La virtut del dret a decidir

Després d'una setmana de la manifestació, crec que és el moment de parlar-ne des de la maceració -et permet escoltar i parlar amb d'altra gent- i la reflexió -una composició de lloc i espai- per intentar construir futurs millors.

El dret a decidir com a concepte que engloba la voluntat de molta gent i de moltes organitzacions de la societat civil, cultural i social catalana d’anar molt més lluny de la realitat actual, després de dues manifestacions i unes quantes emprenyades, ja forma part del vocabulari reivindicatiu i polític institucional català.
El dret a decidir, permet una lectura molt amplia i plural per sentir-se’n identificat una base social molt gran, que l’independentisme no havia aconseguit fins ara –excepte en l’àmbit político-institucional -, sortir de les grans proclames i escollir conceptes estratègics que no només aglutinin els convençuts de tota la vida, sinó com va passar a la manifestació: que gent d’orígens polítics, socials, culturals i territorials molt diferents al voltant del dret a decidir, van trobar el seu espai per mostrar la seva reivindicació o el seu malestar, o com es diu ara les emprenyades respecte Espanya. És una realitat nova que cal tractar amb il·lusió nova i responsabilitat nova.
Una manifestació ha aconseguit situar per unes setmanes el dret a decidir en el centre del debat polític, com a símptoma de que si es fa la feina ben feta el dret a decidir pot ser el centre del debat polític, la centralitat política no es fixa, no està permanentment ni en l’eix esquerra-dreta, ni en el Catalunya-Espanya, es mou sempre i moltes vegades és producte de les tramuntanades que venen de la meseta, hem de trobar la calma de la mobilització permanent, no podem funcionar només a base d’emprenyades ara de la ministra, ahir de l’Aznar.
Com que abans parlava de la transició. em ve la frase –títol d’un llibre- d’en Josep Pallach, la democràcia per fer què?. El Dret a Decidir per fer què?, seria la següent pregunta i de moment la meva resposta és: Cal seguir ampliant la base política, social i cultural -encara queda molt per fer en aquest àmbit-; cal pressionar socialment als partits polítics; cal situar el debat en tots els àmbits de la societat sempre des d’una visió amplia i plural; hem passat de la mobilització dels drets a la mobilització del ciment –entre mig hi ha molt per mobilitzar-; defugir de les instrumentalitzacions interessades i electorals; el dret a decidir ha de ser patrimoni de tothom que vulgui, aquesta és la garantia de l’èxit –la pratimonialització portarà al fracàs-; tot des del treball per que l’orientació sigui construir un país sobre les bases de la cohesió social, el progrés i la llibertat.

L’evangelització gironina

Segons ens informa la mosca que viu a la Catedral i ens ho confirma la que viu al Bisbat, la direcció del cristianisme de Girona pateix una forta crisi després que es fes públic que l’any passat els van sobrar 68.000€ d’altres anys es veu havia passat el mateix, però ningú ho sabia, quan dic ningú és ningú, ni l’amo vull dir ni Deu, s’ho repartien o s’ho Sant gastaven i tothom content.
Normalment quedava dissimulat dins del departament de difusió i promoció del cristianisme gironí, amb l’objectiu principal d’obrir-se al món i si de rebot trobaven algun fixatge millor, és veu que els passa el mateix que els restaurants, no troben treballadors del país, fa temps que han decidit anar-los a buscar fora directament, busquen principalment capellans, monges i majordomes.
Després de tenir accés als dossiers dels darrers anys podem confirmar que un any cap allà al febrer una delegació ben amplia, amb totes les despeses pagades postres incloses, van decidir anar a buscar majordomes a Rio de Janeiro, es veu que en aquella època de l’any la selecció de personal la pots fer al carrer mateix. L’any següent després de l’èxit evangelitzador van fer un salt de més importància portar la paraula de Deu a un dels darrers règims comunistes primer volien anar a la Xina, però finalment la qüestió lingüística es va imposar van decidir passar l’estiu a Cuba.
Enguany tot estava previst per anar a veure una nova catedral catalana al món, al Sant Pau del Japó, era qüestió de commemorar el darrer sopar, i de pas provar com li quedaven les dues estrelles michelin a la Ruscalleda, i és aquí on ha sorgit el conflicte el sopar era limitat a tants comensals com en el darrer sopar i algun Judas que s’ha quedat fora a filtrat la notícia, ara només podran menjar-se unes mongetes de Santa Pau, que també són santes i de la Garrotxa però no és el mateix que la Santa Carme Ruscalleda.

No comprenc el que llegeixo

De totes els anàlisis i les dades que han sortit aquests darrers dies, la que situa un toc d’alerta de fons més important és aquella que ens alerta de la falta comprensió en la lectura. Aquest fet potser és al que ens pot porta que estiguem en la mitja o per sota i per tant pocs motius d'està cofois de sistema educatiu.
Se’ns marca l’excel·lència de l’èxit mesurat principalment en el nombre de títols universitaris i pots universitaris, primer error la quantitat. Segurament aquesta excel·lència pot ser en certa mesura la responsable que el important és aprovar i no aprendre. Que és més important acumular coneixement o aprovats?.
No val la trampa de donar la culpa al fort creixement demogràfic de la immigració en l’escola dels darrers anys, el problema rau molt més lluny, la inversió en l’educació publica és baixa des de fa molts anys una dècada com a mínim. L’educació és la columna vertebral de l’estat del benestar, la bona educació ha d’aportar igualtat i progrés social.
Cal superar el problema de la titulitis universitari aguda i que el important només és preparar a la gent per treballar, l’educació és molt més que això.
L’educació l’hem d’entendre en la seva globalitat, aquella que es fa a casa també és fonamental, però parlem de l’altra dels centres educatius ha de ser global ha de portar coneixements per entrar o continuar en millors condicions en el mercat de treball però al mateix temps d’aportar coneixements culturals per enriquir-te també com a persona, l’educació és tot: primària, secundaria, formació professional, universitat, formació continua,... i tothom ha de trobar el seu espai i per tant no tothom ha de fer el mateix, jo aposto per acumular més coneixements que aprovats, sempre de des la frase aquella del món educatiu: aprendre a aprendre.

Construïm historia, fabriquem futur

Amb aquest lema ha tingut lloc el Congrés de la Federació del Metall i la Construcció de la UGT de Catalunya, un lema que reprodueix la realitat d’aquest Congrés.
Construïm història: el metall històricament sempre ha liderat a modernització del sindicalisme català, quan la UGT va tornar de la negre nit del feixisme, el metall va tenir un paper clau, ara fa 17 anys que encapçalats pel metall en la persona Josep Maria Alvarez, la UGT de Catalunya va iniciar el seu procés d’obertura i pluralitat que l’ha situat com a una de les organitzacions més importants de la societat catalana. El metall és una garantia de cohesió social a l’àrea urbana de Barcelona, i d’equilibri territorial a comarques com el Ripollès, el metall és una peça clau pel país i per la UGT de Catalunya.
Manuel Gallardo, secretari general fins ahir, dirigent sindical de la SEAT que ha passat i negociat tots els mals moments d’empresa, si la SEAT encara avui està aquí és per gent com en Gallardo, amb un sindicalisme pràctic i resolutiu, el seu verb ràpid és l’exemple de la seva capacitat de resolució dels conflictes. Una frase que va dir ell: “la diferencia entre la burgesia andalusa i la catalana, és que amb l’andalusa havies de treballar de genolls, amb la catalana pots treballar dret”: un dels motius de la seva emigració cap a Catalunya.
Fabriquem futur: La Federació del Metall i la Construcció, que és la primera de la UGT de Catalunya, avui ha marcat línia en la modernització del sindicalisme i les organitzacions en general, aplicar de veritat la igualtat entre home i dona en llocs de responsabilitat real, avui s’ha escollit Isabel Martinez com a secretaria general, una sindicalista compromesa i amb experiència, i no és per la seva condició de dona que ha arribat a aquest càrrec, però també és cert que a la UGT és possible que una dona pugui ser una de les persones més influents de l’organització, en d’altres organitzacions i institucions de discurs el que calgui de realitat poc o gens, s’ha començat a obrir camí i moltes més dones seran en el present i el futur dirigents de la UGT, fabriquem un futur d’igualtat.

Noah Gordon: el celler

El celler de Noah Gordon, una novel·la històrica que ens barreja la història política d’un moment, el fugir per tornar, l’esforç i la duresa terra, i el plaer de la creació del vi des del primer instant.
És una lectura molt àgil i entenedora, ens molts instants de sobte et trobes el bell mig de la novel·la, tot fugint de la mort o gaudint dels instants de la creació del vi a on per uns moments sembla que estàs bevem el mateix vi que en Josep, encara que hagi passat un segle i sigui un llibre.
L’esforç i l’entusiasme de portar a la practica la dita: la terra per a qui se la treballa, un reconeixement a la gent que treballa la terra, un homenatge a la cultura del vi.
No explico res més, perquè disfrutareu més llegint-lo que jo explicant-lo.
Un llibre per ara que venen dies de pont, una bona alternativa a la celebració patriòtica de la constitució, a l'inici de les compres de Nadal, i a la Puríssima Concepció.
Acompanyeu la lectura d'un copa de vi i no sabreu si esteu disfrutant de la lectura o del vi.

nota: arrel d'un comentari m'adono que no he explicat que el nucli de la novel·la es desenvolpa pel Penedès, terres per les quals en Gordon i ha estat més d'un dia, com podreu comprovar i que els raïms i el vi per tant és català .

Només 1,4 dels homes agafa la baixa de maternitat, suspens en conciliació

Segons dades facilitades per l’INSS, en el dinar debat de la UGT de les comarques gironines sobre les mesures d’igualtat, del gener al setembre del 2007 d’enguany a les comarques gironines la baixa de maternitat l’han agafat 4124 dones i 58 homes, que suposa que només l’1,4 del homes agafa aquesta baixa ja sigui total o parcialment, en el cas català l’1,6. En canvi el permís de paternitat arriba al 70%.
La dada és demolidora, quan aquesta baixa, 16 setmanes, no és rígida ja que es pot fet un conveni amb l’administració pràcticament amb total flexibilitat. Moltes preguntes amb o sense resposta:
L’home segueix tenint el rol del que treballa i la dona de la qui cuida els fills?
La dona prefereix ella realitzar el 100% de la baixa?
La baixa l’agafa més la persona amb menys salari i menys risc d’acomiadament?
Una resposta és clara: un suspens en conciliació, sigui el motiu que sigui som una societat a on la conciliació, amb aquestes i d’altres dades, brilla per la seva absència.
També és cert que tot hi haver avançat en prestacions i drets socials de suport a la conciliació i la igualtat d’oportunitats, el nostre estat del benestar està lluny d’altres països europeus, a on baixes i permisos no són de maternitat o paternitat, sinó que tendeixen ha ser per les dues persones.
Si volem una societat en conciliació i igualtat, cal que l’home posi més esforç del que ha posat fins ara, però l’administració també hi ha de posar molt més. Per tant caldria tendir cap a la baixa de naixement per a tota la parella, tant pel pare com la mare, per tant ni restar, ni dividir dies sinó sumar-los, ja que tenir un fill i cuidar-lo és cosa de dos.

Si les fulles parlessin

Tots els colors tenyeixen les fulles
fulles més clares, d’altres més fosques
elles amb totes les tonalitats dels verds i els marrons
unes volen per arreu com gavines
la tramuntana les esperona a seguir viatjant
buscant el destí del descans
troben el seu descans en la terra seca i humida.

Aquella terra gelada de bon matí
aquella terra que el migdia dona escalfor
aquella terra que la tarda el sol marxant hi dóna color
aquella terra arropada per totes les fulles
aquella terra que amb les fulles et porta sensació de repòs.

Elles les fulles que onegen en llibertat
elles les fulles que descansen en pau
elles les fulles que tenen tots els colors
elles les fulles que l’estiu ens aixopluguen del sol
elles les fulles que la tardor volen perquè el sol ens faci el dia més calorós.

El paisatge de les fulles i els seus colors
sempre ens acompanyen en els pensaments més profunds
si les fulles parlessin.

Contra el fanatisme: Amos Oz

Unes reflexions sobre el conflicte israelo-palestí per Amos Oz, un lluitador incansable per la pau, ell supera el debat del blanc i el negre, amb totes les seves contradiccions també, hi ha qüestions que no compateixo del seu anàlisi, segurament perquè per primera vegada llegeixo una posició diferent de les clàssiques dels afectats, escrita per un afectat.
Un llibre que traspua profunditat, que surts del tòpics pacifistes de fes l’amor i no la guerra: necessitem altres virtuts. Necessitem sentit de la justícia, però també necessitem sentit comú; necessitem imaginació, una profunda habilitat d’imaginar l’altre, a vegades de posar-nos dins de la pell de l’altre. Necessitem l’habilitat racional d’arribar a compromisos i a vegades de fer sacrificis i concessions.
Continua dient: el contrari de la guerra no és l’amor, i el contrari de la guerra no és la compassió, i el contrari de la guerra no és la generositat, ni la germanor, ni el perdó. No, el contrari de la guerra és la pau.
D’a on parteix el conflicte: una de les coses que fa aquest conflicte particularment dur, és essencialment un conflicte entre dues víctimes. Dues víctimes d’un mateix opressor. Europa, que va colonitzar el món àrab, que va explotar-lo, va humiliar-lo, que va trepitjar la seva cultura, va controlar-lo i que va utilitzar-lo com a camp de jocs imperialistes, és la mateixa Europa que va discriminar els jueus, va perseguir-los, va turmentar-los, i a la fi, va assassinar-los en massa en un crim de genocidi sense precedents.
Es pregunta, de qui és aquesta terra?: És un dolorós conflicte entre la raó i la raó, entre dues molt poderoses, molt convincents reivindicacions sobre el mateix país petit. No és una guerra de religió, no és una guerra entre cultures, no és un desacord entre dues tradicions, sinó senzillament una disputa immobiliària, per veure qui és l’amo de la casa. I jo penso que això es pot resoldre.
Missatge als nord-americans i europeus: en comptes d’assenyalar amb el dit, i tant és que aquest dit assenyali Israel (us hauria de fer vergonya! Com podeu oprimir d’aquesta manera als palestins?) o als àrabs i palestins (no us fa vergonya, ser terroristes?), aquesta actitud d’institutriu victoriana no funciona.
I finalment ens explica l’Orde de la cullereta, la podeu llegir en el llibre.

Blocs solidaris

Quan et donen un premi, et fan un enllaç, et repten a seguir un meme, et deixen escrit un comentari a on et diuen que els agrada el teu bloc tan per contingut com per la forma d’escriure,... primer dissimules i fas com si res, però en el fons i no t’han en el fons t’agrada, o com a mínim a mi m’agrada agradar.
L’Eric Luna, ha premiat aquest bloc com a bloc solidari, i el premi és nomenar set blocs solidaris, sota el criteri de: Blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.
És una cadena solidària, per tant cal continuar-la sempre: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps, si és que el temps té final.
El premi –la imatge- un cop ha arribat aquest bloc ha patit un lífting lingüístic, la mosca informàtica s’ha connectat al photoshop, tot seguint les instruccions d’en Pompeu, ha internacionalitzat el premi, ara en català també.
Els nous blocs premiats són:
Dolors Bassa: perquè des de la feminitat de les seves paraules, i de les frases de les dones d’arreu, construeix una humanitat plural i lliure.
Alex Saez: perquè escriu el que pensa, i no tothom en la seva posició pot dir el mateix.
Artuditu: cada escrit et portarà una sorpresa –del compromís al xute-, escrit amb la llibertat de qui es sent lliure.
Eduard Batlle: com a un dels pares dels blocs gironins, gràcies a ell d’altres hem nascut en el món dels blocs.
Estratega: bloc que analitza la comunicació i que cada nou escrit aprens a entendre millor el perquè del perquè, tot no comprant motos a qualsevol preu.
Quim Curbet: avui ens diu que l’educació és una arma de construcció massiva. Per la ironia i la construcció dels seus escrits, es llegeixen sense respirar, sort que són curts sinó algú si hauria quedat.
Quim Bonaventura: amb el seu verb àgil, alegre, planer i clar, ajuda a canviar les realitats inamovibles, dures, fosques i injustes.

Qui no estat mai immigrant

Qui no ha marxat mai de casa la mare i el pare
Qui no ha marxat mai de l’escola
Qui no ha marxat mai del poble o la comarca.

Qui no ha somiat mai anar a l’altre punta del món
Qui no ha somiat mai en un món millor
Qui no ha somiat mai viure en un altre país.

Qui no ha tingut mai una amiga d’un país enllà
Qui no ha tingut mai un amic d’un color de pell diferent
Qui no ha tingut mai un familiar nascut fora d’aquí.

Qui no ha pensat mai que potser soc jo el diferent
Qui no ha pensat mai que l’immigrant ets tu mateix
Qui no ha pensat mai que la única raça és la humana.

Qui no ha sentit mai vergonyà del veí
Qui no ha sentit mai el rebuig del proper i l’abraçada del desconegut
Qui no ha sentit mai que està més lluny de la dreta que del guineà.

Només faltava això

Fa uns dies que no aixeca el vol, tancada a la seva habitació sense voler parlar amb ningú, tenim la mosca borbònica entre emprenyada i deprimida perquè veu que el negoci s’acaba, en menys d’un any l’amo pot provocar una suspensió de credibilitat que comporti el tancament del negoci i haver d’anar amagar-se al país natal dels borbons, que per si no fos poc, fent un google ha descobert que ara són una república i que el qui mana és un bon amic del seu gens amic Aznar.
Tot va començar quan la seva gendra va trucar allà a on sempre es posen en coses que no els i toca, l’audiència nacional, molt emprenyada perquè havia sortit sense maquillatge en una portada d’una revista que surt el dimecres, i resulta que ara els toca pagar a aquest proves ciutadans com a penitència el pressupost de maquillatge durant un any uns 6000€ aproximadament, llavors ja la mosca va enviar un mail, dient que això mai s’havia fet i que la gendra es tranquil·litzes una mica, ja que tant de sorolls podria fer que el sector crític republicà en sortís reforça’t.
Al setembre la mosca borbònica, gironina i catòlica va voler fer una demostrar que Girona ja no era aquella que a principis dels noranta empaitava al príncep igual com les mosques als francesos fa algun segle. Però tot va acabar ben cremat i la mosca ben escaldada, ja que tot i crear la secció de la monarquia empresarial gironina, algú des de la meseta, el sector antimonàrquic madrileny encapçalat pel Dels Sants i amb suport inestimable del de les dues vies d’investigació, van crear una conspiració provocant que un altre cop l’audiència piques l’ham i acabes citant a joves que tenien fred, a Girona hi ha molta humitat, per fer una mica de foc per menjar les primeres castanyes de la temporada, fins i tot van citar a la persona que havia fet les fotos de record.
Quan tot semblava que tornava a la tranquil·litat, l’amo va de viatge a fer les amèriques, i es troba que quatre aborígens se’ls passa pel cap criticar allò que sempre s’ha fet així, com a mínim durant els darrers 500 anys, els recursos naturals i humans d’Amèrica llatina estant per explotar-los, primer el Cristobal Colon i l’Hernan Cortes i ara les multinacionals espanyoles, i li acaba contestant a aquell del petroli que porta camisa vermella, porque no te callas, automàticament en assabentar-se de la cagada, la mosca li envia un sms a l’amo dient-li: te tengo dicho que en publico no digas nada sinó te lo he escrito. I tot va queda així.
Però per si no fos poc, el dimarts rep un sms de l’amo dient: la niña mayor se nos separa. Només faltava això, va pensar la mosca aquí s’ha acabat tot, i és quan entra en un estat que difícilment se’n sortirà, va intentar fer una pancarta per evitar la separació però no va tenir prou pancarta per pintar: “no al cessament temporal de la convivència conjugal sense efectes legals”. Tot s’acabat a partir d’ara tocarà treballar per cobrar, va pensa la mosca.

La mala llet de l’IPC

Un any que donava la sensació que la inflació seria correcte , per sota del 3%, amb dos mesos els senyors del petroli més els dels productes alimentaris i tèxtil, se l’han carregat: Catalunya 3,8% i Girona 3,9%, amb uns increments de l’1,2% i un 1,5% respectivament. L’any anterior estàvem un 1 punt menys aproximadament.
Uns exemples per posar-se de mala llet o cremar alguna cosa: una capsa de llet valia 0,85 fa uns mesos ara val 1,05 i la gasolina tenim la sort que el dolar esta per terra perquè de l’inici d’any el preu del barril pràcticament s’ha doblat el gener estava a 55 el barril ara esta prop de 100 dòlars. Dos exemples més que gràfics del descontrol dels preus, i el problema es situa en qui, cobri el que cobri, no ha de posar gasolina o compra llet igualment.
Això se’n diu una economia descontrolada a on hi ha sectors, empreses i empresaris en concret, que fan l’agost tot l’any, en el temps que corren parlar d’intervencionisme pot quedar lleig i antiquat, però si l’administració no intervé per controlar l’inflació pot tenir junt amb la pujada de les hipoteques un impacte destructiu en les economies familiars, especialment en aquelles de menys ingressos. Els empresaris no tenen problemes si els preus pugen ells també els pugen, com mínim per guanyar igual que l’any anterior i una mica més. Res, és a dir, que mantenen el seus poder adquisitiu, a costa de la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, ja que els treballadors les nostres revisions salarials en els millors dels casos és l’IPC real sense contar la pujada dels tipus d’interès. Els beneficis empresarials, legalment declarats, el 2006 a Girona van augmentar un 37% -llegiu escrit oriol puig-.
Si no es prenen mesures decidides i no és per fer alarmisme gratuït, la bombolla immobiliària no se si farà un pet, però l’economia familiar si que la farà amb la fragmentació de la cohesió social que pot crear.

Aneu mirant la mar calma que alguns ens estan talant els arbres, i vosaltres no us n’adoneu o potser no us en voleu adonar.

La immigració a Catalunya

El 17 i 18 de novembre tindrà lloc a Salt el 3r Congrés de la immigració de Catalunya, enguany amb el lema anem per feina!. Aquest Congrés està organitzat per AMIC –Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya- associació vinculada a la UGT de Catalunya.
Aquest és dels pocs congressos, jornades, seminaris, màsters i postgraus, per no dir l’únic, que la premissa fonamental és que la participació és exclusiva de persones immigrades en representació d’associacions d’immigrants o delegats sindicals immigrants. Algú pot dir que és excloent, més aviat tot el contrari, el que és excloent és organitzar activitats sempre sense l’opinió directa de les persones afectades. Grans tècnics, polítics, sindicalistes,... per decidir d’altres, primer cal tenir l’opinió d’aquests. Per això la UGT primer escoltem i assumim com a propis els acord del congrés de la immigració, i així les nostres propostes i actuacions de suport a la integració i de defensa dels drets laborals de la immigració, són més efectives perquè donem resposta als problemes reals de la immigració, fugint dels debats estèrils i semàntics sobre les essències i les pors.
En congressos anteriors s’havia parlat de potenciar l’associacionisme, de la integració cultural, sempre el problema laboral latent. Enguany les qüestions a debat seran sobre el treball, esperem debats sobre la incorporació de la dona i el jove immigrant al mercat de treball, la precarietat i/o explotació laborals, els impediments legals quan hi ha feina també, l’economia submergida,....
Esperem que els debats siguin potents i les resolucions més, la millor manera d’avançar és treballar des del coneixement de la realitat del que pateix les dificultats i les injustícies, sumant a tothom sense exclusions segur que arribarem més lluny.

El jovent independentista

Sempre m’ha agradat la frase: les persones passen i els projectes queden i continuen. La humilitat és la millor consellera en tots els àmbits de la vida i per tant en el compromís polític i social també. Les JERC és un exemple de continuitat del fil roig català.
Ahir i avui ha tingut lloc el congrés nacional de les JERC a Mataró, tant ahir com sobretot avui en el acte de cloenda s’ha trobat la història recent de les JERC i sobretot el present i el futur, tots els ex-portaveus nacionals, abans secretaris generals, des de l’any 1989, hem estat presents: Joan Puigcercós, David Minoves, Camil Ros, Uriel Bertran, Pere Aragonès, i el nou portaveu nacional Gerard Coca.
Aquest fet demostra la vitalitat de les JERC com a organització política juvenil que des dels anys 30 lluita per la reunificació nacional, la independència i el socialisme dels Països Catalans. Una organització en la qual milers de joves catalans hem participat, hem treballat, hem discutit i hem disfrutat de construir una nació justa i lliure.
Escoltant en Gerard Coca, el verb clar, potent, sense matisos, la joventut en que tot és possible. La millor píndola davant de l'apatia política que patim, un jovent que empeny que vol anar més lluny, perquè quedar-se igual és anar enrere.
Les JERC en cada moment han fet un pas més endavant, recordo en la meva època els debats per donar contingut social a l’indepentisme, passar de l’objecció de consciència a l’insubmissió i sortir al carrer realitzant les primeres acampades com una eina de festa, formació, lluita per arribar al jovent català tot fent campanyes de retirades de símbols espanyols i tornant-los a la Moncloa: els seus legítims propietaris.
Els millors desitjos per en Gerard i a totes les JERC, molts dels millors dies de la joventut han estat a les JERC una escola de quadres necessària per continuar transformant aquest país que el volem tant lliure com socialment just.

Tot controlat

Les mosques segueixen donant voltes per Girona, l’altre dia la mosca tafanera es va queda escoltant darrera la porta d’una de les sales més nobles de l’Ajuntament de Girona, allà parlaven de tot de temes econòmics de la ciutat: ordenances, pressupostos,...
Quina la sorpresa, una taula i quatre cadires només val 4 € al centre de Girona, mirar d’amplificar el radar de la seva orella tafanera per escoltar els detalls, una oferta d’aquestes dimensions no es pot deixar passar, és més barato que Andorra i fins i tot que a l’IKEA. Després de tafanejar tots els detalls, des del mòbil va fer un enviar a todas, amb la informació privilegiada, perquè totes les mosques poguéssim tenir una taula i quatre cadires a 4€, tot convocant una assemblea extaordinària.
Tot el centre de Girona esta ple de taules i cadires, la plaça independència, la rambla, la plaça de Vi i la de l’Oli, fins i tot els carrers més estrets com el general Blas de Fournas,...
Les mosques en assemblea, especialment el sector tafaner, ja han decidit que en posaran unes quantes, per així està més informades del que passa a Girona i tenir-ho tot controlat, les ja decidides per unanimitat són: Rambla amb el Pont de Pedra, plaça Sant Agustí amb Santa Clara, pont de Sant Felix –punt de benvinguda-, carrer de la Força amb la plaça de l’Oli i les escales de Catedral,... com a mínim amb aquestes ja tindran controlat la gent d’aquí i els turistes d’arreu, i també els que van a missa a la Catedral i els que no.
Tenen pendent una reunió amb l’Ajuntament per negociar el conveni tot controlat, ja que volen mirar d’aconseguir millor preu encara. L’objectiu és que si posar una taula i quatre cadires val 4€ al mes, segons les ordenances, mirar de negociar-ho per dies, i sobretot si redueixen a dues cadires, si el preu baixaria a la meitat, coses de l'economia d'escala.

De que depèn la dependència

En el marc dels dinars–debat contra inèrcia que organitzem la UGT de les comarques gironines, en els quals volem debatre de qüestions socials i laborals convidant a parlar gent de la societat civil gironina, avui hem parlat de l’aplicació de la llei de dependència, especialment a la gent amb disminució, amb en Joaquim Bonaventura de Mifas i en Fermí Sirera de GERD.
Les aportacions tant d’en Quim com d’en Fermí han estat un bany de realitat i coneixement del que pot passar, ja que tot just estem a l’inici de l’aplicació de la llei. Una llei que en si mateixa és bona però que la manca de pressupost i una execució restrictiva a l’hora de definir els graus de dependència la pot convertir en dolenta i que la seva aplicació no aconsegueixi crear una nova etapa de l’estat del benestar.
Venen temps de campanya electoral i parlar d’augmentar impostos és anti-electoral, però si volem que politiques com les de dependència siguin reals cal una dotació molt forta de recursos i ara no hi són, i tampoc els podem treure de l’educació o la sanitat, dels militars potser si, doncs el que cal és pujar els impostos per tenir els recursos suficients, pujar-los evidentment als que més tenen i més especulen.
També hem parlat de l’objectiu comú de la qualitat, el servei de dependència ha de ser qualitat i per ser de qualitat l’ocupació ha de ser de qualitat, no ens agradaria que una llei d’un gran abast social fos al mateix temps generadora de més precarietat laboral en el sector, en aquest objectiu coincidim també la UGT i les associacions com MIFAS.
Finalment una reivindicació més, la llei de dependència s’ha de fixar més amb la gent amb disminució no només a la gent gran.

Crisi real o psicològica

En quin punt es troba l’economia: com diria aquell depèn del dia del mes, o com diria l’altre depèn d’aquí li preguntis.
Les crisis econòmiques actuals ja no són com aquelles que expliquen els llibres d’història contemporània, que eren clares, contundents i es veien a venir de lluny i si no les veies et queien a sobre de cop.
Avui quan sembla que tot va bé, perquè la situació general és bona, resulta que no veus que al teu costat la destrucció d’ocupació és lenta, amagada però permanent, que cada dia la precarietat laboral és més gran encara que les grans dades diguin que baixa la temporalitat, que és poc però cert, però que la temporalitat sigui més baixa no vol dir que els salaris siguin més alts.
Quan sembla que fins i tot s’ha aconseguit el miracle que les bombolles no es trenquin, resulta que la pujada dels tipus d’interès cada dia està trencant més bombolles de l’economia familiar de les hipoteques, i la crisi financera americana provoca una aturada per part de la banca a l’hora de renovar la poliça de crèdit de les petites i mitjanes empreses i ja no parlem de noves inversions especialment allò relacionat amb el sector de la construcció.
La situació econòmica actual, permet confirmar que després de la pressió bancària aquesta està provocant una crisi com a mínim psicològica en certs sectors empresarials, és a dir por, ja que estan augmentant la no renovació de contractes temporals, acords individuals d’acomiadament i aturant certes inversions. Primers símptomes de crisi psicològica, després d’aquesta pot venir la real també. La contradicció permanent del sistema capitalista com diria el meu vei.

Per uns aeroports públics, catalans i de qualitat

Fa unes setmanes la UGT de Catalunya feia pública la seva posició davant dels traspassos dels aeroports i anunciava els perills de privatització -diari de girona,
el punt-.

Mentre aquí anem discutint de tants per cents, de formes jurídiques, de participació dels agents econòmics i socials, desplegament de l’estatut. Allà la dreta espanyola ho té molt clar, traspàs si però als seus amics i amigues de les empreses privades, en Rajoy així ens ho va dir la setmana passada, l’aeroport del Prat, i altres també, pels seus amics, sota l’excusa que la gestió millora la competitivitat, el que segur que millora són els comptes de resultats de les seves empreses. Antes privados que catalanes.
Els aeroports com a elements estratègics d’un territori sempre han de ser públics, ja que han de respondre als interessos del territori no als interessos empresarials. Estem d’acord que hi han de participar tots els agents econòmics i socials, però la gestió i la direcció ha de ser pública i de l’administració més propera, és a dir la catalana.
Cal que siguin un factor clau de dinamització econòmica i territorial, per això la gestió i les inversions han de ser àgils i això si es vol no és contradictori amb la gestió pública. Els aeroports són el primer que veu la gent quan arriba a Catalunya, i per tant han de ser de qualitat, entenent per qualitat no només la competitivitat sinó també la qualitat del servei, i el servei només es pot garantir amb la qualitat de l’ocupació, i la qualitat de l’ocupació només es pot garantir amb formació, horaris conciliadors i salaris dignes. El baix cost dels bitllets d’avió no poden sortir de generar més precarietat salarial, el comerç i l’activitat econòmica dels mateixos aeroports no pot ser com fins ara que siguin amb salaris de menys de 1000 € -handling, bars, botigues, lloguer de cotxes,...-.

Els traspassos públics de l’estat a la Generalitat mai han suposat una retallada de drets laborals dels treballadors traspassats, ans el contrari, ara els processos de privatització han suposat sempre un empitjorament del servei i la destrucció d’ocupació estable. Un exemple públic el traspàs de les polítiques actives d’ocupació, un exemple de privatització com el cas de Telefònica, que cadascú analitzi cada cas. Jo ho tinc molt clar: aeroports públics, catalans i de qualitat.
Per tant, com que aquí no s’han de fer túnels, el traspàs dels aeroports ja, no donem temps a la dreta, i que el compromís de l’esquerra que governa sigui una realitat.
I sinó sempre ens quedarà l’aeromodelisme.

Si Sant Narcís aixeques el cap

Durant deu dies hi ha unes mosques que piquen a la gent de Girona i voltants, provocant uns símptomes que profanen els principis del seny, l’ordre i el que diran gironí.
No es treballa o molt poc, i per dissimular es fa una fira de mostres, i es volta de dia i fins i tot de nit; es beu, es fuma, es va amb dones i homes; no es paren de muntar sopars amb poca aigua i molt vi; la Devesa és ocupada per tot de maquines estranyes que hipnotitzen als nens i les nenes i no voldrien marxar d’allà en tot el dia; una mica més enllà a la Copa s’ajunten totes les malediccions la gent jove i no tan jove, tot i el fred, no paren de beure, ballar, menjar i fins i tot lligar al voltant d’unes barraques; tota la ciutat, o aquest poble gran com diu algú, plena de parades per provocar el consumisme del menjar, d’artesania, fins i tot durant el dia dels difunts es fa el sacrilegi de deixar la ciutat en mans d’aquesta gent de mal viure que són els pintors.
La perdició ocupa tots els espais de Girona, les mosques emprenyades per ja fa molts temps que no venen els francesos i els pocs que arriben venen a xalar i ni un pensament de profanar Sant Narcís, es dediquen a infectar arreu del mal de la pesta de la festa i la rauxa.

La veneració de Sant Narcís s'ha convertit en la perversió permanent, la gent riu i s’ho passa entre bé i molt bé, convida a gent d’arreu que vinguin a disfrutar també. Sant Narcís no s’hagués imaginat mai que el seu assassinat seria motiu de festa, o potser és la maledicció pagana, per haver dormit ell i en Fèlix a casa de la prostituta de religió pagana Afra i haver-la convertit al cristianisme. Sort en tenim que uns quants el dia 29 li fan una santa missa per dissimular del mal que infecta tot Girona.

La cuina d’en Camil al Diari de Girona

Avui en l’apartat La Finestra, edició en paper, del Diari de Girona , escriuen del bloc de cuina que he creat fa unes setmanes, batejat com la cuina d’en Camil. En aquest hi ha totes les receptes, i des d’aquest bloc teniu les darreres receptes.
Aquests dies de Fires i festes de Girona, és un bon moment per compartir dinars, sopars i festes amb les amistats i la família. M’agrada cuinar i anar a restaurants, per compartir menjars i paraules, la gent al voltant d’una taula de menjar en la majoria dels casos no discuteix sinó que riu, explica els seus sentiments i les seves il·lusions, de vegades les emprenyades també, i al temps mateix es comparteix els gustos i els sabors d’una bona cuina i d’un bon vi. És el millor còctel que he provat mai.
Una primícia mundial, la propera recepta serà un suquet de lluerna amb escamarlans, però no el trobareu fins diumenge o dilluns, ja que fins diumenge no serà una realitat.
La intenció del bloc és escriure-hi a part de receptes, també de llibres de cuina, revistes i de restaurants. El bloc està obert a aportacions.