Dos dades que han sortit publicades aquesta setmana, una la del PIB català en un estudi sobre els punt fort i febles de l’economia realitzat per l’idescat i l’altre estudi sobre la qualitat de l’ocupació a l’estat espanyol realitzat per la Universitat Autònoma de Madrid. El PIB a Catalunya segueix creixent, ens diu l’idescat, i la UAM ens afirma que Catalunya perd ocupació qualificada, en concret del 2005 al 2006 s’han perdut 13200 llocs de treball qualificats.
Dos dades que demostren que la salut de l’economia catalana no es tant bona com ens volen vendre des de la macro economia i el políticament correcte i feliç, i d’altres afirmem que segurament estem passant per uns anys que estem destruint part de l’estat del benestar, ja que ens trobem amb uns creixements econòmics i beneficis empresarials, mai vistos, i el mateix temps es demostra que són els anys que s’ha repartit menys la riquesa tot generant precarietat laboral –temporalitat, salaris baixos,...- i destrucció de l'ocupació estable i de qualitat, aquella de la feina industrial, amb antiguitat laboral, personal format i preparat des de l’experiència i lels salaris dignes.
L’estudi de la UAM, constata un altre fet preocupant per Catalunya: mentre que aquí s’han destruit 13200 llocs de treball a Madrid s’ha crescut poc en ocupació qualificada però s’ha crescut, i la mitja de l’estat espanyol el creixement ha estat cero. Per tant Catalunya està perdent competitivitat no només en el món mundial, sinó també en la economia espanyola, amb aquesta i d’altres Catalunya estem en la tendència de passar de ser un motor de l’economia de l’estat a convertir-nos en una dinamo.
Cada dia tenim més llums entre taronges i vermelles de l’economia i el mercat de treball, podem seguir mirant cap un altre lloc, però ens estariem fent un flac favor. La única dada diferent, que potser porta a mals anàlisis, és que és cert que respecte a processos anteriors de recessió econòmica, crisi industrial,... que aquest cop l’atur no creix o creix poc, treballa o mal treballa més gent que mai, però tinc la sensació que els arbres no ens deixen veure el bosc i molts no el volen veure, mentre a ells els hi vagi bé, tot va bé: vivint en el país de les meravelles de la macro economia, les grans estadístiques, els dissenys de futur des dels àtics, i si alguna cosa va malament, per això ja tenim els espanyols per donar-li la culpa dels nostres propis errors.
L’estudi de la UAM, constata un altre fet preocupant per Catalunya: mentre que aquí s’han destruit 13200 llocs de treball a Madrid s’ha crescut poc en ocupació qualificada però s’ha crescut, i la mitja de l’estat espanyol el creixement ha estat cero. Per tant Catalunya està perdent competitivitat no només en el món mundial, sinó també en la economia espanyola, amb aquesta i d’altres Catalunya estem en la tendència de passar de ser un motor de l’economia de l’estat a convertir-nos en una dinamo.
Cada dia tenim més llums entre taronges i vermelles de l’economia i el mercat de treball, podem seguir mirant cap un altre lloc, però ens estariem fent un flac favor. La única dada diferent, que potser porta a mals anàlisis, és que és cert que respecte a processos anteriors de recessió econòmica, crisi industrial,... que aquest cop l’atur no creix o creix poc, treballa o mal treballa més gent que mai, però tinc la sensació que els arbres no ens deixen veure el bosc i molts no el volen veure, mentre a ells els hi vagi bé, tot va bé: vivint en el país de les meravelles de la macro economia, les grans estadístiques, els dissenys de futur des dels àtics, i si alguna cosa va malament, per això ja tenim els espanyols per donar-li la culpa dels nostres propis errors.
4 comentaris:
Qui més haurieu de reivindicar sou els sindicats i us heu convertit en macroinstitucions del poder, us donen alliberacions i bons sous i ja moltes coses no les podeu dir.Sou part d'aqueste macroeconomia que parles aquí,pacteu sous baixos en els acords i convenis i no sabeu estar al teu lloc. Escrits com aquest d'alguns de vosaltres i boca tancada de molts dels altres, però viure bé i ja vindrà un altre que ho arreglarà!Això és tot el que sabeu fer
Em sembla que no saps gaire de que parles per molt rebotat que estiguis dels sindicats.
Els sindicalistes estem fent una feina de mosca collonera, estem defensant els drets de tots els treballadors i treballadores i molta part de l' Estat del Benestar que tenim ara es deguda a la feina de gent anònima que pertany a les sigles del sindicat i que molt sovint hi deixa la pell per defensar uns drets per a tothom.
d'alliberats n´hi ha pocs i quasitots hi dediquen molts més hores que en la seva feina.
I de sous bons deu ser en altres llocs perquè en el nostre sindicats la UGT no n´hi ha , només alguns perceben sous dignes, sense cap més calificatiu.
el que sí sabem fer és reivindicar i reivindicar per una societat més justa i més humana , tant per a tu com per a qualsevol altre persona
Al rebutat de ccoo l'hi diria que si, hi ha alliberats a molts sindicats, no se si a ccoo més que a la UGT (la sensació és que si), però també saps o hauries de saber que hi moltíssims delegats/ades que amb esforç i molta dedicació (la majoria tenen entre 15 i 20 hores de crèdit sindical) fan el que bonament poden, que és molt.
Aquests i aquestes quan troben un dirigent sindical (alliberat o no) que es preocupa pels seus problemes laborals quotidians encar s'esforçen més, la pena i hauries de saber-ho, és que sobint, encara que el problema és de tota l'empresa (tal vegada sectorial) es troben sols, els seus companys i companyes no tiren i així és tan difícil fer bona feina.
El problema d'ara és que cada dia es parla més de solidaritat, però cada vegda n'hi ha menys.
Ja fa uns quants anys que impera la cultura del "¿Que hay de lo mio?"
Per tant reivindicar, es reivindica i molt, reivindicadors n'hi ha! Però disposats a fer alguna cosa més que parlar, això ja és una altra història.
T'has "rebutat" amb el teu sindicat, suposo que és legítim i tens les teves raons, no sé si has fet mai res per canviar allò que no t'agradava, però crec que si no ho has fet i simplement t'as rebutat, doncs, has errat. I si ho has provar de provocar canvis i no t'en has sortit i per això t'has "rebutat", doncs que et passi aviat el rebot i continuiis lluitant per canviar les petites coses de cada dia perquè aquestes són les poden canviar el món.
En fí, et diria moltes coses més, però no vull abusar d'aquest espai.
En qualsevol cas, que siguis una mica més positiu, busca solucions...
Entretint-te apuntan-te a la campanya d'UGT "cap conveni per sota de 1000", és poc? És un inici!
Fa uns anys va apareixer una carta al director al diari avui que reproduiré pels que han contestat a aquest post:
EL SINDICALISME QUE ES FA AVUI DIA
Molta gent desconeix l’autèntic significat del sindicalisme. Alguns l’entenen com una tasca de suport fidel a un sindicat en concret; altres, com la defensa dels sindicats en general i dels interessos dels treballadors en particular. Els més escèptics - els que no es comprometen- l’interpreten com una política intervencionista d’unes agrupacions socials vinculades a un partit. Com es diu ara per no anomenar les coses pel seu nom, són els que tenen un compromís zero. Jo, per experiència pròpia distingeixo dues maneres oposades de fer sindicalisme: una, la dels que anomeno sindicalistes de saló, que és un polític en essència que utilitza els mitjans materials i humans al seu servei i un tarannà dialogant, gairebé d’encantador de serps, per aconseguir un objectiu personal, ja sigui dins de la seva empresa o de la mateixa central. Aquest sindicalista no té escrúpols a transgredir les normes i els pactes per defensar unes idees per tal d’obtenir els objectius previs.
Hi ha un altre tipus de sindicalista, aquell que porta la defensa dels que representa fins a les últimes conseqüències, sense sospesar els costos sindicals electorals, per convicció, deixant de banda el seu interès particular, és el sindicalista que sacrifica la seva imatge per ser fidel a un sindicalisme que ajuda els treballadors al marge d’una línia política. El sindicalista d’aquesta classe no busca agraïments i, en canvi, el que rep és menyspreu i incomprensió d’aquells que s’aprofiten de la seva feina. Un model i l’altre són la palla i el gra del sindicalisme d’avui dia. El que fa falta ara és separar el gra de la palla.
Carles Llagostera Parra (Tarragona)
Publica un comentari a l'entrada