L’avió diuen que és dels mitjans de transports més ràpid, aquesta és una veritat a mitges, que és el més ràpid un cop s’ha enlairat segur, però fins llavors, cal fer una penitència que consta de molta tranquil·litat i paciència:
Tot comença com a mínim una hora o hora i mitja abans, tot fent cua per embarcar.
Després amb les actuals mesures de seguretat: A on un desodorant pot ser una arma de destrucció massiva -quan el més destructiu és no portar-ne-; Un cop t’has tret totes les armes de destrucció massiva –inclòs el cinturo- s’aconsella anar als aeroports amb uns pantalons que no et vagin grossos, sinó pots patir una mica.
Comença el moment de la paciència d’anar passejant amunt i avall per l’aeroport, en aquest cas el de Girona, desitjant no sentir per megafonia que el vol número tal sortirà amb retard. El positiu de l’espera és que fomenta la lectura, segurament els aeroports i avions és dels llocs a on es llegeix més.
Ara toca anar al bar, després a les botigues de tuti fruti –o una mica de tot-, i és aquí a on ens trobem una desagradable notícia –a part de que el preus són igual de cars que a fora-, anem al racó dels records –anomenats també souvenirs-, quina és la sorpresa: un toro per aquí, una tassa d’un altre toro per allà, una samarreta plena toros més enllà, uns abanicus, així anar fent i olé,.... després de tornar-ho a mirar tot, acabo trobant , per dissimular, mig amagada una gorra i una samarreta de Barcelona i una altre del Barça, al costat també una tassa d’en Gaudí.
Decideixo fer una foto, i resulta que la càmera en una botiga d’aquestes també és una arma de destrucció massiva. En aquest cas suposo que és perquè no es puguin ensenyar les vergonyes del tan de moda aeroport de Girona, subvencionant especialment als sectors empresarials, perquè en l’àmbit de la difusió cultural i projecció internacional de Girona, la costa Brava i Catalunya, encara, quasi, tot està per fer.
No demano souvenirs per competir amb el toro, senzillament demano: imatges de la costa brava i els seus paisatges idíl·lics, pòsters d’en Dalí, la catedral de Girona i el seu Barri Vell banyat per l’Onyar, la neu dels Pirineus, els volcans de la Garrotxa, així com tantes d’altres joies que tenim per compartir i per ensenyar a tothom que passa per l’aeroport de Girona. Un lloc com l'aeroport, només pel volum de gent que hi passa, no pot viure d'esquenes a on aterra i s'enlaira.
Tot comença com a mínim una hora o hora i mitja abans, tot fent cua per embarcar.
Després amb les actuals mesures de seguretat: A on un desodorant pot ser una arma de destrucció massiva -quan el més destructiu és no portar-ne-; Un cop t’has tret totes les armes de destrucció massiva –inclòs el cinturo- s’aconsella anar als aeroports amb uns pantalons que no et vagin grossos, sinó pots patir una mica.
Comença el moment de la paciència d’anar passejant amunt i avall per l’aeroport, en aquest cas el de Girona, desitjant no sentir per megafonia que el vol número tal sortirà amb retard. El positiu de l’espera és que fomenta la lectura, segurament els aeroports i avions és dels llocs a on es llegeix més.
Ara toca anar al bar, després a les botigues de tuti fruti –o una mica de tot-, i és aquí a on ens trobem una desagradable notícia –a part de que el preus són igual de cars que a fora-, anem al racó dels records –anomenats també souvenirs-, quina és la sorpresa: un toro per aquí, una tassa d’un altre toro per allà, una samarreta plena toros més enllà, uns abanicus, així anar fent i olé,.... després de tornar-ho a mirar tot, acabo trobant , per dissimular, mig amagada una gorra i una samarreta de Barcelona i una altre del Barça, al costat també una tassa d’en Gaudí.
Decideixo fer una foto, i resulta que la càmera en una botiga d’aquestes també és una arma de destrucció massiva. En aquest cas suposo que és perquè no es puguin ensenyar les vergonyes del tan de moda aeroport de Girona, subvencionant especialment als sectors empresarials, perquè en l’àmbit de la difusió cultural i projecció internacional de Girona, la costa Brava i Catalunya, encara, quasi, tot està per fer.
No demano souvenirs per competir amb el toro, senzillament demano: imatges de la costa brava i els seus paisatges idíl·lics, pòsters d’en Dalí, la catedral de Girona i el seu Barri Vell banyat per l’Onyar, la neu dels Pirineus, els volcans de la Garrotxa, així com tantes d’altres joies que tenim per compartir i per ensenyar a tothom que passa per l’aeroport de Girona. Un lloc com l'aeroport, només pel volum de gent que hi passa, no pot viure d'esquenes a on aterra i s'enlaira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada