Després d'una setmana de la manifestació, crec que és el moment de parlar-ne des de la maceració -et permet escoltar i parlar amb d'altra gent- i la reflexió -una composició de lloc i espai- per intentar construir futurs millors. El dret a decidir com a concepte que engloba la voluntat de molta gent i de moltes organitzacions de la societat civil, cultural i social catalana d’anar molt més lluny de la realitat actual, després de dues manifestacions i unes quantes emprenyades, ja forma part del vocabulari reivindicatiu i polític institucional català.
El dret a decidir, permet una lectura molt amplia i plural per sentir-se’n identificat una base social molt gran, que l’independentisme no havia aconseguit fins ara –excepte en l’àmbit político-institucional -, sortir de les grans proclames i escollir conceptes estratègics que no només aglutinin els convençuts de tota la vida, sinó com va passar a la manifestació: que gent d’orígens polítics, socials, culturals i territorials molt diferents al voltant del dret a decidir, van trobar el seu espai per mostrar la seva reivindicació o el seu malestar, o com es diu ara les emprenyades respecte Espanya. És una realitat nova que cal tractar amb il·lusió nova i responsabilitat nova.
Una manifestació ha aconseguit situar per unes setmanes el dret a decidir en el centre del debat polític, com a símptoma de que si es fa la feina ben feta el dret a decidir pot ser el centre del debat polític, la centralitat política no es fixa, no està permanentment ni en l’eix esquerra-dreta, ni en el Catalunya-Espanya, es mou sempre i moltes vegades és producte de les tramuntanades que venen de la meseta, hem de trobar la calma de la mobilització permanent, no podem funcionar només a base d’emprenyades ara de la ministra, ahir de l’Aznar.
Com que abans parlava de la transició. em ve la frase –títol d’un llibre- d’en Josep Pallach, la democràcia per fer què?. El Dret a Decidir per fer què?, seria la següent pregunta i de moment la meva resposta és: Cal seguir ampliant la base política, social i cultural -encara queda molt per fer en aquest àmbit-; cal pressionar socialment als partits polítics; cal situar el debat en tots els àmbits de la societat sempre des d’una visió amplia i plural; hem passat de la mobilització dels drets a la mobilització del ciment –entre mig hi ha molt per mobilitzar-; defugir de les instrumentalitzacions interessades i electorals; el dret a decidir ha de ser patrimoni de tothom que vulgui, aquesta és la garantia de l’èxit –la pratimonialització portarà al fracàs-; tot des del treball per que l’orientació sigui construir un país sobre les bases de la cohesió social, el progrés i la llibertat.
El dret a decidir, permet una lectura molt amplia i plural per sentir-se’n identificat una base social molt gran, que l’independentisme no havia aconseguit fins ara –excepte en l’àmbit político-institucional -, sortir de les grans proclames i escollir conceptes estratègics que no només aglutinin els convençuts de tota la vida, sinó com va passar a la manifestació: que gent d’orígens polítics, socials, culturals i territorials molt diferents al voltant del dret a decidir, van trobar el seu espai per mostrar la seva reivindicació o el seu malestar, o com es diu ara les emprenyades respecte Espanya. És una realitat nova que cal tractar amb il·lusió nova i responsabilitat nova.
Una manifestació ha aconseguit situar per unes setmanes el dret a decidir en el centre del debat polític, com a símptoma de que si es fa la feina ben feta el dret a decidir pot ser el centre del debat polític, la centralitat política no es fixa, no està permanentment ni en l’eix esquerra-dreta, ni en el Catalunya-Espanya, es mou sempre i moltes vegades és producte de les tramuntanades que venen de la meseta, hem de trobar la calma de la mobilització permanent, no podem funcionar només a base d’emprenyades ara de la ministra, ahir de l’Aznar.
Com que abans parlava de la transició. em ve la frase –títol d’un llibre- d’en Josep Pallach, la democràcia per fer què?. El Dret a Decidir per fer què?, seria la següent pregunta i de moment la meva resposta és: Cal seguir ampliant la base política, social i cultural -encara queda molt per fer en aquest àmbit-; cal pressionar socialment als partits polítics; cal situar el debat en tots els àmbits de la societat sempre des d’una visió amplia i plural; hem passat de la mobilització dels drets a la mobilització del ciment –entre mig hi ha molt per mobilitzar-; defugir de les instrumentalitzacions interessades i electorals; el dret a decidir ha de ser patrimoni de tothom que vulgui, aquesta és la garantia de l’èxit –la pratimonialització portarà al fracàs-; tot des del treball per que l’orientació sigui construir un país sobre les bases de la cohesió social, el progrés i la llibertat.












