Dia mundial pel treball digne

El proper 7 d’octubre és el dia mundial pel treball digne, si creus en un món més just: sense explotació laboral, sense treball infantil, sense maquiles, sense 65 h, t’has de mobilitzar, a Catalunya moltes empreses faran aturades al migdia i a les 19h manifestació central a Barcelona.

Penseu en el nen amb el somriure trist,

perquè no pot jugar......

Ompliu la xarxa d’escrits, fem la nostra mobilització virtual.

llegiu el manifest

Qui paga la crisi? a Valor Afegit

Amb el títol: Qui paga la crisi? El programa Valor Afegit del Canal 33, aquesta setmana a fet un repàs a la crisi i de l’impacte sobre el treball i els salaris, amb intervencions com la de l’economista Anton Costas o del patronal i sindicats.
Programes com Valor Afegit ens apropen a la majoria l’economia, sortint de les grans catedres elitistes, amb Valor Afegit podem entendre millor el que esta passant i com ens pot afectar.
Mireu el video i ja que em direu si esteu d’acord amb el que dic.

Bush el nacionalitzador

Article publicat a crònica.cat

Sempre hem sentit ha dir que els extrems es toquen, i és cert teòricament models polítics contraposats prenen decisions iguals. Qui li tindria que dir a en George Bush, el gran liberal del món mundial, que acabaria fent el mateix que en Hugo Chaves i l’Evo Morales anar nacionalitzant a tord i a dret empreses de sectors estratègics.
Si a l'Amèrica del Sud algú per uns instants s’atrevís a nacionalitzar bancs i asseguradores, encara que sigui en temps de crisi, seria titllat en el millor del casos de comunista modern encallat el 1919, ja que el mercat s’ha d’autorregular sol, sinó les columnes vertebrals de l’economia política de la globalització potser no serien tant vertebrals. Els liberals quan els toca ser liberals deixen de ser liberals, llavors es dediquen a fer polítiques intervencionistes sobre l’economia.
Per tant, potser amb la globalització ens hem passat de rosca i aquest és el resultat, que el mercat no se’l pot deixar sol sinó passa el que passa en temps de crisi i en d’altres temps també, cal direcció política a l’economia i no com ara que l’economia mana a la política.
No crec ni en el model Bush ni tampoc amb el d’en Chaves, però si crec que el mercat ha de ser lliure, però la política econòmica ha de ser dirigida des de les institucions polítiques i econòmiques, no per les grans empreses i grups de pressió, el món necessita un creixement ordenat que garanteixi el progrés econòmic i aquest faci progressar socialment a totes les persones del món.

Austeritat en la despesa pública

Amb total normalitat en moments de crisi econòmica és parla de l’austeritat en la despesa i elaborar uns pressupostos pel 2009, austers amb control de la despesa corrent, així com també reduir les despeses de representació o protocol,...
Ens hauríem de preguntar si ara es redueixen despeses anomenades supèrflues o prescindibles, vol dir que fins no s’ha controlat la despesa pública, la política d’austeritat pressupostari no ha de ser en època de crisi només, sinó sempre, podríem pensar que durant les èpoques de bonança econòmica vinga a gastar amb poc control, per volgué quedar bé i demostrar sensibilitat front la crisi, encara queden pitjor perquè indirectament ens diuen que no han gestionat i gastat adequadament els nostres impostos.

Els divorcis i la situació econòmica

Només ens faltava això, baixa la contractació, el PIB,... i puja l’atur, la inflació,l’euribor,... la combinació ha estat explosiva, s'espera que peti algun banc o caixa, però el resultat ha estat pitjor: baixen els divorcis entre un 18 i un 30%
Tothom buscant el perquè i sobretot el qui de la crisi econòmica, vinga apuntar als globalitzadors, doncs no! Darrera hi ha en Rouco i en Benet, , amb una estratègia divina, s’han sortit amb la seva, com que amb manifestacions no se’n sortien, han decidit desestabilitzar el món, amb l’objectiu celestial de salvar la família.
Amb crisi econòmica la gent no és separa, surt massa car, i si baixa el preu de la vivenda ja no és negoci, els advocats matrimonials són molt cars, conclusió no ens podem separar.
Però mentre en Rouco i en Benet estant celebrant els primers bons resultats, d’altres estant preparant una contra estratègia, el líders són per motius diferents en Corbacho i en Pujol, perquè? Doncs sinó hi han divorcis la gent no es torno a casar i per tant només es té un fill per parella. En els darrers anys la natalitat havia pujat, la gent tenia un fill es separava i es tornava a casar i a tenir un altre fill, si la gent no es separa només en tindran un. Després de tants anys de lluita d’en Pujol perquè tothom fem molts i molts catalanets i catalanetes ara entra en crisi el model pujolià, i sinó fem molt catalans en Corbacho tindrà que tornar a portar el immigrants que vol fer marxar.

La muntanyes del mar

Recupero en el centenari de la Costa Brava, un escrit que faig fer l’any passat sobre les illes Medes, després d’estar uns dies badant davant d’elles -la foto també és meva, és des d'a on badava-, aquí el torneu a tenir, diuen que hi ha algun fragment en el Bar nafent de Torroella:

Les muntanyes que la mar va amagar, però no ho va aconseguir, elles sempre presents miris d’aquí o d’allà, sempre et veuen, cadascuna a la seva manera, tant quan el sol se’n va, com quan la lluna ve i les il·lumina a elles i la mar, tot descobrint també el despertar de la claror vermellosa del mati.Envoltades de la mar, sempre atentes a tot el que les envolta, vingui del nord o del sud, potser del riu enllà que arriba als seus peus, elles vigilen i et marquen amb un senyal intermitent cap a on cal navegar, per aconseguir el destí desitjat. La intermitència del senyal és l’instant de la decisió del rumb.La mar ens amaga el pla de les muntanyes, aquestes muntanyes de mar, que en el seu pla han creat i cuidat tots els colors del món. Han canviat els itzars pels peixos, les àligues per les gavines que el capvespre totes tornen a descansar, per l’endemà tornar a començar el viatge d’anada i tornada.
Tan a prop que us puc tocar, i tant lluny que no us puc abraçar, des de la sorra fina estant us miro, us escolto, no us puc deixar de veure-us, tant com m’agrada somiar en un futur millor encara. El desig de l’infinit és la ratlla blava de l’horitzó que hi ha darrera vostre, només cal arribar fins a vosaltres per ser més a prop dels somnis.

Deures en política industrial

Article publicat a cronica.cat dins de la nova secció de Tribuna politica, col·laboració que s’inicia avui i que a de continuar cada divendres.

Mentre la Generalitat va posant deures a les empreses del que han de fer, potser primer caldria que ella fes els seus deures en política industrial.
Les empreses han d’apostar per la qualitat, la RDI i l’internacionalització, d’acord, però també la Generalitat en les seves contractacions de bens un hauria de prioritzar que els màxim de bens fossin produïts aquí.
Directament no és pot fer, ja que sinó el tribunal de competència ho podria invalidar, però indirectament si que es pot fer, com fan d’altres estats –el cas més proper és França-, només cal prioritzar la qualitat per damunt del preu, la creació d’ocupació en gent que està a l’atur, un tipus concret o especialització de producte,... i sinó és pot garantir tot el procés de fabricació que sigui el màxim possible.
La Generalitat és de les empreses catalanes que contracta més serveis i bens, entre d’altres bens tenim: mobiliari d’oficines i escoles, propaganda, cotxes oficials, uniformes, paper, bolígrafs,... i així molt més productes.
Si tots aquests productes o bona parts d’ells es produïssin a Catalunya serien generadors de riquesa i d’ocupació, i donarien estabilitat a moltes empreses i treballadors, especialment en períodes de crisi com els que estem patim en l’actualitat. Potser la Generalitat a part de dir el han de fer els altres, hauria de predicar en l’exemple fent política industrial per ella mateixa.

Entre poc i massa

Tant parlar de crisi, sinó tenia que venir ja la tenim aquí; tant parlar de finançament si tenia que venir potser no vindrà com voldríem; tothom parlar de crisi i de finançament fins l’esgotament, tot arribar a uns nivells que estant a punt de sortir dos llibres de cabdal importància:

La crisi i les pigues de les girafes

El finançament i el color dels tovallons hongaresos

Atles literari de les terres de Girona

L’Atles literari de les terres de Girona -en dos volums o en web- ens endinsa per arreu de les comarques gironines, començant per l’Alt Empordà i seguint per Baix Empordà, per després anar cap a la Cerdanya i girar cap a la Garrotxa, tot seguint pel Gironès i el Pla de l’Estany, i tot seguit pujar cap el Ripollès per acabar a La Selva.
Un tomb geogràfic amb fotografies i mapes, però a diferència d’altres atles, en aquest el fil conductor és el que han escrit escriptors i poetes sobre aquestes comarques, els seus paisatges i la seva gent: de Joan Maragall i Maria Àngels Anglada a Montserrat Vayreda i Josep Maria de Sagarra passant per Gabriel Garcia Marquez i Federico Garcia Lorca i continuant per Josep Pla, i molts d’altres tots ells i elles grans de les lletres, sense oblidar pinzells com els de Joaquim Vayreda i Salvador Dalí.
De la Costa Brava als Pirineus passant pel terraprim, els paisatges, els pobles i la seva gent descrits pels grans de les lletres catalanes i de més enllà, encara agafen més encant i de desig torna a veure aquests racons de blau o verd ara amb les paraules dels poetes i escriptors.
Com a exemple podeu llegir o rellegir els textos del centenari de la Costa Brava que he escrit en el bloc extrets majoritàriament de l’Atles Literari de les terres de Girona.

El Cap de Creus

Avui centenari del bateig de la Costa Brava, unes lletres de Pere Coromines sobre el Cap de Creus, si la Costa Brava tingues una capital segur que aquesta seria el Cap de Creus.

“La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus, que s’enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel nord el Cap Cerver i el Port de Venus Kytereia; pel migjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Hanníbal, i mar endins per les pulcres matinades de l’hivern albira els cimals de Mallorques. Per disposar l’esperit a cantar les belleses del cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressó august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra el munt gegant; el vent, que brunzeix amb inefable polifonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim; del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’anima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallant d’una nau gegantina que marxa impàvida rompent les ones bramulants que rere el veí de blanca escuma harmonitzen tota una simfonia de blancs de zèfir i de verds esmaragda amb reflexos indefinibles d’àgates i robins, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les aigües marines.”

Ni pisos ni cotxes

Allò que fa menys d’un any era força habitual en el nostre entorn familiar, de feina i d’amistats que algú es compres un pis o es canvies el cotxe, ara passa a l’escenari de l’excepció.
Comprar un pis o un cotxe, són dos dels elements més importants i visibles, de que la gent té diners i que l’economia va be, ja que són de les compres més importants, principalment pel seu preu.
I per tant els primers gran símptomes de la crisi econòmica ja els tenim aquí, és quan primer, és a dir fa uns sis mesos, comencen a baixar forta la venda de vivendes i ara just arribar a l’estiu comencen també de forma contundent les vendes de cotxes, aquell pis petit és pot esperar a canviar-lo i aquell cotxe amb cinc anys pot encara aguantar uns quants anys més.
La crisi de confiança en el futur més immediat està present en la majoria de les nostres converses habituals, i el seu efecte domino aquest setembre ja l’estem veien en moltes dades que comencen a indicar una tendència negativa, fins a on arribarà aquesta és la pregunta que ningú te la resposta.
Ni pisos ni cotxes és venen, aquest fet ja té conseqüències reals: crisis clara en el sector de la construcció amb un creixement molt alt de l’atur, i expedients de regulació d’ocupació en l’auxiliar de l’automòbil i baixades de producció en les fabriques d’automòbils. Si el consum baixa la crisi creix, tenim ja dos sectors clarament afectats si baixa el consum de manera clara en d’altres productes tindrem més sectors afectats per la destrucció d’ocupació, i si la gent perd la feina o la veu en perill no consumeix tant i cercle viciós pot produir una cascada de fets tràgica.
Ni pisos ni cotxes, quin ni serà el proper i fins a on arribaran els ni.

Consens pel finançament i l’estatut

La major part de la societat civil hem estat junts per un finançament just i a favor d’un estatut sense retallades del constitucional, l’acte, més que pel contingut que també, ha estat important per l’alt nivell de representativitat de la societat, sectors, cívics, socials, sindicals, culturals,...
Un pas endavant per construir nous consensos que en facin millorar socialment i nacional, aquest cop i des de la PDD com va passar també en l’acte d’Omnium del més de juliol, la societat civil ha estat junta de la manera a més amplia fins ara, estem en l’inici d’una manera més amplia de treballar i reivindicar.
És millor parlar de que estem a l’inici de nous ponts però que encara ens falta construir el conjunt del camp, hem de tenir la capacitat de trobar-nos en tot allò que coincidim tant en els continguts com en les formes, per damunt d’allò que ens separa que també existeix.
Els consensos i les unitats són difícils d’iniciar però també són complexes de gestionar i continuar, hem aconseguit amb èxit superar les dificultats de l’inici ara tenim la complexitat de donar continuat a aquest camí, i la complexitat no la tenim tant en el fet d’estar sinó sobretot en el per fer que? i fins a on, en trobar el punt màxim de coincidència fins ara i de manera permanent, els entorns socials i culturals sempre hem tingut contactes puntuals i periòdics però permanents i constants no tant, i sobretot en qüestions de la magnitud de l’estatut i del finançament, aquí tenim el repte. Repte que l’opinió publica i publicada ens demana.

Perquè l’Empordà màgic?

Montserrat Vayreda explica el perquè de l’arrelament de la seducció de l’Empordà:

“Perquè l’Empordà màgic? Per la senzilla raó que aquesta terra tant real, palpable i atractiva sembla que, per art de màgia, hagi fet seves totes les expressions, contrastos i meravelles d’una natura robusta que tant aviat s’eixampla i es dilata en planes ubèrrimes i productives com s’encara amb la mar i s’arredossa a prop, o s’enfila pels estreps de les muntanyes fins entaforar-se per congostos i aiguavessos, en petites valls que guarden molts testimonis de l’home primitiu. Així, els menhirs i dòlmens que s’alcen en molts replecs de les Alberes o s’aferren en els altiplans d’alguns dels turons i pujols que envolten Roses.”

beneficis i salaris

En temps de crisi els empresaris/es poden deixar de tenir tants beneficis, els treballadors/es podem deixar de tenir el salari.

Per un finançament de país

No ens cal el millor finançament de la història, ja que amb una mica més que fins ara ja seria el millor finançament de la història com a mínim des del 12 de setembre 1714, però no seria suficient.
Ens cal un finançament que superi les mancances de l’actual, que es podríem resumir en que és un finançament de curta volada, amb menys de quatre anys ja es va veure insuficient i la segona amb la relació la primera els recursos són insuficients per poder fer front a les polítiques necessàries de la Generalitat de Catalunya.
Els ingressos de la Generalitat han d’estar per damunt de les conjuntures econòmiques, actual la Generalitat ha de retallar pressupostos perquè la construcció està en crisis, com pot ser que tot un país part important dels seus ingressos depenguin de si s’especula més o menys, i si això passa a la Generalitat imagineu-vos als ajuntaments. Un sistema de finançament ha de tenir unes basses solides i permanents, que significa que les politiques bàsiques -educació, sanitat, socials,...- fins i tot o sobretot en èpoques de crisi econòmica han d’estar garantides o amb més ingressos que en èpoques de bonança.
El finançament no pot ser ni de legislatura, ni d’un govern en solitari. Ha de ser un finançament de país, proposat i negociat per una majoria molt amplia i representativa, però més important encara és que doni estabilitat i per tant ha de ser de llarga durada. Un nou model productiu amb competitivitat empresarial i qualitat en l’ocupació, una sanitat sense llistes d’espera, una educació pública i de qualitat, una cultura amb tradició i avantguarda,... és a dir un país amb un estat del benestar modern i avançat, no es construeix i menys es consolida en quatre anys ni en vuit, el finançament ha de tenir visió de futur a mig termini i per tant és necessari que tenir els recursos necessaris però per demà passat també.
Cal un finançament de país per poder fer front d’una manera justa i digne a totes les polítiques, no perquè estiguem en una situació de crisi econòmica que també, però sobretot per poder fer –o no tenir excuses- un país de primera a on la seva gent visqui amb dignitat.