Qui té la propietat de l’aigua?

Qui té la propietat de l’aigua? Aquesta és una pregunta sense una resposta clara que molta gent ens fem aquests dies. És propietat d’allà a on neix, de per a on passa, d’allà a on s’espera, o de més enllà quan el riu es troba amb la mar.
Amb una situació com l’actual de quasi sequera, l’aigua no és patrimoni de ningú, sinó que és de tothom, i la qüestió és que arribi arreu, potser no amb la mesura que es voldria, però tampoc no pot ser que a uns llocs de Catalunya es tingui aigua i ens uns altres no, principalment quan estem parlant de consum de boca, però tampoc no tenim que oblidar el consum d’aigua en l’agricultura i la industria.
Cal fugir d’aquestes reivindicacions de trinxera d’alguna gent i alguns sectors, per damunt de tot el prioritari és el consum anomenat de boca, és a dir que tothom quan obrim l’aixeta tinguem aigua, i aquest consum si som un país, s’ha de garantir a tot arreu, sigui Girona, Barcelona, els Pallars, l’Ebre o Sant Sadurní d’Anoia, que tot i que tenen molt de cava també necessiten aigua.
Pel que fa al sector de l’agricultura cal que superin cert discurs tancat dels regants, parlo més de Lleida que de Girona, crec que és prioritari que l’aigua arribi a casa abans que per regar una pera llimonera. Si s’arribés a la situació de decidir entre l’aixeta de casa o una explotació agrícola, crec que l’administració hauria de decidir-se per l’aixeta i al mateix temps donar el suport econòmic necessari a la gent que els seus camps es quedin secs per culpa de la manca d’aigua.