divendres, 29 de juny de 2007

Me’n vaig a Macondo

Tothom hem de crear el nostre imaginari individual i col·lectiu, és part de la nostra existència vital i del somni com a poble. Pensem -per un instant- que un grup de persones marxem per crear allò que volem: un poble lliure en una terra lliure. Un poble a on tothom és igual, tot i que al llarg de la seva història s’implica en d’altres històries que si no i haguessin anat tothom aniria millor, perquè després et ve gent a imposar realitats diferents i foranes.

Macondo té herois, guerrillers, dones que resisteixen i dèspotes com en tots els pobles. Però el que té Macondo que no tenen la resta de pobles, és que sempre estan somiant en l’impossible, perquè les coses que allà passen tenen un toc d’impossible, de místic, del Dalí de les lletres de l’America llatina: del surrealisme fer-ne realitat.

Construir un poble del no res. D’un no res que sempre ens han negat, però que sempre ha existit, si aquí no ens volem farem com els Buendia: Jose Arcadio, l’Aureliano, l’Ursula,... i tots ells i anirem més enllà, però segurament el més enllà pot ser aquí mateix, perquè anar a una terra lliure, que no sabem on pot estar, si aquí en tenim una que la podem fer lliure: a la terra i pot ser que fins i tot a nosaltres mateixos.

El que la realitat ens pot negar, la literatura ens pots alliberar. La literatura igual que l’assaig han de ser instruments d’alliberar consciències, quan les consciencies siguin lliures el poble començarà a ser lliure.

El viatge de realitat fictícia a Macondo, que ens escriu Gabriel García Márquez en la seva obra magistral de Cien años de soledad, és una aportació a la llibertat dels pobles, a la dignitat de les persones, a fer cadascú el que cregui que ha de fer,... és un clam a somiar que si volem tot és possible, fins i tot els nostres millors somnis. Poques vegades de la literatura he tingut oportunitat de llegir un somni col·lectiu, a on cada cop que llegeixo Macondo penso en Catalunya i que tothom podem ser una mica Buendias.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla que el post d'avui i el d'ahir tenen encara que no t'ho sembli un rerafons de veritat´,els dos tenen un rerafons de somni!.
La cooperació, la llibertat i tot el que proclames en el d'ahir és el somni d'avui a Macondo.
Bon viatge cap allà!

Anònim ha dit...

Camil,
pots reflexionar sobre això al Macondo de Figueres. Gran bar! www.macondo.cat

albert ha dit...

m'apunto al viatge, fa temps, massa anys ja, hi vaig estar per primera vegada. Penso fer-ne la rellegida aquest estiu. Em vaig oblidar la càmera i no en tinc records gràfics.