El Teatre Nacional de Catalunya, ple de gom a gom, ha estat el lloc escollit per omnium cultural, feia temps que tots necessitavem, fer un acte senzill, però ple de contingut i amb el to adequat, per sumar bona part de la societat civil catalana, la UGT de Catalunya també hi erem.
S’ha demanat respecte a la voluntat del poble català que va votar en referèndum l’Estatut actual, per a molts insuficient, per a d’altres el més lluny que es va poder arribar. Avui no ens unia el text de l’Estatut sinó sobretot el respecte a la democràcia i per tant al resultat del referèndum, un tribunal qüestionat, desacreditat, en crisi, no pot ser el garant de cap suposada democràcia, la democràcia actual rau en el vot a les urnes o la seva delegació en els parlaments.
Un acte cívic per a dir no a les ingerències, necessitem poder desenvolupar-nos amb tranquil·litat, massa temps de debats sense fi, de discussions estèrils, de gent que busca l’enfrontament entre persones i territoris. Mentre anem discutint el país va retrocedint, la davallada econòmica ja la tenim a sobre.
Actes com aquest recobren el sentit unitari i de consens que quan vol la societat catalana és capaç de realitzar, només cal mirar més enllà del melic per adonar-nos que tenim més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.
S’ha demanat respecte a la voluntat del poble català que va votar en referèndum l’Estatut actual, per a molts insuficient, per a d’altres el més lluny que es va poder arribar. Avui no ens unia el text de l’Estatut sinó sobretot el respecte a la democràcia i per tant al resultat del referèndum, un tribunal qüestionat, desacreditat, en crisi, no pot ser el garant de cap suposada democràcia, la democràcia actual rau en el vot a les urnes o la seva delegació en els parlaments.
Un acte cívic per a dir no a les ingerències, necessitem poder desenvolupar-nos amb tranquil·litat, massa temps de debats sense fi, de discussions estèrils, de gent que busca l’enfrontament entre persones i territoris. Mentre anem discutint el país va retrocedint, la davallada econòmica ja la tenim a sobre.
Actes com aquest recobren el sentit unitari i de consens que quan vol la societat catalana és capaç de realitzar, només cal mirar més enllà del melic per adonar-nos que tenim més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.
3 comentaris:
I això que en el llistat dels mitjans de comunicació no hi surtiu com a entitat.Potser no us volen? I els del PSC,on eren?
Les absències del PSC i d'UDC són de difícil comprensió...
L'esdeveniment en si va ser tot un èxit, d'assistència i de ressò, i també de missatge i de lògica argumental. Bravo Sanchis, bravo Porta, bravo Òmnium. Però també és bo que s'expliqui la veritat de les coses i, concretament, els comentaris de vestíbul un cop tot va acabar.
Mai no m'hauria imaginat que el cinisme, l'escepticisme, la baixa autoestima i el desànim fossin tan elevats. Evidentment que després d'un acte tan transcendent ve de gust la cigarreta de després de, i fins i tot fer alguna conya, recursos enginyosos, tècniques de descompressió, és clar que sí. Jo el primer. Però més enllà hi havia una excessiva recurrència general al pessimisme i la desconfiança. «Quan parlem en broma, diria que ens surt prou bé!»; «Molt Mas i molt Carod, però són incapaços d'anar junts en res»; «Aquests actes no tenen cap utilitat després i, si no, fixa't en la manifestació de l'1 de desembre»; «Tot Barcelona està pendent de la selecció espanyola»; «Qui donarà el pas cap a l'autodeterminació? Aquí molt parlar però ningú no gosa ni sap liderar el procés».
Una cosa hi ha de certa, darrera d'aquestes desafortunades declaracions de vestíbul: el catalanisme en la seva generalitat ha arribat a una conclusió prou unànime, i és que amb Espanya no hi ha gaire cosa a fer. El problema és que això, que des del punt de vista discursiu i argumental és quasi impossible de discutir, empeny cap a una pregunta completament nova: i ara, què? Podem imaginar-nos fins i tot Espanya preguntant-nos-ho: va, nois, ara ja sabeu de què vaig. Ara ja heu descobert la trampa de les autonomies i els límits de les vostres reivindicacions. Ara ja sabeu a què atenir-vos, ni tarannàs ni federalismes ni plurinacionalitats. Mai. I, ara que ja sabeu tot això, què penseu fer? Amb qui compteu? Com penseu fer-ho? Qui us escolta? On és la vostra selecció a semifinals de l'Eurocopa?
Va ser un socialista com Ferran Mascarell qui va dir no fa gaire una frase de la qual vaig prendre bona nota: “Em nego a morir en un país derrotat.» Possiblement pensàvem en conceptes diferents de victòria i de derrota, però a la frase sí que m'hi agafo. Em nego a creure que Catalunya sigui incapaç de respondre a la pregunta. I ara, què? Doncs ara, prepareu-vos. Amb aquest poble no s'hi juga
Publica un comentari a l'entrada