Potser cal badar

Quan tot es per ahir
quan els mots s’acceleren
quan la gent corre sense un destí concret.

Potser cal aturar-se
potser cal pensar
potser cal badar.

Mirar el batec de les onades
escoltar el blau de la mar
olorar la pau de la natura.

Definició de Treball en el nou breviari de ciutadania

Treball Si no treballa el cos, treballa la ment: sempre treballant. Uns treballant per viure: uns quants, d’altres vivint per treballar: la majoria. Uns defensant el treball digne, d’altres ofegats per l’explotació en el treball. El treball digne ha passat de ser un dret a un bé escàs.
Les coses més materials i els somnis més llunyans es poden aconseguir per l’atzar i la sort, però si a darrera de la sort i l’atzar, no hi ha hagut un treball constant i diari difícilment arribarà, ni la sort de tenir les coses més materials ni l’atzar d’aconseguir els somnis més llunyans.
Treball és el mitja del compromís per construir amb la suma dels treballs de tothom un món millor; treball és l’esforç de no resignar-se davant de les adversitat i les injustícies; treball és la constància que ha portat a generacions a aconseguir millors condicions de vida per les generacions posteriors, des de les guerres fins a les urnes.
Diuen que no hi ha millor idea que aquella que li arriba el seu moment, però perquè li arribi el seu moment cal treballar amb compromís, esforç i constància, llavors segur que li arriba el seu moment, ara un cop arriba cal continuar treballant per esculpir-la encara millor, perquè el que no millora cada dia amb el seu treball, s’envelleix i queda caduc.
Tothom ha somiat, ha desitjat deixar de treballar, i tothom que no té treball somia i desitja trobar treball, la contradicció del sistema o la demostració que sense treball estem buits. Treballem per viure, treballem junts per un món millor, començant per Girona.

La meva aportació ha estat la definició de treball, publicada en el nou breviari de ciutadania, publicat per CCG, en l’edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució.

Idea Girona!

Tot quan neix, neix i després creix. Idea Girona, neix d’un grup de gent que viu a Girona, gent que és activa en àmbits de l’ecologisme, la cooperació, la cultural, el sindicalisme, ... i que creiem que cal repensar o tornar a pensar en la nostra ciutat, si durant molt temps es va treballar per convertir Girona en la Florència catalana, ara un cop arribat aquest port i portant molt de temps, massa a port, ens plantegem cap a on cal tornar a navegar, quin ha de ser la ruta que seguir navegant cap a la nostra itaca gironina.
Ho volem fer obrint les portes a tothom que vulgui idear aquesta nova Girona, gent de tots els barris de Girona, gent amb un compromís social, gent compresa amb la cultura i la llengua catalana, gent que ajuda a l’integració de la immigració,.... gent i molta més gent, amb l’objectiu de construir Girona des del compromís social i el compromís nacional, que vol dir construir Girona, ha de voler dir també construir un país més lliure, una ciutat i un país amb progrés i cohesió social.
Cal un debat obert i plural, a on tothom que vulgui parlar tingui el seu espai, aquest espai és Idea Girona, un espai que no posarà ni portes a l’Onyar, ni murs a la Devesa, un espai de confluència com exemplifica la imatge d’Idea Girona: que són els rius de Girona, cadascú des del seu riu anem cap a la desembocadura d’un gran riu que és la suma de tots els rius, aquesta és la Girona que cal fer.

Ja sabem a on són

Després de mesos d’incògnites i misteris ja comencen a veure la llum, i quina llum, la llum sempre crema allà mateix, tothom vinga a buscar i a preguntar-se a on estaran, i per fi ens assabentem que els diners del pla de rescat del sector financer, com a mínim de Caixa Girona i La Caixa, ja estan arribant a les famílies i quina família millor com a exemple: una família que esta a punt de patir la congelació salarial i que té mainada que mantenir i moltes despeses de desplaçaments que pagar.
Diuen que després de mesos de buscar la família idònia, per un grup de savis, que no necessariament és sinònim d’intel·ligents, la van trobar tenia que ser una família clàssica i que tingués un projecte innovador, i és pot veure que el projecte és innovador, ja que no ha tothom se li pot acudir crear una fundació amb una família, per promocionar, o promocionar-se ai! Perdó, un territori i la seva gent.
Potser tot plegat entra dins el procés d’internacionalització i promoció de les comarques gironines, van començar els del patronat de la Costa Brava que amb unes fotos que han donat la volta al món i ara continua la Cambra de comerç i les caixes, que junt amb la mare d’ell que ha fet el disseny de la campanya, és una experta en fotoshop ja ens ho va demostrar amb unes postals de Nadal. La campanya promocional consisteix amb el matrimoni passejant amb les seves dues filles agafadets de les mans per la Devesa de Girona, no li digueu a ningú la foto és del parque del retiro.
I tot plegat amb els nostres diners, les cambres de comerç cobren de les empreses i la gent treballadora acostuma a tenir els diners majoritàriament a la Caixa de Girona o a la Caixa. El millor exemple de modernitat i innovació el besamanos que li van fer a ella, el pitjor exemple nosaltres els paguem ells se’ls gasten.
Article publicat El Punt

Documental 501: crònica de la dona treballadora

S’ha presentat el documental 501, una crònica real i propera uns anys després de la deslocalització de l’empresa Lewis a Bonmati, la veu de les dones treballadores, ens mostra el que hi ha darrera dels grans titulars quan una multinacional decideix marxar de Catalunya.
Una crònica de la buidor d’una fàbrica, la buidor de l’atur, la buidor que cal superar per construir un nou camí,... veu a veu de les dones entrevistades durant mitja hora, palpes la realitat humana de l’atur i de com tornar a començar i les dificultats de trobar una feina, primer trobar-la i després que les condicions puguin ser iguals o millors que les de la teva darrera feina.
Com entres a formar part d’un col·lectiu que no vols anar-hi i segurament sempre havies pensat que a tu no et passaria mai, la crueltat i la soledat de l’atur, que poc costa entrar-hi i el que costa sortir-ne.
La desvergonya d’una societat que demana gent amb experiència laboral i gent formada, i a l’hora de la veritat, la seva hipocresia expulsa del mercat laboral amb la gent major de 45 anys i és llavors que apareix el fantasma de les cotitzacions per la jubilació, tothom ens havia explicat que els darrers anys de la vida laboral són els millors amb salaris més alts, tothom ens havia dit que treballar en una multinacional és feina per tota la vida, la realitat tossuda ens diu que i queda cop la realitat és més a l’inrevés.
501 és un bany d’aigua freda que a tothom ens pot passar, un exemple real de la lluita de les dones treballadora, una bona manera de commemorar el dia de la dona treballadora, i saber que després de l’aigua freda sempre, si es lluita, vindrà l’escalfor d’un nou treball.

Carles Rahola: La pena de mort a Girona

El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “

Banca, atur i refundar el capitalisme

Aquesta setmana he participat en dues activitats a on no només es tenia que situar el discurs sindical del moment sinó també hi havia participació de la gent. Un va ser un sopar debat amb joves emprenedors i l’altra una classe d’un pots-grau sobre periodisme socio-laboral organitzat per la UGT de Catalunya, en les dues activitats la composició dels grups era plural fet que dona més dimensió a les preocupacions que la gent va trasdallar en forma de pregunta o de reflexió.
Es començar parlant de la situació financera, i especialment de l’actitud del bancs i que no hi ha manera de que obrin l’aixeta, i el debat s’acaba situant al voltant de si es tindria que intervenir els bancs o alguns bancs, fa només un any es faria impensable un debat al voltant de l’intervenció per part dels governs i ara sembla que hi ha més veus favorables que contraries i els uns i els altres no és diferencien per la clàssica separació de dretes i esquerres.
Els debats continuen per la preocupació de sobre l’atur i especialment aquelles persones que en els propers mesos no rebran cap tipus de prestació, l’atur no para de pujar i el pitjor sembla que no té aturador, que passarà entrarem en perill de cohesió social, que farà la gent que no pot pagar la seva hipoteca, aquesta segurament és la preocupació més real, dura i propera, s’estan obrint debats interessants sobre la renda bàsica i quins tipus de prestacions hem tenir perquè la gent no caigui en el pou de la pobresa.
El darrer tema que ha sortit per finalitzar és a on estem, que vol dir ho hauria de ser el que alguns han anomenat com la refundació del capitalisme, el problema primer que sorgeix és que no tenim models alternatius, i la propostes reformistes moltes estan caduques, la major part de la gent creu que ha de passar per més control principalment dels sistemes economics i financers, com a mínim en el camí d’aquest consens podem començar a construir un món a on es reparteixi millor la riquesa, per tant estem o volem estar en un canvi de model, pot ser cal assumir el repte, però primer que cal és saber cap a on volem anar, i per desgracia estem orfes de referents i teòrics, però cal tirar endavant si hi ha amplis consensos.
Cada reflexió dona per un altre escrit, aquest volia ser un reflex de que gent molt diferent, tenen les mateixes preocupacions una llum dins de la foscor de la crisi econòmica i d’idees.

Trencar la pinça de la crisi

Cada setmana que passa la crisi es va aguditzant més, la temporalitat de la crisi financera cada és més llarga, passat l’estiu ens deien que a finals d’any la liquiditat tornaria a circular, però la crisi financera i immobiliària a portat també la crisi de consum i aquesta a la crisi industrial i a l’increment de l’atur sense control.
Si no hi ha liquiditat la gent i les empreses ni uns compren ni els altres venen, la societat està atrapada davant te una paret i als costats una gran pinça per un costat amb la manca de finançament i per l’altra la crisi de consum.
Si volem sortir de la crisi hem de trencar aquesta pinça que ofega el conjunt de l’economia, i especialment en l’economia real: l’atur puja sense control, a les empreses petites mitjanes no els renoven la financiació, la gent que no pot pagar l’hipoteca, els ERO’s que de moment són de suspensió temporal, la inflació baixa però els preus no tant.
Hem de trencar la pinça que ens ofega, i els governs són els que han d’actuar amb més claredat i contundència, cal que el sector financer faci circular el crèdit i no se’l quedi per ell només, si els bancs amb les bones paraules no han reaccionat, cal més contundència política i també amb mobilització ciutadana.

14 de març: Plantem cara a la crisi

Davant de l’actual situació de crisi i veient que les mesures no estant donant sortida a la a aquesta, UGT i CCOO com ja vam realitzar el mes de novembre passat tornem a mobilitzar-nos, llavors amb el lema per l’ocupació i l’industria, ara ja també molts sector de serveis estant patint la crisi.
Aquest cop el lema és: Plantem cara a la crisi, i es realitzarà una manifestació oberta a totes les entitats i persones que vulguin plantar cara a la crisi, la manifestació tindrà lloc el proper dissabte 14 de març a les 17h a Barcelona i pretén donar veu a totes aquelles persones afectades per la crisi que d’una manera o altre som tots, al mateix temps situem propostes de sortida a la crisi o de millora.
Creiem que cal pressionar als governs perquè de manera decidida prengui mesures a curt termini, si els bancs no donen liquiditat, que rescatin el pla de rescat a la banca i que la liquiditat la situïn els governs directament, al mateix temps donar una resposta clara als milers de persones que en els propers mesos es quedarà sense prestacions d’atur, aquestes són les dues grans reivindicacions però junt a aquestes hem consensuat unes 20 propostes concretes per plantar cara a la crisi.
Cal una gran mobilització ciutadana per plantar cara a la crisi i fer front als mals aires que corren de retallades socials, els sectors més rancis carques i conservadors, és a dir de dretes- de la societat, que tenen com a portaveus el president de la CEOE i el governador del banc d’Espanya, han iniciat una ofensiva que pretén la total llibertat gratuïtat per la empreses i convertir els treballadors en esclaus del segle XXI, és a dir la refundació del capitalisme vol dir més capitalisme desregulat el cap hi ha la fi convertir les empreses amb màquiles.

L’ofensiva patronal contra el treball estable

El to de les reivindicacions patronals esta pujant, fins i tot era estrany el mig silenci que tenien a finals d’any, i passen de demanar suport públic que segurament es plantejable i necessari a anar a les reivindicacions clàssiques i antiquades com són la retallades de costos socials i l’acomiadament gratuït.
Els problemes de l’actual crisi no són els costos laborals, sinó la manca de crèdit i la davallada en el consum, per posar un exemple de referència: els costos laborals en l’industria es situen al voltant del 7% i en el cas d’una televisió d’última moda només l’1% per cada tele, per tant la sortida a la crisi cal buscar-la en els problemes que la generen.
Fins i tot és un error estratègic passar de demanar liquiditat a demanar l’acomiadament gratuït, ja que els governs saben que porta a la discussió i mentre sindicats i patronals discuteixen a ells els baixa la pressió que podríem fer sindicats i patronal demanant liquiditat pot passar que els governs no facin ni una cosa l’altra amb l’excusa de la confrontació.
L’abaratiment de l’acomiadament pot ser devastador pel mercat de treball i més en uns moments de crisi com l’actual, la major part de la gent aturada el seu darrer contracte de treball o era temporal o amb poca antiguitat, és a dir el més barat, per tant si tot l’acomiadament fos més barat l’atur en aquest moment encara seria més elevat, a part s’està demostrant que les empreses amb deixat de contractar tant temporals com fixes, acomiadament.
Si anem cap a l’acomiadament gratuït quin valor tindrà el treball, a més inseguretat a la feina la gent treballa millor, més aviat el contrari podem tenir encara més problemes de competitivitat i productivament, el treball no es pot convertir en un kleennex.

Cassolada contra la banca

Són els nostres calers! Cassolada contra la banca!

Cada cop és més evident la responsabilitat de la banca en l’actual crisi, si originàriament no eren tant responsables, a mesures que va passant la crisi en són més, ja que estan reben el suport públic per part del govern espanyol i tot i així no han fet circular més diners cap les empreses i les famílies.
Però per si no fos poc no fer circular els diners, el més insultant són el beneficis bancaris que aquestes darreres setmanes han fet públics els bancs i les caixes, és a dir que tot el diner públic ha estat utilitzat per solucionar els seus problemes –interbancari- i poder seguir tenint grans beneficis a costa de les famílies i les empreses.
Cal dir prou a la Banca s’ha d’acabar la impunitat amb que estant actuant amb els diners públics de totes i tots, si se les ha d’ajudar elles han de arribar el crèdit a la societat, l’actitud egoista amb que actuen pot tenir conseqüències suïcides cap el conjunt de la societat, la crisi cada cop s’està aguditzant més, els problemes de liquiditat cada mes estant portant més gent a l’atur, i si hi ha més gent a l’atur la crisi del consum serà cada dia més gran, i si no hi ha consum les fabriques podreixen menys i més atur, i les empreses serveis també veuen reduïdes la activitat, i finalment se’n recent el comerç i el turisme. En conclusió o els bancs comencen a fer circular el diner o estem davant d’una crisi de dimensions desconegudes.
El conjunt de la societat conjuntament hem dir prou, per això la cassolada contra la banca proposada per Avalo t- joves de la UGT de Catalunya, és una bona eina per començar a fer evident el nostre rebuig, esmoleu les vostres cassoles, les més grosses que tingueu, per dir prou a la banca.

Més de 10 ERO’s diaris al gener

El 2009 continua de manera preocupant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació (ERO), aquest mes de gener s’han registrat més de 230 ERO’s afectant a més de 10000 persones, aquestes dades comparades amb el 2007 o principis del 2008 ens a on veiem el preocupant de la dades, de mitja en els mesos que encara no havia arribat la crisi ens trobàvem amb uns 40 mensuals i com a molt afectant a unes 1000 persones.
Aquest mes de gener si dividim les dades per dies laborables, en trobem que cada dia hi han hagut una mitja de 10 expedients que afecten a unes 500 persones diàries, si mirem les persones afectades més del 80% han estat per suspensions temporals. L’industria està sent la més afectada, però no és pot amagar davant de l’allau de l’industria afirmar que el sector dels serveis respecte el darrers mesos cada cop esta més afectat i el de la construcció va baixant la seva afectació.
Majoritàriament els ERO’s són de suspensió temporals i en l’industria, les causes són dues els problemes de liquiditat i la crisi de consum, aquesta realitat fa afirmar de manera clara que cal una solució ràpida als problemes de liquiditat, és a dir que els bancs i les caixes tornin a fer circular el crèdit, ja que si tenen beneficis malgrat la crisi i el govern els ha injectat diners no hi ha excuses, ja que sinó aquest expedients temporals abans del mes de juny es poden convertir en acomiadament definitius, i si ja tenim un creixement espectacular de l’atur, tenim una bomba de rellotgeria de prop de 30000 persones afectades per suspensions temporals des del mes de novembre.

L’espiral de la deflació

Tenir inflació és dolent i no tenir-ne també, trobar l’equilibri és complexa i ara que estem en una inflació baixa l,6% al desembre, i que la previsió és que el gener es situí en el 0,8%, ja surten els primers experts alertant-nos dels perills de la deflació, una definició econòmica que si la crisi continua així també aprendrem el seu significat i els seus perills.
Encara no es sap explicar amb seguretat quines són les principals causes de la baixada de l’inflació, i si tot és degut a la baixada del barril de petroli o la crisi del consum, ens diuen que si la inflació és negativa però l’impacte és per la baixada del petroli no cal patir per la deflació, en canvi si la inflació negativa per la manca de consum, el perill d’entrar en un espiral de deflació junt amb un PIB negatiu, la situació econòmica encara pot ser més greu, per tant crisi en el consum ens pot portar a la deflació.
L’espiral de la deflació vol dir que els preus baixen, la gent deixa de consumir, és deixa de produir, és crea més atur, el valor de bens baixen molt de sota del valor de compra, i aquest espiral es va repetint i sense sortida,
Per posar un exemple clar de deflació, una persona que pugui tenir patrimoni, pot passar de fer negoci en la venda del patrimoni ha estar arruïnat, una vivenda que l’has comprat per 120, la estàs pagant amb una hipoteca que encara en deus 100, i per les raons que siguin has vendre la vivenda i el seu valor actual és 80: estàs arruïnat, doncs deflació és que aquesta situació passi al conjunt de l’economia.

Perquè Aconda no i Spanair si

Aquesta setmana passada la Generalitat i en concret l’Institut Català de Finances ICF, negava el crèdit a Aconda Paper de Flaçà, i unes setmanes abans ens trobàvem als mitjans de comunicació que ICF invertiria a Spanair.
La pregunta seria, quina diferencia hi ha entre una empresa i una altre?, quines raons tècniques? quines decisions polítiques?...
ICF, el que podríem anomenar el banc públic de Generalitat, amb la gestió de l’actual crisi està actuant principalment com la resta de bancs i per tant arraconant la seva funció pública. En el cas d’Aconda quan s’ha de prendre una decisió pública, que es pren, acaben surtin raons tècniques i financeres que neguen la primera, fent una fugida endavant a on es diu que si hi ha un nou comprador estudiaran si donen el crèdit. Raons tècniques i financeres ni han d’haver, ara bé la pregunta és si han d’estar per damunt de les decisions politiques de mirar de garantir la continuïtat de 240 llocs de treball.
Mentrestant a Spanair cap problema –inversió o aval al voltant dels 300 milions d’€, queda bé invertir en aquest tipus de companyies o d’altres com Habitat per exemple que ara té enganxats uns 700 milions d’€ a l’ICF, ens diran que així tindrem una companyia aèria catalana però mentrestant estem destruint l’economia productiva i industrial del país.
Si Spanair té recursos públics Aconda paper també.

La contractació en caiguda lliure

El quart trimestre del 2008 s’han realitzat 100.000 contracte menys que en l’anterior trimestre, aquesta dada junt amb la del increment dels ERO’s i l’atur en situa clarament el quart trimestre com el desencadenant de la crisi i especialment el seu efecte sobre la gent treballadora.
Mentre que l’atur és el resultat, la conseqüència és la no contractació, situació en la que hem entrant de manera clara, durant el 2008 s’han fet 340000 contractes menys, per tant en trobem amb una davallada anual d’un 13% i de prop d’un 20% entre el 3r i el quart trimestre una evolució clarament negativa i que trimestre a trimestre increment especialment en el darrer, per això de manera clara ens indica que aquest últims mesos hem entrat en caiguda lliure en la contractació.
Per sectors la caiguda es situa principalment en la industria i la construcció amb una davallada d’un 40% cada sector i tampoc no deixa de ser important que el sector serveis a perdut també un 20%, i si baixem més al detall dels sector en trobem amb una foto que ens diu que tots els sector, excepte el sector públic: dependència, educació,..., en baixat la seva contractació.
Si no hi ha una resposta per part del governs generant confiança i aportant liquiditat al mercat, aquesta baixada de la contractació junt amb l’increment de l’atur provocat per la gent que perd la feina que es suma a la gent que esta a l’atur i no troba feina, ens pot situar en els propers trimestre amb un increment molt alt de l’atur.

Veure informe complert de la contractació del 2008

Veure video de la roda de premsa

En quin estadi de la crisi estem

Aquesta seria una de les preguntes més importants, tothom en parla, s’ha passat de la negació segurament a la maximització de la crisi, i se’n parla tant i amb tant de dramatisme, pot ser no estarem agreujant la situació? Aquesta és una reflexió o una pregunta que darrerament amb faig més contínuament.
A on està l’equilibri entra la informació i que aquesta informació en comptes d’ajudar a sortir de la crisi, perjudiqui més encara la situació de milers de treballadors que veuen el seu lloc de treball en perill o que ja estan a l’atur.
La crisi encara no ha entrat en el seu estadi més violent, encara que molts sadotertulians ja estan parlant de que estem en l’apocalipsi, i per sort no hi hem arribat i millor que no hi arribem, tot just hem entrat en recessió econòmica i l’atur a superat l’10%, per comparar la dada de l’atur en la crisi dels noranta va arribar a superar el 20% d’atur i els anys vuitanta per igual, per tant la situació ara és greu per a sectors com la construcció i l’industria i els serveis relacionats amb l’industria, i també és greu pels milers de persones que mes a mes entren a l’atur, però encara no s’ha generalitzat ni sectorialment ni territorial.
Les mesures de governs no estant tenint efectes per pal·liar la crisi, els problemes de liquiditat i l’increment continu d’ero’s de suspensió temporal sembla que no s’atura principalment a l’automoció, a on si no hi ha solució passarem de les suspensions als acomiadaments. El sector de l’automoció és un exemple directe de l’impacte que esta tenint la crisi de consum en l’industria, tant per la manca de finançament, com perquè la gent ha aturat de manera dastrica el consum.
És complexa definir el moment exacte, hem començat el 2009 entrant en recessió econòmica, no estem en depressió econòmica però l’estat d’ànim de l’economia, la política i la gent com a mínim té símptomes de depressió mèdica, tothom està encallat i desanimat, per tant necessitem un revulsiu i sobretot necessitem governs que deixin de relatar-nos la crònica econòmica dominical i comencin a escriure polítiques per sortir d’aquesta crisi real, que tot just a fet només que començar i encara podem fer que els estralls no siguin irreversibles.

Perdre’s per Florència

Parlar de Florència és parlar de l’art que s’amaga dins dels seus grans palaus, de Miquelangelo i el David, dels Medici i una història profunda i intensa durant la renaixença, molta història i molt d’art.
Però de vegades seguint els consells de guies, llibres de viatge i d’altres visitants,... a Florència com a molt altres llocs, estaries sempre en espais tancats o fent cua per entrar en espais tancats.
De ciutats com Florència el primer que cal gaudir és el caminar per seus carrers a on també trobes el pòsit de la seva pròpia història, la majestuositat del seus carrers que uneixen palau rere palau, edificis que desprenent els grans moments de la història florentina a on encara que sigui per poc temps va ser capital de la república italiana.
Anar passejant pels seus carrers -ni amples ni estrets- de sobte t’apareix el Palau Vecchio a la plaça de la Signoria, la seva façana i sobretot el seu campanar impressiona, val la pena està una estona gaudint la sensació d’amplitud i majestuositat que dona la plaça i el palau, quedar-se badant des d’una de les terrasses de la plaça és una opció. Quan arribeu al Duomo llavors la sensació ja és magistral aquesta gran catedral tota ella amb les façanes de marbre blanc i verd impressiona i com que te la trobes pràcticament de sobte darrera d’un carrer el seu impacte encara és major.
Una passejada també per riu Arno aquí trobem les cases enganxades al riu que no saps si van ser primer les cases i els ponts o el riu, aquestes cases i els seus colors són les que recorden les cases de l’Onyar algunes tant per la construcció com pel color de les façanes.
Anar a Florència podeu gaudir de l’art, dels seus carrers i les seves imatges, de la seva història i també de la seva cuina i la seva moda. Una ciutat per perdre’s fent el que us plagi i el que no pugueu fer és l’excusa per tornar-hi, per que segur que amb un cop no n’hi prou.

En temps de crisi, tarifes de bonança

Comencem l’any amb la pujada de les tarifes aproximadament entre un 3 i un 8%, quan l‘inflació del 2008 ens diuen que es situarà sobre l’1,5%.
Tots els governs de l'estatal fins al local, han apujat les tarifes d’acord amb els seus pressupostos i no d’acord amb la situació de crisi econòmica, i després es queixen de l’allunyament del polítics i la ciutadania, amb aquestes pujades de preus demostren que els preocupa més els seus pressupostos que la situació econòmica de la ciutadania, és a dir, que les seves baixades d’ingressos fruit principalment de l’aturada especulativa de la construcció l’hem de pagar la resta de la gent, i a nosaltres qui ens ingressarà els ingressos que perdem.
En canvi els salaris de la gent, pràcticament no pujaran ja que la inflació de tot l’any 2008 es situarà a nivell estatal sobre l’1,5%, i les pujades de les tarifes ens trobem per exemple: electricitat +3,4%; aigua +8% a l’ajuntament de Barcelona, transports renfe el 4,2%, la T-10 del metro +6,9%. Per tant amb els increments salarials pel 2009, no arribaran ni per pagar les pujades de les tarifes.
Davant d’aquest despropòsit, que s’ha produït durant aquestes festes, cal donar una resposta clara de rebuig, no pot ser que la baixada ingressos de les administracions l’hàgim de pagar els treballadors al igual que ja estem pagant la crisi amb la pèrdua del lloc de treball.
I després ens hem de sentir a dir per tots els polítics de tots els colors que els treballadors no pagarem la crisi, doncs estem pagant la crisi i ara hem de pagar també els seus pressupostos, perquè en comptes d’apujar les tarifes no apugen l’IRPF dels trams més alts-és a dir dels que més tenen-, això és un política progressiva adequada i no augmentar el preus de les coses més bàsiques que tothom utilitzem però no tothom cobrem el mateix.

El SMS més original d’aquestes festes

Amb l’esperitu navideño, la creativitat aflora en tots els telèfons mòbils, aquell poeta incomprès, aquell irònic que el Buenfuente no el contracte, aquell que les festes li fan aflorar la pau universal i l’amor cap a tothom,... qui no te a dins una boci d’aquests personatges, qui no ha enviat mai un SMS per Nadal o Cap d’Any. De tots els sms’s que he rebut aquest seria el guanyador d’aquest any:

"Els patjes acomiadats per un expedient de regulació d’ocupació temporal! Els camells embargats per la financera! Melcior obligat a prejubilar-se als 60 anys! Gaspar sense sopar ni cistella de Nadal i l’altre com que no tenia ni papers, ni contracte l’han tornat amb pastera. Així que si et cau algun regal més que màgic, serà miraculós. Feliç 2009".

Una eterna claredat: Just M. Casero

Una eterna claredat – antologia de poemes, 1960-70 – de Just M Casero, llibre editat per CCG edicions, en ocasió de la celebració del XXVIII Premi de Narrativa curta Just M Casero i del 30 aniversari de la Llibreria 22.

Jo no he nascut aquí

Molt més enllà de l’Ebre,
quan la fam era el [gran] nom
i la bèstia ja havia consumit la [seva] porció de carn,
algú m’havia deixat escrit: “T’espero”.

I acabo d’arribar,
fa trenta anys que acabo d’arribar:
primer [va ser] a la barraca del suburbi,
a la ciutat petita,
[fent] tota mena de feines: de parracaire,
de manobre, de fogoner durant les [llargues] nits
-set anys, vuit anys-; de picapedrer...

I encara soc aquí;
i tinc una caseta en el mateix suburbi,
i [uns] fills que van a estudi a l’institut
i a banyar-se en llocs [on] van els estrangers
i a passejar amb les noies i amb els nois,
com si [de cop] hagués nascut la pau.