Embelliment o envelliment laboral

Hi ha alguna discriminació que no es produeixi en el mercat de treball? La resposta segurament seria que no. Tenim un mercat de treball que en major o menor mesura aguditza les discriminacions que patim en la societat.
L’altre dia vaig participar en una taula rodona, organitzada per la Fundació de la UdG, sobre la discriminació per edat en el treball, el debat va tenir el seu caliu ja que la recepta màgica és que els treballadors i treballadores majors de 45- 50 anys s’han de formar contínuament i sinó reciclatge: fàcil.
Després de la perfecció de la teoria, que amb matisos i puc estar d’acord, cal anar a la realitat del mercat de treball que no és ni tan fàcil i menys tan simple:
La formació no reverteix per igual a tothom, de quadres mitjos en amunt i pot haver formació i fins i tot dins de la jornada laboral, en la majoria de treballadors no hi ha formació per part de l’empresa i si la vols fer ha de ser després de la jornada treball amb el cansament pertinent.
La destrucció permanent de llocs de treball estable en el sector industrial, afecta majoritàriament a les persones majors de 45 anys que després moltes voltes si troben feina és precària o passen a formar part de l’atur, el 51% dels aturats majors de 45 anys porten més d’un any a l’atur.
La contradicció és que com pot ser que bona part dels sectors empresarials expulsin del mercat de treball a la gent en la seva plenitud de la vida laboral, aquella gent que té l’experiència laboral tan demanada, és rebutjada.
Cal que les empreses passin de tractar a les persones majors de 45 anys de vells a bells.

(4) les perles d'en K1000

Radars ecològics. L’Ajuntament de Girona, ha entrat de ple en la competició per veure qui la fa més grossa en això del canvi climàtic: primer va ser Al Gore amb la pel·lícula una veritat incomoda, després l’Arnold Schwarzenegger denunciant a les companyies automobilístiques,... i ara, l’Ajuntament de Girona, coordinadament les àrees de medi ambient i seguretat vial, amb l’assessorament del Parc Científic i Tecnològic. Han creat una estratègia que combina la recollida selectiva amb reduir les emissions de fums dels cotxes. L’acció ha començat per Pedret, dijous la guàrdia urbana de Girona va moure de lloc un contenidor de matèria orgànica per amagar davant un radar mòbil. Diuen les primeres proves realitzades al parc científic que la matèria orgànica, especialment el peix i l’enciam en estat de descomposició, deixen anar uns gasos que fan d’inhibidors dels detectors de radars. Això si que és optimitzar el pressupost municipal: amortitzar més ràpidament el mobiliari urbà i recaptar més diners via el nous radar ecològics. Vigileu a partir d’ara darrera un inofensiu contenidor hi pot haver un radar amagat.

Recomanacions de la Fiscalia per la temporada de tardor. S’ha iniciat una campanya de sensibilització adreçada a la ciutadania de seny i ordre, independentistes calents no inclosos.
Es recomana, si no vols tenir problemes majors, guardar tots els diaris i revistes del divendres 14 de setembre, en lloc segur fora de l’abast del món humà, si pot ser en una vitrina amb calefacció i coixins, si en teniu d’anteriors i posteriors que també sortí l’imitador d’en Toni Alba o algú de la seva família feu el mateix procediment.
Sota i per damunt de cap concepte, tot i que ja comença refrescar, no utilitzar aquests diaris per encendre la llar de foc o la barbacoa els diumenges, ni pensar d’utilitzar el paper de diari ni per posar a terra després de fregar per després trepitjar-lo i sobretot imperdonable utilitzar-lo, en cas d’acabar-se el paper higiènic, un dia d’excursió al camp, així com llençar-lo amb contundència al terra i menys fer-lo reposar en un contenidor. Per tant ja ho sabeu a portar-nos tothom com els reis i les reines de la casa, sinó se’t convidaria, pagant tu, a un viatge d’anada i tornada a Madrid.

poder respirar, poder lluitar

En Cessari Gili, nascut l’any 1929, fa 25 anys que milita a ERC, i dimarts se li va reconèixer la seva llarga militància, l'acte va tenir lloc durant una assemblea d’ERC a Girona, a càrrec de la Maria Mercè Roca, amb el seu verb de la paraula compromesa i amb caràcter, parla tan bé com escriu o escriu tan bé com parla.
En Cessari és l’exemple d’una generació que quasi no va poder gaudir de la república i que va patir tota la dictadura. Una generació que va tenir la responsabilitat, a l‘interior i a l’exili, de guardar la història i la llengua, perquè no ens fos robada i destruïda. Una alta responsabilitat que van saber portar a terme fins la democràcia, poca i incomplerta, però democràcia, i així ens ho va recordar, en el seu discurs en uns parells de moments ens va parlar de: poder respirar.
Poder respirar com a manera de viure en llibertat i en democràcia, pels que no hem viscut en dictadura no podem arribar a ser conscients realment del que han patit tot una generació de catalans i catalanes, anònims per obligació perquè deixar de ser-ho podia suposar presó, repressió, tortura, exili,... amb les paraules de Cessari i de tota aquesta generació el record viu ens ha de fer ser conscients que cal anar més lluny, però que també hem fet molt de camí malgrat les dificultats.

Cada generació construeix una part de la història, la que pots o la que et deixen, estem avui aquí, la generació actual que no ens hem d’aturar en el camí, hem de continuar caminant tant en la foscor com en la claror, no aturem la història, no repetim la història, construïm una nova història de plena llibertat i igualtat, per la gent i pel país, és el millor homenatge a tota aquella generació de dones i homes que ens han portat fins avui.

Totes les molles salten, el virus del caos

Quan no salta una molla per aquí –trens-, salta una molla per allà –apagada a l’estiu barceloní-, i si no salta una molla més lluny –cues AP7 Tarragona-, i després la molla torna a saltar més a prop –Hospital Vall Debron-, i després mar enllà –inundacions del metro de Mallorca- i abans sud enllà –accident del metro de València-,.... Una crònica ràpida i tràgica de les infraestructures als Països Catalans.
Pot semblar una trista i crua casualitat, però de ben segur que les casualitats en aquests casos responen a les desídies polítiques dels governs actuals i dels d’abans. Uns els d’abans perquè com que tot ja estava força bé no calia planifica el futur i els actuals perquè quan van arribar només van pensar en el pendent i el futur, i potser no van mirar el que teníem i el malament que estava.
Tot plegat tens la sensació que en qualsevol moment qualsevol servei públic està en perill d’arribar-li el virus del caos, aquell perill de caos que plana principalment en la societat catalana perquè en la societat espanyola aquest virus en forma de caos no ha arribat, no serà perquè ja estaven vacunats, és a dir les inversions necessàries, i potser perquè també mentre aquí anem discutint sobre les essències de la puresa catalana, alguns se’n porten els diners cap allà.
No deixem de mirar la bandera, però potser ja va sent hora que no ens robin la cartera tant sovint. Que després no ens quedaran diners ni per arreglar les molles de les cadires que aguanten aquest país de països.

Ja són aquí: els rovellons -mongetes amb rovellons-

Abans de que ens arribi la tardor, les darreres pluges d’estiu ja ens han portat un dels menjars més exquisits de la nostra cuina: els bolets.
Aquests personatges que ens donen gust i color tota la tardor i que converteixen els boscos en processons d’homes i dones en busca d’aquestes joies que els boscos amaguen darreres de matolls o sota la pinassa.
Ja tenim rovellons, rossinyols, trompetes de les morts, i espereu que estant a punt d’arribar un dels grans: els ous de reig, que fins i tot en cru ja són boníssims.

Mongetes de santa pau amb rovellons i cansalada
Un plat amb majúscules pot ser aquest, la combinació de les mongetes, els rovellons acompanyats de la cansalada viada. Anem per feina.
Unes mongetes de Santa Pau, que ja en trobem les primeres d’enguany, les posem al foc molt baix en una olla i aigua, quan arranqui el bull canviem l’aigua, -si són de l’any passat les haurem de posar el remull el dia abans amb una mica de bicarbonat-, un cop canviada l’aigua i tornades als fogons, salem l’aigua i les deixem bullir a foc molt lent durant una hora aproximament, és qüestió d’anar-les provant fins que se'ns desfacin a la boca però que per fora quedin fermes i no salti la pell. Si us fa mandra sempre teniu la possibilitat de comprar-les bullides, mai serà el mateix.
En una paella amb força oli saltem els rovellons, que haurem salat, quan estiguin a mig fer posem la cansalada viada, que ens ha de quedar cruixent, i quan estigui quasi a punt tirem all i julivert perquè l’oli agafi també un punt de gust d’all que amb el gust dels rovellons i la cansalada tindrem un oli exquisit per amanir les mongetes.
I ja està, en un plat les mongetes amb els rovellons i la cansalada tot amanit amb l’oli de la paella i posem una mica més d’all i julivert cru per damunt dels rovellons. I a disfrutar d’un plat clàssic de la tardor que jo en menjaria tot l’any, una barreja de productes ferms i consistents. L’únic perill són els efectes secundaris de les mongetes, però val la pena arriscar-se, i si després resulta que patiu o feu patir un atac amb armes d’olor massiva és qüestió d’agafar aire i esperar que vinguin nous i millors vents.

Nota: encara està en fase de construcció però podeu trobar les meves receptes al nou bloc: la cuina d’en Camil.

(3) les perles d’en K1000

El castillo de San Fernando. A Figueres ens trobem amb el Castell de Sant Ferran, gestionat per un consorci format per l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Figueres. Fins aquí tot bé, tothom content i feliç un espai militar dedicat a usos públics, civils i socials, un espai conquerit per la via pacifica als militars. Quina és la sorpresa, doncs que si busquem la web del Castell ens trobarem que es diu: www.castillosanfernando.org, la normalització només n'ha arribat una mica i força disimulada, sempre ens quedarà el consol que no és punto.es.

Un google bombing sense voler-ho. Si feu un google en català de l’aeroport de Girona, trobareu que l’escrit que vaig fer sobre l’aeroport surt a la primera plana així com la referència que també en va fer la Tafanera. Aquest google bombing ha estat gracies al blocaria gironí Eduard Diaz, que va situar aquest escrit a la Tafanera i sobretot al Meneame. Ja ho sabeu si la voleu liar s’ha de sortir al meneame.

Caçar rovellons a la Devesa de Girona. Les pluges d’estiu han ajudat ha trobar ja els primers bolets, fins i tot en trobem a la Devesa de Girona: agafeu un bon cistell, aneu-hi amb discreció, preferiblement al matí, aneu mirant atentament per sota dels grans plataners sense ajupir-se gaire i segur que trobeu rovellons, rossinyols i d’altres, el dies que se’n poden caçar més, manera gironina d’anar buscar bolets, són els dimarts i els dissabtes.

Cremar fotos és delicte? o totes o cap!

Trobo totalment desproporcionat la persecució que s’està produint per part de l’Audiència Nacional Espanyola, de tota aquella gent que critica la reialesa espanyola i el seu paper, parlo tant de les mobilitzacions de Girona i la crema de la fotos del rei com també del procés judicial obert contra el Jueves per la famosa portada.
Amb aquestes actuacions l’audiència nacional demostra que ella mateixa i la legislació que situa la casa reial per damunt del bé i del mal i que per tant és intocable, són estructures arcaiques no han estats capaces d’entrar en un model democràtic lliure i igualitari.
Evidentment no amago de meva condició de republicà, però aquests casos per damunt de tot no és una qüestió republicana i d’estar en contra de la monarquia espanyola, per monarquia i per espanyola, que també. Sinó que és una retallada de la llibertat d’expressió i de manifestació, publicar una portada provocadora o cremar unes fotos dels reis, és una provocació o un acte de rebuig, però crec que mai pot ser un delicte. A mi m’emprenyaria que cremessin una foto meva, ara de l’emprenyada al delicte hi ha un tros molt gran.
Si cremar les fotos del rei és delicte cremar qualsevol foto ha de ser també delicte, i per tant les presons estarien plenes de gent que ha cremat, estripat, llençat a les escombraries fotos,... d’aquella gent que en un moment o altre has rebutjat. Tal com van les coses arribarem que tirar-se un pet, prop de la casa reial, sera considerat com una bomba de destrucció massiva.

Deixant de banda les diferencies ideològiques amb les mobilitzacions de Girona, tothom hem de posar fre als atacs de l’audiència nacional per retallar les llibertat de poder criticar lliurement la monarquia espanyola i qui faci falta, quin perill hi ha en criticar, si criticar és una de les parts fonamentals de la democràcia.

Solbes: el pitufo gruñon

En aquests darrers temps el ministre d’economia, Pedro Solbes, està fent tots els punts per ser nominat el pitufo gruñon de la política espanyola. Res que no digui o pontifiqui ell està malament i s’ha de desautoritzar.
El seu principi bàsic és afirmar que l’economia espanyola és la re....a amb patinet. Sempre i quan no es facin gaires millores socials més i no es descentralitzi massa, s’han de tenir contents els gurus de l’economia espanyola i mundial, i això de les millores socials no queda bé, i descentralitzar l’estat espanyol menys. El millor que hi ha perquè la borsa vagi bé, és que les grans corporacions anunciïn grans retallades d’ocupació i que els governs plantegin grans retallades socials i res de donar massa autonomia per garantir la unidad del mercado.
Per què intenta permanentment fer una lectura restrictiva, per no dir contraria, al que legisla l’estatut de Catalunya, com no voler tenir en compte l’increment de l’immigració a l’hora de revisar el finançament o respecte a les inversions en infraestructures que ens pertoquen.
Per què ha desautoritzar la ministre d’habitatge quan dona suport a una política d’habitatge d’Andalusia per apropa l’accés a un habitatge digne per tothom. Per que contradiu el ministre de sanitat quan planteja incloure dins de sanitat pública bona part de les despeses en dentistes fins als 15 anys.
A que responen aquestes reaccions de Solbes: davant de la deriva ultra-dreta del PP en Solbes vol refundar el centre – dreta espanyol i centralista des de l’esquerra; s’han repartit els papers i a ell li ha tocat el paper de policia dolent. Els resultats no crec que siguin bons ja que el que poden guanyar pel centre o poden perdre per l’esquerra i el que poden guanyar a l’Espanya profunda o poden perdre a Catalunya.

(2) les perles d’en K1000

Plataforma per la diada a Girona. Ara que s’ha posat de moda reagrupar-se, refundar-se, reformular-se, plataformar-se, electrocutar-se tot fent corrents, concentrar-se tot creant centres d'estudis.... Circula per certs ambients gironins el crear quelcom, i sinó com a mínim exercir el dret a la pataleta, de cara a que la Diada Nacional de Catalunya, institucionalment parlant, de l’any que ve a Girona, es celebri el mateix 11 de setembre. Les institucions gironines tenen un any per posar un monument a Rafael de Casanovas al vell mig de Girona, per poder anar fer l’ofrena, per cert que hi hagi espai per xiulets, i contractar el Celler d’en Roca, perquè prepari una recepció-refrigeri, pica-pica no queda fi, a l’alçada de la diada nacional. Cada any se’n parla i l’any que ve tot igual.

Els empresaris tenen la consigna ben apresa. Empresari que et trobis aquests dies per Girona i tingui que veure alguna cosa amb la FOEG, tenen la consigna ben apresa, quasi literal, davant de la pregunta del perquè de portar al Rei, la resposta és: Si portem en Montilla a molt estira una pagina de diari català, si portem en Zapatero potser una pagina i mitja dels diaris espanyols, si portem el princep una pagina i mitja de diaris i revistes del cor espanyoles, si portem al rei portades arreu, dos pagines o més a tots els diaris revistes del cor i reportatges televisius. Diuen que per l’any que ve estan mirant de contactar amb el George Bush o amb en Benet XVI, de moment té més punts en Bush, així es garanteix presència de la patronal gironina al New York Times.

El síndrome post President. L’altre dia durant l’entrega de les medalles d’Or de la Generalitat als President Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van fer una competició per veure qui era el més patriota o qui la deia més grossa. Tots ells parlant de nació amunt, nació avall, de pàtria, de rauxa, del President Macià, de reformes constitucionals,... i de tot el que es tenia que fer d’ara endavant. Tot estant d’acord, hagués preferit que de tot el que van dir algunes de les coses l’haguessin fet mentre eren Presidents, van aplicar aquell proverbi xines que diu: a la vejez viruelas.

records i anhels d'un somni col·lectiu

Un dia pel record i els anhels,
El record de les llibertats robades
El record de la repressió a la llengua
El record de la marginació de la cultura
El record de l’opressió a un poble i a la seva gent
El record de l’explotació de la gent i les nostres terres
El record de l’educació que feia homes i dones lliures
El record de la cultura democràtica perduda
El record d’ un territori esquarterat
El record de les presons plenes de persones lliures
El record dels que van donar la vida per un poble.

Un dia pel record i els anhels,
L’anhel per tornar a conquerir la llibertat
L’anhel per una llengua parlada per tothom
L’anhel per una cultura que crea personalitat col·lectiva
L’anhel per la igualtat per a les dones i els homes
L’anhel per un poble pròsper social i econòmicament
L’anhel per una educació que farà la gent rica i plena
L’anhel per eradicar qualsevol mostra de racisme
L‘anhel per la reunificació de tots els pobles catalans
L’anhel per a crear un món més just
L’anhel per uns Països Catalans socialment justos i nacionalment lliures.

Agafem força dels records
caminem amb els anhels i construïm esperances.
fem dels records,
fem dels anhels
fem de les esperances un desig vehement
posem passió, força i entusiasme, en allò que fem
per fer del desig realitat
fem reals i presents els records, anhels i esperances
fem despertar el poble,
fem real el somni col·lectiu:
un poble just i lliure.

El si cola cola empresarial

Una mostra de 400 contractes de treball realitzats a joves de Girona, elaborada per AVALOT –Joves de la UGT de Catalunya, a part de confirmar els alts nivells de precarietat laboral: els 90% del joves tenen un contracte temporal, també posa en evidència la mala fe o mala llet d’alguns sectors empresarials i les seves assessories, que en busca del bo, bonic i barat fan qualsevol cosa, el que podríem anomenar el si cola cola empresarial; l’empresari pensa: si tot hi fent les coses malament: la gent no protesta i jo guanyo més diners, perquè canviar.

Un 26,5 % dels contractes: el salari no està especificat.
Un 24,5 % dels contractes: el conveni col·lectiu no està especificat.
Un 10 % dels contractes: no especifica ni el sou ni el conveni.
Prop del 40% dels contractes tenen alguna d’aquestes irregularitats.

Per què una empresa a l’hora de signar el contracte de treball no vol posar per escrit el sou o el conveni d’aplicació, i la persona ha d’esperar fins la primera nòmina per veure si el que li van dir de paraula és veritat, i si no és veritat i protestes com que en la majoria dels casos estàs en període de prova, resposta habitual de l’empresari: si no t’agrada ja saps a on esta la porta.
Així tenim el mercat de treball pels joves i no tan joves també, i després es demana experiència, formació, dedicació horària, vocació,... A canvi de què? Potser el dia que entenguin, algunes empreses, que per trobar gent preparada, formada i amb vocació cal fer contractes estables, salaris dignes i horaris que et permetin conciliar la vida personal i familiar, la cosa pot ser diferent. Per tant que deixin de viure a costa del si cola cola empresarial i tractin a les persones com a persones i no com a kleenex .

Les perles d’en K1000

Espai per explicar coses diferents, de manera diferent i amb conclusions diferents:

La MAT no passa per Perpinyà. El fotògraf gironí Miquel Ruiz, tenia que exposar a Perpinyà aquests dies, però a l’hora de veritat no se sap ben bé perquè l’exposició no hi és, les fotos no les hi han tornat. L’exposició no ha pogut veure la llum, serà perquè anava sobre les mobilitzacions dels NO a la MAT, o potser com que la MAT encara no s’ha fet no hi havia prou potencia elèctrica per la força de la critica d’aquestes imatges.

Así, así gana el Madrid. Dimecres durant la semifinal de Copa Catalunya, entre el Barça i el Girona, tot i ser del Barça, vaig tenir la sensació de temps memorables quan el Madrid per l’atzar dels errors arbitrals ho guanyava tot. El resultat final no sabrem mai quin hagués estat, però el clar és que el penal del Barça no era penal i que al final no pita un penal a favor del Girona que van ser unes mans més que evidents: així guanya el Barça, o millor dit el Barça B. De totes i com que el futbol es así, davant del problemes per jugar de la selecció catalana, sempre ens quedarà la Copa Catalunya de Futbol.

La llibreria 22 s’avança al temps. A principis de la darrera setmana d’agost vaig anar a fer la pertinent compra literària per l’inici l’anomena’t curs, tot i que jo no n’estic apuntat a cap curs. La sorpresa va ser doble: em vaig trobar un llibre nou en català de Claudio Magris, amb el títol Vostè ja ho entendrà. L’agafo, me’l miro, decideixo comprar-lo, i el meu subconscient té una mania estranya i de buscar coses estranyes. Resulta que la Llibreria 22 i en Guillem tenen un poder sobrenatural d’avançar-se al temps, vaig comprar un llibre que no existeix realment, ja que la primera edició és de setembre del 2007 i jo el vaig comprar a l'agost, d’això se’n diu competitivitat i esta més que al dia, és estar per davant del dia.

Temps de fotografies a Perpinyà

Fins el 16 de setembre Perpinyà és converteix en la capital mundial de la fotografia, principalment de fotografia social i de denúncia: la crueltat de les guerres, la injustícia de la fam, la denúncia de la marginació als barris de les grans ciutats, l’abús del poder, els nous feixismes...
Des d’un convent fins a una caserna; passant per un restaurant després haver anant al castellet; arreu de Perpinyà les fotografies són les protagonistes que et criden a cada racó, perquè t’aturis un instant tot observant aquella imatge muda que et parla.
Les fotografies tenen el misteri de captar aquell instant i fer-lo sempre present, que quan la tornes a mirar et recorda aquell moment i els records. L’art de la fotografia té la capacitat de transformar aquell paisatge en un quadre del millor pintor, aquella injustícia en una manifestació de denúncia permanent,aquell present en un acte memòria històrica,...

Aquesta és una bona oportunitat per fer una bona passejada per la capital nord catalana, desconeguda per molta gent, el país comença o acaba més enllà dels Pirineus. Una ciutat cuidada, pots arribar fins el castellet anant pels costat del riu envoltat de gespa i flors, després t’endinses pels carrers estrets a on et pots trobar les botigues de les primeres marques de roba al costat de les botigues de tota la vida a on pots trobar el vinagre de Banyuls o una selecció del vins del Rosselló.

Salvador Allende

Avui la televisió es podia mirar, fins i tot fixar-s’hi i escoltar, el canal 33 ha fet de televisió pública, porto quasi dos hores enganxat, el motiu: el documental de Salvador Allende.

El documental comença amb una imatge de la meitat de les ulleres d’Allende, un instant fred, dur i contundent, aquelles ulleres gruixudes de pasta negra que van saber veure, clar i transparent, els sofriments i els desitjos d’un poble. Una crònica del somni per un món més just i més lliure del poble xilè, encapçalat per Salvador Allende, o com es va definir ell: intèrpret dels grans anhels de justícia.

El 4 de setembre de 1970 guanyaven les eleccions després de 20 anys de campanya, poble a poble, conversa a conversa, tot escoltant i ensenyant,... La primera revolució a Amèrica que es va guanyar per les urnes i no per les armes. Una lliçó de revolució socialista i de democràcia, Allende deia: el resultat lògic d’una democràcia és arribar al socialisme.
El somni despert que vam viure amb Allende, ens diu una dona que va viure desperta aquell somni, que com ens diu una altra, jo em sentia constructora de somnis, i com per desgràcia en diu un altre, la dictadura va aixafar la vida aquell l’onze de setembre del 1973.
Si no l’heu vist, mireu-lo, són aquells documentals que et fan somiar despert, que et donen ganes de seguir lluitant i sobretot força: la força de les idees lliures que encara avui poden canviar el món.
Abans d’acabar ens diuen que: el passat no passa.

I el documental acaba amb la frase: els obrers desfilen cantant guanyarem.

Nacionalisme i federalisme: Rovira i Virgili

Nacionalisme i federalisme d’Antoni Rovira i Virgili, un llibre intens d’un dels més importants escriptors, polític i assagista de principis del segle XX, del corrent liberal progressista, sempre intentant crear una teoria de formulació i reformulació del pensament català i la seva necessària combinació de la nació, la identitat, la llibertat, el progrés i el respecte a tots els pobles.
Una obra en que no s’han de fer simples mimetismes amb la realitat actual, el llenguatge i els conceptes de llavors no ajuden, però el que està clar és la vigència del seu pensament, la necessitat de construir una nació lliure, culte i federada. Federada amb qui, no se sap, federar-se és cosa com a mínim de dos, el que és segur és que amb algú ens hem de federar com diu ell: És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques. Amb aquest tipus de Federació, segur molts hi estem d'acord, ja que la federació parteix no d'un estat de les autonomies, sinó d'una autonomia d'estat, la nació lliurement negocia amb uns altres.
Llegir el clàssics del pensaments ens serveix també per mirar el futur, la lucidesa d’ells ens fa més lúcids. Llàstima que llibres com aquest, la vella edició de color groc d’edicions 62, només la trobis de casualitat en una bella parada de llibres vells en mig d’una plaça durant una festa major. Així tractem els nostres clàssics i així ens va.

Fragments de Nacionalisme i federalisme: d’Antoni Rovira i Virgili:
-La unitat, quan naturalment es produeix, cal respectar-la, per la mateixa raó que cal respectar la diversitat quan existeix.
-L’error de molts nacionalistes està a creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! Només cal estudiar un poc a fons aquesta qüestió perquè un hom es convenci que la naturalesa no ens les dóna fetes, les nacionalitats, que els elements naturals no basten a determinar-les. La naturalesa ens dóna elements –preciosos elements- per a fer la determinació; però no pas tots els elements. És un fet determinatiu de primera força; però no l’únic. No s’ha de prescindir de la naturalesa; però no s’ha de confiar que ens doni les nacionalitats fetes i pastades; no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes boscanes.
-El sentiment nacional contemporani te la seva rel en aquestes dues grans forces nobles de l’anima humana: llibertat, dignitat. Heus aquí la filiació del modern principi de les nacionalitats, el qual, repetim-ho, no ha d’esser confós amb els seus antecedents biològics i històrics.
-Què és la nació? Una de les definicions més remarcables la dóna, al nostre entendre, Mancini: “nacionalitat és una comunitat natural d’homes, aplegats en vida comuna per unitat de territori, d’origen, de costums i de llengua, i tenint consciència d’aquesta comunitat.
-En cas de conflicte entre la natura i la voluntat, el nostre nacionalisme i sobretot el nostre liberalisme ens posem, sense vacil·lacions al costat de la voluntat humana.
-Ideal nacional, la fórmula de la simultània llibertat dels pobles, l’aspiració que no hi hagi nacions-malls ni nacions-encluses, sinó un mutual respecte de cada nació als drets de totes les altres.
-Les nacionalitats no són coses definitives, immutables, sinó fets biològics sotmesos a un procés vital. Viuen, no ja existeixen, amb moviments d’assimilació i de desassimilació.
-La Federació de les nacions no prejutja el regiment interior dels Estats nacionals. Una nació, una unitat nacional, pot entrar perfectament dins un agrupament federatiu, tot i formant ella una Federació de tipus regional. Raons polítiques, geogràfiques, històriques, econòmiques, poden aconsellar l’organització federativa regional d’una nació. És molt probable que l’Estat nacional català de l’avenir, membre d’una Confederació –ibèrica, llatina, occidental o europea-, sigui per dins una Federació de regions: la Catalunya del principat, Valencia i Mallorques.
-L’essència de la Federació està no en la passatgera bastida que serveix per edificar-la, sinó en la natura de l’edifici i en el funcionament de la maquina política que s’hi instal·la. El principi federatiu exigeix el reconeixement de la sobirania dels Estats particulars en tot el cercle de poders; és a dir, que aquests estats no estiguin sotmesos, dins d’aquest cercle, al senyoratge o al control de l’estat central.
-Reconeguda i garantida pel sistema federatiu la sobirania de l’estat particular, és evident que, quan aquest estat sigui una nacionalitat, trobarà dins el sistema tota la llibertat política que és necessària al desplegament lliure de la seva personalitat nacional.

Nota: L'escrit és massa llarg, però més curt era impossible.

L’aeroport de Girona per dins

El divendres 24 d’agost la UGT de les comarques gironines va presentar davant de la inspecció de treball una denúncia, amb documentació gràfica –fotos-, a on es denuncia en quines condicions han fer la seva feina els treballadors de LESMA -empresa que fa l’embarcament i carrega les maletes de Ryanair-. Dir que tota aquesta informació i d’altre ja ha estat notificada amb anterioritat a la direcció de l’aeroport AENA, i que algunes situacions ja s’han solucionat. Però el que els treballadors tinguin un espai de descans digne i puguin anar al lavabo o dutxar-se després d’una jornada frenètica carregant i descarregant maletes ja fa un més que està així, tot perquè Ryanair – Lesma, no volen contractar una empresa de neteja i comprar mobiliari digne perquè els treballadors tinguin el seu espai de descans.
No volem ni generalitzar que tot l’aeroport de Girona, estigui tot igual per dins –però un tros si-, ni crear una mala imatge de l’aeroport en un moment de creixement. Però tampoc volem deixar de posar de manifest la passivitat i desídia en que actua en certs moments AENA i tot i que amb Lesma hem aconseguit salarialment l’aplicació del conveni, no posi els mitjans mínims i necessaris als treballadors. Esperem que aquesta denúncia i el fet que hagi sortit als mitjans de comunicació, faci que situacions com aquestes no tornin a passar.
Aquest és un exemple que no volem que es generalitzi, i per tant la qualitat, la competitivitat i la imatge de l’aeroport han de ser per fora i per dins. És per això, i en la perspectiva dels traspàs dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell,... sota el paraigües de l’empresa pública amb suposada participació social AEROCAT, a on la UGT volem participar-hi i decidir. Volem que l’aeroport de Girona millori la seva gestió interior i exterior, aquest aeroport ha passat de no sortir al mapa ha ser-ne un de referència en pocs anys, ara és el moment i aquest casos o posen en evidencia que en el traspàs i la nova, i esperem que millor, gestió de l’aeroport la presència dels agents socials és fonamental, si sumem totes les empreses que actuen a l’aeroport i el seu nombre de treballadors i treballadores és evident que cal una direcció amb visió no només empresarial, sinó també i igual d’important política i social.

Actualització: segons surt publicat, avui 2 de setembre, al diari de girona, la Generalitat ha pressionat Aena perquè Lesma possi en condicions les instal·lacions que gestiona. per tant aquest cop la pressió sindical i mediàtica ha estat útil per millorar les condicions de treball i la Generalitat ha fet el que tenia que fer. Encara no és moment de celebració primer s'han de veure el canvis.