dimarts, 24 de juny de 2008

La nit que tot el dolent va cremar

Aquest any la crida va funcionar, d’arreu de la ciutat, dels pobles del voltant, de les muntanyes més llunyanes, de la costa dels pescadors, del terraprim,... totes elles van venir a la ciutat, portant tot el vell, caduc i dolent que tenien al seu voltant, la nit es preparava màgica, per fi tot el caduc, tot el dolent de cada racó, es convertirà en cendra, en pols que la tramuntana s’emportarà ben lluny, més enllà de la terra fins i tot.
Unes portarem la guerra de l’Irak i totes les guerres; altres el recurs al constitucional contra l’Estatut; d’altres l’atur i l’inflació; les discriminacions a les dones; el racisme i la directiva de retorn; la precarietat laboral i les 65 hores; la unidad d’España; la fam i la misèria; l’euribor galopant i les hipoteques; la manca d’aigua al riu Ter; els preus dels carburants;... i així tothom anar portant totes les coses dolentes que han passat en el darrer any i d’altres que fa molts més anys que passen, amb totes juntes és va construir la gran foguera, més gran que cap altre any, deu ser cada any anys més coses per cremar.
Quan el sol va acabar la seva jornada laboral, aquest dia la més llarga de l’any pel mateix preu, la flama del Canigó va arribar per portar el foc i el caliu, per uns instants es va tenir la sensació que el sol havia tornat, però era la flama que ja havia donat forma i llum a la foguera, tots els mals moments van començar a cremar amb una força indestructible, és el moment de demanar els millors de desitjos i de fugir de tot allò dolent, van pensar les mosques.
Les mosques veien que els humans i la política no arreglaven els grans problemes, han decidit enguany agafar l’iniciativa, a veure si tenen més encerts i l’any que ve hi han menys coses per cremar.