Ara, més que mai

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.

«Estem en caiguda lliure però a la gent li costa mobilitzar-se si la crisi no l'afecta»

Entrevista El Punt 4 de maig del 2009

El nou secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, el gironí Camil Ros, considera que cal més consciència social de la situació de crisi que vivim, reclama més implicació de l'administració i critica les mesures que plantegen les patronals, que veu com un «xantatge»

En el darrer congrés, el gironí Camil Ros va ser nomenat membre del secretariat de la UGT de Catalunya com a màxim responsable de política sindical. La nova secretaria és el resultat de la fusió de les secretaries de política sindical, coordinació sectorial i salut laboral i medi ambient i engloba temes calents per l'actual situació, com ara la negociació col·lectiva i la dels expedients de regulació d'ocupació (ERO).
–Quin és l'objectiu de la nova secretaria?
–«L'objectiu és donar prioritat a la nostra resposta sindical. Donant el suport necessari als comitès d'empresa perquè l'impacte d'aquesta crisi sigui el mínim per als treballadors. Perquè per molt que els polítics ens venguin motos dient que no, els treballadors són els que fins ara estan pagant la crisi. Cal dir prou i plantar cara a tots aquells sectors empresarials i polítics que en aquests moments volen utilitzar la situació per retallar drets. El repte és important, tant des del punt de vista de mobilització com de negociació.Que no es pensin que ara passa tot.»
–Com defineix l'actitud dels empresaris, per un costat, i l'administració, per l'altra?
–«Els empresaris van iniciar la crisi amb certa coincidència amb els sindicats. Però el que no és acceptable és l'actitud que tenen les patronals des de finals d'any. Saben, com sap tothom, que els treballadors no són els culpables. Ho és el sistema econòmic i, sobretot, el sistema financer que s'ha dedicat a especular.Les retallades de salaris que estan plantejant, la reclamació d'un nou contracte de treball o d'una nova reforma laboral són inassumibles. Volen acomiadar més barat i quan els doni la gana. Volen fer un xantatge als treballadors sense feina. I pel que fa als polítics, que vigilin d'escoltar massa els cants de sirena de la patronal! Des de la UGT només creiem en congelacions salarials si hi ha un projecte industrial al darrere, com ha estat el cas de Seat i el Q3. Però no es poden permetre congelacions salarials sectorials. El que passa és que la patronal està excessivament polititzada per la dreta. I el perill és que el govern d'esquerra els vulgui escoltar.»
–Els sindicats reclament un canvi de model, però quin és el que proposen?
–«Nosaltres plantegem un nou model productiu. Però una cosa són les respostes i mesures per sortir de la crisi i l'altra és com plantegem un nou model productiu. S'està destruint ocupació, majoritàriament de gent amb baixa qualificació. Això demostra que és la part més feble del mercat de treball. El nou model implica la millora de la formació professional. També cal trencar amb el tòpic que només es pot treballar si hi ha una jornada de vuit hores establertes i presencials. Potser amb altres fórmules de flexibilitat s'acaba sent més productiu i es millora la conciliació de la vida personal amb la laboral. També hem de pressionar perquè els governs facin més polítiques industrials. Ara no hi ha valentia i les mesures de crisi han estat disperses»
–Alguns creuen que els sindicats no s'estan fent prou visibles.
–«Crec que és una percepció que no la tenim els que hi estem a dins. Però segurament alguna cosa hem de millorar. Estem fent mobilitzacions des de l'octubre de l'any passat. Potser ens hem de moure més o quan, ho fem, se'ns ha de veure més. Però sempre hi ha hagut el tòpic que els sindicats no fan prou. El cert és que tenim centenars de persones assessorant els comitès d'empresa. El mes passat vam tenir 400 ERO a Catalunya. L'anterior, 300. Estem a peu de fàbrica intentant aturar al màxim la destrucció d'ocupació. I governs i patronals han de saber que hi som i que no acceptarem retallades. Volem fets. El mes d'octubre ens van dir que arribaria liquiditat a les empreses. On és aquesta liquiditat? Qui se l'ha quedat?»
–Potser l'administració i la patronal sí que senten el seu alè al clatell però no s'acaba d'arribar a la societat.
–«A la gent, fins que no veu que li afecta, li costa involucrar-se. Això és un problema general de la societat. Crec que la gent no és conscient de la situació actual. No és conscient que hi ha 600.000 desocupats a Catalunya. No és conscient que estem en una caiguda lliure. Encara no hem tocat fons i, quan ho fem, caldrà veure quant temps tardem a recuperar-nos.»
–A les comarques gironines tenim un ERO cada dia laborable. I cada cop les indemnitzacions pels acomiadats són més baixes. No hi ha marge de maniobra?
–«Els ERO de fa un parell d'anys, no estaven motivats per la crisi, excepte els relacionats amb el sector tèxtil, i, per tant, sempre hi havia més diners per negociar. En molts casos, com Levi's o Panasonic, responien a deslocalitzacions. Ara, molts dels ERO són per situacions de crisi real i en moltes ocasions has d'acabar al Fons de Garantia Salarial. Hem de buscar sortides dignes per a la gent que perd la feina però, alhora, mantenir com més llocs de treball millor. En el cas de Girona, els ERO estan tenint menys impacte que a la resta de Catalunya. Això no vol dir que hi hagi menys crisi. El que hi ha són molts acomiadaments individuals. Aquests són difícils de controlar però segurament s'incompleixen drets de treballadors. Aquí és on la Inspecció de Treball hauria d'incrementar la funció de vigilància.»
–Als problemes ja existents se'n poden afegir d'altres: la gent que està temporalment a l'atur i que té la incertesa del seu futur; o aquelles persones que perdran, o ja han perdut, la prestació social.
–«Són dues bombes de rellotgeria. Pels ERO temporals hi poden haver unes 30.000 persones afectades a Catalunya. Com a mínim, per a aquesta gent s'ha aconseguit el comptador zero. És a dir, aquest període no afecta negativament la cotització, com mínim durant un període de 120 dies. Però ja hi ha moltes empreses que estan entrant en el segon ERO temporal o que, directament, ja van pels acomiadaments. Hutchinson de Palamós n'és un exemple. A tot això cal sumar-hi que gairebé un terç de les persones que estan a l'atur a l'estiu es poden quedar sense prestació. Aquí ja entrem en un problema social i és on els governs han d'actuar amb rapidesa. Quan la gent comenci a tenir problemes per pagar la hipoteca, quan vegin que no es crea ocupació... Perquè jo no veig que amb el pla de Zapatero es contrac-tin milers de persones! Tot plegat ens porta cap a un carreró sense sortida.»
–Aconda, de Flaçà, està a un pas del tancament. Com valora que la belga Intermills s'hagi fent enrere en la compra i quin futur preveu?
–«Crec que el comitè i els treballadors d'Aconda no es mereixen el tancament. És una de les plantilles que he vist lluitar més en defensa dels seus llocs de treball. I mentre quedi un dia pel tancament, cal seguir lluitant. Buscant nous inversors o plantejant altres tipus de projectes industrials. Una possibilitat és que els treballadors puguin ser els inversors per donar viabilitat a l'empresa.»
–A Trety de Maçanet hi ha un principi d'acord amb l'empresa acceptat per la UGT, amb majoria al comitè, però no per CCOO. És el primer cas a Girona en què els dos sindicats no estan d'acord però n'hi ha altres exemples a Catalunya. La unió no fa la força?
–«Creiem que sí. Els treballadors votaran avui i seran els que decidiran. Però l'acord és raonable. CCOO, tant a la demarcació com a la resta de Catalunya, ha pactat acords amb quanties inferiors. Per tant, espero que acabin reconsiderant la seva posició. I cal valorar que l'empresa ha variat molt de la seva posició inicial. Estem parlant d'un expedient de més de 200 empleats, però en salvem més del doble. Per sort, la majoria de vegades anem units amb CCOO. Crec que el cas de Seat ha de ser una lliçó del camí a seguir.»
–Vostè té un vessant sindicalista però també un de polític, com a militant d'ERC. Tal com estan les coses, és compatible una cosa amb l'altra?
–«Sí, perquè el sindicalisme és política. Jo estic al sindicat per aconseguir un altre model de societat. Diuen que el sindicalista és un pragmàtic utòpic. A mi el que m'agrada del sindicat és que cada dia toques de peus a terra i, si algun dia hi deixes de tocar, a l'endemà hi tornes perquè et vénen els problemes reals. La política crec que no viu de tan a prop la realitat. El que tinc clar és que, des del punt de vista orgànic, no em passa pel cap en cap moment fer compatible un càrrec polític amb un càrrec sindical. Però seria dolent que la gent dels sindicats no milités en partits polítics. Ara, el carnet del partit es queda a la porta del sindicat.»
–Primer deien el 2009. Després el 2010. I fins i tot el 2011. Vostè fixa alguna data per la fi de la crisi?
–«Ho podria fer però no sóc economista ni catedràtic, gent que ho saben tot i que no ens van avisar del que passaria. Segurament, seguirem caient fins a l'estiu. Però cal valentia i endeutar-nos amb diner públic. I si això es fa ens en sortirem abans. Si no, seguirem l'onada. I un altre punt bàsic és quadrar la banca. Els diners hi són, però no circulen.»
–I aquells que diuen que aquesta crisi marcarà un abans i un després...
–«La veritat és que no ho sé. Diuen que refundaran el capitalisme però no saben què coi cal refundar. Altres diuen que és la crisi més bèstia de la història. Però després mires la del 29 i veus que no. Crec que hi ha una excessiva tertúlia de bar. El que és possible és que en algunes coses tornem enrere. El preu dels habitatges i els endeutaments dels treballadors per tota la vida... això s'haurà de racionalitzar. A mi m'agradaria que quan sortim de la crisi tot sigui diferent perquè és millor.»

Manifest 1r maig de 1890

Aquest és un fragment del primer manifest realitzat a Barcelona del 1r de maig de 1890, que fou entregat al Governador Civil:
Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.
La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.
En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.
La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.
Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.
Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.
Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Manifest integre

Que vol dir el Q3 per Catalunya

La confirmació que l’Audi Q3 es farà a Catalunya és una noticia que alguna gent li treuen importància o d’altres la critiquen pels ajuts públics rebuts, però cal situar la noticia en el seu lloc i moment per veure l’importància i la dimensió.
És la primera gran i bona noticia relacionada amb la crisi i durant la crisi, per un costat mantindrà i crearà nous llocs de treball i per l’altre és un exemple clar de política industrial.
El Q3 mantindrà prop de 1600 llocs de treball a la SEAT directament i indirectament mante o crea prop de 10000 llocs de treball, en el sector de l’automoció per cada lloc de treball directa se’n creen entre 5 i 6 llocs de treball indirectes, la major part d’ells en empreses petites i mitjanes per tant es trenca el mite que no s’ajuda a les empreses petites, a Catalunya la major part de les grans empreses són empreses de capçalera o tractores i per tant arribar acords amb aquestes genera riquesa i llocs de treball en les petites i mitjanes empreses, al mateix temps el sector de l’automoció està en bona part a l’àrea metropolitana de Barcelona però al mateix temps hi ha empreses arreu de Catalunya.
Es parla dels ajuts públics rebuts prop de 200 milions d’euros –que són més crèdits que subvencions-, alguns qüestionen aquest ajuts, un exemple de que els ajuts en política industrial són generadors de riquesa: si 10000 treballadors amb un salari anual de 20000 euros es queden a l’atur, les seves prestacions d’atur en un any sumen 200 milions d’euros, per tant no només és mantenen llocs de treball, sinó que també l’administració no ha de pagar atur i el mateix temps les empreses paguen impostos i els treballadors també, per tant part dels ajuts és recuperen.

Ara, UGT de Catalunya

Dimarts 21 d’abril comença el 13è Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, que sota el lema ARA, vol posar al dia tant el seu ideari com la seva estructura.
Un congrés que evidentment la qüestió més important i urgent és com fer front a la crisi econòmica sense retallades social, però la crisi no ha d’eclipsar la resta de qüestions importants en la estratègia sindical cap a el canvi de model productiu, la qualitat en l’ocupació, salari mínim 1000€, les politiques d’igualtat, la formació professional,...
I des del punt de vista intern a on també es produiran canvis importants: una nova estructura per la regió metropolitana més àgil i coordinada, les estructures sindicals necessiten canvis per adequar-les a les noves realitats empresarials i sectorial, cada cop la col·laboració entre les estructures sectorials i territorials són més importants.
Esperem dels bons resultats d’aquest congrés, per carregar nous reptes i il·lusions.

L’Esquerra que pren bones decisions

Quan un partit i els seus dirigents saben trobar més les coses que uneixen que les coses que separen, és quan es construeix i es creix, llàstima dels temps perduts innecessariament, però és el moment de tornar a mirar endavant cap a la gent i el país.
L’acte “l’Esquerra que decideix”, va ser important per passar-se el testimoni entre els dos màxims dirigents d’ERC –Carod i Puigcercos- una nova manera de fer política s’instal·la a ERC, aquesta és la política que suma, saber deixar pas és una decisió intel·ligent i també hauria de ser intel·ligent el que agafa el pas.
La imatge i el fet és el que es recordarà per sobre de tot, però seria bo també recorda el contingut, tant de Carod com Puigcercos vam reafirmar l’espai propi d’Esquerra: l’esquerra nacional que per politiques de dreta ja hi ha la dreta nacional.
L’Esquerra ha decidit tornar a allò que la va fer créixer: el consens i una estratègia de discurs social i nacional, Esquerra torna a caminar cap a la majoria social, perquè només es pot ser majoria sumant tant a dins com a fora.

Que hi ha darrera la mar

Després de la línia final de la mar, que hi deu haver
Com definiries l’impacte del sol radiant en el teu cos
Quina musica sona quan la pluja cau constant i delicadament.

Si la natura ens aporta pau, perquè la destrossem
Si la paraula tranquil·la ens agrada, perquè cridem
Si la carícia ens relaxa, perquè ens peguem.

Si l’amistat és el millor, perquè ens discutim
Si hi ha més coses que ens uneixen, perquè busquem el que ens allunya
Si podem fer un món millor, perquè no fem res.

Segur que darrera la mar hi ha el que busquem, no paris de navegar.

Potser és un miratge en el desert

Aquest dies ha tingut lloc el congrés de la UGT confederal, quedi dit per endavant que com a mínim soc escèptic abans i ara tant dels intens de pedagogia i o de federalisme entre Catalunya i Espanya, però encara que sigui per uns instants, per uns dies, hi ha hagut un congrés absolutament confederal.
Josep Maria Alvarez, va presidir el congrés, i com va dir en clausurar, en les resolucions d’aquest congrés hi ha una mica de tots, la mica de Catalunya no ha estat menor, d’entrada d’en Frederic Monell a una secretaria de primera línia com política institucional conjuntament amb acció sindical els responsables del diàleg social, esmenes acceptades, transaccionades o guanyades en votació, sobre situar una quota menor d’afiliació per menys 1000 €, sobre a les balances fiscals i el finançament, 1000€ salari mínim per la contractació de serveis a l’administració pública, possibilitat de que organitzacions es puguin confederar amb l’UGT de Catalunya,... i més, i tot amb un clima de consens i bon rotllo.
No s’ha de perdre l’horitzó, ja es veurà si és un miratge en el desert de l’incomprensió i l’inconpliment cap a Catalunya, o si el miratge és un oasi, sigui el que sigui cal continuar treballant pels treballadors i treballadores de Catalunya, perquè els que anteriorment han intentat arreglar n’han sortit escaldats, com a mínim la sensació que estàs en una confederació que no només respecte Catalunya sinó que també accepta les seves propostes, és una bona sensació i es treballa millor.

Que hauria de mesurar el PIB

Que hauria de mesurar el PIB? que és l’important?, Robert Kennedy, en plena campanya electoral, el 18 de març de 1968, llançava aquesta reflexió o atac:

"El nostre PIB, en els seus càlculs, té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entrar il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull (...) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels nostres matrimonis. No es preocupa d’avaluar la qualitat dels nostres debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pena viure la vida. "

Les falses veritats de l’acomiadament

La patronal ja fa uns mesos que ha començat la seva ofensiva particular, aprofitant la crisi per demanar retallar impostos i indemnitzacions, els arguments que utilitzen alguns estan desinformant a la societat i d’altres la tossuda realitat els converteixen en una mentida.
Primera mentida: l’acomiadament és car, l’acomiadament és de 20 dies per any treballat si hi ha causes justificades, i de 45 dies si sense cap motiu l’empresa decideix acomiadar un treballador. Per tant l’acomiadament a l’estat espanyol és de 20 dies per any treballat. Estats com França i Alemanya no existeix l’acomiadament improcedent.
Segona mentida: ni baixant el preu de l’acomiadament les empreses fan més contractació indefinida, hi ha el model de contracte que és el de foment de la contractació indefinida i la diferència fonamental és que l’indemnització per acomiadament improcedent és de 33 dies per any treballat en comptes de 45. Doncs la seva utilització és mínima per no dir ridícula, dels 25257 contractes indefinits realitzats el mes de febrer a Catalunya, només 4202 va ser de foment de la contractació indefinida un 16% del total. Mentre que 10156 va ser conversió de temporals a indefinits el 40% aquest tenen deduccions a la seguretat social.
Les dades demostren que és clar que els problemes a l’hora de no fer més contractes fixes no és l’indemnització, ja que el contracte amb un preu més baix d’indemnització és el menys utilitzat, en canvi el més utilitzat és el contracte fixa ordinari amb 10782 contractes.
Potser va sent hora de desemmascarar les mentides de la patronal, o que la seva veritat no és que rebaixant costos laborals faran més contractació indefinida, sinó que rebaixant costos laborals –retallada d’indemnitzacions i impostos- aconseguiran més beneficis empresarials.

Potser cal badar

Quan tot es per ahir
quan els mots s’acceleren
quan la gent corre sense un destí concret.

Potser cal aturar-se
potser cal pensar
potser cal badar.

Mirar el batec de les onades
escoltar el blau de la mar
olorar la pau de la natura.

Definició de Treball en el nou breviari de ciutadania

Treball Si no treballa el cos, treballa la ment: sempre treballant. Uns treballant per viure: uns quants, d’altres vivint per treballar: la majoria. Uns defensant el treball digne, d’altres ofegats per l’explotació en el treball. El treball digne ha passat de ser un dret a un bé escàs.
Les coses més materials i els somnis més llunyans es poden aconseguir per l’atzar i la sort, però si a darrera de la sort i l’atzar, no hi ha hagut un treball constant i diari difícilment arribarà, ni la sort de tenir les coses més materials ni l’atzar d’aconseguir els somnis més llunyans.
Treball és el mitja del compromís per construir amb la suma dels treballs de tothom un món millor; treball és l’esforç de no resignar-se davant de les adversitat i les injustícies; treball és la constància que ha portat a generacions a aconseguir millors condicions de vida per les generacions posteriors, des de les guerres fins a les urnes.
Diuen que no hi ha millor idea que aquella que li arriba el seu moment, però perquè li arribi el seu moment cal treballar amb compromís, esforç i constància, llavors segur que li arriba el seu moment, ara un cop arriba cal continuar treballant per esculpir-la encara millor, perquè el que no millora cada dia amb el seu treball, s’envelleix i queda caduc.
Tothom ha somiat, ha desitjat deixar de treballar, i tothom que no té treball somia i desitja trobar treball, la contradicció del sistema o la demostració que sense treball estem buits. Treballem per viure, treballem junts per un món millor, començant per Girona.

La meva aportació ha estat la definició de treball, publicada en el nou breviari de ciutadania, publicat per CCG, en l’edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució.

Idea Girona!

Tot quan neix, neix i després creix. Idea Girona, neix d’un grup de gent que viu a Girona, gent que és activa en àmbits de l’ecologisme, la cooperació, la cultural, el sindicalisme, ... i que creiem que cal repensar o tornar a pensar en la nostra ciutat, si durant molt temps es va treballar per convertir Girona en la Florència catalana, ara un cop arribat aquest port i portant molt de temps, massa a port, ens plantegem cap a on cal tornar a navegar, quin ha de ser la ruta que seguir navegant cap a la nostra itaca gironina.
Ho volem fer obrint les portes a tothom que vulgui idear aquesta nova Girona, gent de tots els barris de Girona, gent amb un compromís social, gent compresa amb la cultura i la llengua catalana, gent que ajuda a l’integració de la immigració,.... gent i molta més gent, amb l’objectiu de construir Girona des del compromís social i el compromís nacional, que vol dir construir Girona, ha de voler dir també construir un país més lliure, una ciutat i un país amb progrés i cohesió social.
Cal un debat obert i plural, a on tothom que vulgui parlar tingui el seu espai, aquest espai és Idea Girona, un espai que no posarà ni portes a l’Onyar, ni murs a la Devesa, un espai de confluència com exemplifica la imatge d’Idea Girona: que són els rius de Girona, cadascú des del seu riu anem cap a la desembocadura d’un gran riu que és la suma de tots els rius, aquesta és la Girona que cal fer.

Ja sabem a on són

Després de mesos d’incògnites i misteris ja comencen a veure la llum, i quina llum, la llum sempre crema allà mateix, tothom vinga a buscar i a preguntar-se a on estaran, i per fi ens assabentem que els diners del pla de rescat del sector financer, com a mínim de Caixa Girona i La Caixa, ja estan arribant a les famílies i quina família millor com a exemple: una família que esta a punt de patir la congelació salarial i que té mainada que mantenir i moltes despeses de desplaçaments que pagar.
Diuen que després de mesos de buscar la família idònia, per un grup de savis, que no necessariament és sinònim d’intel·ligents, la van trobar tenia que ser una família clàssica i que tingués un projecte innovador, i és pot veure que el projecte és innovador, ja que no ha tothom se li pot acudir crear una fundació amb una família, per promocionar, o promocionar-se ai! Perdó, un territori i la seva gent.
Potser tot plegat entra dins el procés d’internacionalització i promoció de les comarques gironines, van començar els del patronat de la Costa Brava que amb unes fotos que han donat la volta al món i ara continua la Cambra de comerç i les caixes, que junt amb la mare d’ell que ha fet el disseny de la campanya, és una experta en fotoshop ja ens ho va demostrar amb unes postals de Nadal. La campanya promocional consisteix amb el matrimoni passejant amb les seves dues filles agafadets de les mans per la Devesa de Girona, no li digueu a ningú la foto és del parque del retiro.
I tot plegat amb els nostres diners, les cambres de comerç cobren de les empreses i la gent treballadora acostuma a tenir els diners majoritàriament a la Caixa de Girona o a la Caixa. El millor exemple de modernitat i innovació el besamanos que li van fer a ella, el pitjor exemple nosaltres els paguem ells se’ls gasten.
Article publicat El Punt

Documental 501: crònica de la dona treballadora

S’ha presentat el documental 501, una crònica real i propera uns anys després de la deslocalització de l’empresa Lewis a Bonmati, la veu de les dones treballadores, ens mostra el que hi ha darrera dels grans titulars quan una multinacional decideix marxar de Catalunya.
Una crònica de la buidor d’una fàbrica, la buidor de l’atur, la buidor que cal superar per construir un nou camí,... veu a veu de les dones entrevistades durant mitja hora, palpes la realitat humana de l’atur i de com tornar a començar i les dificultats de trobar una feina, primer trobar-la i després que les condicions puguin ser iguals o millors que les de la teva darrera feina.
Com entres a formar part d’un col·lectiu que no vols anar-hi i segurament sempre havies pensat que a tu no et passaria mai, la crueltat i la soledat de l’atur, que poc costa entrar-hi i el que costa sortir-ne.
La desvergonya d’una societat que demana gent amb experiència laboral i gent formada, i a l’hora de la veritat, la seva hipocresia expulsa del mercat laboral amb la gent major de 45 anys i és llavors que apareix el fantasma de les cotitzacions per la jubilació, tothom ens havia explicat que els darrers anys de la vida laboral són els millors amb salaris més alts, tothom ens havia dit que treballar en una multinacional és feina per tota la vida, la realitat tossuda ens diu que i queda cop la realitat és més a l’inrevés.
501 és un bany d’aigua freda que a tothom ens pot passar, un exemple real de la lluita de les dones treballadora, una bona manera de commemorar el dia de la dona treballadora, i saber que després de l’aigua freda sempre, si es lluita, vindrà l’escalfor d’un nou treball.

Carles Rahola: La pena de mort a Girona

El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “