La bipolarització o les dues espanyes

La tan anomenada aquest dies bipolarització és real, però no és nova des de diumenge, si mirem una mica més o menys sempre ha existit, li podríem seguir dient així o també podríem parlar de les dues espanyes i la resta: Catalunya i Euskadi.
El PP no ha aconseguit el seu gran objectiu: recuperar el govern que va perdre amb mentides, retallades socials i de drets La seva estratègia era clara buscar el cos a cos amb el PSOE utilitzant el màxim l’enfrontament, les manipulacions, la demagògia; Maquiavel en estat pur: la fi justifica els mitjans, Catalunya, la pau a Euskadi, la immigració, la crisi econòmica,... I a Espanya ha funcionat, si mirem més detalladament els resultats, el PP té menys diferència d’escons respecte el PSOE, l’Espanya profunda i fatxa encara existeix i té molta força.
El PSOE ha guanyat les eleccions no per la meseta i l’Espanya de Bono, sinó pel paper clau fonamentalment de Catalunya i el PSC amb un increment històric, al PSC els ha funcionat l’estratègia de la por i/o vot útil, hi han estat capaços també de rendibilitzar el Govern de Catalunya, els resultats són més que evidents. Catalunya és territori hostil pel PP i Girona territori alliberat –l’única anomenada província sense representació del PP-, la diferència de diputats entre el PP i el PSC a Catalunya és la més amplia de tot l’Estat, per tant no només és el creixement del PSC sinó que també i sobretot la diferència amb el PP.
Si després de Catalunya analitzem quin altre territori ha fet una contribució important a la victòria del PSOE, ens trobem que ha estat Euskadi, a on el PSE ha guanyat les eleccions després de molts anys, i per tant demostrant que la política del diàleg i la pau, és la política que la ciutadania d’Euskadi majoritàriament volen, per damunt de la política de les dues ries del PP: buscant l’utilització electoral del terrorisme per damunt de la solució.
Davant d’aquests resultats Zapatero ha d’analitzar-los i interpretar-los molt be, si ara falla a les voluntats majoritàries de Catalunya, com el desplegament generós de l’estatut i un bon i just sistema de finançament, la fe cega i el discurs de que ve el PP pot deixar de funcionar, i pel PSC ara encara té més responsabilitat, són la gran força que han de garantir que el Govern de l’Estat compleixi amb el seus compromisos. La gent del PSC està contenta pel resultat i al mateix temps preocupada per poder exercir amb garantia la seva autonomia i influència davant del PSOE, Catalunya ha de deixar de ser una moneda de canvi i un discurs fàcil de l’Espanya plural, per passar a tenir els traspàs de competències amb contingut i pressupost –infraestructures, rodalies, aeroports, dependència, finançament,...-, al PSC amb o sense grup parlamentari a Madrid els hi ha arribat l’hora de la veritat també.
Les nacions de l’estat espanyol que no són la nació espanyola, han tingut un comportament diferent i favorable al PSOE sigui per voluntat positiva, per descarte, per mal menor, perquè no creuen en la Espanya grande y libre, sigui com sigui Zapatero ha guanyat no per ells, sinó per Catalunya i Euskadi, ell n’ha de prendre nota –te una segona oportunitat per federalitzar- i nosaltres també.