Avui la televisió es podia mirar, fins i tot fixar-s’hi i escoltar, el canal 33 ha fet de televisió pública, porto quasi dos hores enganxat, el motiu: el documental de Salvador Allende.
El documental comença amb una imatge de la meitat de les ulleres d’Allende, un instant fred, dur i contundent, aquelles ulleres gruixudes de pasta negra que van saber veure, clar i transparent, els sofriments i els desitjos d’un poble. Una crònica del somni per un món més just i més lliure del poble xilè, encapçalat per Salvador Allende, o com es va definir ell: intèrpret dels grans anhels de justícia.
El 4 de setembre de 1970 guanyaven les eleccions després de 20 anys de campanya, poble a poble, conversa a conversa, tot escoltant i ensenyant,... La primera revolució a Amèrica que es va guanyar per les urnes i no per les armes. Una lliçó de revolució socialista i de democràcia, Allende deia: el resultat lògic d’una democràcia és arribar al socialisme.
El somni despert que vam viure amb Allende, ens diu una dona que va viure desperta aquell somni, que com ens diu una altra, jo em sentia constructora de somnis, i com per desgràcia en diu un altre, la dictadura va aixafar la vida aquell l’onze de setembre del 1973.
Si no l’heu vist, mireu-lo, són aquells documentals que et fan somiar despert, que et donen ganes de seguir lluitant i sobretot força: la força de les idees lliures que encara avui poden canviar el món.
Abans d’acabar ens diuen que: el passat no passa.
El somni despert que vam viure amb Allende, ens diu una dona que va viure desperta aquell somni, que com ens diu una altra, jo em sentia constructora de somnis, i com per desgràcia en diu un altre, la dictadura va aixafar la vida aquell l’onze de setembre del 1973.
Si no l’heu vist, mireu-lo, són aquells documentals que et fan somiar despert, que et donen ganes de seguir lluitant i sobretot força: la força de les idees lliures que encara avui poden canviar el món.
Abans d’acabar ens diuen que: el passat no passa.
I el documental acaba amb la frase: els obrers desfilen cantant guanyarem.
6 comentaris:
A mi també em va enganxar el programa d'ahir. Un dels primers records de conciència política que tinc, va ser quan al meu poble a Camprodon, hi havia una pintada que deia "Xile també va morir un 11 de setembre", desprès fou també quan al Casal Camprodoní van passar "la batalla de Xile". El blanc i negre barrejat amb el color sèpia, d'aquelles imatges suggerien el drama per la defensa d'uns ideals i uns valors. Més tard, a la Universitat vaig coneixer Juan Bustos, un professor exiliat, que havia estat col·laborador d'Allende. Tot plegat em fa pensar que gairebé es va poder fer justícia quan es va retenir Pinochet a Europa, però al final no va poder ser, com molts xilens volien, una condemna judicial ferma, a una persona però també a un forma de fer, injusta i antidemocràtica.
El pitjor de tot plegat és que qui va aconseguir la detenció-retenció del infaust Pinochet fou un jutje que té de democrata el mateix que Pinochet.
Paradoxes de la justicia!
Jo ja l'havia vist, de fet l'he vist com una dotzena de vegades. Per mi és tot un referent personal. Jo em defineixo socialista no per marxista ni leninista, sinó per la visió socialista que va intentar portar a terme Salvador Allende de transformar la societat com has dit, per la presa de consciència de les persones. A Allende li va costar més de vint anys, havent de rècorrer tot Xile vàries vegades. Poc a poc va anar creant la consciència i ell es va conscienciar de quines eren les necessitats de la gent. Aquesta ara la seva veritable revolució, la transformació de les persones i la transformació de la societat.
Ja es va definir, no com un apostol, sinó com un lluitador social. Crec que és un exemple a seguir, potser mai han ahgut polítics tant honestos i ètics com ell.
Sense cap mena de dubte un gran documental
Jo no se si la veure una dotzena de vegades però unes quantes més segur. Em va agradar descobrir els seus origens llibertaris junt amb els socialistes.Una mica com aquí que bona part de la tradició històrica de l'esquerra té un fort component llibertari.
Jo també el vaig, veure i la veritat va ser molt formatiu. Allende és aquella persona del qual tots hem sentit a parla. Però a la gent de la meva generació ens queda una mica lluny. La força de la seva lluita, i la fermesa de les seves paraules i senzillesa, però amb molt de contingut. Es potser el que molta gent trobem a faltar.
Ben cert, és un model de conscienciació social de persona feta en els millors dels principis socialistes, tal com diu cosmorural, és un treball de base, de contacte personal amb el poble, dedelicadesa emocional i escolta humana. És un reportatge genial, però no el vaig poder veure dilluns, i ara mateix on el trobo? És que jo, la tele... me la miro ben poc, i m'has fet venir ganer de tornar-lo a mirar! A veure si em digueu com!
Publica un comentari a l'entrada