Josep Pla: girovagant per Girona

Després de llegir Josep Pla, especialment quan parla de llocs que coneixes et venen diverses sensacions: la de tornar a passar per allà on ell també va passar i descobrir aquell petit detall amagat que només ell descobreix, l’opció de no tornar-hi a passar després de que ell et destrueix brutalment aquell carrer, la d’agafar el llibre i resseguir-lo per veure com han canviat els paisatges amb el pas del temps,...

Pla amb la seva contundència narrativa, pot fer-te present en les seves descripcions i al mateix temps el pot fer sortir corrents. El llibre de Josep Pla a Girona, té aquests dos aspectes, enlaira una part de la ciutat i al mateix temps en destrueix una altre.

És recomanable llegir el llibre, ja que et fa adonar del que ha canviat Girona en menys d’un segle, l’envelliment del pas del temps a Girona li ha anat molt bé. La Girona grisa i fosca que ens descriu Pla, ha donat pas a la Girona actual plena de llum i de gent. Els capellans han estat substituïts per turistes, els militars, que ocupàvem actuals edificis universitaris, han donat pas a gent jove d’aquí i d’arreu que venen a estudiar. De la Girona provinciana a la que intenta obrir-se a tothom.

Uns fragments del llibre Josep Pla a Girona:
-Un dia, passejant sota els grans plàtans amb el pintor Pascual, vaig saber que els francesos tenien intenció de fer arribar la gran avinguda fins la plaça de la Catedral. Continuant imaginàriament aquest passeig va a parar, en efecte, a la superba graonada de Santa Maria. Si els francesos haguessin tingut temps de portar a cap aquesta obra, Girona seria avui la ciutat més elegant del país.
-La plaça de les Botxes és una catedral botànica. De la seva alta volta de branques nues a l’hivern, plena d’aire ombrejat d’un verd salamandra a la primavera i a l’estiu, en sortien uns raigs d’avingudes que endolcien el pensament, de manyaga perspectiva.
-La Girona pètria, acabada i cristal·litzada és la de la riba dreta de l’Onyar. La de l’esquerra, llevat dels nuclis del Mercadal, de la plaça del Gra i de la plaça de l’Hospital, té una vaguetat suburbial caòtica, s’està fent a batzegades.
-De la Força, la vida, però sembla haver-ne fugit volant; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La Força és la mòmia d’una època passada.
-Està situada en el punt més alt de ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat.