Nacionalisme i federalisme d’Antoni Rovira i Virgili, un llibre intens d’un dels més importants escriptors, polític i assagista de principis del segle XX, del corrent liberal progressista, sempre intentant crear una teoria de formulació i reformulació del pensament català i la seva necessària combinació de la nació, la identitat, la llibertat, el progrés i el respecte a tots els pobles.
Una obra en que no s’han de fer simples mimetismes amb la realitat actual, el llenguatge i els conceptes de llavors no ajuden, però el que està clar és la vigència del seu pensament, la necessitat de construir una nació lliure, culte i federada. Federada amb qui, no se sap, federar-se és cosa com a mínim de dos, el que és segur és que amb algú ens hem de federar com diu ell: És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques. Amb aquest tipus de Federació, segur molts hi estem d'acord, ja que la federació parteix no d'un estat de les autonomies, sinó d'una autonomia d'estat, la nació lliurement negocia amb uns altres.
Llegir el clàssics del pensaments ens serveix també per mirar el futur, la lucidesa d’ells ens fa més lúcids. Llàstima que llibres com aquest, la vella edició de color groc d’edicions 62, només la trobis de casualitat en una bella parada de llibres vells en mig d’una plaça durant una festa major. Així tractem els nostres clàssics i així ens va.
Una obra en que no s’han de fer simples mimetismes amb la realitat actual, el llenguatge i els conceptes de llavors no ajuden, però el que està clar és la vigència del seu pensament, la necessitat de construir una nació lliure, culte i federada. Federada amb qui, no se sap, federar-se és cosa com a mínim de dos, el que és segur és que amb algú ens hem de federar com diu ell: És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques. Amb aquest tipus de Federació, segur molts hi estem d'acord, ja que la federació parteix no d'un estat de les autonomies, sinó d'una autonomia d'estat, la nació lliurement negocia amb uns altres.
Llegir el clàssics del pensaments ens serveix també per mirar el futur, la lucidesa d’ells ens fa més lúcids. Llàstima que llibres com aquest, la vella edició de color groc d’edicions 62, només la trobis de casualitat en una bella parada de llibres vells en mig d’una plaça durant una festa major. Així tractem els nostres clàssics i així ens va.
Fragments de Nacionalisme i federalisme: d’Antoni Rovira i Virgili:
-La unitat, quan naturalment es produeix, cal respectar-la, per la mateixa raó que cal respectar la diversitat quan existeix.
-L’error de molts nacionalistes està a creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! Només cal estudiar un poc a fons aquesta qüestió perquè un hom es convenci que la naturalesa no ens les dóna fetes, les nacionalitats, que els elements naturals no basten a determinar-les. La naturalesa ens dóna elements –preciosos elements- per a fer la determinació; però no pas tots els elements. És un fet determinatiu de primera força; però no l’únic. No s’ha de prescindir de la naturalesa; però no s’ha de confiar que ens doni les nacionalitats fetes i pastades; no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes boscanes.
-El sentiment nacional contemporani te la seva rel en aquestes dues grans forces nobles de l’anima humana: llibertat, dignitat. Heus aquí la filiació del modern principi de les nacionalitats, el qual, repetim-ho, no ha d’esser confós amb els seus antecedents biològics i històrics.
-Què és la nació? Una de les definicions més remarcables la dóna, al nostre entendre, Mancini: “nacionalitat és una comunitat natural d’homes, aplegats en vida comuna per unitat de territori, d’origen, de costums i de llengua, i tenint consciència d’aquesta comunitat.
-En cas de conflicte entre la natura i la voluntat, el nostre nacionalisme i sobretot el nostre liberalisme ens posem, sense vacil·lacions al costat de la voluntat humana.
-Ideal nacional, la fórmula de la simultània llibertat dels pobles, l’aspiració que no hi hagi nacions-malls ni nacions-encluses, sinó un mutual respecte de cada nació als drets de totes les altres.
-Les nacionalitats no són coses definitives, immutables, sinó fets biològics sotmesos a un procés vital. Viuen, no ja existeixen, amb moviments d’assimilació i de desassimilació.
-La Federació de les nacions no prejutja el regiment interior dels Estats nacionals. Una nació, una unitat nacional, pot entrar perfectament dins un agrupament federatiu, tot i formant ella una Federació de tipus regional. Raons polítiques, geogràfiques, històriques, econòmiques, poden aconsellar l’organització federativa regional d’una nació. És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques.
-L’essència de la Federació està no en la passatgera bastida que serveix per edificar-la, sinó en la natura de l’edifici i en el funcionament de la maquina política que s’hi instal·la. El principi federatiu exigeix el reconeixement de la sobirania dels Estats particulars en tot el cercle de poders; és a dir, que aquests estats no estiguin sotmesos, dins d’aquest cercle, al senyoratge o al control de l’estat central.
-Reconeguda i garantida pel sistema federatiu la sobirania de l’estat particular, és evident que, quan aquest estat sigui una nacionalitat, trobarà dins el sistema tota la llibertat política que és necessària al desplegament lliure de la seva personalitat nacional.
-La unitat, quan naturalment es produeix, cal respectar-la, per la mateixa raó que cal respectar la diversitat quan existeix.-L’error de molts nacionalistes està a creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! Només cal estudiar un poc a fons aquesta qüestió perquè un hom es convenci que la naturalesa no ens les dóna fetes, les nacionalitats, que els elements naturals no basten a determinar-les. La naturalesa ens dóna elements –preciosos elements- per a fer la determinació; però no pas tots els elements. És un fet determinatiu de primera força; però no l’únic. No s’ha de prescindir de la naturalesa; però no s’ha de confiar que ens doni les nacionalitats fetes i pastades; no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes boscanes.
-El sentiment nacional contemporani te la seva rel en aquestes dues grans forces nobles de l’anima humana: llibertat, dignitat. Heus aquí la filiació del modern principi de les nacionalitats, el qual, repetim-ho, no ha d’esser confós amb els seus antecedents biològics i històrics.
-Què és la nació? Una de les definicions més remarcables la dóna, al nostre entendre, Mancini: “nacionalitat és una comunitat natural d’homes, aplegats en vida comuna per unitat de territori, d’origen, de costums i de llengua, i tenint consciència d’aquesta comunitat.
-En cas de conflicte entre la natura i la voluntat, el nostre nacionalisme i sobretot el nostre liberalisme ens posem, sense vacil·lacions al costat de la voluntat humana.
-Ideal nacional, la fórmula de la simultània llibertat dels pobles, l’aspiració que no hi hagi nacions-malls ni nacions-encluses, sinó un mutual respecte de cada nació als drets de totes les altres.
-Les nacionalitats no són coses definitives, immutables, sinó fets biològics sotmesos a un procés vital. Viuen, no ja existeixen, amb moviments d’assimilació i de desassimilació.
-La Federació de les nacions no prejutja el regiment interior dels Estats nacionals. Una nació, una unitat nacional, pot entrar perfectament dins un agrupament federatiu, tot i formant ella una Federació de tipus regional. Raons polítiques, geogràfiques, històriques, econòmiques, poden aconsellar l’organització federativa regional d’una nació. És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques.
-L’essència de la Federació està no en la passatgera bastida que serveix per edificar-la, sinó en la natura de l’edifici i en el funcionament de la maquina política que s’hi instal·la. El principi federatiu exigeix el reconeixement de la sobirania dels Estats particulars en tot el cercle de poders; és a dir, que aquests estats no estiguin sotmesos, dins d’aquest cercle, al senyoratge o al control de l’estat central.
-Reconeguda i garantida pel sistema federatiu la sobirania de l’estat particular, és evident que, quan aquest estat sigui una nacionalitat, trobarà dins el sistema tota la llibertat política que és necessària al desplegament lliure de la seva personalitat nacional.
Nota: L'escrit és massa llarg, però més curt era impossible.
1 comentari:
Fa un parell de setmanes Raimon Obiols feia un article on deia: “El repte d’una innovació forta del catalanisme ha de ser assumit des de l’esquerra, per tots aquests motius. Si les senyals de direcció de l’esquerra són la igualtat, la llibertat i la voluntat d’un progrés comú, l’esquerra ha d’identificar la realitat específica de Catalunya amb un projecte que avanci democràticament en la direcció que apunten aquestes senyals. Si la unitat civil i la cohesió social són objectius a perseguir ( i si tenim consciència que són objectius fonamentals perquè són objectius en risc), aquesta identificació s’ha de mantenir.
Segur que la lectura de Rovira i Virgili ens pot ajudar a interpretar aquestes senyals, en clau de present i de futur, però cal fer una reflexió molt seria sobre l’actual situació de la cohesió social al nostre país. Potser comença a haver-hi masses dels que en Joan Sobirà anomena “invisibles”, i acabarem plantejant un país irreal.
Publica un comentari a l'entrada