Del petit botiguer als emprenedors, i els aturats què?

Fa uns anys només es parlava de que calia ajudar als petits botiguers, uns anys més tard van aparèixer els autònoms, i en aquests darrers temps hem descobert els emprenedors, i sempre m’he preguntat, tant abans com ara, i els aturats i o la gent que cobra menys de 1000€? ningú parla d’ells amb la força que es parla dels altres, i tothom necessita suport i més en aquests temps difícils, però els aturats i la gent que cobra molt poc en necessita més que el petit botiguer d’abans, l’autònom de més cap aquí o l’emprenedor d’ara.
És una reflexió en l’àmbit polític, però també en l’àmbit social, públic i mediàtic. Dona la sensació que l’aturat és només una estadística, un article o un debat ocasional, en canvi als emprenedors vinga programes de TV i grans espais als diaris.
Ens movem per la moda del guai, de l’èxit, i afirmem que la crisi és una oportunitat, causalment això només ho diuen els que no han perdut la feina. Donem protagonisme a l’innovador d’ESADE, els que fan un stage en forma de MBA als Estats Units i no parlem del mileurista de Nou Barris o de l’aturada de Santa Eugenia, i tot queda resolt parlant dels NINI’s.
En canvi l’aturat i el mileurista és la majoria de la població, ja que en aquests moments més del 40% de la gent que treballa cobra menys de 1000€ i estem a prop del 20% d’atur. Per l’aturat, pel que la crisi no és una oportunitat sinó una putada, i pel mileurista, que li costa arribar a final de mes i té por de perdre la feina, menys discursos de que és una oportunitat i més politiques d’ocupació i econòmiques que de veritat donin oportunitats a la gent que més ho necessita.
N’hi ha que reflexionen del passotisme o queda més fi dir-ne desafecció. Potser haurien de reflexionar que qui ha passat primer de qui? Que si els que et representen, la gent te la sensació que no fan prou per solucionar els teus problemes o ni tan sols en parlen, perquè els has de votar o comprar els seus diaris. Una resposta la tenim en aquestes darreres eleccions a on la participació ha estat més baixa en les poblacions o barris de gent treballadora. El risc es que creem una dualització de la població entre els que se senten part de la societat i els que cada cop és senten més exclosos governi qui governi.

La caiguda dels gegants: Ken Follett

És un bon viatge per l’historia de principis del segle passat: els miners que lluiten per millors condicions de treball, les dones que lluiten per poder votar, la primera guerra mundial, la revolució rusa,..
A mesura vas llegint els gegants van caient, perquè pràcticament tots cauen, tant els reals, com els reials, com els simbòlics. Neix l’il•lusió i l’esperança per un món millor, la lluita contra l’injustícia social i contra el poder establert, és el fil conductor de tot el llibre, un novel•la verídica, la demostració que és pot aprendre història o recordar-la tot llegint novel•la.
Ken Follet escriu des de la posició dels humils, els protagonistes primers són el poble, el poderosos són secundaris. La demostració de que si és vol, es poden escriure best sellers amb contingut social i de lluita per la llibertat i d’un món millor. Sense faltar als grans clàssics de la literatura, tant important potser el que es diu, per damunt del format en que s’escrigui.
Hi ha la tendència a no posar en valor certs tipus de gènere de literatura com poden ser els best seller o la novel•la negre, en Ken Follet amb alguns dels seus best sellers o en Hernning Mankell amb algunes de les seves novel•les negres desmenteixen a certs sectors, que creuen que només pots llegir novel•la si llegeixes clàssics, que per cert a mi m’agraden, o que per llegir de política o història només pot llegir assaig o historia, a mi també m’agrada l’assaig.
Ara que ve un desembre de pont i festes, també de comprar regals, si voleu llegir o regalar una novel•la trepidant les seves quasi 1000 pagines passen volant i amb compromís social permanent, no hi ha capítol que no hi hagi alguna denúncia social, ja ho sabeu.
No li digueu a ningú però he fet un altre sacrilegi: he llegit la caiguda del gegant en l'ebook, deu ser que estic una mica revisionista: defensar best seller llegits amb ebook, o potser que no tot és tant blanc o tant negre com alguns voldrien, la vida te molts més colors que el blanc i el negre i totes les tonalitats dels gris que volgueu.

5 mentides al voltant de les pensions

1a mentida: Els mateixos que ara diuen que el 2030 les pensions faran crack, el 1995 també deien que el 2010 el sistema de pensions s’acabaria, i resulta que el 2010, en plena crisi, hi ha superàvit de la Seguretat social. La demografia i el creixement econòmic no són línies paral•leles i així s’ha demostrat.

2a mentida: Ens diuen que hem de salvar les nostres pensions complementant-les amb plans de pensions privats, i resultat que els plans de pensions privats donen menys rendibilitat que el sistema públic. En alguns és perd diners i tot. Amb una versió optimista la rendibilitat pot ser del 1,5%.

3a mentida: S’ha d’ampliar el sistema de càlcul de les pensions de 15 a 20 anys per la gent que s’ha quedat aturada a partir del 50 anys. Els que ho diuen fan demagògia social, si volem una política social justa per tothom, cal trobar una sortida per aquest nou fenomen sense perjudicar als dos terços restants: Per si en el final de la teva vida laboral tens cotitzacions molt més baixes que les anteriors, has de tenir dret a escollir els teus 15 millors anys.

4a mentida: Ara no cal reformar el sistema de pensions perquè estigui en fallida, sinó per recaptar més diners de la seguretat social, per pagar el dèficit públic i salvar bancs i caixes. És a dir, la gent que treballem i paguem a la seguretat social hem de pagar als especuladors i la mala gestió política.

5a mentida: Si el sistema de pensions no té prou ingressos?, no s’ha de retallar sinó augmentar els ingressos, l’estat espanyol només destina un 8% del PIB, mentre que a França, Alemanya o Itàlia en destinen un 13% del seu PIB. Potser el que cal no és retallar sinó incrementar la despesa social en pensions també.

Ocupació, formació i productivitat

Article publicat al setmanari + Valor d'El Periodico, a on es preguntava que demanem la UGT al nou govern de la Generalitat

La crisi ha evidenciat encara més les febleses de l'economia catalana i del seu mercat de treball i l'atur ha fet estralls en tots els sectors de la societat. La crisi, que originàriament era només de la construcció, ha acabat afectat de ple la indústria i després els serveis, tant per la manca de liquiditat de les entitats financeres com per la baixada del consum.

El gran problema de la indústria catalana i de les empreses en general és la manca de competitivitat i de productivitat, resultat d'un model esgotat de competència per preus i costos salarials baixos i no per la qualitat i innovació del producte. Aquesta realitat ha provocat que tinguem un mercat de treball amb salaris baixos i on la formació dels treballadors és pràcticament inexistent. Això en el cas de la gent que té feina, perquè l'altre escenari provocat per la crisi és el creixement de l'atur sense precedents, fina al punt que actualment menys de la meitat dels catalans aturats cobra ja la prestació per desocupació.

Amb aquesta realitat es trobarà el Govern de la Generalitat passat el 28-N, i caldrà que hi faci front de manera ferma i decidida. La construcció nacional no vindrà de les grans proclames sinó de la capacitat de sortir de la crisi en millors condicions i no només per la macroeconomia sinó també per les persones. Per tant, caldrà prioritzar l'ocupació, la formació i la competitivitat, tot en un context de benestar i drets socials especialment per a aquella gent que menys té més dificultats està passant. El govern haurà de decidir quin camí vol agafar, si el camí del benestar i la competitivitat que ens porta a Alemanya, o el camí del Marroc, que ens portarà a la pèrdua constant de drets i cohesió social.

I si en alguna política cal un canvi dràstic, és en l'àmbit de la formació professional. Cap dels governs de la Generalitat s'ha pres la formació professional com a prioritària, i ens trobem que tenim molta gent amb estudis universitaris però res més, quan els països competitius tenen més gent amb formació professional que amb estudis universitaris. El fracàs es veu en la gent aturada, ja que en un 70% dels casos es tracta de persones amb formació baixa o molt baixa.

Des del nostre sindicat portem molts anys demanant que la formació professional (la reglada, la contínua i l'ocupacional) tingui el protagonisme que el mercat de treball necessita, perquè la competitivitat de les nostres empreses vindrà del creixement en formació. La innovació no s'ha de centrar només en les maquines i el producte, sinó que sobretot ha de ser en les persones, per això creiem que al nou govern hi hauria d’haver una Conselleria de Formació Professional, per visualitzar la prioritat amb objectius clars i pressupost.

D’altra banda, necessitem una política industrial que no només es faci la foto amb la innovació d'alt nivell, sinó que sigui generadora d'innovació i de qualitat i manteniment de l'ocupació. Catalunya no pot renunciar al seu pes industrial, i no ens podem fer trampes parlant d'indústria alhora que reconvertim l'activitat industrial només en la comercialització. Si cal defensar i donar suport públic a la indústria és perquè és el motor del país, perquè al mateix temps de generar volum de negoci és generador d'ocupació i d'equilibri territorial. I cal prioritzar especialment aquells sectors més madurs, com són l'automoció, la química o l'agroalimentària. El diner públic ha d'anar adreçat tant al curt termini -per sortir del problemes de liquiditat- com al mig i llarg per donar suport a projectes d'innovació que portin cap al canvi de model productiu, amb qualitat del producte i de l'ocupació.

Pel que fa a les actuals polítiques d'ocupació, hem de recordar que van ser creades fa anys o revisades moltes d'elles en el context de creixement econòmic, i fan més una funció d'orientació que la que en aquest moments necessitem, en un context d’alt índex d'atur –molt, de llarga durada – que afecta de manera molt dura els joves i els majors de 45 anys. Amb orientació i plans d'ocupació no és suficient.

La Generalitat ha de ser el principal agent d'ocupació de Catalunya. L’administració no pot deixar el protagonisme de la mediació laboral a les empreses de treball temporal i a les agencies privades de col•locació, que ens portaran més precarietat laboral i menys qualificació de la gent. Els serveis públics han de passar a l'acció i han de ser els grans prospectors de la recerca de llocs de treball per a la gent aturada, oferint-los formació perquè puguin trobar feina en el seu sector i o en d'altres que tinguin demanda d'ocupació. I per a això, cal fer un gran mapa de les necessitats formatives i dels sectors que veritablement necessiten treballadors.

Tanmateix, totes aquestes polítiques s'han de desenvolupar en el marc del diàleg amb el agents econòmics i socials, tot consolidant un marc català de relacions laborals i desplegant al màxim les competències en l'àmbit laboral i econòmic de l'Estatut, per poder crear ocupació de qualitat i ajudar a la competitivitat de les empreses, sempre en un context de drets socials i benestar.

Ser esquirol un dret

L'enciclopèdia catalana diu: Obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga. Aquesta és la definició d'Esquirol.
En aquesta modernitat que ens trobem avui dia, resulta que hem passat a beatificar, des d'un fals progressisme liberal, el que els nostres avantpassats anomenaven esquirols.
De ser la persona que directa o indirectament anava contra que els treballadors tinguem més millores laborals, ara resulta que és un dret constitucional a protegir, que per damunt del dret de vaga, que intenta mantenir o guanyar drets, hi ha el dret a l'individualisme, l'egoisme i que cal protegir al pilota de l'empresa.
Si l'avi Siset aixequés el cap i veiés a tertulians, progres liberals deien el mateix que les dretes i els empresaris retrogrades, tot en nom de la llibertat. Si agafés l'estaca, potser no sabria a on donar o potser sortiria corrents dient: jo no soc d'eixe món.
Són aquest mateixos i mateixes que volen prohibir els piquets aquí perquè coarten els drets dels esquirols, però al mateix temps elogien les vagues franceses, com si allà no hi haguessin piquets sinó les floristes de la Rambla repartint roses arreu i així tothom fa vaga.
El dret de vaga com el dret a l'autodeterminació: quan més lluny millor. La vaga de França perfecte, allò si que és compromís, enveja sindical; el dret d'autodeterminació per Sàhara i el Timor oriental, i tant, i amb referèndum inclòs. El dret a vaga aquí i allà es fa des de la mobilització amb piquets inclosos, sinó no seria una vaga, seria potser una costellada d'un diumenge de primavera.

Seguim plantant cara a la reforma laboral

La vaga general no ha estat el final sinó l'inici de les mobilitzacions contra les polítiques laborals del govern i a l’igual que en les vagues generals del 2002 i el 1988, el rèdits de la vaga mai han estat ni ràpids ni immediats, per tant ara cal continuar el camí de rebuig a la Reforma Laboral.
En els propers mesos demostrarem que la Reforma Laboral generarà més acomiadaments, més barats, més precarietat laboral,... i per tant un mercat de treball pitjor i amb més conflictivitat.
La UGT de Catalunya es mobilitzarà contra l'aplicació de la reforma laboral: l'aplicació de les causes objectives d'acomiadament tant individuals com col·lectives, acomiadaments per absentisme, distribució irregular de la jornada, contractacions ETT's ... combinant les denuncies jurídiques amb les mobilitzacions.L’objectiu és que la reforma laboral no s’apliqui, tant des de la mobilització, com de la denuncia publica i judicialització. Fins que la patronal per un costat i el govern per un altre, no demostrin de manera clara que volen entrar en la negociació per modificar la reforma laboral, el nostre rebuig serà frontal, totes aquelles empreses que decideixen aplicar de manera arbitraria i autoritària la reforma laboral, tindran el nostre rebuig i seran elles les responsables del increment de la conflictivitat a Catalunya.

document Planta cara a l'aplicació de la reforma laboral

Fem fora la resignació, alcem-nos

Davant de la resignació col·lectiva de que no hi ha res a fer, quan els poderosos i els seus servils mitjans de comunicació ens inunden amb el discurs únic, fins hi tot totalitari, de que no hi ha res a fer, que s'ha de retallar tot el que afecta a la gent que no tenim rendes milionàries: pensions, salaris, reforma laboral,... Ara sota cap concepte es poden pujar als impostos als que més cobren, no es poden posar impostos al sector bancari, no es fa res per aflorar el 25% de frau fiscal o els 50.000 milions d'€ de diner negre. És a dir els rics han de viure igual o millor i la resta hem de viure entre pitjor i molt pitjor.
Davant d'aquesta imposició cal una resposta social, no hi res a fer sinó es fa res, ara si fem hi ha molt a fer. És en aquest temps quan cal demostrar el compromís col·lectiu per damunt de la comoditat individual i la lamentació de la sobre-taula.
Perquè hem d'acceptar que d'ara endavant viurem pitjor, que si un tribunal constitucional ens retalla doncs ens retallem, que si els anomenats mercats diuen que cal desmuntar l'estat del benestar doncs es destrueixen les conquestes socials de molts anys.
Hem nego i em revelo que quatre encorbatats d'or i brillants decideixin el nostre futur, cal una revolta contra els poderosos, que ens estant escanyant. Fem fora la resignació dels nostres pensaments, alcem-nos els que no tenim nom però tenim la força del poble, perquè nosaltres som poble, quan el poble s'alça els poderosos retrocedeixen, traiem la pols a la valentia i comencem a caminar que el futur és nostre, perquè sinó és nostre no hi ha futur.

Vaga general (9): doncs si, hi va haver vaga general

El dia es va llevar com si fóssim el cap de setmana, per uns dissabte per d'altres diumenge, agafar el cotxe un plaer, el transit, quin transit?, pocs cotxes a la carretera, cap furgoneta ni camió, els transports públics tot i els serveis mínims anaven mig buits, els telèfons tranquils, el consum elèctric a Catalunya és reduir com en els caps de setmana,...
Doncs si, això va passar el dimecres 29 de setembre del 2010, si en dimecres i no en dissabte o diumenge, per tant el 29S hi haver vaga general, si voleu no va ser total, però general si. Ja que si para l'industria, para el transports, para els serveis especials relacionats amb l'industria, és cert també que el comerç, serveis públics i d'altres serveis van parar poc.
Aquesta és la realitat, i no allò que els mitjans de comunicació han situat de manera general, han fet un millor tractament la premsa internacional que la d'aquí, aquí donen gran repercussió a les vagues generals franceses, ara quan les fem aquí, redueixen la vaga a un cotxe cremat, quan unes hores més tard les capitals de Catalunya s'omplien de gent manifestant-se.
Es pot estar d'acord o no amb la vaga, és pot estar d'acord en si serà útil o no, es pot estar d'acord amb el paper del sindicats,... per tant si un és democràtic, ha d'acceptar posicionaments diferents, ara el que no és acceptable és la mentida intentant crea una psicosi la vaga general com si no hagués passat i tot el que va passar va ser violència i més violència, accepto la discrepància, no la mentida i la manipulació.
Milers de persones vam decidir fer vaga el 29S, gent senzilla, gent normal, cap era ni tertulià, ni directiu d'empresa, gent que cada dia va a treballar i que el 30 de setembre va tornar a treballar, no erem ni vagos ni maleantes, uns van fer vaga i a la tarda van anar a la manifestació, d'altres van fer vaga i no van anar a les manifestacions i d'altres no van fer vaga per molts motius, però si que van anar a les manifestacions de la tarda. Tota aquesta gent és mereix el respecte i no l'insult fàcil i barat d'uns quants.
La vaga general ha estat un èxit democràtic, de mobilització de dir no, així no. Volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals, i aquest camí de dir així no, només acaba de començar les mobilitzacions no es quedaran aquí. El govern haurà de negociar i canviar aspectes importants, el govern no pot situar la reforma de les pensions com l'han proposat, i aquest és el camí. El camí de l'esperança dels que creiem que les coses es poden canviar, cada insult ens donen més força de saber que anem pel bon camí el camí de la llibertat, la democràcia i la justícia social.

vaga general (8): Buidem les empreses, omplim els carrers

Ja hi som, el proper dimecres 29 S serà un acte de democràcia en estat pur, els treballadors ens manifestem les nostres opinions a les urnes i també mobilitzant-nos en contra les polítiques laborals i econòmiques que considerem injustes, la vaga general és una de les expressions més pures de democràcia, renunciem a un dia de salari, per construir un futur millor.
Durant aquest mesos des de la convocatòria de la vaga general, hem aconseguit explicar la reforma laboral que els mitjans de comunicació i el poderosos econòmics i polítics han silenciat, perquè si la gent sabia de manera clara els continguts reforma segur que s'afegiríem a la vaga, perquè cap televisió pública o privada no han realitzat cap debat per explicar els continguts,...
Però el veritable poder està en la gent sense cognoms coneguts, que cada dia va a treballar, el poder humil de la dignitat, de la gent que tot i les dificultats per arribar a final de mes el 29S farà vaga, perquè vol aportar el seu gra de sorra per que el treball sigui digne per a ell i pels seus fills.
Cal l'ultim esforç, totes les hores que queden són que seguir explicant el continguts injustos dura reforma i que cal anar a la vaga per canviar-los, com vam fer amb Gonzalez i Aznar, Zapatero també tindrà que rectificar, perquè cada cop que l'expliquem una persona més afegeix a la vaga.
Davant de l'imposició de la reforma feta amb nocturnitat i seguint els dictats dels poder econòmic i empresarials, la nostra vaga general serà la vaga del convenciment, nosaltres convencem, no imposem.
El 29S al mati la majoria silenciosa buidara les empreses per mostrar el nostra rebuig, i a la tarda aquesta mateix majoria mostrarà que som molt més dels que ells volen i diuen i omplirem els carrers de gent humil que diu així no, aquest no és el camí.

Vaga general (7): Camí del Marroc o d'Alemanya

Quan el mercat del treball necessita: innovació, formació, productivitat, qualitat de producte i de l'ocupació, liquiditat a les empreses,... el govern retalla les inversions en innovació i fa una reforma laboral que centra els objectius en rebaixar costos laborals en l'acomiadament de la gent amb més antiguitat, que els futurs contractes siguin més precaris que els actuals, que la flexibilitat sigui un element imposició empresarial,...
El camí de la retallada de drets i de costos laborals ens apropa més a les relacions laborals del Marroc, que a les relacions laborals de l'Alemanya, un país a on els costos laborals són molts més elevats que l'estat espanyol i en canvi ja estant començant a sortir de la crisi.
Escollir el camí del Marroc vol dir condemnar la nostra economia a competir només en costos laborals i per aquí tenim les de perdre, ja que sempre hi hauria algun país en desenvolupament que produirà més barat que nosaltres.
En canvi escollir el camí d'Alemanya vol dir apostar per la competitivitat de qualitat, apostar per l'innovació, per la formació al llarg de la vida, per la flexibilitat pactada que garanteix el lloc de treball i que en els moments de baixada de producció la gent es forma i no va a l'atur, a on el valor és l'experiència professional i no el cost del salari, a on el sistema educatiu aposta de manera central per la formació professional,...
Fer vaga el dia 29 S és escollir el camí d'Alemanya, no fer vaga és escollir el camí del Marroc, que cadascú decideixi quin futur vol.

Em sento orgullós de ser sindicalista

Em sento orgullós de la treballadora del comerç que lluita pel salari mínim de 1000€.
Em sento orgullós del treballador del metall que és mobilització contra la deslocalització de la seva empresa.
Em sento orgullós de la treballadora de la funció pública que defensa la dignitat de la seva feina.
Em sento orgullós del treballador del transport de mercaderies que diu prou al horaris abusius.
Em sento orgullós del treballador del serveis que vol conciliar la vida personal i familiar.

Em sento orgullós de la dona embarasada que denuncia el seu acomiadament.
Em sento orgullós del treballador immigrant que defensa tenir papers per treballar.
Em sento orgullós de la treballadora jove que no es resigna a tenir un contracte precari tota la vida.
Em sento orgullós del treballador de la química que diu sense por, jo faré vaga general.
Em sento orgullós de compartir els millors anys amb gent compromesa com aquesta, que de la lluita diari fan un món una mica millor, que no es resignen davant la injustícia, aquesta és de la millor gent que té aquest país, gent defensa el seu lloc de treball i el de la companya del costat.
Però resulta que aquesta gent ara molesta, perquè decideixen fer 17 hores d’autocar per manifestar-se contra la reforma laboral, perquè som pràcticament els darrers que creiem que la crisi l’han de pagar els que l’han creat, perquè nosaltres els treballadors no em robat com han robat els especuladors.
El sindicalisme és de les lluites més nobles que hi ha, i per això cal eradicar-la, no tenim tants alliberats com diuen, però si que som molts més dels que ells volen i diuen, quan més ens critiquen els que ens critiquen, més convençuts estem que anem pel bon camí, i el 29S treballador a treballadora farem un gran acte de democràcia, per dir així no, volem treballar per viure, no viure per treballar.

11 de setembre de retallades

Aquest 11 de setembre serà el de les retallades, el TC retalla l'Estatut de Catalunya, en contra de la voluntat majoritària dels catalans, i el Govern ha retallat l'Estatut dels treballadors en contra de la voluntat dels treballadors.

Les dues retallades són un clar exemple de prepotència i imposició per damunt de la voluntat de la gent, quan no es tenen arguments i raons que la majoria accepti, al poder només li queda saltar-se les regles del joc democràtic del diàleg, i imposar les seves voluntat, creien així que ens resignarem, però la resignació no estarà mai en el diccionari de la gent que creiem en la llibertat i l'igualtat.

La resposta a la retallada de l'Estatut de Catalunya va ser la gran manifestació del 10 de juliol, a on vam demostra que aquest és un poble viu, que vol construir el seu futur amb dignitat.

La resposta a la retallada de l'Estatut dels treballadors, serà la vaga general del 29 de setembre, a on el món del treball democràticament demostrarà el seu rebuig, dient que aquest no és el camí de sortida de la crisi, ni del canvi de model productiu.

Aquest 11 de setembre aquest dues reivindicacions hi han estat present, perquè les dues són el país, ja que no hi ha país sense treball. En un moment en que sembla que tot és vol reduir al si i al no, hi ha gent que no oblidem, ni renuncien a construir una Catalunya rica i plena a on hi càpiga i amb un estat del benestar avançat, no canviarem progrés per nació, perquè si ens quedem només amb la nació, la Catalunya que en sortirà serà pobre i buida.

Cal la mateixa intensitat per defensar els interessos nacional, com dels drets dels treballadors.

Vaga general (6): una grip i el fill malalt motiu d’acomiadament

És motiu d’acomiadament: “faltes d'assistència a la feina, tot i ser justificades però intermitents, que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en 2 mesos consecutius, o el 25% en 4 mesos discontinus dins un període de 12 mesos”, així és com ha quedat la reforma al Senat pel que fa a l’absentisme a la feina.
Per tant si faltes 8 dies intermitents en dos mesos seguits, o 20 dies intermitents en quatre mesos discontinus durant un any, tant si l’absència és justificada o no, és motiu perquè t’acomiadin. Aquesta mesura abans ja existia, però només es podia aplicar en empreses en un alt nivell d’absentisme, amb la reforma es podrà aplicar a totes les empreses.
A partir d’ara ja podem tenir una salut de ferro, perquè si ens despitem una mica podem ser acomiadats. Per exemple, ara que ve l’hivern agafes una grip amb febre i estàs uns quants dies al llit i tens la mala sort que el teu fill petit unes setmanes més tard agafa un altre grip a la guarderia i t’has de quedar a casa per cuidar-lo, si la suma de les dues grip suma vuit dies hàbils, quan tornis a treballar et pots trobar amb la carta d’acomiadament, així de clar i així de dur.
Aquesta mesura pot suposar l’acomiadament com a mínim d’unes 150000 persones, que són les persones que van agafar més d’una baixa l’any passat, un 6% de la gent afiliada a la seguretat social . Mínim perquè aquestes dades són amb baixa medica, si sumem absències sense baixa mèdica aquesta dada encara serà més gran.

Novament la reforma laboral, situa un altre element per acomiadar més gent i més barat que abans, el important no és que la no agafis baixes, sinó que tingui por d'agafar-les.

Vaga general (5): creix la conflictivitat laboral

El 2010 la conflictivitat laboral ha crescut, ja que l’inspecció de treball ha fet un 5% més d’actuacions i el Tribunal Laboral de Catalunya un 12%, i aquest increment és produeix quan tenim menys ocupació que el 2009, per tant l’increment de la precarietat i la conflictivitat encara és major.
També ens trobem que el PIB l’any passat va arribar al -4% i ara estem a prop del 0% el nivell de persones afectades per ERO’s ha baixat de forma important, doncs tot i que ja no hi ha tanta destrucció d’ocupació i algunes empreses han recuperat beneficis, el treballadors seguim pagant la crisi, uns en forma d’atur i d’altres en forma de més precarietat laboral.
Aquest augment de la conflictivitat s’ha produït durant el primer semestre, per tant just abans de la reforma laboral, aquesta reforma en comptes de crear ocupació crearà més conflictivitat, tant per l’increment de les facilitats per acomiadar, com per inaplicació salarial, com per la flexibilitat interna, fet que pot produir un col•lapse del Tribunal laboral de Catalunya.
Aquestes dades confirmen que moltes empreses amb l’excusa de la crisi estant precaritzant encara més el mercat de treball i que la reforma laboral ens portarà més camí del Marroc que d’Alemanya.

Informe sobre la conflictivitat

Video de la roda de premsa

Vaga general (4): La dreta remata la reforma laboral

La dreta – CIU, PNB, PP- ha aprofitat el procés parlamentari de la reforma laboral, per encara introduir més retallades de drets, totes elles amb el clar objectiu d’augmentar l’estalvi de costos empresarials i l’augment de la prepotència empresarial, i encara queda el pas pel senat a on hi poden haver més retallades.
Per si hi havia algun dubte que l’acomiadament serà de 20 dies, per any treballat, per a tothom, ara ja queda del tot clar i tot hi cap, amb l’esmena del PNB: “Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivell d’ingresos, que puedan afectar a su viabilidad o a su capacidad de mantener el volumen de empleo. A estos efectos, la empresa tendrá que acreditar los resultados alegados y justificar que de los mismos se deduce la razonabilidad de la decisión extintiva para preservar o favorecer su posición competitiva en el mercado.” Amb aquest redactat l’empresa sempre tindrà un motiu per acomiadar perquè sempre preveurà una situació futura negativa, per casualment acomiadar les persones amb més antiguitat o que li cauen pitjor.
Però la rematada no és queda aquí, CIU ha col·locat l’absentisme laboral, a partir d’ara amb un parell de refredats en dos mesos poden ser motiu d’acomiadament, si en dos mesos teniu un 20% de baixes intermitents siguin justificades o no, podreu ser acomiadats. Com sempre tot a favor de l’empresa. Perquè no per reduir l’absentisme, primer es mira si les empreses que tenen més absentisme són aquelles amb ritmes i ambients de treball abusius? I després es fan d’altres mesures.
I encara continua, si en sis mesos no hi ha acord en la negociació col·lectiva el govern i la dreta faran la seva, una amenaça en tota regla, i perquè tot quedi ben lligat quan la cosa vagi millor aniran pels aturats.

Catalunya ha perdut el 20% de l'ocupació industrial

100.000 llocs de treball són els que s'han perdut a l'industria catalana entre l'any 2008 i el 2009, un 20% del total, allò que va començar com una crisi financera i immobiliària ha impactat de ple en el cor de l'economia productiva, els 100.000 de treball destruïts si els amplien a les empreses de serveis a les industries es converteixen en 166.000.
Però no tota la destrucció d'ocupació ha estat per la crisi econòmica ben be, una part han estat o acomiadaments preventius o reestructuracions encobertes, ja que el 60% d'aquest acomiadaments es va produir el 2008 abans o just en l'inici de la crisi, i també afegir que hi ha hagut més destrucció d'ocupació que pèrdua de pes econòmic, el PIB industrial el 2008 va caure un 2,5% i el 2009% un 12,9%, mentre que l'ocupació ha arribat al 20%.
La crisi a la industria és dura i encara continua, pràcticament tots els sectors han quedat afectats, excepte l'alimentació i el farmacèutic, tots tenen resultats negatius i tots destrueixen més llocs de treball que pes econòmic perdent, per tant tot i que l'industria és de l'àmbit amb millors relacions laborals, també hi ha males practiques empresarials, que aprofitant el paraigües de la crisi, s'han dedicat a acomiadar gent sense causa, amb l'excusa de la liquiditat i de la baixada de vendes, amb acomiadant via individual o col·lectiva, la gent amb més antiguitat o que no agradava.
Amb la reforma laboral aquests acomiadaments preventius o reestructuracions encobertes encarà podran ser més, ja que amb la modificació de causes d'acomiadament, aquest serà més fàcil, ara ja les deslocalitzacions tenen cobertura legal, i més barat ja que els costos d'acomiadament en baixat un 56%.
Hem de salvar a l'industria, amb polítiques industrials que vagin cap al canvi de model productiu, però també hem de salvar l'industria d'aquelles empreses que no aposten per la qualitat i l'estabilitat en l'ocupació, com es demostra en aquest informe. El sindicalisme sempre serà un aliat de l'industria com a motor de l'economia del país, però tampoc deixarem de denunciar les males practiques laborals a l'industria també.

veure informe complert sobre l'ocupació en l'industria

Vaga general (3): xantatge empresarial

,Aparentment passa desapercebut per la majoria de la gent, amb aquesta reforma laboral el “ordeno y mando” ha guanyat encara més mando del que tenia, fins ara la flexibilitat de salari i de distribució irregular de la jornada, només és podia acorda en l'àmbit de la negociació col·lectiva sectorial, i per tant hi havien unes causes i uns mecanismes a complir, ara no, l'empresari per intuïció patronal, podrà aplicar les rebaixa de salari o la jornada que li plagui en l'àmbit de l'empresa sense ni control, ni causa.
Portar a l'àmbit de l'empresa la clàusula d'inaplicació salarial -congelar o baixar el salari- o la distribució irregular de la jornada -bosa d'hores o l'empresa decideix les hores que fas cada dia-, és instaurar el xantatge empresarial a les empreses, especialment a les petites, per molt que la reforma diu que s'haurà de negociar amb la representació dels treballadors a l'empresa, a la pràctica l'empresa dirà o baixem salaris o haure d'acomiadar gent, o feu l'horari que jo vull o haure d'acomiadar, tot això sencer necessitat de justificar clarament les causes econòmiques o de producció.
Davant del xantatge molta gent es veurà obligada a signar, amb el problema de que si hi ha acord, des de fora, el sindicats, no podrem denunciar que se'ns justifiquin les causes, només si hi ha una qüestió de dret, per tant ho tenen lligat per dins i per fora. Aquesta arbitrarietat segur que porta molta conflictivitat tant a dins com afora de l'empresa.
La congelació o rebaixa de salari o les bosses d'hores, han de ser mecanismes per situacions clarament excepcionals, a on no prendre algun tipus d'aquestes mesures pugui suposar la destrucció d'ocupació, no una barra lliure a gust de l'empresa, per això la negociació col·lectiva feia la funció de garant de que hi havien causes, i és un àmbit a on la negociació és més d'iguals, per tant l'acord més real.

Seguirem decidint

Aquest país ni s'atura, ni l'aturen, i si l'adormen es tornar a despertar. Aquest país que el volen dividir: és un sol poble, que sap trobar quan cal tot allò que l'uneix.
Aquest és un gran poble, he vist molta gent junta i caminant endavant: gent jove, gent gran, gent del nord i gent del sud.
La gent vol viure en pau, la gent no vol que d'altres els hi diguin el que han de fer, quan tots junts ha decidit majoritariament cap a on volien anar.
La gent ha dit prou, i si el que teníem per d'altres era molt, ara en volem més.
Volem més per poder viure millor i per poder decidir lliurement el nostre camí, serem nosaltres el que decidirem, si ens volen parar durant el camí o volem seguir caminant.
No hi ha sentència ni llei que anul·li l'anhel d'un poble, no hi ha amenaça que faci agenollar-nos.
Hem sortit i tornarem ha sortir quan calgui, hem sortit per dir-vos nosaltres decidim i sobretot seguirem decidint.

Som una nació, nosaltres decidim

Cal construir una gran resposta del conjunt tot el país, davant de l'agressió a la democràcia que suposo la sentència del tribunal constitucional, els precedents a una retallada de llibertats contra Catalunya els podrem trobar en la dictadura franquista, en l'eliminació de la llei de rabassaires i fins i tot quan Felip IV va aplicar el "derecho de conquista" a Catalunya.
S'ha arribat al final d'un camí, i en aquest final el primer que cal construir són els consensos més amplis possibles per donar una resposta clara, unitària i contundent, el proper dissabte dia 10 juliol a on s'ha de convertir en la manifestació més gran feta mai a Catalunya, sota el lema “som una nació, nosaltres”, cal ser un sol poble, unit des de la pluralitat dels orígens i les ideologies.
“Som una nació, nosaltres decidim”, no és un lema improvisa't a ultima hora, ha estat decidit i madurat de ja uns mesos per un grup de persones de diferents sensibilitats, amb la voluntat que tothom hi tingui cabuda, no hi ha pròpiament manifest perquè cada organització i persona, vagi amb el seu propi, i evitar els debats que acaben confrontant a organitzacions, que finalment s'acaben produint exclusions.
En aquesta manifestació i tenen cabuda totes aquelles persones que van votar al referèndum tant a favor com en contra per insuficient, o aquella gent que no va anar votar, però que és respectuosa amb la democràcia.
Dissabte aconseguirem la resposta d'un sol poble, però després vindrà l'oportunitat de si som capaços de construir la proposta de futur, el país no és pot quedar encallat només en el NO a la sentència a d'anar endavant. L'Estatut no era només la nació, la bandera i la llengua, l'Estatut sobretot tenia que ser un instrument per construir l'estat català del benestar, amb sistema de finançament i una política econòmica i fiscal adreçada a l'economia productiva, l'ocupació de qualitat i el benestar, esperem que el treball unitari d'aquestes setmanes sigui la llavors d'un futur millor.

Vaga general (2): el mercadeig de l'aturat

La reforma laboral suposa la privatització dels serveis públics d'ocupació, i per tant neix el negoci de les persones aturades. En comptes d'invertir més en reforça els serveis públics per puguin fer més i millors polítiques d'ocupació, és situa al mateix rang legal les serveis públics d'ocupació i les agencies d'ocupació amb anim de lucre.
Aquestes empreses d'ocupació podran fer el mateix que els serveis públics: selecció de personal, inserció, formació, contractació, fins i tot el seguiment dels aturats, i per tant si consideren que una persona ha rebutjat una oferta de feina “adequada” li podran retirar la prestació d'atur.
És crearan aturats de primera, de segona i de tercera, en funció d'a on visquis i de la formació que tinguis seràs carn de canó d'aquestes empreses o et deixaran en l'oblit.
Si vius a l'àrea metropolitana de Barcelona i tens formació professional et vindran a buscar totes, i si vius al Ripollès hi has treballat tota la vida al tèxtil o al metall, ja et pots esperar sentat. Aquestes empreses, com totes les empreses privades, la seva prioritat és el màxim benefici amb el mínim cost possible, si tant de formar i trobar feina, és massa temps enfront d'una persona més formada i amb menys edat.
Europa ens diu que el camí de les polítiques d'ocupació és combinar les polítiques d'ocupació amb les polítiques industrials i territorials. I aquí el govern ha agafat el camí contrari, el de la privatització i el negoci del mercadeig de les persones aturades.
Segur que el Diaz Ferran ja està pensant en crear una empresa de col·locació i una ETT's, negoci fàcil i amb la mínima inversió el màxim benefici, l'important és el benefici, tant és que sigui a costa dels més febles de la societat com són els aturats, ell d'això ja en sap un tros, sinó que els hi preguntin als treballadors d'aircomet i viatges Marsans el pirata que és. Aquest serà el perfil d'empresari que tindrà el negoci de trobar-nos feina, aquests empresaris que a mitjans dels noranta van crear ETT's com bolets, només cal recordar que el negoci el feien de la nòmina del treballador.

Vaga general (1): 70% rebaixes de costos empresarials

Una cosa és clara de la reforma laboral, suposa un rebaixa de costos empresarial sense precedents, mentre ens han volgut vendre la moto que calia fer una reforma laboral, perquè els 4 milions d’aturats que hi han a l’estat, tinguin més possibilitats de trobar feina. Resulta que al que han fet és el contrari, aquesta reforma pot generar més atur via l’estalvi en costos d’acomiadament per part de l’empresa, arribant fins l’extrem que s’estalviaran un 70% de costos en d’indemnitzacions, una pèrdua pel treballador del 45%.
Aquesta rebaixa no només és produeix en la baixada de l’acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat, tampoc és només per la subvenció en diner públic de 8 dies, sinó cal afegir la modificació i ampliació de causes objectives, que farà que la major part dels fins ara acomiadaments improcedents, passin a ser procedents per raons econòmiques o productives, tant sigui dels nous contractes indefinits nous com dels d’abans de la reforma tingui 2 o 20 anys d’antiguitat a l’empresa, per deixar-ho clar una deslocalització serà una causa objectiva d’acomiadament.
Un treballador que cobri un salari de 1500€ mensuals amb una antiguitat de 15 anys, si fons acomiadat improcedentment, 45 dies per anys treballat, cobraria aprox. 33750€, si l’acomiadament ara passa a ser procedent cobrarà 15000€, i si a sobre l’empresa té una subvenció de 8 dies, a l’empresa només li costarà 9000€.
L’empresa tindrà un estalvi del 73% de d’indemnització, i pel treballador una retallada de la seva indemnització d’un 44%. Això, no! Crearem més ocupació. Així, si! Que crearem més atur.

Reforma laboral més precarietat per tothom

La reforma laboral plantejada pel govern esta feta per tenir contents aquells que fa temps que demanen reformes laborals, reformes que tenen l'objectiu de retallar condicions de treball i no de donar sortida a la crisi econòmica i al canvi de model productiu, vist el vist era previsible, però quedava l'optimisme que al final la reforma servis per crear ocupació i més qualitat en el treball, igual que amb el dèficit han tornat a guanyar els poderoses, que en aquest segur que no els hi retallaran ni salaris, ni indemnitzacions, ni les pensions.
La reforma no és una reforma sinó una retallada en tota regla, no s'han atrevit a proposar formalment el contracte únic, ens l'han colat per la porta del darrera. Només cal lligar un parell de caps, el contracte de foment de la contractació, generalitzat per a tothom 33 dies d'indemnització per acomiadament improcedent i 20 pel procedent, però amb un descompte per l'empresa, pagat pels fons de garantia salarial de 8 dies, per tant des dels punt de vista de costos empresarials queda en 12 dies, la mateixa indemnització que tindran els contractes temporals el 2014, 12 dies, quina casualitat.
Si seguim podriem dir que no s'han atrevit a treure la tutela judicial, però igual que abans ens l'han colat per la porta del costat, 6 mesos de pèrdues són suficients per acomiadar algú, la majoria de sectors d'activitat, treuen els beneficis empresarials en els moments de punta de producció o consum, el comerç per Nadal, el turisme a l'estiu, la venda de cotxe al juliol, l'alimentació per Nadal, i així sector a sector, per tant la resta de l'any no hi han beneficis, i si n'hi han es maquillen, així ja no fa falta tutela judicial, la immensa majoria del acomiadaments improcedents és poden convertir en procedents.
No s'han atrevit a carregar-se la negociació col·lectiva, però l'han colat per la porta de la dreta, portar la flexibilitat salarial i horària a l'àmbit de l'empresa, és un míssil a la línia de flotació dels convenis col·lectius, els treballadors i la representació dels treballadors a l'empresa es trobaran amb el xantatge permanent o baixem salaris o acomiadaments, o fem horaris a la carta de l'empresa o acomiadaments, si la flexibilitat surt de l'àmbit de la negociació col·lectiva sectorial serà més precarietat laboral.
Per tant aquesta reforma suposarà un increment de la precarietat de la gent que ja te feina, els que en trobin feina serà precària, i cap de les mesures és generador de més ocupació.

La reforma ha estat una proposta del govern de l'estat, i per tant els responsables, però també un missatge molt clar als partits polítics, principalment CIU i ERC, si decideixen alguns donar suport i d'altres donar suport a canvi d'alguna retallada més, també en seran igual de responsables.

Valoració vaga del sector públic

A l’endemà de la vaga general del sector públic ja podem començar a realitzar les valoracions més en fred, es pot considerà la vaga com un èxit tant del seguiment de la vaga, com sobretot de les manifestacions. Aquesta afirmació pot sembla fora de lloc si mirem el que diuen el mitjans de comunicació, però la realitat s’apropa molt més a l’èxit de la vaga i no al fracàs que volen situar el poderosos de la política i de la premsa.
Les dades de seguiment de la vaga oficials estan donades amb l’intenció de distorsionar la realitat, ja que no tot els treballadors del sector públic tenien dret a vaga, concretament tots aquells que estaven afectats pels serveis mínims, un exemple és Ferrocarrils de la Generalitat, tenia decretats uns serveis mínims del 50%, per tant la meitat de la plantilla tenia l’obligació d’anar a treballar, les dades oficials diuen que hi va haver un seguiment dels 40%, per tant aquest 40% és converteix en un 90% de seguiment real.
Respecte a les manifestacions, que cal recorda que a Catalunya majoritàriament es van realitzar a les 12h del migdia, per tant en ple horari laboral, van ser multitudinàries, i a part de la multitud, hi havia un ambient d’emprenyada general com el de la grans mobilitzacions, aquesta manifestació per gent com per estat d’ànim és la que més s’apropa a la de la vaga general del 20J.
Per tant si els governs i especialment el de l’Estat, vol seguir mirant només cap els mercats i les borses s’equivoca, la gent a sortit al carrer i esta disposa a torna a sortir, si els governs es que creuen les seves pròpies mentides de seguiment de la vaga, estaran obviant la realitat de l’emprenyada general, que tot just a començat, i en política obviar la realitat te conseqüències.

Una cortina de cendra

Quan erem joves es parlava de les cortines de fum, però l'evolució de l'especie ha anat a més, que no necessàriament vol dir a millor: Ara per despistar de les coses importants que passen, ja no ni ha prou de retornar a l'època a on els indis van crear les senyals de fum, deien que era per donar senyals als seus i els americans va i s'ho van creure , i mentre intentaven descodificar els missatges, els indis anaven per l'altre costat, i en el sentit metafòric els hi robaven la cartera, és a dir els hi calaven foc al Saloon del fort de playmobil.
Quan van descobrir que no en tenien prou, van fer baixar els núvols fins a terra, i així van inventar la boira baixa, l'objectiu era que mentre tu no veus res, els de sempre venen i et roben les gallines amb els ous i les paelles incloses.
En els temps moderns van deixar de manipular-nos amb la natura, tot i que van mantenir la terminologia, van crear unes coses anomenades mitjans de comunicació, amb l'objectiu que quan uns personatges anomenats poderosos els hi vingues de gust, ens poguessin robar el que volguessin: drets laborals, salarials, condemna vitalícia amb una hipoteca, tot això creant-nos una cortina de fum, que consisteix en inventar-se problemes a on no n'hi han, que els immigrants són delinqüents, que si el català s'imposa a Catalunya, la gent comença a discutir de tot i més, i mentrestant ells es van omplint encara més les butxaques amb els nostres diners i els nostre esforç.
Però quan ja semblava que havien arribat a la màxima creativitat xoriça, doncs no! La ment malèvola torna als orígens de la natura,quan aquí troben que la crisi continua i hi ha taxes d'atur més enllà del 20%, els bancs s'han petejat el diners públics que els hi han donat només amb els seus client preferents, quan una majoria molt amplia de la societat catalana no vol deixar que quatre jutges reencarnats de Felip V retallin allò que el poble va decidir votant, quan la dreta dels poderoses i la corrupció ha entrat a la seva cuina,...ens diuen que un volcà de molt lluny ha entrat en explosió i vinga tothom a mirar si el núvol arribarà o no, cinc dies parlant de la cendra que farà estavellar els avions, fins que en Niki Lauda els hi desmunta l'invent. Per uns instants no hagués estat malament que la cortina de cendra, fos la cendra dels milers de folis cremats de les 5 sentencies contra l'estatut i així finalment ens deixin viure en pau..

Som una nació

La manca de respecte cap el poble català continua, i tant serà a aquestes alçades amb o sense sentència. L'especulació permanent davant de la sentencia del TC, tant per les possibles noves dates com per les retallades, cal donar una resposta clara a aquesta agressió a la voluntat democràtica dels catalans i catalanes, manifestada en el referèndum d'aprovació de l'Estatut.
La societat civil i política catalana ha d'articular una resposta el màxim d'unitària possible que doni cabuda a les diferents sensibilitats del país. Cal fer una demostració de democràcia, reafirmant que la màxima expressió de la democràcia és el que vota la ciutadania a les urnes i no el que pugui decidir un grup de jutges del Tribunal Constitucional que no fan justícia sinó política.
Catalunya és una nació que va exercir el seu dret a decidir el juny del 2006 i va aprovar per majoria el seu ordenament jurídic pels propers anys, i per tant, cap altra institució ni judicial, ni política pot modificar el proposat pel Parlament de Catalunya, aprovat pel Congrés de Diputats i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya.
Cal emplaçar a les organitzacions culturals, sindicals i polítiques més representatives del país a treballar per trobar els màxims consensos possibles, la millor resposta serà la que pugui aglutinar la major representativitat de la pluralitat del país.
Si l'estatut no és valid, Catalunya i les seves institucions hauran de tornar a exercir el seu dret a decidir, i igual que no es poden posar portes al camp, tampoc és pot ni retallar ni limitar la voluntat d'un poble a auto organitzar-se amb llibertat.

Les 10 mentides de la crisi

S'oblida que la crisi ha estat provocada per l'especulació immobiliària i financera, i resulta que els responsables són els salaris més baixos, la gent jubilada, els aturats que no volen fer res i els joves que no volen ni estudiar ni treballar. Els sindicats no fem res i si fem alguna cosa és defensar la feina estable, i això és pecat pels grans teòrics econòmics.
Per posar en evidencia les mentides de la crisi, i perquè ens deixin d'enganyar, la UGT de Catalunya amb la col·laboració de dibuixants d'El Jueves, ha creat la campanya les 10 mentides de la crisi. Cal fer-ne el màxim de difusió i reivindicació, perquè si les mentides és converteixen en realitat les retallades laborals i social estant a la cantonada.

Vídeo programa sindical de TV3 emès el 21-03-10

campanya gràfica

La negra neu

Les postals idíl•liques d’aquell blanc brillant que cobreix els verds prats i les teulades vermelles, s’han convertit en l’imatge de la negra nit, el caos i la descoordinació.
Les comarques gironines aquelles comarques amb el major nivell de vida, les més complertes amb muntanya i platja, les més turístiques i les més industrials, les que en els rànquings de benestar són de les millors, les mitges salarials més altes, tot plegat a anat per terra, el temporal també ha desmuntat el mite gironí.
Tenim unes infraestructures més properes a un país de tercera que a un de primera, i unes respostes publiques a les emergències més a prop de l’acudit que de la realitat, amb plans que no s’actualitzen. I per descomptat una xarxa de carreteres encara en obres, una xarxa ferroviària sense autonomia energètica, i no parlem de la xarxa elèctrica de la que tothom en parla però ningú ha invertit res de res ni ara, ni abans.
Els sectors estratègics d’un país han de ser públics, ja que moltes vegades la qualitat i el beneficis empresarials no són possibles, ara tothom critica el paper d’Endesa, però la major de polítics i els partits que ara critiquen, tant de dreta com d’esquerra, van estar a favor de les privatitzacions, tant de l’electricitat com de les telecomunicacions, el privat sempre és millor i més eficaç deien, no val fugir d’estudi, una part de les responsabilitat evidentment és de les empreses privatitzades, però l’altre és de responsabilitat política, tot hi que ara els va perfecte, tot és culpa de les empreses i tothom content.
Tothom sap de fa molts anys les mancances energètiques de les comarques gironines, però resulta que el problema no ha estat a l’estiu sinó a l’hivern, per tant alguna cosa falla en els discursos de pilotes fores.
Cal posar negre sobre blanc, i no deixar passar l’oportunitat, tant de les responsabilitats, com sobretot de que és facin les inversions necessàries perquè no torni a passar mai més.

La culpa és dels condons

Després de milers i milers de reunions i de compareixences varies, es va poder arribar a un acord, un dictamen històrics per a molts, la conclusió era molt clara: res era culpa d’ells i menys dels que més tenen, sinó d’un objecte perniciós anomenat popularment com a condó i pels científics cultes d’alta volada com a preservatiu.
Aquell artefacte de tacte llefiscós que de depèn d’amb qui es va fen gros i gros i amb d’altres pot fer l’efecte contrari. És el gran responsable dels grans mals de l’humanitat, a alguns llocs del món per no anar-hi gens i a d’altres per anar-hi massa, si i va perquè i va i sinó va...
Joan Pau II ja tenia raó quan ens deia les seves maldats i nosaltres vinga i vinga a utilitzar-los quantes més vegades millor, alguns fins i tot els guarden per ensenyar als amics els que han utilitzat en un cap de setmana. Però no només Joan Pau II tenia raó, també en Jordi Pujol quan ens deia que teníem que fer més catalanets i catalanetes.
Això de portar la contraria als que en saben té els seus perills, ara resulta que això de tant fornicar per pur plaer obsés i no pel que és natural, que venim a molt món per procrear i anar a missa de 12, ens ha arribar la maledicció divina en forma de xantatge, si seguim utilitzant el condó ens quedem sense pensió.
El crit a les manifestacions del 23 F era unanim “menys condons i més pensions” , el grans analistes economics diuen que encara hi som a temps si ens hi posem tothom, si deixem d’utilitzar el condó, i tampoc no si val fer trampes i a ultima fer marxa enrere, sinó comencem ara el 2040 s’acabarà tot i ens quedaran els condons però no les pensions.
Malgrat tot, els que han de seguir utilitzant condons són els economistes, banquers, poderosos i dretans en general, a veure si així s’estronca la seva descendència coma mínim intel·lectual, per adonar-nos de les mentides que cada dia ens expliquen i que si algun perill tenen les pensions són aquesta gent que tot si val per retallar drets socials.

La pell de brau. 25 anys sense Espriu

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Si cada dia el llegim i sobretot el possem a la pràctica, potser el món aniria millor

Tranquilo, José Luis, tranquilo: Esto lo arreglo yo

Després prop d'un any rellegint discursos, va trobar el que buscava no sabia ben que buscava, però era allò, va tenir que treure moltes teranyines mental, feina tant de temps que no feia una activitat productiva que ja no recordava com es feia, però va ser rellegint un discurs d'una conversa telefònica de per allà un mes de febrer de principis del anys 80, a on trobar l'eureka que buscava, aquell discurs deia: tranquilo Jordi tranquilo.
Va agafar el mòbil per buscar el número de telefon, per començar per l'A i va anar seguint fins que la va trobar va allà a la Z, va pensar “si hubiera empazado por el final”, llavors va trucar a en Zapatero, després d'una estona de conversa li va dir: tranquilo, Jose Luis, tranquilo, esto lo arreglo yo con un par de tres de llamaditas y las crisis solucionada, la ultima vez que lo hice funciono de maravilla.
Però abans de fer les trucades va planificar un pla anticrisi de reducció costos per predicar amb l'exemple. L'objectiu principal reducció de l'absentisme laboral i costos laborals, lo de laboral és una manera de dir les coses, la mesura va ser dràstica un pla contundent contra l'absentisme i la sinistralitat laboral, és van anular les llargues jornades de treball a Vaqueira i a Mallorca, l'any que no hi havia un trencament muscular a Vaqueria hi ha una caiguda a Mallorca, sortint del bribon es clar, tot en el marc d'un ERO de reducció de jornada de més del 60% de la jornada, però va ser suficient i van tenir que presentar un ERO d'extinció, l'afectat més important va ser el pobre Marichalar, que amb una gestió amb el Rouco van declarar nul el contracte de treball signat a Sevilla.

La primera trucada va ser als coleges del maig del 68 que anaven de farra, perquè tot continues igual, molts d'aquests són els pares i avis d'en Mariano i l'Espe, a veure si així funciona el tema però de moment sense resposta, després va parlar amb els sindicats però tot i oferir-lis un 4000 alliberats més de moment sense resposta, l'únic que li va donar un resposta positiva i engrescadora va ser el noi calb de Franja que després de veure clar que no serà ministre afers exteriors, ja que per aquest càrrec se li va avançar en Carod, el faran conseller vitalici de la Casa Reial.

Acord en la negociació col·lectiva 2010 - 2012

L'acord per l'ocupació i la negociació col·lectiva 2010, 2011 y 2012, a part de la importància dels continguts que situen les bases mínimes per la negociació col·lectiva per aquest període, és la demostració que el diàleg social és una eina valida per donar sortides reals als problemes tant concrets com generals que hi han en aquest moments de crisi econòmica, aquest acord és la constatació que si hi ha voluntats de negociar i acordar no hi han rigideses que no porten enlloc.
La part important de l'acord és en l'àmbit salarial a on es situa increments salarials pel 2010 de l'1%, el 2011 del 1 al 2% i el 2012 del 1,5% al 2,5%, dígits que serviran de referència pels negociadors de cada conveni col·lectiu, es situa també en la negociació col·lectiva la clàusula de revisió salarial que agafa com a referència la previsió d'inflació del Banc Central Europeu, és a dir el 2%, per tant és una garantia de poder adquisitiu pels treballadors, per les empreses en una situació de crisi es planteja la clàusula d'inaplicació salarial en el marc de cada conveni col·lectiu, deixant molt clar que l'empresa ha de plantejar un pla de retorn dels increments salarials.
L'acord també situació l'ocupació de qualitat com un element clau, en aquest sentit situa que cal pactar la temporalitat d'acord amb la realitat de cada sector, per tant l'avenç és la temporalitat ha de tenir una causalitat clara. S'inicia el camí de flexibilitat interna negociada com a eina per reduir la destrucció d'ocupació i generar ocupació de qualitat.
El repte important és la reforma de la negociació col·lectiva per poder-la adaptar millor al canvi de model productiu, l'objectiu pactat és arribar a un acord en un període sis mesos.
El camí de la negociació esta obert i cal espera que conveni a conveni doni els seus fruits i que sobretot certes patronals desbloquegin de manera urgent els conveni que tenen encallats, i de les millors maneres per donar sortida a la crisi a de ser des de la negociació col·lectiva.

Veure text integre de l'acord

No a la jubilació als 67 anys

A l’any 2010 el sistema de pensions a l’estat espanyol farà fallida sinó fem res! aquesta era l’afirmació categòrica que feien el gurus de l’economia als anys 90, i hem arribat avui i resulta que el pronòstic s’ha convertit en una gran mentida, per tant credibilitat ens mereixen les opinions que avui diuen el mateix que més de 10 anys enrere?.
El sistema de pensions si es vol es pot mantenir per molts anys més, i si hi ha problema en el fons de reserva, doncs s’amplia amb ingressos de la mateixa seguretat social, l’any 2009 en plena crisi el superàvit de la seguretat social ha estat d’uns 8000 milions d’€.
Aquesta són les mentides de Davos, cal fer front a les receptes liberals que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals, per sortir de la crisi el que cal és crear ocupació i no retallar salaris i pensions, Ni l’aturat, ni el pensionista, ni el treballador, ni.... són els responsables de la crisi i per tant tampoc l’hem de pagar, i ja l’estem pagant amb l’atur que tenim.
Cal organitzar una resposta clara i contundent davant de la proposta de retallada de les pensions, si parem aquesta reforma també pararem d’altres que puguin venir després, al govern de l’Estat ha de tenir clar que el camí no és aquest. Caldrà veure qui marca el camí, si Davos i el FMI que demanen retallades social o la gent que volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals.

el 40% cobra menys de 1000€

Informe de la campanya "posa't a 1000"

un resum de l'informe

A Catalunya, dels 159 convenis col—lectius sectorials (provincials i d’àmbit
autonòmic català), el 36.4% tenen salaris per sobre els 1.000 euros; és a
dir, 4 de cada 10 convenis (58 convenis).

El 55.2% del total de persones sota el paraigua dels 159 convenis (més
d’1 milió de persones) tenen salaris per sobre dels 1.000 euros.

A Catalunya queden encara 1.427.7011 persones assalariades que cobren
per sota dels 1.000 euros. Si tenim en compte que el total de persones
assalariades a Catalunya és de 3.523.400 persones, estem parlant del 40% del
total d’assalariats. En aquests 3 anys de campanya hem reduït el col—lectiu
d’inframileuristes en un 15.5% (al voltant de 260.000 persones menys).

El 49% de les dones ocupades són inframileuristes (784.441 dones).
L’edat també és una variable que condiciona el ser o no ser inframileurista:
El 88.7% (24.055) dels joves de menys de 18 anys cobren per sota
els 1.000 euros.
El 72.5% (339.075) dels joves entre 18 i 25 anys són inframileuristes

Immigració, Vic, política, vots i cohesió

Vic sempre havia estat una referència en polítiques d’immigració i a partir d’ara serà una referència per aquells que de l’immigració només els interessa treure redits electorals.
Tothom que treballa en polítiques d’immigració sap que el registre d’empadronament no és el culpable dels mals d’immigració, si hi ha pisos patera o hi ha gent que cobra per permetre empadronar en apartament turístics, la solució no és prohibir l’empadronament a la gent sense papers. És com si ara l’Ajuntament de Girona prohibís l’empadronament als nens, per així evitar que els pares els empadronin a cases de parents o amics per escollir l’escola a on volem anar i no a la que els toca. No solucionarien el problema i deixaríem els nens sense escola.
Els partits del tripartit de Vic (CIU, PSC i ERC), no han estat a l’alçada del moment, qüestions com l’immigració cal tractar-les amb debat si, però també i sobretot amb consens i en èpoques de crisi econòmica més, segurament el debat ha anat més enllà d’a on volien arribar, per evitar el creixement de l’Anglada a Vic, que en part ho poden haver aconseguit, l’hi han fet la campanya al conjunt de Catalunya. I mentrestant algunes de les direccions catalanes d’aquests partits, tots ells signants del Pacte Nacional per l’Immigració, xiulen com si a ells no els anès la cosa, perquè no han tingut la mateixa contundència que amb el magatzem de residus nuclears a Ascó.
La política no és pot reduir a vots només, hi ha qüestions de més llarg recorregut que han d’estar per damunt del redit puntual. La política te una funció també d’avantguarda, de pedagogia, de cohesió, de construir camí,... i de vegades no s’ha de dir només el que la gent vol sentir en aquell moment, així pots gestionar el present i continuar en el poder o tenir un creixement, però no es construeix el futur.
Si hem de fer novament el debat de l’immigració el fem, però sobre problemàtiques reals, i amb la voluntat de crear consensos. Les societats han de crèixer en progrés i cohesió social, són aquestes les que després seran més prosperes i competitives econòmicament i el repartiment de la riquesa arribi a tothom, vinguin dels Nord o del Sud.

Nota: m’agrada l’article d’en Carles Campuzano

4000 EROs i 120000 persones afectades

La UGT de Catalunya hem presentat l’informe dels Expedient de Regulació d’Ocupació ERO del 2009, prop de 4000 ERO’s registrats -3936- i 120.000 persones afectades -119.858- i la mitjana mensual és pràcticament la mateixa des de l’inici de l’any, aquestes dades constaten que amb 4000 ERO’s que és fals afirmar que hem tocat fons i menys que hi ha recuperació.
Els resultats ERO’s registrats del 2009 són 5 vegades que el 2008 i 8 vegades més que el 2009, aquest any ha estat l’any de la crisi, els ERO’s són la punta de l’iceberg de la destrucció d’ocupació, quan ja s’han produït la no renovació dels contractes temporals i els acomiadament individuals principalment de la gent de menys antiguitat llavors venen els ERO principalment d’extinció.
Els ERO’s de suspensió són els més utilitzats 100.000 persones afectades junt amb els de reducció de jornada 105000, aquest són els que de moment han aturat que la destrucció d’ocupació fos major, aquest expedient la causa principal és la liquiditat i després la crisi de consum, i per tant si cap de d’aquest dos indicadors millora, podríem tenir un creixement potencial de l’atur de prop del 20%, en aquest moment l’atur registrat és d’unes 560000 persones i si sumesim aquest ERO arribariem a prop dels 700.000.
En aquest informe es trenca el mite de que els ERO’s només els utilitza la gran empresa, el 81% de les empreses que han presentat ERO’s són de menys de 50 treballadors i d’aquestes prop del 50% són de menys de 10 treballadors.
En l'informe complert també hi ha les dades comarca a comarca i per tipus d'ERO.

Descarregar informe complert ERO’s 2009

Tarifes i salaris

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.

bon any 2010, depen d'en quin plan vingueu

Vinyeta molt bona per començar l'any al bloc chocolate para picatostes