Aquesta tardor el debat sobre l’estratègia de l’independentisme estarà a debat intern i també de portades als mitjans de comunicació, buscant aquests darrers la morbositat de l’enfrontament, incidint especialment en allò que enfronta més que en allò que uneix.
El camí de l’independentisme ve de lluny hi ha arribat lluny: l’any 1992 –en les eleccions- és el primer cop que un partit aposta decididament per la via parlamentaria cap a la independència, de llavors fins ara han passat 15 anys. En els iniciïs d’aquests 15 anys dialècticament tot era més fàcil, el paper era d’oposició arreu –excepte en algunes alcaldies molt puntuals- passat els anys cada cop la capacitat de govern a anat creixent fins el moment actual, des del 1975 Esquerra no havia tingut tanta incidència política, tant a Catalunya i la resta del Països Catalans com a Espanya.
Aquest creixement electoral i de base social, ha estat gràcies a la capacitat de sumar –any rere any- del projecte d’esquerra nacional de situar l’aspiració a la plena llibertat nacional com l’element clau per aconseguir la justícia social, tant abans com després d’aconseguir l’alliberament nacional. El que s’ha vingut anomenar el fil roig de la independència, o com construir un estat català del benestar.
És avui, en un moment en que el cim està més a prop que mai en la nostra història recent, que es pot fer una debat reflexiu, propositiu tot buscant el consens de com continuem el camí al cim de l’estat català del benestar. El important és no cometre, un altre cop, els errors de la formula de l’independentisme per debatre: una cursa per la puresa ideològica + la veritat absoluta + la manca autocrítica + barrejar el debat polític amb les aspiracions personals –tant dels crítics com dels que manen- + plantejar el debat de guanyadors i perdedors, mai de consensos = els resultats finals dels anys 80 i 90 ja són per tots coneguts. Escric aquesta formula des de l’autocrítica, ja que durant els anys 90 com la immensa majoria d’independentistes d’esquerres i aplicat aquesta formula i la perspectiva del temps em diu que no porta enlloc: destrueïx més que construeïx.
El debat té que separar el polític dels canvis de persones, s’ha de centrar en trobar consensos i no en guanyar o perdre votacions, si hi han d’haver renovacions de persones no s’han de centrar en la depuració o en el rodillo oficial,... En conclusió, les organitzacions es fan grans i creixen des de les negociacions i els consensos, mai des dels blanc o negres. M’agradaria que aquest cop l’independentisme fos capaç de debatre tot el que s’hagi de debatre, de fer tota l’autocrítica que s’hagi de fer, renovar el que s’hagi de renovar, trobant l’equilibri del projecte i les seves persones,... i que el resultat fos que hem fet grans consensos que hem sumat més, per continuar el camí cap a l’Estat Català del Benestar, que està més a prop que mai.
El camí de l’independentisme ve de lluny hi ha arribat lluny: l’any 1992 –en les eleccions- és el primer cop que un partit aposta decididament per la via parlamentaria cap a la independència, de llavors fins ara han passat 15 anys. En els iniciïs d’aquests 15 anys dialècticament tot era més fàcil, el paper era d’oposició arreu –excepte en algunes alcaldies molt puntuals- passat els anys cada cop la capacitat de govern a anat creixent fins el moment actual, des del 1975 Esquerra no havia tingut tanta incidència política, tant a Catalunya i la resta del Països Catalans com a Espanya.
Aquest creixement electoral i de base social, ha estat gràcies a la capacitat de sumar –any rere any- del projecte d’esquerra nacional de situar l’aspiració a la plena llibertat nacional com l’element clau per aconseguir la justícia social, tant abans com després d’aconseguir l’alliberament nacional. El que s’ha vingut anomenar el fil roig de la independència, o com construir un estat català del benestar.
És avui, en un moment en que el cim està més a prop que mai en la nostra història recent, que es pot fer una debat reflexiu, propositiu tot buscant el consens de com continuem el camí al cim de l’estat català del benestar. El important és no cometre, un altre cop, els errors de la formula de l’independentisme per debatre: una cursa per la puresa ideològica + la veritat absoluta + la manca autocrítica + barrejar el debat polític amb les aspiracions personals –tant dels crítics com dels que manen- + plantejar el debat de guanyadors i perdedors, mai de consensos = els resultats finals dels anys 80 i 90 ja són per tots coneguts. Escric aquesta formula des de l’autocrítica, ja que durant els anys 90 com la immensa majoria d’independentistes d’esquerres i aplicat aquesta formula i la perspectiva del temps em diu que no porta enlloc: destrueïx més que construeïx.
El debat té que separar el polític dels canvis de persones, s’ha de centrar en trobar consensos i no en guanyar o perdre votacions, si hi han d’haver renovacions de persones no s’han de centrar en la depuració o en el rodillo oficial,... En conclusió, les organitzacions es fan grans i creixen des de les negociacions i els consensos, mai des dels blanc o negres. M’agradaria que aquest cop l’independentisme fos capaç de debatre tot el que s’hagi de debatre, de fer tota l’autocrítica que s’hagi de fer, renovar el que s’hagi de renovar, trobant l’equilibri del projecte i les seves persones,... i que el resultat fos que hem fet grans consensos que hem sumat més, per continuar el camí cap a l’Estat Català del Benestar, que està més a prop que mai.
12 comentaris:
amic camil t'aproximes a la socialdemocracia classica! Una forta abracada neoyorkina!
Camil, una molt bona reflexió!
Ens aproximem al'estat del benestar espanyol, com a una autonomia més. Estat Català del Benestar? Amb Montilla de president? Si us plau, un respecte per la intel·ligència de la gent
Ens coneixem dels temps de les JERC, molt bona la reflexió.
Salut. (i maduresa)
La reflexió, com et diuen, és acurada i seriosa en el seu plantejament. Personalment, aquestes reflexions em fan mal, no pel que és desitjar la independència del meu país. Jo he fet una llarga cursa per la vida des d'una ideologia conservadora en l'ambient familiar, fins a la meva emancipació emocional, social i de pensament. Realment, comento que em fa mal, no pel desig utòpic que en tinc i sento (de fet ja em sento ben independent, em sap greu ferir algunes susceptibilitats, però per mi "la resta d'Espanya" és l'estranger a nivell visceral)sinó per la viabilitat del projecte. Quan surt aquest tema, em trobo fermament convençuda de què estem demanant i somiant un impossible en aquest estat d'autonomies que compartim volgudament o no. Quan vaig a comprar, quan sento la gent que vénen de vacances, o fent passejadetes per Barcelona,(ben poc hi vaig i sempre m'emprenyo) la parla que domina no és la meva. Escolta la ràdio, quan truquen a algú en algun programa informal de tarda. Majoritàriament, si són persones anònimes, la primera resposta és en castellà. I doncs, creus que en una votació per l'autodeterminació, la gent que viu a Catalunya farien majoritàriament un vot per la independència? Malhauradament, em sembla que quedaríem per grana. Per plorar, si ho pensem racionalment. Abraçades somiadores però poc esperançades.
Uf quin rotllo aquesta teva amiga zel! Explica-li que és un blog i que vol dir la paraula comentari.
Hola a tots! felicitats Camil pel teu darrer escrit, una joia!
Per l'amic Josep Ma, sé perfectament que és un comentari, me'n faig un bon tip de llegir-ne a d'altres blogs, i no acostumen a tenir intervencions de menyspreu, si no és el cas que s'ha insultat prèviament algú. D'altra banda, si no va bé, l'autor el treu i punt, d'acord? Salut i força.
Des del respecte de qui no és independentista, però si d'esquerres, comentar-te que el que planteges és un bon camí. Convençut de què el catalanisme progressistes ha de ser capaç d’ampliar el camp de joc, cal ser conscients de què el debat s’ha de poder realitzar sense perdre de vista la necessitat de governar el nostre present, i això passa per consolidar el model de governança actual ,com a plataforma per fonamentar, per què no un futur Estat Català.
Jo discrepo obertament d'aquest article, però accepto aquest tipus de reflexions, sempre i quan no rebaixem les nostres reivindicacions
en l'escrit no hi ha cap rebaixa, l'únic que utilitzo el concepte estat català del benestar i en cap moment vull dir estat del benestar català. Per tant pot haber rebaixa en plantejar un Estat Català amb benestar. Cap problema en la discrepancia és sana i bona, gràcies per obertament criticar i signar.
Ara som una Nació sense Estat del Benestar.
Sense benestar, sense estat, però de moment el que no ens poden negar és la Nació.
Em sembla perfecte el camí que has assenyalat, però el que crec, és que de vegades tendim a fer reflexiions del que s'hauria de fer i ens oblidem del que podem fer ara. Una de les coses que no puc entendre, és per què no s'apliquen les lleis, ordenances, etc, que estan aprovades i en vigor. Per posar un exemple, la llei que obliga a rotular, com a minim, en catala qualsevol establiment, botiga o negoci, no s'aplica de cap manera, i com aquestes moltes mes. Si normatives com aquesta no som capaços de fer-les complir, jo soc escèptic en l'entesa de tots per aprofondir en coses molt mes complexes.
Publica un comentari a l'entrada