Llegiu atentament aquests fragments de Winston S. Churchill, del seu llibre la segona guerra mundial, per uns moments no sabreu si és una crònica del 1929 o del 2008.
...
Vam arribar quasi al final del tercer trimestre de 1929 amb la promesa i l’aparença d’una creixent prosperitat, sobretot als estats units. Un optimisme extraordinari sustentava una orgia d’especulacions. S’escrivien llibres per demostrar que la crisi econòmica era una fase finalment superada gracies a la creixent organització comercial i a la ciència “sembla que s’han acabat els cicles econòmics tal com els coneixíem”, afirmà al setembre el president de la Borsa de Nova York. Però a l’octubre, una xàfec violent i de repent arrasa Wall Street. Ni amb la intervenció dels organismes més poderosos s’aconsegueix contenir la maregassa de vendes provocada pel pànic. Un grup dels principals bancs constitueix un fons de mil milions de dòlars per mantenir i estabilitzar el mercat, però va ser inútil.
S’esfuma tota la riquesa acumulada ràpidament en valors en els anys anteriors. La prosperitat de milions de famílies d’estats units s’havia aixecat sobre l’estructura gegantesca d’un crèdit exagerat que de sobte resultava fictici. A part de l’especulació en la Borsa, que inclòs els bancs més famosos havien fomentat a nivell nacional mitjançat préstecs fàcils, s’estableix un ampli sistema de compra a terminis d’habitatges, mobles, cotxes i tot tipus de comoditats i capritxos domèstics. Tot s’enfonsa al mateix temps. Reina la confusió i la paràlisis en les poderoses plantes de producció. Fins ahir mateix, la qüestió urgent era l’aparcament dels vehicles en els que començaven a acudir al seu treball diari milers d’obrers i artesans. En canvi avui, la dolorosa preocupació per la disminució dels salaris i l’augment de l’atur afectava a tota la comunitat, fins llavors dedicada a la creació activa de tot tipus d’articles desitjables per a que gaudissin milions de persones. El sistema bancari americà estava molt menys concentrat i tenia bases menys solides que el britànic. Vint mil sucursals bancàries va suspendre pagaments. El mitjà d’intercanvi de bens i serveis entre persones se’n va anar a pique, i la fallida de Wall Street va repercutir per igual als rics que als pobres.
No s’ha de suposar, que la imatge de molta més riquesa i d’una comoditat més generalitzada que havia fascinat al poble americà no tenia més sustento que l’il·lusió i el frenesí del mercat. Mai s’havien produït, compartit ni intercanviat en ninguna societat tal quantitat de productes de tot tipus. En realitat, no tenen límits els beneficis que els essers humans poden proporcionar-se els uns amb els altres quan utilitzen el màxim la seva diligencia i la seva habilitat. Aquesta manifestació esplèndida va quedar trencada a trossos per uns processos imaginatius i una cobdícia que es superaren àmpliament al benefici en si. Després del col·lapse del mercat de valors, durant els anys compresos entre el 1929 i el 1932, es va produir una caiguda implacable dels preus, amb les consegüents reduccions de la producció que provocaren un atur generalitzat.
...
Vam arribar quasi al final del tercer trimestre de 1929 amb la promesa i l’aparença d’una creixent prosperitat, sobretot als estats units. Un optimisme extraordinari sustentava una orgia d’especulacions. S’escrivien llibres per demostrar que la crisi econòmica era una fase finalment superada gracies a la creixent organització comercial i a la ciència “sembla que s’han acabat els cicles econòmics tal com els coneixíem”, afirmà al setembre el president de la Borsa de Nova York. Però a l’octubre, una xàfec violent i de repent arrasa Wall Street. Ni amb la intervenció dels organismes més poderosos s’aconsegueix contenir la maregassa de vendes provocada pel pànic. Un grup dels principals bancs constitueix un fons de mil milions de dòlars per mantenir i estabilitzar el mercat, però va ser inútil.
S’esfuma tota la riquesa acumulada ràpidament en valors en els anys anteriors. La prosperitat de milions de famílies d’estats units s’havia aixecat sobre l’estructura gegantesca d’un crèdit exagerat que de sobte resultava fictici. A part de l’especulació en la Borsa, que inclòs els bancs més famosos havien fomentat a nivell nacional mitjançat préstecs fàcils, s’estableix un ampli sistema de compra a terminis d’habitatges, mobles, cotxes i tot tipus de comoditats i capritxos domèstics. Tot s’enfonsa al mateix temps. Reina la confusió i la paràlisis en les poderoses plantes de producció. Fins ahir mateix, la qüestió urgent era l’aparcament dels vehicles en els que començaven a acudir al seu treball diari milers d’obrers i artesans. En canvi avui, la dolorosa preocupació per la disminució dels salaris i l’augment de l’atur afectava a tota la comunitat, fins llavors dedicada a la creació activa de tot tipus d’articles desitjables per a que gaudissin milions de persones. El sistema bancari americà estava molt menys concentrat i tenia bases menys solides que el britànic. Vint mil sucursals bancàries va suspendre pagaments. El mitjà d’intercanvi de bens i serveis entre persones se’n va anar a pique, i la fallida de Wall Street va repercutir per igual als rics que als pobres.
No s’ha de suposar, que la imatge de molta més riquesa i d’una comoditat més generalitzada que havia fascinat al poble americà no tenia més sustento que l’il·lusió i el frenesí del mercat. Mai s’havien produït, compartit ni intercanviat en ninguna societat tal quantitat de productes de tot tipus. En realitat, no tenen límits els beneficis que els essers humans poden proporcionar-se els uns amb els altres quan utilitzen el màxim la seva diligencia i la seva habilitat. Aquesta manifestació esplèndida va quedar trencada a trossos per uns processos imaginatius i una cobdícia que es superaren àmpliament al benefici en si. Després del col·lapse del mercat de valors, durant els anys compresos entre el 1929 i el 1932, es va produir una caiguda implacable dels preus, amb les consegüents reduccions de la producció que provocaren un atur generalitzat.
