1r de maig (III): igualtat d’oportunitats per a tothom

El mercat del treball és un dur reflex de la discriminació que patim en el conjunt de la societat, malgrat que els nous vents treballen per la igualtat d’oportunitats per a tothom. Estem en una societat tradicionalment masclista i classista: si ets dona, jove, immigrant i vius en un barri dels anomenats obrers, tens totes les realitats per patir discriminació.

Les grans polítiques aprovades darrerament han d'ajudar a trencar aquesta dinàmica discriminadora en el mercat de treball. Però el canvi ha de ser més profund, si no canviem les arrels de la nostra societat, aquestes polítiques es poden quedar en simple imatge. La discriminació positiva és fonamental en els inicis per força canvis, però si després no és convens i no s’educa els canvis no arrelaran.

Quina discriminació ens trobem a la feina: Si ets dona, te’ns moltes barreres per accedir a càrrecs de responsabilitat, sota l’excusa de la disponibilitat, i pots cobrar menys que un home per desenvolupar feines similars. Si ets jove, el teu contracte segur que serà temporal i precari i per sota de formació que has estudiat amb un salari baix. Si ets immigrant, hauràs primer de treballar un temps sense papers i contracte i en les feines més dures, aquelles que la gent no vol fer. Si tens alguna disminució física i psíquica, el mercat de treball et rebutja. Si vius en un barri o poble dels anomenats obrers et serà més difícil trobar una feina estable i de qualitat que si ets fill de casa bona.,...

És un anàlisi cruel, però per desgràcia és una realitat diària. Qui vulgui obviar-la o negar-la, que miri cap a un altre costat. No serveixen els exemples que confirmen la regla, és cert que hi ha gent que aconsegueix l’anomena’t “èxit social” i trencar totes aquestes discriminacions. Però la majoria de la gent, en un grau o un altre, pateix aquestes discriminacions per raó de gènere, origen, edat i classe social,... Mentre hi hagi una discriminació per petita o gran que sigui cal extirpar-la.

1r de maig (II): salaris dignes per tothom

Un terç de la gent que treballa tant a les comarques gironines, com també en el conjunt de Catalunya, cobra a final de mes 1000€ o menys. Quan el nivell de vida cada dia és més car, els tipus d’interès pujant, les guardaries moltes no són ni publiques ni gratuïtes, la inflació incontrolada, els lloguers són un atracament, comprar casa està més a prop del miracle que d’un dret,el preus de les residencies per a la gent gran,...

Treballar ha de ser una eina pel progrés social, perquè cada dia tothom puguem viure millor, i actualment en molts casos l’esforç del treball no és remunera’t dignament. Sindicalment la UGT hem obert un procés de reivindicació i mobilització, que no s’acaba demà, sinó que és permanent i que esperem que mig termini puguem aconseguir que cap persona no cobri menys de 1000€.

Ho reivindicarem en tots els convenis col·lectius, siguin de l’àmbit sectorial i territorial que siguin. Al mateix temps també cal demanar al govern de l’estat que situí el Salari Mínim Interprofessional en els 1000€ aquest és l’objectiu final, però mentrestant no podem esperar i hem decidit actuar a tot arreu.

Els grans objectius sindicals no s’aconsegueixen d’avui per avui, tenen un recorregut més llarg, però si no es comença segur que no s’aconsegueixen les coses. La UGT de Catalunya ja vam demostrar l’any 98 que són possibles els canvis, en aquell moment mitjançant una ILP vam demanar que la gent que treballava a les ETT’s cobres el mateix que la resta, no és va aconseguir al moment però quatre anys més tard si, sinó haguessim començat s’hauria aconseguit? I així mateix passarà amb la reivindicació dels 1000€, si tothom ens impliquem ho aconseguirem, la UGT de Catalunya ja s’ha implicat ara et toca a tu.

1r de maig (I): cal mobilitzar-se

Quan arriben certes dates reivindicatives que són festa, surt sempre el discurs del perquè? manifestar-se, i aquests mateixos que ho qüestionen, després automàticament critiquen que hi havia poca gent, que manifestacions com la del 1r maig són antigues que ara en l’era del post-modernisme de disseny ja no toca.

Són aquest mateixos que no creuen i critiquen el paper del sindicalisme, però quan tenen un problema ells o la seva empresa està a punt de tancar, són més sindicalistes i més purs que tots els sindicalistes del món.

La coherència i el compromís és demostra cada dia, i dies com el 1r de Maig cal seguir sortint al carrer per manifestar-se. Hem aconseguit al llarg de la història del sindicalisme grans conquestes socials. Però encara patim moltes desigualtats en el mercat del treball, poden ser diferents de fa 100 anys, potser llavors és deien d’una altre manera, però per desgracia encara tenim precarietat, salaris baixos, accidents de treballs, discriminació per raó de gènere, d’edat o d’origen,...

Per aquests motius i molts altres cal seguir reivindicant un mercat de treball amb igualtat, ocupació de qualitat i salaris dignes.

Manifestació a Girona

1r de Maig a les 12h.

A la plaça de la Independència

Una rosa per Sant Jordi

Una rosa per Sant Jordi,
per l’amistat i per l’amor,
una rosa per regalar,
a tothom qui la vulgui rebre,
malgrat que la distància
sigui infranquejable
la rosa trenca tots els murs,
una rosa que malgrat l’adversitat,
després de la foscor porta la llum.

No hi ha res impossible,
perquè tot és possible,
de vegades ens semblarà
que tot s'ha acabat,
però demà tot continuarà més enllà.

El desig és més fort que la nostàlgia,
la força és més valenta que la resignació,
i la confiança guanya les lluites
que d’altres donen per perdudes.

Sant Jordi: el cinema en català. 2n regal

Aquests són dels regals qui un no voldria, però també te’ls fan. Tenim l’agradable notícia de la pel·lícula El coronel Macià, com no vaig poder anar a l'estrena que van fer Omnium a Girona. Vaig pensar, entre pensament i pensament també penso, que aquest cap de setmana, que se’ns acosta Sant Jordi, era un bon moment per anar a veure una pel·lícula amb un triple compromís de militància, feta a Catalunya, en català i sobretot recordar un dels líders imprescindibles de la nostra història: Francesc Macià.

Quin ha estat el 2n regal, no ser de qui és si de la industria i distribuïdores del cinema o de les institucions publiques o de totes elles. En donar una volta per internet per trobar la programació de la pel·lícula per aquest cap de setmana de Sant Jordi, perquè si fóssim un país normal dilluns hauria de ser festa nacional, el regal ha estat que en totes les comarques gironines només la pots veure a Olot i al total de Catalunya només a 10 cinemes, informació cinema de la Generalitat.

Primer he cregut que no ho estava buscant bé, fins que hi arribat a l’Agenda de Girona, que només la troba a Olot, hi ha la pagina de la Generalitat que tinc la doble sorpresa que en tota Catalunya el cap de setmana de Sant Jordi només la passen en 10 cinemes.

Com pot anar bé el cinema en català, la llengua catalana i la conscienciació nacional, si davant d’una pel·lícula de la magnitud d’aquesta, tot és queda resumit en deu cinemes repartits arreu. El cinema, com el conjunt de mitjans de comunicació, és una de l’eines millors que tenim per l’integració cultural i l’augment de la consciència nacional i social, si l’ús que en fem arriba al ridícul com en aquest cas, cal un replantejament, tant a l’industria de la cultura com a la Generalitat de Catalunya.

Sant Jordi: la llengua i l’amor. 1r regal

Ja tinc el primer regal de Sant Jordi, va ser dimecres a primera hora d’una tarda plena de calor, com el calor que porta Sant Jordi, un passeig per la rambla com aquell qui va distret mirant a tot arreu.

El bon temps bé després del mal temps, tant pel cel com pels sentiments, l’amor és com la pluja que cantava el poeta, tot dient: al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Qui pogués navegar en una mar plena d’onades passatgeres, i una tramuntana que t’empeny cap un més enllà feliç per damunt de l’adversitat dels moments. Qui pogués mirar més enllà d’ahir, segurament l’ahir i el demà serien més feliços.

Sant Jordi ja ha tornat, és un moment pel país i per l’amor, per l’amor i pel país, mai dues realitats havien estat una, m’estimo tot allò proper, estimo per: desig, amistat, fraternitat, solidaritat, i sobretot per amor a les persones i la terra que ens fa ser com som, amb la nostra llengua i amb el nostre pensament lliure.

El 1r regal de Sant Jordi, mireu foto, va ser tornant de Barcelona a Girona, després de l’estrès barceloní, no hi ha rés millor que relaxar-se comprant els llibres per regalar, però aprofitant l’avinentesa, em regalo a mi mateix dos llibres 2x1, Cien años de soledad, edició commemorativa, diuen que amb l’edat i la vida que porto aquest és el meu futur, jo crec que no, ara bé, una soledat compartida amb els/les que vols compartir voreja el paradís. L’altre regal és l’obra completa, poesia i prosa, de Joan Salvat-Papasseit, per seguir estimant el país amb tota la fermesa. Un regal com si em conegués de tota la vida, literatura de la bona i poesia per somiar en un futur lliure.

Katiusca

Ja he apadrinat una paraula, més pensant en els records de la infància que en la puresa de la llengua, com que se’n poden apadrinar fins cinc, encara en puc trobar quatre més de més compromeses, tinc, i si no ho heu fet també teniu temps, fins el dissabte 21 d’abril.

Katiusca: és un dels records, en el sentit trapella, de la infància. Ara en diuen botes d’aigua segur que és més correcte, però nosaltres en dèiem katiusca, per la marca, perquè botes d’aigua per nosaltres no ho era del tot correcte, ja que eren per la pluja però sobretot quedaven plenes de fang, potser els temps han canviat i ara com que tot és ciment la majoria de nen i nenes ja no poden jugar amb les katiusques.

Anant o sortint de l’escola amb els amics primer es començava amb el salt de longitud, és a dir a veure qui saltava la bassa o la riera, i un cop ja t’havies o t’havien mulla’t i enfangat, llavors el salt que tocava era el trapella i consistia en saltar com més fort millor a sobre la bassa i quan més gent mullessis millor. Les katiusques no tenien forats però segur que arribaves a casa amb els mitjons mullats i mig enfagat. Per tant la pluja no era un problema sinó un joc, posar-te les katiusques era sinònim de joc assegurat.

Per confirmar que la paraula katiusca no s'utilitza, quan he anat a buscar la imatge al google per katiusca no en sortia cap he hagut de posar botes d'aigua.

Escola Nova, poble lliure

“L’escola és el primer graó d’una societat, perquè sigui lliure” paraules d’Antònia Adroher, gironina, militant del POUM i sindicalista de la FETE-UGT. Amb aquestes paraules podríem resumir la voluntat de la Generalitat republicana en presentar,com a gran prioritat, l’ensenyament com a eina d’alliberament individual i col·lectiu.

Les escoles no eren només escoles, eren, com en deien en aquells temps,el Palau de Cultura. Els infants eren els primers ciutadans de la república, entenent també la cultura com un valor suprem que havia d’ arribar a tots els barris i després a tot el poble, per aconseguir passar d’habitants a ciutadans.

L’escola Nova, i els assajos pedagògics de l’ institut-escola i de la Normal construïen la “república dels mestres” com a pilar fonamental dels fons ideològic de transformació social. Si es feia una escola laica, unificada i activa, era sembrar els fonaments d’una societat republicana basada en el treball i la fraternitat humana.

Aquestes paraules són un resum copiar/enganxar de l’acte i exposició de cartells de la república que ha realitzat aquest dilluns la Federació d’Ensenyament de la UGT – Comarques Gironines referent als mestres de la República. Estar amb mestres compromesos com Xavier Besalú, pedagog, Roser Font, mestra i secretària general de la FETE-UGT comarques gironines i Salomó Marqués, professor de l’UdG, sempre t’ ensenyen alguna cosa nova, avui una classe magistral de memòria històrica del model d’ensenyament republicà.

De vegades tornar enrere i en el nostres dies poder tornar a crear un model educatiu compromès no estaria gens malament, per no dir que estaríem més a prop de l’utopia, sinó si fos que els altres pot ser també tornarien a treure la pols als tancs, “però qui no s’arrisca no pisca”.

Totes les infraestructures les volem per ahir

Anem tard i s’ha posat de moda crear grans moviments mediàtics per demanar, ara de la nit al dia, totes les infraestructures imprescindibles i unes quantes més aprofitant l’avinentesa.

Volem el TGV i els aeroports, la línia MAT i l’energia nuclears, la NII i el 3r carril de la AP7, el desdoblament de l’eix i el quart cinturó, les rodalies de RENFE però quan funcionin bé i el tren de Barcelona-Puigcerdà per anar directe a París que és més recte,... i així podria continuar posant exemples de demanda de noves infraestructures o el seus traspàs a la Generalitat.

No és que hi estigui en contra de tenir un país de primera divisió en infraestructures, ara bé trobo poc seriós i a punt d’arribar al caos totes aquestes demandes. Perquè el sector empresarial (cambres, patronals, gremis,...) tenen aquesta presa històrica per aconseguir-ho ara tot? perquè aquesta unitat de demanda no la feien fa 10 anys amb la mateixa contundència que ho fan ara? Perquè llavors no tocava i ara si?

Els problemes de competitivitat econòmica i d’infraestructures ja fa molt anys que els tenim, els problemes de competitivitat en el model econòmic i industrial de Catalunya i la seva qualitat d’ocupació ja hi havia gent que l’any 98 avisàvem dels perills de la pèrdua de pes industrial.

Caldria potser prioritzar les demandes, i decidir quines són les més importants pel desenvolupament econòmic, social i territorial de Catalunya. Si no podria arribar a mal pensar, i creure que els sectors empresarials només reivindiquen quan no manen els seus amics, perquè no ho fan sempre?.

Un país el construeix primer la seva indústria no les seves infraestructures, ja podem tenir unes infraestructures de primera i anar perdent pes industrial, jo prioritzaria més o com a mínim igual el crear un model industrial competitiu que generi riquesa i la reparteixi amb unes infraestructures adequades i sostenibles.

La joia del Ter

De vegades creiem que el millor està lluny, segurament perquè no sabem valorar el que tenim més proper i per tant més sovint. Ens pot passar amb la gent més propera com en els productes que ens porta la terra, el mar o en aquest cas riu Ter.

El riu Ter segurament és conegut al llarg del seu recorregut, per la seva activitat industrial del tèxtil i moltes vegades per la seva contaminació, pels problemes de cabal que pot tenir, ja que arriba a la seva desembocadura a la mediterrània, per Torroella, més com un afluent que com un dels grans rius del país.

Però tot i aquesta realitat n’hi ha un altre, el Ter és un riu que neix muntanya enllà, i que al llarg dels temps i dels seu pas ha generat riquesa arreu i per tothom, amb la industria ha creat feina i ha fet un país més equilibrat socialment i territorial, un riu pot portar si es sap gestionar la riquesa per allà on passa, i com agraïment final podem gaudir d’una de les joies del país, no cal anar al Norte com creuen molts, les angules del Ter són una joia de l’Empordà per disfrutar.

Unes angules saltades amb all o si voleu també amb gambes i bolets, et fa arribar els màxims nivells de plaer, davant d’aquest productes la cuina de disseny no pot competir, perquè el que surt directament de la terra o en aquest cas del riu, en si mateix no necessita res més que gaudir-ne al natural, i si te les pots menjar en un restaurant com el Picasso que està en la Gola del Ter, el plaer augmenta perquè aquesta joia del Ter la tens allà mateix.

No cal buscar més lluny perquè les joies millors són davant teu. Si tenim una joia del Ter com les angules, perquè volem l’or negre de Rússia en forma de caviar. Disfrutem primer el que és nostre que la resta ja vindrà, o no.

14 d’abril: república catalana per tothom

El 12 d’abril de 1931 van tenir lloc unes eleccions municipals que van provocar un canvi de règim a l’estat espanyol ja que les esquerres van guanyar, uns dies després vam passar de la monarquia a la república amb tot el que va comportar de canvi social i polític.
Del 17 al 19 de març del 1931, a Barcelona tenia lloc una conferència de les esquerres, amb la participació de bona part de l’esquerra catalana d’arreu del país, en la qual es pren la resolució de crear un nou partit que aglutinés un espectre molt ampli de la societat catalana, sota el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya i liderada per Francesc Macià.
Neix de la suma nacional i d’esquerres el gran moviment que un mes després guanyaria àmpliament les eleccions davant de la dreta regionalista de la Lliga, i que el 14 d’abril del 1931 primer a l’Ajuntament de Barcelona amb Lluís Companys al davant i principalment unes hores més tard, Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana com a Estat integrant de la Federació ibèrica, per una república que volia la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles del món, des dels drets tant dels homes com dels pobles i per afermar la pau internacional.
Quan parlem dels anys trenta sempre ens ve el record de les grans dates, el 31, el 34 , el 36 i el 39. Però el més important va ser el molt es va construir social i nacionalment en un temps tan curt i tan convuls. Els avis, com a mínim ideològics, de l’actual dreta van fer tot el possible perquè el avenços no es produïssin, però fins que no es van alçar amb les armes no ho vam aconseguir. Les esquerres vam treure la monarquia a les urnes i la dreta treu les esquerres amb les armes ja que per les urnes no ho va aconseguir, perquè el poble estava amb les esquerres.
La república va portar la democràcia a tot el poble, primer només pel fet de ser república amb el que comporta per tota la ciutadania que ens fa iguals, és a dir tota i no se’n salva ningú.
El 1931 es reconeix per primera vegada el dret a les vacances retribuïdes pels treballadors i treballadores.
El 1932 s’aprova l’estatut de Sau, que reconeix bona part de les aspiracions nacionals de Catalunya.
El 1933 s’aprova el dret a vot per les dones, fins llavors no hi havia sufragi universal, no fa tants anys que tothom pot votar.
Durant tota la república es fa una revolució pedagògica en l’educació, formant a les persones amb un esperit crític i de llibertat.
La llei de contractes i conreus que tenia com a filosofia: la terra per qui se la treballi.
Així podria posar més exemples per afirmar que aquells anys van ser sobretot uns anys de grans conquestes socials en un marc de construcció nacional. El 14 d’abril és un dia per commemorar especialment totes aquelles persones que ens considerem d’esquerres, republicanes i catalanes en el sentit més ampli de la paraula. És així que es van guanyar unes eleccions com aquelles municipals, des de la suma i la pluralitat però sobretot des del compromís de transformació i de ser proper a la gent, ja que tots som gent.

El plaer de menjar i parlar

El que va inventar que les taules i les cadires servien per menjar i parlar, caldria fer-li un reconeixement mundial. La vida te molts plaers i un dels que m'agrada més és compatir una taula tot gaudint del menjar, del vi i de la sobretaula i sempre tot acompanyat d’una bona conversa tranquil·la però intensa.

No sé qué passa però la taula, la cadira, el menjar, el vi i el parlar fan una poció màgica que fa molt difícil per no dir impossible les discussions, amb una taula al mig quasi sempre es troba el consens, i sinó segur que els problemes ja no són tan problemes com abans de començar el dinar o sopar. El compartir menjar i beure aporta una dosis de tranquil·litat i relaxació que les reunions no aporten.

Cal aprofitar tots els instants per compartir sensacions, experiències, per sincerar-nos cada dia una mica més, per cercar noves amistats i sobretot perquè les actuals cada dia siguin millors. L’amistat que es pot crear al voltant d’una simple taula, ni els murs més grans la poden aturar, no hi ha res millor que poder compartir paraules i sentiments.

Un bon lloc per aquestes sensacions, és un dels restaurants nous de Girona, l’Occi al carrer Mercaders, que el va descobrir l’Albert i el seu gust no podia fallar. Un lloc tranquil pel vell mig de Girona, gent jove amb empenta i un servei proper, una carta moderna que elabora a la perfecció la qualitat preu, tot acompanyat d’una petita però gran carta de vins, tant de la terra com també dels Monegros enllà. Avui per exemple un tàrtar acompanyat d’un vi d’en Llach.

L’evangeli segons Jesucrist

Com que aquests dies, entre anar de processó en processó, tindreu temps de llegir, ja sigui perque a la televisió fan les mateixes pel·lícules de cada any per setmana Santa, però això tot i que sigui per una setmana a l’any, és una veritable penitencia encara que només sigui televisiva, perquè fer uns dies de festa i tranquil·litat no van malament a ningú.
Ahir que vaig fer bondat i ja em vaig adonar, que no n'havia d'haver fet, el via crucis de setmana santa havia començat, i el primer acte reflex de rebel·lia va ser tancar la televisió, posar jazz del català Llibert Fortuny i anar buscar un llibre i si pot ser que no fos el nou testament, que per cert el tenia de quan vaig fer la comunió, vaig trobar entre els llibres pendents, que no són pocs, L’evangeli segons Jesucrist de Jose Saramago, un altre acte de rebel·lia.

Amb aquest llibre Jose Saramago es va posar en contra tota l’església oficialista i tradicionalista. I pel que he començat a llegir no m’estranya, ens situa a Jesus en el marc d’una família normal fill de fuster, i per tant ens qüestiona tot el que el vaticà i els seus amics sempre ens han explicat. Haig de confessar que com acabo dir abans, he pecat, perquè encara no he llegit tot el llibre i ja l’estic recomanant. Expliquen que diuen que l’evangeli dels lectors diu que no recomanaràs ni regalaràs cap llibre fins haver-lo llegit tot. Però per si no ho sabeu m’agrada pecar.
Ara bé, és un pecat que es pot perdonar, ja que recomanar Saramago és llegir la literatura de la bona i amb compromís, encara no he llegit cap llibre d’ell que no m’hagi enganxat del principi al final. Quan el comences a llegir costa ja que això de que pràcticament no utilitzi punts, ni seguits i menys a part, fa que sigui una lectura sense pauses, però cal dir que quan estàs a dins no pots parar fins el punt final.
Si sou creients abstenir-vos d’aquest llibre, perquè us pot emprenyar tant com a mi les pel·lícules de Semana Santa, però no deixeu de llegir Saramago teniu el seu darrer llibre Petites memòries, que tracta de la seva infantesa, o d’altres clàssics com: La caverna, assaig de la ceguesa o de la lucidesa.