diumenge, 10 de juny de 2007

Pactar no és delicte

Quan el més fàcil -en política o pels polítics- no és possible, que són aquelles majories absolutes somiades i alcaldies desitjades. En les quals ja no has de fer l’esforç d’escoltar i menys de pactar. És quan la vida política es complica, tothom defensa el pacte, sempre i quan es pacti amb ell i amb les condicions que ell vulgui. Si no ho fas i pactes amb algú altre, ja comencen les acusacions de: manipulació, pacte anti-natura, atac a la democràcia, conspiració de tothom contra mi, tot ja estava pactat abans...
El pacte per definició, és del millor en política. Vol dir que els partits han aconseguit un acord de tot allò que poden fer junts, com ho faran i qui ho farà. En aquests dies, per millorar el nostres pobles i ciutats.
Si després el pacte; serà bo o dolent, el temps ens ho dirà; que en quatre dies tots barallats, doncs només cal esperar cinc dies. Si algú té més dret a queixar-se és el votant que es queda decebut per l’acord o no acord de qui va votar.
Ara bé, que el polític, que no ha tingut la capacitat d’arribar a un acord –sigui pel motiu que sigui-. sigui el primer i més crític. Està fent un mal favor a la política, perquè comença a criticar a l’altra per allò que ell també va fer, algun dia potser, que és pactar. El primer que hauria de fer és l’autocrítica del perquè? No ha estat capaç d’arribar a un acord. I no empastifar a tothom que fa política.
És aquest animal, que viu per la selva de la política, i que només apel·la a la democràcia quan perd la majoria per governar. Mentre ha tingut el poder ha estat feliç, va celebrar la majoria absoluta o el pacte amb cava, ha estat feliç fins el dia que la ciutadania li ha retirat el suport, després ja no li agrada el joc. Doncs el joc és tant per quan es guanya com per quan es perd.
Després també tenim una altre bèstia política d’aquesta selva. Aquell que sempre perd, però mai entén perquè perd sempre, quan sempre hauria de guanyar, i segur que no és culpa seva. És culpa del poble, que no saben el que fan, els tenen a tots enganyats menys a ell i els seus quatre amics.
Potser si anéssim a fer, un plat de política respecte de la recepta actual, segur que canviaria alguna cosa, però el faria amb un bon brou de diàleg i molta, però molta empatia, tot acompanyat de tenacitat i humilitat. El partit de la veritat absoluta no existeix, ni espero que existeixi mai.

4 comentaris:

Rodrigo ha dit...

Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais.

Anònim ha dit...

Els pactes són més que una ncessitat, són una realitat a tot arreu N´hi ha que parlen de moral a l'hora de pactar però no comenten que ells són capaços de repartir, compartir programa, regidories però ai làs , la poltrona és la poltrona.Per pactar cal posar totes les peces a sobre la taula, no hi ha mai res innegociable si fem diàleg i tenim empatia,com dius tu!

Anònim ha dit...

I després n'hi ha uns altres: els que sempre es presenten separats per què sinó perdríen, i sempre s'ajunten després d'un procés de pantomima de negociacions.
Aquest és el més extés. Al 2003, només eren el 13% dels pactes dels ajuntaments de Catalunya, al 2007, deuen ser el 70%.
Són els tripartits! Els teus!

Àlex Sáez ha dit...

t'haig de confesar amic que estic decebut de com parlem de pactes sense a vegades fer-ho de polítiques o de política.