diumenge, 27 de maig de 2007

Així et miro, així et veig






Deien que eres grisa i fosca
jo no t'he conegut així.
Ara tothom parla de tu
pels teus colors vius,
per les grans pedres,
per les escales
Que ens porten més enllà.

Els carrers de pujada,
que després cal baixar,
El pont que creuem per anar,
per després tornar
per un altre de més enllà.

La gent vinguda d’arreu,
que fem realitat el:
És molt difícil entrar-hi,
i és impossible sortir-ne.

La llum del cel
que dóna llum a la foscor,
el verd dels arbres que ens envolten,
l’aigua dels rius que ens encercle arreu,
fan de tu una mica de tots.

De vegades no hi ha parades en el destí
Tu ets un destí somiat,
que cal conquerir:
pam a pam i pedra a pedra,
carrer a carrer i arbre a arbre,
riu a riu i persona a persona.

Has de ser més que una suma
de pedres belles i velles:
La suma dels tothom, dels nascuts i dels vinguts,
del vinga, del deu-siau, del mos,...
del ramblejar que tothom es saluda,
només pel fet d’haver coincidit
ramblejant un altre dia.

És tancada si vols que sigui tancada,
Però si vols que sigui acollidora
Només has d’acollir-t’hi,
Ella es deixa perquè tu ets deixes.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Poema? Prosa? Es un missatge del propi cor, d'un poeta que estima la ciutat, però també els sentiments i les proeses humanes d'un pobe català.
ENDAVANT CAMIL!

Anònim ha dit...

Cada dia estas més enamorat de Girona, no crec que et tornem a veure per Barcelona o Granollers.
Vols dir que no et planificaràs la resta de vida Girona?

Pau ha dit...

Què passa que no escrius res,ara ?