Hi havia un lloc en el món...

Hi havia un lloc en el món a on la temporada d’estiu hi feia molta calor i a la d’hivern molt de fred, a l’estiu no podies anar a la platja, ni a l’hivern a esquiar, et quedava la banyera, però amb la sequera qualsevol s’arrisca que et posin una multa, i per esquiar com a molt en el millor dels casos esqui indor nocturn.
Junt aquest fet anomenat diferencial, així denominen ells a la resta de la humanitat, ens trobem que a l’hora d’anar a comprar roba per la nova temporada, aquí la temporada dura quatre anys, però n'hi va haver una que en va durar trenta cinc, es troben que els colors per molt que hi havia gent innovadora i transgressora no canvien, segueix amb el negre consegrat, el blau pur i el caqui indivisible, els únics colors que ja no és troben, com a molt els podeu trobar al rastro ara anomenat outlet, són el gris porra i el marro calabós. Com veureu els danys directes i col·laterals són d’un altre món, del seu món.
Fa poques setmanes van inventar la sol·litud majoritària, que consisteix que totes les teves amistats t’estimen com un deu i als mateix temps cap dels teus veïns no vol compartir ni l’ascensor amb tu, quan abans tots excepte els del fons a la dreta estaven disposats a compartir-ho quasi tot, ara com a molt diuen que n’hi ha un que potser s’atreviria a compartir la terrassa exterior, tots els altres han quedat ben escarmentats, els deixen entrar a casa i els ha deixat sense mobles.
També han creat la post-jubilació, que vol dir tornar després de jubilat, i que consisteix en acomiadar al conserge actual que moderava les reunions de veïns, aquell que més o menys discretament es dedicava a controlar que tothom no parles al mateix temps i que com a molts no s’insultessin més de tres vegades al dia. El post-jubilat idoni és fonamental que s’escolti molt i molt, que parli més que calli i que sobretot sigui el garant de la unitat del cortijo.
Després del post jubilat tenim el premi a la persona que l’hagi fet més grossa, el record guinness d’enguany difícilment serà superable, molts opinadors ja diuen que en propers anys segur que queda desert. La persona guanyadora te com a premi l’eternitat vitalícia, faci el que faci ella continua, els mèrits d’enguany han estat: aconseguir que tothom estigui en contra teva, fins i tot encara que només en l’intimitat i la nocturnitat molts del teus també, aconseguir també el record de pitjor funcionament de l’ascensor, transport necessari per anar cada dia amunt i avall, i quan el vols canviar per un altre de més nou et cauen les parets mestres del vell i el nou si havia de funcionar aviat, doncs serà molt més tard.
I finalment tenim el premi d’honor, el millor de tots per a molts, una feina de gran responsabilitat d'estat -de la qüestió-, aquest és per l’amic o amiga que hagi portat més amics que qualsevol altre, aquella persona que ha convertit alguns veïns amb amics, feina molt difícil i feixuga que han aconseguit només dos, la persona guanyadora com a premi li tocarà passat fred i calor, ja que serà la responsable de pujar i baixar la bandera i de manar a tots els segurates que vigilin l’edifici, això si que és un premi.
El seu món funciona així is diferent, i aquest cuentu encara no s'ha acabat, perquè n'hi han que tenen molt de cuentu.