Baixing express

No és cap al·lucinació ni cap manipulació fotogràfica, sinó que és un dels esport olímpics reconeguts per la RENFE, consisteix en agafar el tren a l’aeroport del Prat i si ets una persona que t’agraden els esport d’aventura, has de comprar el bitllet amb destinació a Passeig de Gràcia, pel mateix preu que anar a Sants aquest inclou una proba de baixing express.
No cal patir que si perds un tren cap problema, cada mitja hora en tens un d’igual, per tant no és un esport puntual sinó permanent, si vols ser només un espectador que t’agraden aquest tipus d’esports, només has d’estar a l’andana just abans de la mitja i de l’hora en punt.
L’esport consisteix en baixar del tren, primer sense caure un mateix i si aconsegueixes passar el primer nivell després ve el segon que consisteix en que no en caigui per terra de qualsevol manera la maleta, si et cau quedes desqualificat, si només trenques alguna roda només tens una penalització, esport no aconsellava per gent gran i a maleta més gran més dificultat, per tant ja ho sabeu si heu de tornar a anar a l’aeroport amb tren val més que comenceu a entrenar.
El que encara falta confirmar és si també existeix el puging express, que consisteix en pujar a Passeig de Gràcia i baixar al Prat, per intuïció masculina se suposa que si, perquè diuen que tot el que puja també baixa.

Històries express és una nova secció que vol explicar coses que passen al voltant del tren d’una manera desenfadada i irònica.

No pasaran

El 19 d’agost de 1938, van arribar en plena guerra civil el National Clarion cicling club, un club ciclista d’Escòcia que a part del ciclisme també els uneix el socialisme. Originàriament tenien que venir a participar en l’Olimpiada de Treballadors que tenia que tenir lloc a Barcelona, però per causa de la guerra civil aquesta olimpiada es va suspendre, tot i així aquestes escocesos compromesos amb la llibertat i en la lluita contra el feixisme, van decidir recollir diners entre els treballadors escocesos per ajudar als nens i les dones que patien el feixisme, un cop recollits els diners van sortir d’Escòcia amb bicicleta i van venir fins a Barcelona, portant 300 lliures de l’època.
Un clar compromís del suport internacional que van rebre la gent que defensava la llibertat i la república, sempre hem recordat i homenatjat als brigadistes internacional, però també molta més gent d’arreu del món ens van ajudar en tant noble lluita.
Avui 19 d’agost del 2008, 70 anys després, la gent del national clarion han tornat a Barcelona fent la mateixa ruta amb el crit de NO PASARAN han arribat i amb la llegenda: socialisme l'esperança de la paraula.

Una delegació de la UGT de Catalunya els hem rebut a la nostra seu, un acte ple de records i de compromís polític, un acte emotiu d’alls de pell de gallina, un acte d’agraïment a tota aquella gent anònima treballadors i treballadors que també van lluitar amb nosaltres, un acte de memòria històrica tant necessària per saber qui som, recordant el poeta: qui perd els orígens per l’identitat.

Per la Costa Brava

Fragment de l’escrit de Ferran Agulló, que és considera el fundacional de la definició de Costa Brava, publicat al 12 de setembre de 1908:

(...) Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d’or, en son com unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s’Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l’enteniment eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’Arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després de color taronja, i després daurades, i després van esvaint-se, esvaint-se en l’ombra de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-se’n, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l’eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova(...)
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milers d’anys; la costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa: una faldada de flors; però la nostra, des la Tordera al Cap de Creus, i seguint del Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i bordada pel besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...
Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de “marines”; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, qui has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l’heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l’has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d’esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa?(...)

Es busca

Des de fa un any es busca per les comarques gironines una plaga de dimensions inimaginables, ningú sap quants són, però que fan molt soroll segur i les seves conseqüències són letals, s’han mirat de fer diverses fumigacions, potser no totes les possibles, però resisteixen als insecticides, i per si no fos poc darrerament, des de principis d’any, s’han reproduït de manera escandalosa.
Els símptomes quan reps la picada primer sembla que no passa res, només unes petites picors un dies concrets del mes, després a mesures que passen els mesos cada mes pica més i sobretot notes la picor molt més dies, fins que de tanta picor i cada cop més, ja hi ha gent que no pot arribar a final de mes del que pica. Diuen que les úniques persones que no estan infectades són les que viuen en les zones altes.
El que es sap segur és que no es sembla al mosquit tigre, semblança amb cert tipus de borinot una mica, diuen que pot ser una nova espècie animal fruit dels temps moderns, una clonació o barreja de borinot, rata, corb i tiburó, és a dir que tot allò que troba i el que veu ho vol per ell.
Aquesta espècie sap dissimular molt be, acostuma a vestir amb americana i corbata i de vegades també amb roba més informal, tot és una estratègia per semblar com la resta i així no poder-los descobrir.
Però el mes de juliol ja s’han passat tres pirineus, la conspiració i l’expansió de la plaga ja ha estat total i les forces de l’ordre públic sense fer res, tenen molta por es veu, tot i que a ells també als afecta.
De cop i volta i sembla que d'autoria ciutadana han sortit cartells arreu amb la llegenda es busca en el qual es pot llegir:

Es busca: empresaris i empresàries especialment del sector de serveis, hoteleria, restauració, grans superfícies, construcció i intermediaris de l’alimentació o similars que no paren de pujar preus.

Delicte: ser els culpables de ser les comarques més inflacionistes de Catalunya i que malgrat les rebaixes el mes de juliol la inflació ha arribat al 6%.

Recompensa: que tothom podrem arribar a final de mes i potser de l’any i tot.

Tretze Tristos Tràngols: Albert Sánchez Piñol

Aprofitant la darrera obra -aquesta de contes- d'Albert Sánchez Piñol: Tretze Tristos Tràngols. Aprofito també per recomanar les seves dues grans novel·les.
la primera: La pell freda, llegida ja fa algun any i encara en el record, com passa amb les bones obres. Una illa lluny de tot i tothom, que juga amb la realitat i la ficció, una pell freda que posa tot el caliu a la novel·la i als personatges, una lluita per la supervivència amb bitxos raros inclosos junt amb les rareses dels humans, una lectura dura i addicta.
La segona: Pandora al Congo, llegida enguany encara fresca en el record, enganxa de l’inici al final, juga i molt bé amb la veritat i mentida; transcorre entre Anglaterra i el Congo sembla que sobretot al Congo però potser no tant com sembla; una historia de rics, pobres i esclaus, una lluita pel diner i la supervivència -amb bitxos del més ensota i sang i fetge inclosos-; i un final inesperat, per tant recomano no començar a llegir-la pel final.
Tretze Tristos Tràngols, tretze contes entre bons i molt bons, però segur que alguns us agraden menys perquè n’hi han alguns de magistrals, arribant a nivells del mestre Quim Monzo.
I si els immigrants ja no venen del sud sinó del cel; la teoria de supervivència de la zebra, que no consisteix en pintar-se les ratlles; si has de pecar val més que ho facis més d’un cop; la solitud de l’espantaocells i la dependència dels ocells; els perills d’anar a compra xurros després de fer l’amor; i així fins a tretze, tristos, tràngols que amb una bona trama i una millor ironia ens enganxaren tant per descobrir el final de cada faula com per començar a llegir la següent.
Una lectura àgil i distesa per l’estiu, entre la platja, la terrassa i el sofà, o si sou dels deixar els clàssics i el llibre llarg per l’estiu, aquest potser un xarrup ben refrescant.

No podem queixar-nos...

Els accidents mortals en el sector de la construcció van caure un 35% en el primer semestre del 2008 en comparació amb el mateix període de l’any anterior, segons l’últim informe sobre sinistralitat laboral de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya. Informa. –comunicat d’Europa Press-

Qui no es consola es perquè no vol, enguany només han mort en el sector de la construcció 13 persones a Catalunya -2 persones per mes-, 5 persones menys que el semestre del 2007. Algú dirà que aquesta dada és positiva.
Com va escriure Emile Zola en la seva obra magistral sobre les revolucions socials i la classe treballadora: GERMINAL, quan un treballador de la mina li diu a l’altre:

“...no podem queixar-nos, no tots tenen un treball de mort...”

El perquè del preu del gintònic

Tothom preguntant-se el perquè de l’augment del preu del gintònic 6 €, 8€, 10€ fins a 12€.

Uns que si s’ha posat de moda amb el ressorgiment de marques de ginebra com Hendrick’s, Citadelle,...

Uns altres que si la tònica és Nordics, fever-tree Indian, schweppes,...

D'altres que si amb got llarg, ample o en copa millor i amb molt de gel.
Tot és molt més simple avui tenim la solució al gran debat de tarda nit i matinada, la resposta a La Vanguardia -edició escrita-: Los limones suben un 64%. Llimona a tots el gintònics en tenim, i alguns fins i tot amb un raig de llimona de més a més que encara l’encareix més.
Esperem que no pugi un 64% el preu del gas, sinó al final haurem de prendre el gintònic sense llimona i sense tònica.

La crisis Ninja

Sota el títol de la crisis ninja, Leopoldo Abadia en el seu bloc ha escrit un dels articles més llegits d’internet, d’una manera molt planera ens comença ha explicar tot l’entremenat de la crisi financera especialment de les subprime. L’escrit va se’n actualitzat per tant en aquestes alçades ja tenim la cronologia d’un any, una lectura que molta gent recomana i que val la pena llegir per entendre alguna cosa més de com funciona el sistema bancari i la situació actual.

Tothom fuig sobtadament

Tot va començar fa uns dies quan van arribar uns sms secrets a quasi tothom, no és podia dir el contingut, però la intenció era crear una estratègia per deixar a la crisi en una solitud sobtada a veure si de l’ensurt marxa i ens deixa tranquils.
S’ha quedat sola a les empreses, als bancs i caixes, a la borsa, a les oficines de treball, a les ciutats,... allà a on tothom estava i ella aprofitava per ampliar el seu virus demolidor, que primer entre per l’euribor, després per l’IPC tot junt et destrossa la nòmina i finalment et fulmina la feina.
El primer SMS rebut a finals de juliol ens deia: de nit a casa i sense fer sorolls prepareu les vostres maletes, esperar més instruccions. La gent silenciosament i amb la llum tancada, va començar a omplir les maletes amb tot allò imprescindible: ulleres de submarinisme, cremes solars, tinto de verano, barrets de palla, para-sols, novel·les de més de 500 pàgines,...
El segon SMS rebut el 30 de juliol deia: aneu a omplir el dipòsit de gasolina i espereu l’avís per sortir corrents de casa. Aquí es va córrer algun risc ja que alguna gasolinera tot el cars que estan els preus es van quedar sense existències.
El darrer SMS deia: els que el vostre cognom comenci entre l’A i la F, marxeu el dia 1 a partir del migdia, la resta el 2 al matí.
I així tot i quedar col·lapsades totes les carreteres de la costa tant del nord com del sud, les ciutats van quedar desertes, la crisi no sabia que havia passat va quedar en estat de xoc, no trobava ningú per contagiar, fins i tot com que es trobava tant malament va anar d’urgències i no hi havia ningú, només un cartell que posava tancat per vacances, ella no va saber que era allò de les vacances, la crisi no fa mai vacances ja que les platges, els restaurants, els hotels, els apartaments,... estan plens de gom a gom.
El millor antídot contra la crisi i el pessimisme instal·lat són unes bones vacances, si en féssim onze mesos i en treballéssim un, només tindríem un mes de crisi a l’any.

La banca sempre guanya

Hi ha frases i dites populars que amb el temps canvien i n’hi ha que passi el que passi sempre l’encerten, aquest és el cas de la banca sempre guanya, acaben de sortir els beneficis del 1r semestre del 2008 i la banca sempre guanya, malgrat la situació econòmica de bona part dels mortals.
Tenim les dades de les 5 primeres entitats financeres de l’estat, algunes guanyen més que el primer semestre del 2007 com el Santander un 6,1%, el Popular un 10,1 i Caja Madrid un trist 1,1% , les dos restants que no guanyant tant són La Caixa amb un menys 13,7% i el BBVA amb un 7,9% menys.
Per acabar-nos d’il·lustrar, aquests tants per cents que suposen en milions d’euros de benefici net: Santander 4730; BBVA 3108; La Caixa 1060; Caja Madrid 1084; Popular 674,7.
I després és que si la crisi financera, que si el problema del interbancari i la liquidesa dels bancs i caixes, els bancs central europeu i americà a injectar diners perquè sinó pot petar tot el sistema, i el resultant és que els han injectat diners per seguir tenint els mateixos beneficis multitudinaris, a costa dels interessos que paguem de les nostres hipoteques i préstecs personals i també recargolant a les petites i mitjanes empreses.
Aquí està la diferència de com diria la cançó de Paco Ibañez “el poder es don dinero...”, ells tenen un petit refredat i vinga tothom a corre a solucionar el seu problema, i mentrestant la resta de mortals pagant cada dia més car els aliments i el consum en general, amb una inflació pujada a la parra i el tipus d’interès i l’euribor pels núvols, però a nosaltres no ens podem baixar l’euribor o el tipus d’interès. Cagun déu les cabres que renegaria emprenyat el pagès de l’Empordà.

Girona ha estat a l’alçada del bàsquet

El CB Girona, ha passat de les il·lusions dels triomfs, als dubtes de la continuat, i a la lluita per continuar a l’ACB. No ha estat possible, els perque’s són molts i diversos, depèn de l’opinió de cadascú sobretot amb la literatura i les llegendes urbanes i rurals dels darrers mesos.
La gent que ha dirigit el bàsquet ha estat buscant una bona alternativa per donar continuïtat al projecte esportiu i al mateix temps la seva viabilitat econòmica, el seu esforç ha estat adreçat que a Girona l’esport de primera línia tingui continuïtat tant des de la vessant esportiva com de promoció de la ciutat de Girona en concret i de les comarques gironines en general.
La Girona de les institucions, de l’esport i de la gent, fa anys va saber salvar una situació similar, ara no ha estat possible, perquè seria la pregunta. Segurament degut a que les principals institucions propietàries de la llicencia -Ajuntament i Diputació- no han estat a l’alçada i els ha mancat lideratge polític per poder superar una situació difícil, i la manca de lideratge no només era qüestió de posar recursos públics –que també- sinó d’implicar al màxim el teixit econòmic i empresarial gironí.
Ara ens trobarem d’altres institucions de l’estat que faran mans i mànigues comprar la llicencia i nosaltres hem estat incapaços de mantenir una situació que és podia mantenir, calia valentia i compromís institucional.El posicionament promoció d’una ciutat es mesura per moltes coses, i tenir esports de primera línia és una bona mesura, renuncia a aquesta situació és un error polític, alguns qüestionaran que es tinguessin que posar recursos públics sota conceptes d’austeritat i d’altres, crec que era necessari i que segurament serien millor invertits en el basquet,tant com esport com per promoció de la ciutat, que en d’altres coses que es fan en l’actualitat. .

Als empordanesos de Joan Maragall

Comença una sèrie d’escrits al voltant del centenari del inici del nom costa brava, ja que ella ve de més lluny, a càrrec de Ferran Agulló. Quina millor manera que començar amb un elogi a l’Empordà a càrrec de Joan Maragall, tot i que el primer homenatge va començar amb les patates costa brava.

“Salut, noble Empordà, cel ventejat, terra neta, mare de gent valenta i franca, hostal del treball i sa alegria, pubilla del Pirineui el mar, capçal de la pàtria, mirall de Catalunya. Que voltes t’he mirat, via a través, tornant de França, de bell matí, desvetllant-te enlluernat per la llum roja del sol ixent, que tot te banyava i encenia! Tot tu, Empordà, mes semblaves llavors un paradís; perquè, a la claror del matí, totes les coses m’apareixen com si fossin acabades de nàixer. Cada arbre era com un primer arbre; l’estesa de vinyats i oliverars, com com si brotessin per primera vegada; les cases i els camins que duen, plens de la pau dels patriarques; els homes i les dones que hi veia, d’una gran serietat i puresa en els ulls i en la boca, i tota la plana com si en aquell instant acabés d’eixamplar-se, al bes del sol marí, davant del Pirineu que es fes lluny enllà, meravellat de mirar-se als peus. (...)
Terra de llibertat és lo que jo en diria de l’Empordà per a fer-ne tot l’elogi en una sola paraula; perquè en aquesta paraula llibertat, ben enfondida, s’hi troben totes aquelles virtuts vostres, i sols amb elles és digne un poble de ser lliure.”

Aquest no és el final

Ningú sap, o tothom té un anàlisi diferent, d’a on estem de la crisi econòmica, si estem al principi, si estem en plena crisi, d’altres que amb la teoria de l’economia encara no estem en crisi, si per Nadal ja estarà tot mig solucionat, si el setembre començarà a petar tot, que el quart trimestre serà el precipici total, que el pitjor vindrà el l’any que ve, que si els bancs i les caixes tornen a posar diners en circulació tot solucionat,...

Amb tantes teories que tothom les defensa amb vehemència catedràtica, crec que hi ha dubtes raonables d’a on estem. Winston Churchill durant la 2a guerra mundial va dir una frase, que segurament seria en la que estic més d’acord:

“Aquest no és el final. No és ni tan sols el començament del final, però, tal vegada, sigui el final del principi.”

Els turismes de Catalunya

Tothom teoritza del turisme ideal, aquell que ha de portar més ingressos a la nostra economia o aquell que és el que ens agrada a nosaltres i per tant hauria de ser el millor.
A mesura que vagi passant l’estiu i especialment si el ritme turístic no és l’adequat és començarà a qüestionar el model especialment el sol, platja i farra.
El més adequat no és buscar el millor o el pitjor, si no trobar la complementarietat del tots els models, que principalment els podríem resumir en tres: el turisme de qualitat, el turisme de masses i el turisme d’escapada.
El turisme de qualitat, ha de generar entorns i infraestructures turístiques, paisatgístiques i culturals que aportin un toc de distinció i teòricament la gent deixar més ingressos que en el turisme massiu però al mateix temps al no esta adreçat a molta gent pot ser generador de molts ingressos però poc generador de llocs de treball.
El turisme massiu o també anomenat socialitzador perquè és un tipus de turisme que hi pot accedir pràcticament tothom, és el que generar més llocs de treball i actualment encara més ingressos, però al prioritzar més la quantitat que la qualitat, en part és el responsable de la destrossa urbanística de part de la façana paisatgística de la nostra costa tant en hotels com en apartaments.
El turisme d’escapada que el tenim durant tot l’any per tant és complementari o aprofita les infraestructures dels dos anteriors. És de poca durada, però cada cop és utilitzat més gent busca ofertes concretes de cap de setmana o pont i tant potser de qualitat com massiu.
Com és pot concloure tots els models tenen avantatges i inconvenients, per tant cal potenciar el màxim els efectes positius de cadascú i minimitzar els impactes negatius.

La llengua del President

El President té un problema amb la llengua, si parla poc perquè parla poc, si llegeix perquè llegeix, si pronuncia així perquè pronuncia així, si només parla en català els el critiquen els d'allà, si no té la fonètica del manual puigsobiranista els del club de la sardana tampoc no els hi agrada.
Llegint el llibre la profecia 2013 vaig apuntar una reflexió, una frase que pot servir per aquest debat i per molts que busquen la confrontació innecessària, la meva opinió en paraules de Francesc Miralles:

“...quan li van preguntar quan trobava necessari mentir, va contestar que la idea de mentir pressuposa que saps la veritat. I això és un concepte en blanc i negre. Les persones autentiques s’estimen més els colors..."

Pasteres

Poesia extreta del llibre de Manuel Forcano, llei d'estrangeria

Vénen a fundar ciutats meravelloses,
a plantar llavors de flors que no hem vist mai.
A les butxaques sense res porten més déus,
un foc que crema diferent,
una nova forma de palpar
en l'amor. Són protagonistes
d'una epopeia que ja fou:
naufragi
i arribar sense saber nedar
a la costa.

Qui de vosaltres
és Enees?

Ja tenim el dèficit fiscal, i ara que toca

Després de tant anys demanant transparència amb la gestió dels impostos, ara ja la tenim, i es demostra el que tothom intuïa Catalunya, País Valencià i les Illes Balears som els que més paguem i els que menys rebem, amb unes diferencies molt notables amb els que menys paguen.

En un moment que és evident i reconegut el dèficit català en polítiques socials, econòmiques i d’infraestructures, aquestes balances fiscals demostren que part de la pèrdua de competitivitat i de creació de més riquesa és producte en part de no tenir una finançament públic adequat a les noves realitats.

Ens diuen que cal separar les balances fiscals de la negociació del nou sistema de finançament, això és com arribar a la conclusió que l’ou no te res a veure amb la gallina. Aquestes balances són les necessàries i centrals per poder construir un nou sistema de finançament més just i equilibrat.

Reduint el dèficit fiscal, Catalunya pot continuar contribuint a la solidaritat i millorar els problemes de manca d’estat del benestar i de competitivitat, i si a més es crea una bona política d’inversió pública aquesta pot ser generadora de més riquesa i per tant de més ingressos de les rendes que vagin adreçades a la solidaritat dins de l’estat.

Si Catalunya recuperar el paper de motor de l’estat, els beneficis revertiran tant en millorar el nivell de vida de Catalunya com de la resta de l’estat, a major inversió més recaptació d’ingressos.

Catalunya té dret a gestionar els seus impostos per poder aconseguir que el conjunt de la ciutadania pugui viure millor.

Catalunya té l’obligació de contribuir en el desenvolupament d’aquells territoris a on han nascut milers de catalans –Andalusia, Extremadura, Astúries,...- per tant cal trobar l’equilibri en la negociació, però sempre partint que el primer és el desenvolupament econòmic i social de Catalunya, i que la decisió la de tenir el govern de Catalunya.

A tots els que m'han agraviat perdono

Jo, Lluís Companys Jover, trobant-me al Castell de Montjuïc sotmès a un consell de guerra escric aquest document.
Aquest document, doncs, l’entregaré a la meva germana Ramoneta i si m’és possible en els últims moments li donaré verbalment, o com sia, les meves ultimes recomanacions.
...
Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i per lo que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Deu, i dignificarà la meva humil persona.
...
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs.
...
A tots els que m’han agraviat perdono; a tots els qui hagi pogut agraviar demanó perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Deu de què m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omplen en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i lo que representa de Pau, Justícia i Amor.

Fragments de les cartes adreçades a la seva germana, filla i esposa que Lluís Companys va escriure la nit abans del Consell de Guerra el 13 d’octubre de 1940, se’n conscient que la sentencia seria de mort.

Els empresaris tenen la culpa de l'inflació

“Els empresaris tenen la culpa de l'inflació” aquesta afirmació segur que atribueix de sortida a un sindicalista, doncs no, la realitzat el Banc d’Espanya.
Ja anava sent hora que es situïn les coses el seu lloc, els salaris no són els responsables de la inflació, els principals factors de la inflació, junt amb l’augment dels carburants, són els beneficis empresarials, especialment del sectors de serveis i en concret d’aquells que no tenen competència internacional.
Si separem l’activitat industrial de la de serveis, ens trobem que els sectors industrials l’inflació està en la mitjana de la zona euro, en canvi el sectors del serveis en el seu conjunt està molt per sobre, la conclusió que podem extreure és que aquelles empreses que han de competir amb la globalització que són principalment les del sector industrial, els marges empresarials van molt més ajustats, en canvi les empreses de serveis –intermediàries, comercialització,...- que el competidor està al costat, no han ajustat marges empresarials sinó que fins i tot els han augmentat, i és aquí a on tenim el diferencial de 2% d’inflació respecta a la mitjana de la zona euro.
Les empreses que volen fer el mes d’agost durant tot l’any, són responsables de l’inflació i per tant en part de la situació de crisi econòmica, ja que a major inflació majors riscos per l’economia i més crisi en l’economia familiar per arribar a final de mes.
L’economia de la llar, entre la inflació al voltant del 5% especialment en els productes d’alimentació, ensenyament, restauració,... que són els més inflacionistes i l'euribor, que fent una aproximació té un impacte també d’un 5%, podem afirmar que el índex cost de la vida –inflació més hipoteques- és situarà aquest més de juny en el 10%. I després venen demanant moderació salarial, quan només la inflació amb clàusula de revisió –que això és moderació salarial, menys seria decreixement salarial- si has de sumar l’impacte de les hipoteques que la majoria de la gent en té alguna, estadísticament és considerada inversió com actualment és més un lloguer vitalici amb el banc, ens trobem que el poder adquisitiu s’ha disminuït en un 5%.

Les cares de la precarietat

Sempre és busca el típic i únic exemple de precarietat, quan amb aquest informe realitzat per la UGT de Catalunya sobre la contractació és posa en evidència que la precarietat laboral te moltes cares, la realitat ens indica que pràcticament tothom pateix alguna precarietat laboral.

Tothom quan parla de la precarietat pensa majoritàriament en la temporalitat que segurament és un dels primers factors però no el darrer, tenim moltes precarietats: salarial, rotació, per sexe o origen, sectorial, territorial.

La majoria de les dades són del primer trimestre del 2008, quan els primers efectes de la crisi ja s’han començat a notar, qui pateix més precarietats pateix més la crisi, és important posar en evidència quines són les persones, els sectors i el territoris per poder donar solucions i sobretot actuar primer.

Les cares de la precarietat trenca alguns topics com per exemple la realitat ens diu que les dones estrangeres tenen més treball indefinit que els homes immigrants.

El semàfor de la precarietat ens situa els tres primers vermell en:

1.- Homes estrangers procedents de països de l’Àfrica o d’Amèrica Llatina, d’entre 25 i 45 anys d’edat que presten serveis en el sector d’activitat de la construcció, a la província de Lleida, i amb estudis primaris.

2.- Dones estrangeres, especialment aquelles majors de 45 anys i que; o bé no tenen estudis o aquests són primaris, treballen a Lleida en el sector serveis en activitat no qualificades.

3.- Joves estrangers de menys de 25 anys que tenen estudis secundaris i treballen en el sector serveis o en la construcció a la província de Barcelona amb un contracte inferior als 3 mesos.

Estudi complert de les cares de la precarietat