La banca sempre guanya

Hi ha frases i dites populars que amb el temps canvien i n’hi ha que passi el que passi sempre l’encerten, aquest és el cas de la banca sempre guanya, acaben de sortir els beneficis del 1r semestre del 2008 i la banca sempre guanya, malgrat la situació econòmica de bona part dels mortals.
Tenim les dades de les 5 primeres entitats financeres de l’estat, algunes guanyen més que el primer semestre del 2007 com el Santander un 6,1%, el Popular un 10,1 i Caja Madrid un trist 1,1% , les dos restants que no guanyant tant són La Caixa amb un menys 13,7% i el BBVA amb un 7,9% menys.
Per acabar-nos d’il·lustrar, aquests tants per cents que suposen en milions d’euros de benefici net: Santander 4730; BBVA 3108; La Caixa 1060; Caja Madrid 1084; Popular 674,7.
I després és que si la crisi financera, que si el problema del interbancari i la liquidesa dels bancs i caixes, els bancs central europeu i americà a injectar diners perquè sinó pot petar tot el sistema, i el resultant és que els han injectat diners per seguir tenint els mateixos beneficis multitudinaris, a costa dels interessos que paguem de les nostres hipoteques i préstecs personals i també recargolant a les petites i mitjanes empreses.
Aquí està la diferència de com diria la cançó de Paco Ibañez “el poder es don dinero...”, ells tenen un petit refredat i vinga tothom a corre a solucionar el seu problema, i mentrestant la resta de mortals pagant cada dia més car els aliments i el consum en general, amb una inflació pujada a la parra i el tipus d’interès i l’euribor pels núvols, però a nosaltres no ens podem baixar l’euribor o el tipus d’interès. Cagun déu les cabres que renegaria emprenyat el pagès de l’Empordà.

Girona ha estat a l’alçada del bàsquet

El CB Girona, ha passat de les il·lusions dels triomfs, als dubtes de la continuat, i a la lluita per continuar a l’ACB. No ha estat possible, els perque’s són molts i diversos, depèn de l’opinió de cadascú sobretot amb la literatura i les llegendes urbanes i rurals dels darrers mesos.
La gent que ha dirigit el bàsquet ha estat buscant una bona alternativa per donar continuïtat al projecte esportiu i al mateix temps la seva viabilitat econòmica, el seu esforç ha estat adreçat que a Girona l’esport de primera línia tingui continuïtat tant des de la vessant esportiva com de promoció de la ciutat de Girona en concret i de les comarques gironines en general.
La Girona de les institucions, de l’esport i de la gent, fa anys va saber salvar una situació similar, ara no ha estat possible, perquè seria la pregunta. Segurament degut a que les principals institucions propietàries de la llicencia -Ajuntament i Diputació- no han estat a l’alçada i els ha mancat lideratge polític per poder superar una situació difícil, i la manca de lideratge no només era qüestió de posar recursos públics –que també- sinó d’implicar al màxim el teixit econòmic i empresarial gironí.
Ara ens trobarem d’altres institucions de l’estat que faran mans i mànigues comprar la llicencia i nosaltres hem estat incapaços de mantenir una situació que és podia mantenir, calia valentia i compromís institucional.El posicionament promoció d’una ciutat es mesura per moltes coses, i tenir esports de primera línia és una bona mesura, renuncia a aquesta situació és un error polític, alguns qüestionaran que es tinguessin que posar recursos públics sota conceptes d’austeritat i d’altres, crec que era necessari i que segurament serien millor invertits en el basquet,tant com esport com per promoció de la ciutat, que en d’altres coses que es fan en l’actualitat. .

Als empordanesos de Joan Maragall

Comença una sèrie d’escrits al voltant del centenari del inici del nom costa brava, ja que ella ve de més lluny, a càrrec de Ferran Agulló. Quina millor manera que començar amb un elogi a l’Empordà a càrrec de Joan Maragall, tot i que el primer homenatge va començar amb les patates costa brava.

“Salut, noble Empordà, cel ventejat, terra neta, mare de gent valenta i franca, hostal del treball i sa alegria, pubilla del Pirineui el mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya. Que voltes t’he mirat, via a través, tornant de França, de bell matí, desvetllant-te enlluernat per la llum roja del sol ixent, que tot te banyava i encenia! Tot tu, Empordà, mes semblaves llavors un paradís; perquè, a la claror del matí, totes les coses m’apareixen com si fossin acabades de nàixer. Cada arbre era com un primer arbre; l’estesa de vinyats i oliverars, com com si brotessin per primera vegada; les cases i els camins que duen, plens de la pau dels patriarques; els homes i les dones que hi veia, d’una gran serietat i puresa en els ulls i en la boca, i tota la plana com si en aquell instant acabés d’eixamplar-se, al bes del sol marí, davant del Pirineu que es fes lluny enllà, meravellat de mirar-se als peus. (...)
Terra de llibertat és lo que jo en diria de l’Empordà per a fer-ne tot l’elogi en una sola paraula; perquè en aquesta paraula llibertat, ben enfondida, s’hi troben totes aquelles virtuts vostres, i sols amb elles és digne un poble de ser lliure.”

Aquest no és el final

Ningú sap, o tothom té un anàlisi diferent, d’a on estem de la crisi econòmica, si estem al principi, si estem en plena crisi, d’altres que amb la teoria de l’economia encara no estem en crisi, si per Nadal ja estarà tot mig solucionat, si el setembre començarà a petar tot, que el quart trimestre serà el precipici total, que el pitjor vindrà el l’any que ve, que si els bancs i les caixes tornen a posar diners en circulació tot solucionat,...

Amb tantes teories que tothom les defensa amb vehemència catedràtica, crec que hi ha dubtes raonables d’a on estem. Winston Churchill durant la 2a guerra mundial va dir una frase, que segurament seria en la que estic més d’acord:

“Aquest no és el final. No és ni tan sols el començament del final, però, tal vegada, sigui el final del principi.”

Els turismes de Catalunya

Tothom teoritza del turisme ideal, aquell que ha de portar més ingressos a la nostra economia o aquell que és el que ens agrada a nosaltres i per tant hauria de ser el millor.
A mesura que vagi passant l’estiu i especialment si el ritme turístic no és l’adequat és començarà a qüestionar el model especialment el sol, platja i farra.
El més adequat no és buscar el millor o el pitjor, si no trobar la complementarietat del tots els models, que principalment els podríem resumir en tres: el turisme de qualitat, el turisme de masses i el turisme d’escapada.
El turisme de qualitat, ha de generar entorns i infraestructures turístiques, paisatgístiques i culturals que aportin un toc de distinció i teòricament la gent deixar més ingressos que en el turisme massiu però al mateix temps al no esta adreçat a molta gent pot ser generador de molts ingressos però poc generador de llocs de treball.
El turisme massiu o també anomenat socialitzador perquè és un tipus de turisme que hi pot accedir pràcticament tothom, és el que generar més llocs de treball i actualment encara més ingressos, però al prioritzar més la quantitat que la qualitat, en part és el responsable de la destrossa urbanística de part de la façana paisatgística de la nostra costa tant en hotels com en apartaments.
El turisme d’escapada que el tenim durant tot l’any per tant és complementari o aprofita les infraestructures dels dos anteriors. És de poca durada, però cada cop és utilitzat més gent busca ofertes concretes de cap de setmana o pont i tant potser de qualitat com massiu.
Com és pot concloure tots els models tenen avantatges i inconvenients, per tant cal potenciar el màxim els efectes positius de cadascú i minimitzar els impactes negatius.

La llengua del President

El President té un problema amb la llengua, si parla poc perquè parla poc, si llegeix perquè llegeix, si pronuncia així perquè pronuncia així, si només parla en català els el critiquen els d'allà, si no té la fonètica del manual puigsobiranista els del club de la sardana tampoc no els hi agrada.
Llegint el llibre la profecia 2013 vaig apuntar una reflexió, una frase que pot servir per aquest debat i per molts que busquen la confrontació innecessària, la meva opinió en paraules de Francesc Miralles:

“...quan li van preguntar quan trobava necessari mentir, va contestar que la idea de mentir pressuposa que saps la veritat. I això és un concepte en blanc i negre. Les persones autentiques s’estimen més els colors..."

Pasteres

Poesia extreta del llibre de Manuel Forcano, llei d'estrangeria

Vénen a fundar ciutats meravelloses,
a plantar llavors de flors que no hem vist mai.
A les butxaques sense res porten més déus,
un foc que crema diferent,
una nova forma de palpar
en l'amor. Són protagonistes
d'una epopeia que ja fou:
naufragi
i arribar sense saber nedar
a la costa.

Qui de vosaltres
és Enees?

Ja tenim el dèficit fiscal, i ara que toca

Després de tant anys demanant transparència amb la gestió dels impostos, ara ja la tenim, i es demostra el que tothom intuïa Catalunya, País Valencià i les Illes Balears som els que més paguem i els que menys rebem, amb unes diferencies molt notables amb els que menys paguen.

En un moment que és evident i reconegut el dèficit català en polítiques socials, econòmiques i d’infraestructures, aquestes balances fiscals demostren que part de la pèrdua de competitivitat i de creació de més riquesa és producte en part de no tenir una finançament públic adequat a les noves realitats.

Ens diuen que cal separar les balances fiscals de la negociació del nou sistema de finançament, això és com arribar a la conclusió que l’ou no te res a veure amb la gallina. Aquestes balances són les necessàries i centrals per poder construir un nou sistema de finançament més just i equilibrat.

Reduint el dèficit fiscal, Catalunya pot continuar contribuint a la solidaritat i millorar els problemes de manca d’estat del benestar i de competitivitat, i si a més es crea una bona política d’inversió pública aquesta pot ser generadora de més riquesa i per tant de més ingressos de les rendes que vagin adreçades a la solidaritat dins de l’estat.

Si Catalunya recuperar el paper de motor de l’estat, els beneficis revertiran tant en millorar el nivell de vida de Catalunya com de la resta de l’estat, a major inversió més recaptació d’ingressos.

Catalunya té dret a gestionar els seus impostos per poder aconseguir que el conjunt de la ciutadania pugui viure millor.

Catalunya té l’obligació de contribuir en el desenvolupament d’aquells territoris a on han nascut milers de catalans –Andalusia, Extremadura, Astúries,...- per tant cal trobar l’equilibri en la negociació, però sempre partint que el primer és el desenvolupament econòmic i social de Catalunya, i que la decisió la de tenir el govern de Catalunya.

A tots els que m'han agraviat perdono

Jo, Lluís Companys Jover, trobant-me al Castell de Montjuïc sotmès a un consell de guerra escric aquest document.
Aquest document, doncs, l’entregaré a la meva germana Ramoneta i si m’és possible en els últims moments li donaré verbalment, o com sia, les meves ultimes recomanacions.
...
Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i per lo que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Deu, i dignificarà la meva humil persona.
...
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs.
...
A tots els que m’han agraviat perdono; a tots els qui hagi pogut agraviar demanó perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Deu de què m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omplen en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i lo que representa de Pau, Justícia i Amor.

Fragments de les cartes adreçades a la seva germana, filla i esposa que Lluís Companys va escriure la nit abans del Consell de Guerra el 13 d’octubre de 1940, se’n conscient que la sentencia seria de mort.

Els empresaris tenen la culpa de l'inflació

“Els empresaris tenen la culpa de l'inflació” aquesta afirmació segur que atribueix de sortida a un sindicalista, doncs no, la realitzat el Banc d’Espanya.
Ja anava sent hora que es situïn les coses el seu lloc, els salaris no són els responsables de la inflació, els principals factors de la inflació, junt amb l’augment dels carburants, són els beneficis empresarials, especialment del sectors de serveis i en concret d’aquells que no tenen competència internacional.
Si separem l’activitat industrial de la de serveis, ens trobem que els sectors industrials l’inflació està en la mitjana de la zona euro, en canvi el sectors del serveis en el seu conjunt està molt per sobre, la conclusió que podem extreure és que aquelles empreses que han de competir amb la globalització que són principalment les del sector industrial, els marges empresarials van molt més ajustats, en canvi les empreses de serveis –intermediàries, comercialització,...- que el competidor està al costat, no han ajustat marges empresarials sinó que fins i tot els han augmentat, i és aquí a on tenim el diferencial de 2% d’inflació respecta a la mitjana de la zona euro.
Les empreses que volen fer el mes d’agost durant tot l’any, són responsables de l’inflació i per tant en part de la situació de crisi econòmica, ja que a major inflació majors riscos per l’economia i més crisi en l’economia familiar per arribar a final de mes.
L’economia de la llar, entre la inflació al voltant del 5% especialment en els productes d’alimentació, ensenyament, restauració,... que són els més inflacionistes i l'euribor, que fent una aproximació té un impacte també d’un 5%, podem afirmar que el índex cost de la vida –inflació més hipoteques- és situarà aquest més de juny en el 10%. I després venen demanant moderació salarial, quan només la inflació amb clàusula de revisió –que això és moderació salarial, menys seria decreixement salarial- si has de sumar l’impacte de les hipoteques que la majoria de la gent en té alguna, estadísticament és considerada inversió com actualment és més un lloguer vitalici amb el banc, ens trobem que el poder adquisitiu s’ha disminuït en un 5%.

Les cares de la precarietat

Sempre és busca el típic i únic exemple de precarietat, quan amb aquest informe realitzat per la UGT de Catalunya sobre la contractació és posa en evidència que la precarietat laboral te moltes cares, la realitat ens indica que pràcticament tothom pateix alguna precarietat laboral.

Tothom quan parla de la precarietat pensa majoritàriament en la temporalitat que segurament és un dels primers factors però no el darrer, tenim moltes precarietats: salarial, rotació, per sexe o origen, sectorial, territorial.

La majoria de les dades són del primer trimestre del 2008, quan els primers efectes de la crisi ja s’han començat a notar, qui pateix més precarietats pateix més la crisi, és important posar en evidència quines són les persones, els sectors i el territoris per poder donar solucions i sobretot actuar primer.

Les cares de la precarietat trenca alguns topics com per exemple la realitat ens diu que les dones estrangeres tenen més treball indefinit que els homes immigrants.

El semàfor de la precarietat ens situa els tres primers vermell en:

1.- Homes estrangers procedents de països de l’Àfrica o d’Amèrica Llatina, d’entre 25 i 45 anys d’edat que presten serveis en el sector d’activitat de la construcció, a la província de Lleida, i amb estudis primaris.

2.- Dones estrangeres, especialment aquelles majors de 45 anys i que; o bé no tenen estudis o aquests són primaris, treballen a Lleida en el sector serveis en activitat no qualificades.

3.- Joves estrangers de menys de 25 anys que tenen estudis secundaris i treballen en el sector serveis o en la construcció a la província de Barcelona amb un contracte inferior als 3 mesos.

Estudi complert de les cares de la precarietat

Les consultes i referèndums?

L’expressió màxima de la democràcia és exercir el dret a vot en eleccions o en referèndums ara també dites consultes, per tant el més important i la via per aconseguir democràticament el objectius politics són les eleccions i els referèndums.
En els darrers temps sembla que els grans problemes s’han de solucionar a cop de consulta, potser cal reflexionar sobre si aquesta estratègia de certs sectors del sobiranisme és la més adequada, sobretot si hi ha massa precipitació a l’hora d’anunciar les consultes.
Les preses mai han estat bones conselleres, convocar consultes o referèndums són per guanyar sinó val més esperar i seguir treballant per aconseguir la majoria necessària, convocar sense tenir una majoria es pot esta jugant o frivolitzant amb els somnis de molta gent, val més en política la seguretat i el treball que la fugida endavant, dona més resultats la primera que la segona.
L’experiència que es pot treure de la reforma de l’estatut és que no tot és tant fàcil –nou estat + Espanya federal = 2014 independència-, en tot el procés han acabat guanyant les majories solides i estables, per davant de les majories conjunturals i les minories majoritàries, en l’hora de la veritat acaben negociant el que més força tenen, el gran mai es deixarà guanyar pel petit i si pot no deixarà que es faci gran.
Aquesta realitat ha de servir d’experiència per construir estratègies amplies de suma per aconseguir majories solides i arrelades socialment, el creixement polític de llarga volada ha de venir de construir un teixit social favorable als nostres plantejaments de consolidar una teranyina de la societat que aglutini tots els sectors socials, econòmics i culturals possibles.
En les crisis d’estratègia o de creixement, cal serenor, anàlisi i autocrítica i els temps necessari per arribar a conclusions i consensos com a mínim a mig termini, no sortides endavant no fan res més que retardar les solucions, avui segurament és més prioritari obrir diàlegs amb tots els agents de la societat per mirar el nivell de coincidències per tirar endavant junts, que convocar consultes siguin a la tardor al País Basc o el 2014 a Catalunya.

La crisi econòmica i/o la política en crisi

El debat sobre la situació econòmica realitzat l’altre dia al congrés de diputats, demostra que moltes vegades la representació política és queda encallada en com s’ha de dir la cosa se’n incapaços de donar consens i solucions a la cosa.
Tenim el govern en general i el seu president en concret, que cada dia llegeix tots els diccionari de sinònims i antònims per veure quina paraula troben per a la situació econòmica no anomenar-la crisi, i per l’altra costat l’oposició que el que fa és només parlar de crisi sense donar solucions i propostes amb l’únic objectiu de l’oposició fàcil.
La política en el seu conjunt no és conscient de la importància de la seva actitud davant de la situació econòmica. És important no crear alarmisme i igual d’important és no amagar la realitat.
Per tant és cert que estem en una situació de crisi econòmica i que cal donar solucions per no anar a pitjor, però no podem estar tot el dia exagerant la situació ja que crea alarmisme i manca de confiança, i la economia i el consum són molt sensibles i en conseqüència podem generar més crisi.
Mentre el politics estant en el nom de la cosa, per exemple el BCE augmenta els tipus d’interès, en teoria per lluitar contra l’inflació i l’impacte que tindrà segur, és l’augment de la crisi econòmica de cada casa entre l’euribor i el tipus d’interès estant destrossant l’economia familiar. Aquesta decisió els únics que beneficien és a la macro economia i les grans rentes que trauran més redits sense fer res. Que en pensen i que pensen la classe política, tant govern com oposició, per exemple per donar confiança i reduir l’inflació i que la gent pugui pagar a final de mes la seva hipoteca.
La crisi econòmica pot anar a més o a menys, encara la situació no és critica no hem tocat fons i s’ha d’intentar no arribar-hi, i la política té moltes coses a fer. Primer un consens entre totes les forces polítiques per donar confiança i segon menys mesures de macroeconomia i més polítiques que tinguin un impacte el més directe possible a l’hora de generar ocupació i estabilitat i liquiditat a les empreses per no arribar a les regulacions d’ocupació, per exemple. Per tant menys debats i més consensos, i que es deixin els redits electorals per una altre qüestió.