Cada any la UGT de Catalunya elabora l’Anuari Sociolaboral de Catalunya, enguany cal destacar l’aportació d’Antón Costas, sota el títol el misteri dels salaris. En 5 pagines i 4 gràfiques ens constata de forma real i contundent, que les persones anomenades assalariades, perquè aquesta alçades de la vida dir classe treballadora diuen que queda lleig, som la part de la societat que hem aportat més i hem rebut menys.
Una xifra: 100 euros de l’any 1992 la seva progressió salarial versus el consum privat al 2005 són 98, això a la península ibèrica –excepte Portugal-, mentre que a la zona euro el 100 es converteixen en quasi 110 i als EEUU el 100 es converteixen en més de 120.
Per tant, el que és pot afirmar de manera clara és: que mentre estem vivim els moments de la història de més generació de beneficis empresarials, s’està repartint menys la riquesa entre els que som el capital humà que produïm, els efectes de la globalització dirigida per capitalisme ferotge de l’especulació, han guanyat de golejada a l’estat del benestar i a un ideal d'economia basada en l'economia productiva i el seu repartiment de la riquesa per crear una major cohesió social i que tothom pugui viure millor.
fragments de l'article d'Antón Costas:
“Si tenim en compte l’enorme augment de la riquesa assolit en els últims vint anys, el fet que la participació dels salaris en la renda nacional sigui avui significativament inferior a la que existia en els anys seixanta i començaments dels setanta fa pensar que s’està produint un procés de creixent polarització de la distribució de la renda en l’economia espanyola.”
“La causa del misteri dels salaris en els països desenvolupats no és, per tant, ni la baixa productivitat ni la immigració, sinó la major capacitat o flexibilitat de què han gaudit els propietaris del capital per apropiar-se de les millores de productivitat, especialment de la productivitat dels treballadors qualificats dels països amb salaris baixos. A Aquestes causes comunes a totes les economies desenvolupades, cal afegir-hi les causes específiques espanyoles, que tenen molt més a veure amb el model de creixement espanyol, basat en activitats generadores d’ocupació de salaris baixos, com la immigració.”
Davant d’aquesta realitat cal reflexió, però sobretot cal actuar.
Una xifra: 100 euros de l’any 1992 la seva progressió salarial versus el consum privat al 2005 són 98, això a la península ibèrica –excepte Portugal-, mentre que a la zona euro el 100 es converteixen en quasi 110 i als EEUU el 100 es converteixen en més de 120.
Per tant, el que és pot afirmar de manera clara és: que mentre estem vivim els moments de la història de més generació de beneficis empresarials, s’està repartint menys la riquesa entre els que som el capital humà que produïm, els efectes de la globalització dirigida per capitalisme ferotge de l’especulació, han guanyat de golejada a l’estat del benestar i a un ideal d'economia basada en l'economia productiva i el seu repartiment de la riquesa per crear una major cohesió social i que tothom pugui viure millor.
fragments de l'article d'Antón Costas:
“Si tenim en compte l’enorme augment de la riquesa assolit en els últims vint anys, el fet que la participació dels salaris en la renda nacional sigui avui significativament inferior a la que existia en els anys seixanta i començaments dels setanta fa pensar que s’està produint un procés de creixent polarització de la distribució de la renda en l’economia espanyola.”
“La causa del misteri dels salaris en els països desenvolupats no és, per tant, ni la baixa productivitat ni la immigració, sinó la major capacitat o flexibilitat de què han gaudit els propietaris del capital per apropiar-se de les millores de productivitat, especialment de la productivitat dels treballadors qualificats dels països amb salaris baixos. A Aquestes causes comunes a totes les economies desenvolupades, cal afegir-hi les causes específiques espanyoles, que tenen molt més a veure amb el model de creixement espanyol, basat en activitats generadores d’ocupació de salaris baixos, com la immigració.”
Davant d’aquesta realitat cal reflexió, però sobretot cal actuar.
2 comentaris:
Que et pensaves, amb els sindicats que temin encara noto que no ens prenen més el pel.
anònim, doncs sort que hi ha els sindicats si no enlloc de 98 ara tindries 48€
Sóc sindicalista(de pensament i de fets)i el que us puc dir és que mai ens quedem aturats, la majoria treballem de valent tant en els llocs d'assessorament, de defensa de les injustícies, com en els de diàleg de concertació social.
Publica un comentari a l'entrada