més generadors de notícies anar a la recerca de la notícia i no esperar tant que la informació o filtració t’arribi a la redacció, així com també línies polítiques més clares, ja que l'objectivitat i la independència en si mateixa no existeix, com diria Espriu: la veritat és un mirall trencat en 1000 bocins.
La premsa es mou? A mi m’agradaria que es mogués cap a espais de poder aprofundir més els temes tot superant el titular fàcil de la xifra o el tant per cent, deixar de ser uns simples taquígrafs del present només. Poder cada dia anar a comprar aquell diari que aplega el meu espai polític i social, i no haver de buscar entre línies o esperar aquell article d’opinió puntual.
El cas de público pot marcar si la claredat del missatge va en contra ho ha favor de les comptes de resultats dels diaris i dels mitjans en general. I per tant deixar d’anar a buscar el centre polític i teòricament neutre per trobar espais periodístics diferents.

Es crea una ONG de suport al pobre empresari

El món cada dia s’està tornant més injust pels pobres empresaris, tothom els fa culpables de tots els mals de la societat, se’ls criminalitza quan un treballador té un accident de treball greu o fins i tot si es mor treballant a la seva empresa. Tot ha arribat a un nivell insuportable, s’ha conegut que a un d’aquests pobres empresari l’han condemnat a tres anys de presó per la mort de dos treballadors, quan ell no havia fet res, però res de res, ni tan sols posar les mesures de seguretat.
Darrerament també estan patint una estratègia juedo maçònica per part dels treballadors, ara per provocar pèrdues a l'empresa es dediquen expressament a tenir accidents de treball lleus per tenir quinzes dies de festa, qui ho tenia que dir això fa quaranta anys no passaria, però per si no fos poc a sobre quan apareixen els inspectors de treball es treuen les proteccions de seguretat, casc inclòs, perquè així l'inspector pugui multar l’empresari, com si ja no pagues prous impostos al final els pobres empresaris tindran acabar declarant tots els diners que facturen.
Però el complot no es queda aquí, diuen que estan assessorats pels sindicalistes, aquells personatges que sempre protesten i que l’únic dia que treballen és quan hi ha una vaga us heu fixat que darrerament no es fan tantes vagues com abans. Aquests personatges que abans quan tenies un problema agafaves el President del comitè d’empresa el convidaves a un dinar i el pujaves de categoria i problema solucionat, i ara ni així.
Per si no fos poc darrerament no troben gent per treballar 10 hores diàries per poc més de 600 €, la gent no fa formació perquè no se’ls augmenta el salari ni la categoria, hi ha sobre pretenen voler conciliar la vida personal i familiar amb la feina, que s’han pensat.
Davant d’aquesta situació insostenible la gent honrada, venerada i de seny estan creant una ONG de suport als pobres empresaris, amb l’objectiu d’eradicar totes aquestes injustícies que estan patint. Si voleu participar en l'ONG de suport al pobre empresari adreceu-vos a la patronal gironina FOEG i en el seu defecte a la Casa Reial que són els únics que darrerament els i donen cariñu.

El dijous Dario Fo

Quan la setmana comença arribar el seu final, un espai per desconnectar i divertir-te sempre va bé. Ha començat la Temporada Alta 2007 de Girona – Salt, i no podia fer-ho de millor manera: un Teatre Municipal de Girona ple per escoltar i gaudir del monòleg del joglar italià Dario Fo.
Tot ha començat quan apareix en escena vestit de monjo budista per donar suport a totes les persones que a Birmània volen viure en llibertat, denunciant les detencions que s’estan produint tot i que oficialment es neguen. Tot ha continuat en una defensa de la crítica social des de l’ironia, però que no és cap broma sinó la voluntat de denunciar i ridiculitzar la injustícia com una forma de també col·laborar a canviar aquest món. No li hauria anat malament anar a teatre al President de la FOEG i escoltar la crítica que ha realitzar dels accidents de treball mortals, aquells que tothom en passa per sobre i pels que a Girona cada quinze dies una persona perd la vida treballant.
Reivindicar l’art del teatre com un espai d’art i cultura per compartir, fruir-ne però sobretot com un instrument directe de compromís, i no col·locar el teatre com un espai només de consumisme cultural sense cap voluntat de compromís, mentre la gent va al teatre no pensa i fins pot fer una becaina -Dario Fo dixi-.
Cada cop que surto d'una obra de teatre em corre per les venes les ganes de tornar a fer teatre, com vaig fer durant més de sis anys. El teatre té la màgia de la creació, de la proximitat real del públic, sents el seu alè, et transformes en un personatge i deixes de ser tu, tot i que ho segueixes sent, per introduir-te en un món real però imaginari. La calor de l’esforç amb la calor del públic produiex una fòrmula màgica per compartir i si construïm un teatre amb compromís i voluntat transformadora podem arribar a ser lliures durant un parell d’hores, tant actors com públic.