L’evaporació del talent femení

La discriminació de la dona en el mercat de treball és produeix en tots els àmbits: salarials, categoria professional,... Aquesta realitat provoca dues conseqüències: una la discriminació la dona en el mercat de treball, que normalment només parlem d’aquesta, i l'altre que no parlem que són les oportunitats que perd el món del treball, rebutjant a la dona formada. Per tant podem parlar de l’evaporació del talent femení en el mercat de treball i en l’economia.
Un dels exemples més clars és l’universitat i el mercat de treball, mentre que en les universitats la presència de la dona estudiant esta en peu d’igualtat, fins i tot en molts estudis la presència és més que majoritària, quan traslladem les carreres finalitzades i la seva relació amb els llocs de treball equivalents veiem com apareix la discriminació ja que llavors ens trobem la presència majoritària de l’home. Un exemple podria ser quantes directores financeres coneixeu i quantes llicenciades en economia o empresarials coneixeu, segur que la xifra no us quadra. O son són expulsades del mercat de treball per la condició de dona o mare o són relegades a feines de menor qualificació pels estudis realitzats.
La dona inverteix el seu esforç i el seu temps el govern invertint recursos públics en l’educació i la universitat per tenir gent formada pel mercat de treball i les empreses decideixen rebutjar aquest talent, i després parlen de manca de personal qualificat.
L’evaporació d’aquest talent femení es produeix en el moment en que una persona formada és rebutjada per les empreses, provocant una discriminació cap a la dona i la pèrdua de talent per part del món del treball. Segurament quan tothom pugui aportar totes les seves capacitats i talent al mercat de treball, llavors tindrem un mercat de treball de qualitat i competitiu. El bon treballador no s’ha de mesurar pels temps de treball dedicat o pel gènere, sinó per la seva capacitat i productivitat.

Qui té la propietat de l’aigua?

Qui té la propietat de l’aigua? Aquesta és una pregunta sense una resposta clara que molta gent ens fem aquests dies. És propietat d’allà a on neix, de per a on passa, d’allà a on s’espera, o de més enllà quan el riu es troba amb la mar.
Amb una situació com l’actual de quasi sequera, l’aigua no és patrimoni de ningú, sinó que és de tothom, i la qüestió és que arribi arreu, potser no amb la mesura que es voldria, però tampoc no pot ser que a uns llocs de Catalunya es tingui aigua i ens uns altres no, principalment quan estem parlant de consum de boca, però tampoc no tenim que oblidar el consum d’aigua en l’agricultura i la industria.
Cal fugir d’aquestes reivindicacions de trinxera d’alguna gent i alguns sectors, per damunt de tot el prioritari és el consum anomenat de boca, és a dir que tothom quan obrim l’aixeta tinguem aigua, i aquest consum si som un país, s’ha de garantir a tot arreu, sigui Girona, Barcelona, els Pallars, l’Ebre o Sant Sadurní d’Anoia, que tot i que tenen molt de cava també necessiten aigua.
Pel que fa al sector de l’agricultura cal que superin cert discurs tancat dels regants, parlo més de Lleida que de Girona, crec que és prioritari que l’aigua arribi a casa abans que per regar una pera llimonera. Si s’arribés a la situació de decidir entre l’aixeta de casa o una explotació agrícola, crec que l’administració hauria de decidir-se per l’aixeta i al mateix temps donar el suport econòmic necessari a la gent que els seus camps es quedin secs per culpa de la manca d’aigua.

...i de casa no ens tregueren

Escrit publicat a edp.cat com a blocaire convidat, l'Eduard sempre aportant noves idees a la girosfera.

Aquell dilluns, de quasi primavera, el dia es despertà content i feliç, l’aire que es respirava tenia una fragància especial: una mica de tranquil·litat després del tsunami informatiu, una mica de pau i llibertat després de la temuda reconquesta, totes les mosques van preparar un dinar de festa major per celebrar-ho.
La gran onada vermella encara dormia d’èxit i alguns encara no havien anat a dormir, no sabien el perquè de tot plegat, perquè tanta gent els havia votat, alguns proclamaven som bons però tampoc no tant.
Els altres anar fent i anar tirant, resultat correcte, cap a casa que demà serà un altre dia, com a d’altres mig seus els hi anat pitjor, ells contents i feliços, qui no es contenta és perquè no vol.
Els que estaven a primera línia foc, els garants d’aturar el colonialisme de la pesta blava, encara estant donant voltes preguntant-se que ha passat, els han ametralladat per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra; però tranquils companys tranquils la casa encara no sabem com quedarà, potser haurem d’anar de lloguer en un apartament petit, però tranquils companys tranquils els mobles els hem salvat.
El govern, amb la influència del gran lobby de les mosques, van donar dos dies de festa pagada a tothom, per haver estat bons nois i bones noies; com quan amb els francesos, llavors ho van tenir que fer tot les mosques, no va ser fàcil fer sortir corrents tota aquella colla de francesos i que tornessin d’allà a on havien vingut.
Pocs cops en la historia s’ha aconseguit fer realitat el pensament aquí en diem diferent de la Tordera enllà: de fora vingueren i de casa no ens tragueren. Un amb els francesos, l’altre aquest passat diumenge amb els de la pesta blava, però la gent convençuda i disciplinada van fer el paper de les mosques, ja que les mosques com els immigrants no els van deixar votar, no fos cas que després manessin també. Els resultat de tota la iberia només uns territoris situats anant amunt a la dreta han quedat lliures de la pesta blava, que sembren la discòrdia, l’enfrontament i la majoria de les maldats possibles i no possibles.
Després del bon tiberi, amb cochinillo, vins de la manxa, cuajada i ponche caballero, un menú de productes exòtics i internacionals, que es van trobar en una cantonada amb una caixa que el remitent era d’un carrer anomenat Gènova, després de menjar-ho tot, és van posar a cantar amb en Raimon: no, no, nosaltres no som d’eixa món, i per molts anys.

1000 € a l’administració pública

Ara farà poc més d’un any que la UGT de Catalunya vam situar el repte dels 1000 € com a salari mínim en la negociació col·lectiva, en un primer moment les crítiques perquè la proposta no era realista. Un any després podem afirmar que és un debat central en el mercat de treball i s’estan superant les expectatives, pràcticament no hi ha conveni que durant aquest any passat no s’hagi negociat els 1000€, en la gran majoria s’ha incorporat la proposta en diverses formes d’aplicació.
Situa els salaris d’acord amb el nivell de vida especialment en els salaris més baixos, ha de ser i per la UGT és una prioritat. Si l’estat espanyol apliques carta social europea al 100%, actualment el salari mínim seria de 1064 €, d’acord amb la comissió d’experts de la carta social, que situa el salari mínim de cada estat en el 60% del salari mig.
La UGT de Catalunya fem un nou pas endavant: volem que en tots concursos públics de les administracions públiques –Generalitat, diputacions, ajuntaments,...- les empreses que siguin contractades paguin com a mínim 1000€ a les persones que prestin els serveis.
L’administració pública ha de ser també un exemple de qualitat en el treball, i per tant no pot ser que els processos d’externalització i privatització s’acabin convertint en molts casos en més precarietat laboral, posem per exemple els serveis de neteja, atenció a la gent gran, seguretat,...
L’administració pot ser un agent generador d’ocupació de qualitat, si féssim un llistat de totes les empreses de serveis que treballen per l’administració i els llocs de treball que tenen per sota de 1000€ la llista segur que seria molt llarga.
Un nou repte per seguir construint un marc català de relacions laboral, a on l’eix central sigui l’ocupació digne i de qualitat. Salari mínim a l’administració pública: 1000€.

Una mirada per l’Àfrica amb Kapuscinski

Si voleu tenir una mirada amplia de l’Àfrica: política, geografia, cultura, com també i sobretot de la gent,... des d’una perspectiva crítica i compromesa amb la gent que pateix les desigualtats: heu de llegir Eben de Ryszard Kapuscinski.
Ens dona la seva crítica contra el poder tant dels colonitzadors com dels règims totalitaris que després vingueren, que sota l’alliberament, hi ha una lluita pel poder dels clans, els senyors de la guerra i l’espoli de les riqueses de la natura. Contra un règim totalitari n’apareix un altre, molts d’aquests països han passat anys i anys de genocidi rere genocidi, moltes vegades amb la complicitat de l’anomena’t primer món, mirant i no fer res o mirant a un altre costat com si no passes res.
Però també ens parla de la seva gent com viuen, de la seva geografia des dels deserts i la sequera fins els grans rius i la selva, de les grans travessies per mil una carreteres de totes les formes possibles, amb vehicles de tota mena amb la característica que en qualsevol instant pots viure una aventura. Un anàlisi molt complert d’una Àfrica de molts colors i territoris, un gran continent segurament encara per descobrir.
Llegir Kapuscinski és llegir en estat pur. No sap si estàs llegint periodisme, assaig polític, cròniques de viatge, historia, novel·la d’aventures, literatura,... estàs llegint per sobre de qualsevol gènere d’escriptura, estàs llegint Kapuscinski.
Si no has llegit mai Kapuscinski s’ha de fer, i et passarà com als que l’hem llegit que no parem de tornar-lo a llegir, fins ara us puc recomanar també: Viatges amb Heredot i un dia con mas vida.
Ara que ja tenim la setmana santa és un bon moment per llegir, ja que les pel·lícules toston de cada any ja estan aquí, tinc un dubte existencial no ser quines són pitjor si les de setmana santa o les del papa noel de Nadal i el seu espiritu navideño.

ERC: la centralitat i el consens des de la negociació

Cal debat i reflexió o pot ser cal més diàleg i negociació, per tornar a trobar tots aquells punts d’unió que sumen i no com en els darrers temps que dona la sensació que els únics que es troben son els que divideixen.
Hi ha dubtes raonables per dir que s’ha arribat a un final d’etapa, segurament estem més a prop d’estar en una crisi de creixement. Tant una situació com l’altre s’han de saber gestionar amb molta serenor per no caure en el perill de les crisi internes autodestructives i explosives.
Els darrers resultats de les eleccions no han estat bons, ara bé utilitzar-los a l’estil pim pam pum no és adequat. És cert que s’ha baixat de 8 diputats a 3. Però per fer un anàlisis més acurat cal tenir present que el resultats del 2004, la sort, les mentides i les manipulacions de l’Acebes i l’Aznar van ajudar molt i molt, en aquell moment l’objectiu era grup parlamentari -5 diputats-, per tant els anàlisis de davallada seria més encertats fer-los des d’aquesta darrera possibilitat, una forquilla d’entre 4 i 6, llavors l’escenari canvia.
Recordo les eleccions espanyoles del 1996, ERC tenia una diputada i aspirava a no ser quants més, la campanya la vam centrar contra el PP i l’Aznar a sac, llavors com ara vam fer la campanya al PSC, un discurs dur i clar contra el PP i les seves maldats; no és el discurs que millor funciona però és que més a gust et quedes. El PSC va treure un bons resultats, com ara va sumar el vot útil i el de la por i ERC es va quedar amb una diputada; com es pot veure amb matisos diferents la història es repeteix, sinó és en una situació extrema com la del 2004, el vot per evitar el PP se’n va cap al PSC.
També és cert que des del procés estatutari, no s’ha acabat de trobar la centralitat i la trempera del discurs en el marc ampli de l’esquerra nacional com és tenia fins llavors; ERC es queda descol·locada per l’acord Mas-ZP; les tensions internes surten del calaix del greuges; passem bruscament del discurs social i nacional clar a tornar al discurs únic de la independència i ja esta, no per dir més vegades la paraula independència un és més independentista que l’altre, en clau interna tothom content en clau externa la gent no entén un canvi tant brusc.
Cal obrir un ampli debat, la pèrdua de vots no té una única causa, són causes diferents i algunes que caldrà gestionar la contradicció per alguna gent del discurs social i nacional i ser un partit amb voluntat de governar, però per sobre de tot cal obrir un ampli procés de negociació entre les persones principalment la gent que està ara amb responsabilitats i la gent que vol noves responsabilitats, cal parlar cara a cara, per buscar acords i consensos, els acords i els consensos mai et deixen content del tot, per això són acords tothom cedeix quelcom. Però sobretot cal trobar la serenor d’una estratègia en buscar la centralitat del discurs en el nostre espai polític propi: l’esquerra nacional, aquesta nova centralitat ens ha de convertir en una opció útil que cada dia vagi avançant en ampliar el seu suport i base social, cap el camí de la llibertat nacional i la justícia social.

La bipolarització o les dues espanyes

La tan anomenada aquest dies bipolarització és real, però no és nova des de diumenge, si mirem una mica més o menys sempre ha existit, li podríem seguir dient així o també podríem parlar de les dues espanyes i la resta: Catalunya i Euskadi.
El PP no ha aconseguit el seu gran objectiu: recuperar el govern que va perdre amb mentides, retallades socials i de drets La seva estratègia era clara buscar el cos a cos amb el PSOE utilitzant el màxim l’enfrontament, les manipulacions, la demagògia; Maquiavel en estat pur: la fi justifica els mitjans, Catalunya, la pau a Euskadi, la immigració, la crisi econòmica,... I a Espanya ha funcionat, si mirem més detalladament els resultats, el PP té menys diferència d’escons respecte el PSOE, l’Espanya profunda i fatxa encara existeix i té molta força.
El PSOE ha guanyat les eleccions no per la meseta i l’Espanya de Bono, sinó pel paper clau fonamentalment de Catalunya i el PSC amb un increment històric, al PSC els ha funcionat l’estratègia de la por i/o vot útil, hi han estat capaços també de rendibilitzar el Govern de Catalunya, els resultats són més que evidents. Catalunya és territori hostil pel PP i Girona territori alliberat –l’única anomenada província sense representació del PP-, la diferència de diputats entre el PP i el PSC a Catalunya és la més amplia de tot l’Estat, per tant no només és el creixement del PSC sinó que també i sobretot la diferència amb el PP.
Si després de Catalunya analitzem quin altre territori ha fet una contribució important a la victòria del PSOE, ens trobem que ha estat Euskadi, a on el PSE ha guanyat les eleccions després de molts anys, i per tant demostrant que la política del diàleg i la pau, és la política que la ciutadania d’Euskadi majoritàriament volen, per damunt de la política de les dues ries del PP: buscant l’utilització electoral del terrorisme per damunt de la solució.
Davant d’aquests resultats Zapatero ha d’analitzar-los i interpretar-los molt be, si ara falla a les voluntats majoritàries de Catalunya, com el desplegament generós de l’estatut i un bon i just sistema de finançament, la fe cega i el discurs de que ve el PP pot deixar de funcionar, i pel PSC ara encara té més responsabilitat, són la gran força que han de garantir que el Govern de l’Estat compleixi amb el seus compromisos. La gent del PSC està contenta pel resultat i al mateix temps preocupada per poder exercir amb garantia la seva autonomia i influència davant del PSOE, Catalunya ha de deixar de ser una moneda de canvi i un discurs fàcil de l’Espanya plural, per passar a tenir els traspàs de competències amb contingut i pressupost –infraestructures, rodalies, aeroports, dependència, finançament,...-, al PSC amb o sense grup parlamentari a Madrid els hi ha arribat l’hora de la veritat també.
Les nacions de l’estat espanyol que no són la nació espanyola, han tingut un comportament diferent i favorable al PSOE sigui per voluntat positiva, per descarte, per mal menor, perquè no creuen en la Espanya grande y libre, sigui com sigui Zapatero ha guanyat no per ells, sinó per Catalunya i Euskadi, ell n’ha de prendre nota –te una segona oportunitat per federalitzar- i nosaltres també.

Catalunya electoralment sempre funciona

Catalunya és el millor producte electoral de la història, com a mínim de la península ibèrica –excepte Portugal-, i el miracle és que tant funciona del dret com del revés, si tens un problema: la solució és diu Catalunya i tot solucionat.
Si no saps com millorar resultats electorals, després d’una derrota que encara no la reconeixes, has de dir que és culpa de Catalunya, que aquella gent que viu dels Monegros cap a la mediterrània són una colla d’insolidaris, que tot ho volen per ells; viuen del xantatge permanent; s’han inventat una cosa que és diu nacionalisme amb l’únic objectiu de trencar Espanya; i per si no fos poc també han inventat una llengua per impedir que els nens parlin la llengua de la Pàtria i com que només pensen amb els diners, ara posen multes per rotular els comerços.
Però si d’aquesta manera funciona d’un altre també: sota el paraigües del vot de la por i del vot útil. Vot en contra per evitar que vingui el monstre: aquell monstre que ens eliminarà com a poble i ens retallarà tots els drets com a persones; ens recordaran d’on venen, que diuen i quins són els seus avis i que pensaven hi van fer; seran la forma directa -sense intermediaris- de barrar el pas a la destrucció, ahir cridaven contents: NO PASARAN.
Si buscaves aquells que ens han de fer respectar davant de Madrid, tant davant dels uns com dels altres, encara que diferents quan toques el moll de l’os: ens diuen que tots són iguals. El que cal és una gent que per damunt d’ideologies tingui Catalunya, com el gran somni planetari;, i com que els que venen després han tret pitjor resultat que nosaltres, aquests són els garants de la pàtria.
Si tu que has fet tots els esforços ideològics i patriòtics per parar els peus als primers, has utilitzat tota l’artilleria democràtica: has manifestat que entre nosaltres i ells, tu decideixes? que el melic de la coherència nacional, la transformació social i la garantia de no vendre’s el país per un plat de llenties: som nosaltres –com sempre-. El resultat final és culpa d’una nova cosa que es diu bipolarització o vot útil, que evidentment va contra Catalunya.
Aquesta són algunes de les funcions del producte electoral millor actualment: Catalunya.
Si no esteu d’acord no és culpa meva, ja que jo sempre escric per Catalunya, i quan les coses les fas per Catalunya mai t’equivoques, sempre és culpa primer d’Espanya, després del vot de la por, sinó del vot útil, i així anar fent fins el final del final de les justificacions.

Va reflexionar la mosca politòloga, tot reflexionant que no es pot reflexionar amb l'eufòria o les cares llargues del moments, les reflexions en calent tant des de l’èxit o el fracàs acostumen ha ser esbiaixades, sembla que tot ha canviat però segurament tot ha quedat més o menys igual, tindrem que sigui analitzant segurament la fredor de les reflexions serenes, seran millor que les presents d’ahir i avui.

8 de març

Naixem iguals
Vivim desiguals
Morim iguals
Perquè neguem la riquesa de la natura.

Vivim en desigualtats
Desigualtats entre l’home i la dona
Desigualtats de classe social
Desigualtats per raó d’origen

Sumem la feminitat
Restem la violència de gènere
Multipliquem l'igualtat
Dividim les responsabilitats.

Fem l'humanitat més plural
Construïm una societat de tothom
A on cadascú pugui ser cadascú
I l'igualtat la nostra forma de ser.

El noi del sucre

Salvador Segui, el noi del sucre, ha estat un dels grans del sindicalisme català, el 10 de març farà 85 del seu assassinat a Barcelona. Ell conjuntament amb Francesc Layret i Lluís Companys, advocats laboralistes també assassinats per la dreta feixista, són tres figures claus en la construcció del sindicalisme compromès social i nacionalment.
Sindicalistes per la Sobirania vol retre un homenatge al Noi del Sucre, l’acte de reconeixement, justícia i memòria històrica serà:
DILLUNS 10 DE MARÇ DE 2008

A LES 12'30H DEL MIGDIA

A LA RAMBLA DEL RAVAL

CANTONADA CARRER SANT RAFAEL

BARCELONA

Us hi esperem, les figures claus del sindicalisme català sempre han estat els grans oblidats de la història de Catalunya, cal que recuperem la memòria d’aquell poble treballador català, gent que va treballar per definir les posterior grans conquestes socials de la II República.
Salvador Segui, un dels dirigents de la famosa vaga de la canadiense del 1919, aquesta vaga va ser decisiva perquè posteriorment s’aconseguís la jornada laboral de 8 hores, aquesta generació molts d’ells autodidactes i anarcosindisicalistes, van creure i apostar per l’educació, la cultura i la lectura com uns elements claus per l’alliberament de la classe treballadora.
Alguns fragments dels seus discursos:
-camarades delegats que, en representació de la Catalunya que pensa i treballa, assistiu als treballs del congrés, l’epíleg del qual fem aquesta nit, jo, en nom vostre, saludo a tots els explotats de la terra que, com nosaltres, esperen el regnat de la justícia i de la llibertat.

-nosaltres volem que Catalunya no sigui una colònia com aquestes que tenen els senyors fabricants de Barcelona, en les quals està esclavitzant els obrers. Nosaltres volem que Catalunya sigui un poble lliure, conscient i ben administrat. Nosaltres som més catalans que ells, que tant presumeixen de catalanisme.

Pel PP: els catalans i els immigrants som iguals

Pel PP Espanya i el poder econòmic està molta clar: per guanyar el que cal és enfrontar la gent, per així guanyar vots en l’Espanya cañi, allà a on és més fàcil insultar i menysprear el català per insolidari, el basc per terrorista i el immigrant per delinqüent.
Els catalans tenim el dret a vot i l’obligació de pagar impostos encara que no ens tornin el que ens pertoca i si protestem som insolidaris; els immigrants paguen els seus impostos, i els que no els paguen és perquè els empresaris no els fan contracte, però no els deixen votar. L’àrab i el català pel PP som iguals només cal que ens insultin pel que sigui, perquè ells puguin treure algun vot més.
Pel PP tant els catalans com els immigrants som iguals: ciutadans de segona, se’ns pot menysprear a canvi de vots: els immigrants no han de votar se’ls ha d’expulsar, sense donar oportunitat a l’integració; els catalans votem en referèndum per un estatut nou i la seva santa inquisició del constitucional ens el volen tirar enrere i ens volen negar la nostra llengua.
La realitat és aquesta pel PP: ser català o immigrant és el mateix, se’ns pot insultar i menysprear, tot val a canvi de vots, i com que tot val a canvi de vots. Hem d'exercir el millor vot útil contra el PP: En el cas de Girona el vot útil és ERC, la única opció que ens aquest moments pot deixar el PP a Girona en el lloc que li pertoca: a dormir a sota un pont, com ells ens voldrien als catalans i als immigrants, ells demostren la seves capacitats amb violència verbal i enfrontament, nosaltres o farem amb vots.
I arreu de Catalunya cal fer el mateix, si creus en el progrés i en el país, voteu aquella opció política que directament, per la llei de Hont, pugui deixar a la cuneta al PP, com a mínim a Girona i Lleida és possible. No dubtis, no fos cas que en Rajoy fos President per un vot: el d’una diputada del PP de Girona o de Lleida: tu decideixes.

Les persones i el país

Amb una clara intervenció a Girona Josep Maria Alvarez, va proclamar que la UGT de Catalunya, des de la seva pluralitat, demana el vot des de la llibertat de cadascú per totes aquelles opcions polítiques catalanes que defensem el progrés i el país.
Va afirmar que cal defensar:”les dues coses que més m’estimo: les persones i el país”. Les persones i els seus drets, els vells drets com el dret a vot i el nous drets com la dependència, el dret a casar-se amb qui vulguis, el dret portat a la practica la igualtat, ... I el país, defensar l'immersió lingüística com el millor instrument de cohesió social i integració intercultural, defensar el desplegament sense retallades de l’estatut que va ratificar lliurement el poble català.
I per tant cal mobilitzar-se i anar a votar en positiu per aquelles opcions polítiques que cadascú cregui que millor poden defensar els drets de les persones i la construcció del país.
No cal oblidar que hi ha el perill que la baixa participació doni ales a la dreta extrema espanyola: aquella que va contra les persones volen retallar drets i estat del benestar; enfrontar la població en funció de l’origen; al mateix temps vol trencar Catalunya en dos o tres trossos, amb el recurs al tribunal constitucional de l’estatut; separar els nens en funció de la llengua que parlin; utilitzat el catalanisme i Catalunya, per treure vots a l’Espanya rància i fatxa; i per tant posant en perill el poder viure a Catalunya amb drets, cohesió social i construcció nacional.