dimecres, 26 de setembre de 2007

poder respirar, poder lluitar

En Cessari Gili, nascut l’any 1929, fa 25 anys que milita a ERC, i dimarts se li va reconèixer la seva llarga militància, l'acte va tenir lloc durant una assemblea d’ERC a Girona, a càrrec de la Maria Mercè Roca, amb el seu verb de la paraula compromesa i amb caràcter, parla tan bé com escriu o escriu tan bé com parla.
En Cessari és l’exemple d’una generació que quasi no va poder gaudir de la república i que va patir tota la dictadura. Una generació que va tenir la responsabilitat, a l‘interior i a l’exili, de guardar la història i la llengua, perquè no ens fos robada i destruïda. Una alta responsabilitat que van saber portar a terme fins la democràcia, poca i incomplerta, però democràcia, i així ens ho va recordar, en el seu discurs en uns parells de moments ens va parlar de: poder respirar.
Poder respirar com a manera de viure en llibertat i en democràcia, pels que no hem viscut en dictadura no podem arribar a ser conscients realment del que han patit tot una generació de catalans i catalanes, anònims per obligació perquè deixar de ser-ho podia suposar presó, repressió, tortura, exili,... amb les paraules de Cessari i de tota aquesta generació el record viu ens ha de fer ser conscients que cal anar més lluny, però que també hem fet molt de camí malgrat les dificultats.
Cada generació construeix una part de la història, la que pots o la que et deixen, estem avui aquí, la generació actual que no ens hem d’aturar en el camí, hem de continuar caminant tant en la foscor com en la claror, no aturem la història, no repetim la història, construïm una nova història de plena llibertat i igualtat, per la gent i pel país, és el millor homenatge a tota aquella generació de dones i homes que ens han portat fins avui.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Avui t'has superat a tu mateix!
Una narrativa plena de sentiment i poesia, aquí sí que pots posar-hi allò que no es veu del paisatge,és allò que no es veu darrera del sentiment d'un reconeixement.

sarónico ha dit...

Catalanes y Catalufos
27 de Septiembre de 2007 - 13:50:36 - Pío Moa
Hoy, en la columna invitada de "El Economista":

CATALANES Y CATALUFOS

Pío Moa

“Catalufo” es un término despectivo aplicado no a los catalanes, sino a los nacionalistas, similar al de “charnego” con que los catalufos designan al oriundo de otras regiones. Con una diferencia: la voz charnego rebaja a alguien por el mero hecho de haber nacido en otro lugar, mientras que catalufo desprecia a quienes piensan y actúan de modo muy ofensivo para el resto de los españoles.

Los nacionalistas catalanes suelen parapetarse detrás de Cataluña para defender sus dañosas fantasías, y a menudo se cae en su juego identificándolos como “los catalanes”, aunque solo sea por abreviar lo de nacionalistas o separatistas. He leído la idea de dejarlo en “nanes” (“nascos”, para los correspondientes vascos), pero no parece que vaya a cuajar. En cambio el más popularizado catalufo, despojándolo de su matiz despectivo, quizá pudiera servir. En todo caso importa hallar un término adecuado, para evitar la confusión y las trampas del envenenado lenguaje que a diario nos sirven aquellos nacionalistas.

Para apreciar la diferencia entre catalanes y catalufos: los catalanes convirtieron a Barcelona en el primer emporio industrial de España. Lo hicieron gracias, para empezar, a su renacido espíritu de empresa, pero también al conjunto del mercado español y a la protección –por lo demás excesiva–, de Madrid, que veía en Barcelona y en Bilbao dos focos económicos fundamentales para el país. La simbiosis entre Cataluña y las demás regiones era evidente, y así lo sentían los catalanes. Pero los catalufos no. Para ellos la industria barcelonesa probaba la diferencia esencial, racial, con el resto (su propaganda cultivó la idea ridícula de ser una raza aparte y superior). Dejaban a Cataluña, por tanto, dos opciones: separarse del resto de la inferior España o dominarla mediante un imperialismo extravagante. Que finalmente se contentaría con los “països catalans”.

Eduard ha dit...

A voltes ni nosaltres mateixos ens n'adonem però som part de la història.

El tenir-ne la consciècia farà que el que fem cada dia i el que pensem, tot i no ser en l'extrem del sr. Gili, és prou important ja que som actors en primera persona d'aconteixements que d'aquí uns anys s'ensenyaràn a l'escola.

Salut i €