Uns dies pel país veí

Aquests dies de la reflexió i l’anàlisi més proper de les eleccions municipals. Jo he estat a la capital del país veí. He tingut oportunitat, de tenir converses amb la gent d’esquerra a Madrid, especialment amb els de Girona –Joan Puig, Laia Canyigueral-. També amb el socialisme gironí a Madrid –Àlex Saez- que vam compartir conversa amb dos joves diputats del PSOE per Madrid -Antonio Hernando i Juan Moscoso. Un d’ells, el fill del ex-ministre Moscoso, el ministre que va fer i segueix fent feliç als treballadors de la funció pública, amb els moscosos –dies personals de festa que aquest ministre va legislar als anys 80-. Tot això sopant en un dels restaurants de Madrid que també cal anar-hi: Casa Lucio i els seus ous estrellat –un colesterol de nivell- i una carn vermella –que era d’un altre món- coneixem en Lucio, amo del restaurant un autèntic madrileny, amb més de 70 anys, castizo de cap a peus, la suma de l’atenció del restaurador de tota la vida sumada a la cortesia i amabilitat castellana.

Després dos dies de Comitè Confederal de la UGT, són aquells òrgans de direcció entre congressos a on es debat i es vota la gestió al mig del mandat. Enguany: la seva part d’anàlisi polític, però sobretot s’ha parlat d’eleccions sindicals, negociació col·lectiva, diàleg social i de l’aplicació de les lleis d’igualtat i de dependència. Des de Catalunya hem fet la nostra aportació, principalment en la precarietat, i en concret en que cap treballador ha de cobrar menys de 1000€. Com a exemple: s’està a punt de desenvolupar la llei de dependència, i les partides pressupostaries a part de baixes, no garanteixis salaris dignes pels nous llocs de treball que es crearan. Es crea més benestar necessari per la gent gran, i al mateix temps molta més precarietat laboral.

També he tingut un espai per conèixer uns quants llocs que si t’agrada el pensament i la lectura, has d’anar-hi. El Circulo de la Bellas Artes, a on fer un cafè tranquil tot llegint, mirant i palpant un lloc ple d’història i pensament, també la seva llibreria Antonio Machado. Just davant, tenim el Centre Cultural Blanquerna, llibres i cultura catalana al bell mig de Madrid. Tenen més clàssics de la literatura catalana allà, que a la majoria de llibreries de Catalunya, una reflexió per pensar.

També calia anar el Cafe de Gijon, en mig de la Castellana. Cafè amb més de 100 anys d’història, per a on han passat, el grans escriptors, artistes i bohemis, de Madrid i arreu. A on llegien, pensaven i s'hi han fet grans tertúlies literàries i sobretot les polítiques. Algunes d’elles segur que van canviar algun rumb de la història.

No patiu, aquests llocs m’han agradat molt. Però tan bona ha estat l'estada, com desitjada la tornada a Girona.

Així et miro, així et veig

Deien que eres grisa i fosca
jo no t'he conegut així.
Ara tothom parla de tu
pels teus colors vius,
per les grans pedres,
per les escales
Que ens porten més enllà.

Els carrers de pujada,
que després cal baixar,
El pont que creuem per anar,
per després tornar
per un altre de més enllà.

La gent vinguda d’arreu,
que fem realitat el:
És molt difícil entrar-hi,
i és impossible sortir-ne.

La llum del cel
que dóna llum a la foscor,
el verd dels arbres que ens envolten,
l’aigua dels rius que ens encercle arreu,
fan de tu una mica de tots.

De vegades no hi ha parades en el destí
Tu ets un destí somiat,
que cal conquerir:
pam a pam i pedra a pedra,
carrer a carrer i arbre a arbre,
riu a riu i persona a persona.

Has de ser més que una suma de pedres belles i velles:
La suma dels tothom, dels nascuts i dels vinguts,
del vinga, del deu-siau, del mos,...
del ramblejar que tothom es saluda,
només pel fet d’haver coincidit
ramblejant un altre dia.

És tancada si vols que sigui tancada,
Però si vols que sigui acollidora
Només has d’acollir-t’hi,
Ella es deixa perquè tu ets deixes.

Sartre: l’esperança ara

Jean-Paul Sartre, és un dels grans pensadors, dins dels més grans pensadors. Ens aporta una obra completa que va des de l’assaig -la imaginació-, passant pel teatre -la sort està tirada- la literatura -la nàusea- l'autobiografia -els mots-,.. Avui escrit, d’un llibre de converses que van tenir lloc el 1980, un text interactiu amb Benny Lévy. És el que podríem anomenar un testament polític del seu pensament, amb totes les seves vivències i evolucions del pensament.
Ens trobem amb una critica ferotge a certs pensaments i estructures, que ell també algun dia va pensar, acompanyat al mateix temps d’una il·lusió encara més ferotge, per revelar-se davant de la injustícia i sobretot davant del immobilisme.
Podem estar a favor o en contra. Però per damunt tot Sartre, ens ensenya com situar al màxim nivell l’autocrítica per aconseguir el millor. Aquestes converses, en molts moments, tens la sensació de ser-hi allà mateix amb ells, voldries opinar i sobretot preguntar.
Benny Lévy:
Sartre m’havia ensenyat a pensar avui com si no existissin els pensaments d’ahir: aquests tornarien si encara tinguessin un lloc.
Jean – Paul Sartre:
No penso que l’esperança sigui una il·lusió lírica, sinó que està en la naturalesa de l’acció.
La nostra fi és arribar a un veritable cos constituït on cada persona fora un home i les col·lectivitats fossin igualment humanes.
Els pensaments que ofereixo per escrit a la gent són universals. Però no són plurals. Són universals, és a dir, cadascú al llegir-los formarà aquests pensaments, bé o malament. Però no són plurals, en el sentit de que no són produïts gràcies a la trobada de diverses persones.

Palamós: la república dels pescadors

Una de les grans virtuts del sindicalisme és que sempre estem a on està la gent. Podem passar d’una reunió de dues hores, en una empresa química, auxiliar de l’automòbil, tot debatent el futur del sector, i oferint-nos per ajudar a trobar un bon acord respecte el futur dels terrenys industrials de Palamós. Després continuem acompanyats per l’alcaldessa de Palamós, parlant del present i sobretot del futur turístic del port, i continuem parlant de com crear una política d’habitatge social a Palamós.

Tot el que ha començat de bon matí, havent dinat ha continuat: anem al port per parlar amb part dels pescadors que han arribat, amb la preuada gamba de Palamós, i tants d’altres dels millors peixos de de la mediterrània, rap, lluç, rogers, escamarlans,...

La llotja en estat pur, el peix que arriba i el compra el majorista, i al mateix temps al costat es pot comprar peix fresc del moment. Tinc la mateixa sensació de quan vaig al mercat de Girona. Prefereixo comprar sempre directament a aquella gent que fa l’esforç, no a l’intermediari, que viu de la suor del primer.

Torno realitzat i feliç de l’Empordà: La UGT hem defensat l’ocupació industrial de l’Empordà, hem conegut una alcaldessa compromesa i amb ganes de millorar la realitat social, i acabem tocant de peus a terra, parlant amb els pescadors que van arribant a partir de les cinc enllà.

Per acabar comprem peix fresc a les peixateres de la llotja. Torno cap a Girona, deixant enrere aquella llum característica de l’Empordà. Arribo a casa, un bon beure dels Pirineus enllà, peix fresc de l’Empordà, i a disfrutar del que ens porta la mediterrània i les vinyes. Compartir productes i sensacions, especialment quan no estaven previstes, multiplica el seu plaer.

El batlle del periodisme

Va ser llavors, com deia ell ara farà un any que ens vam conèixer, coincidim en moltes coses, com en tantes que discutim, i continuem tenim diferencies. Però de vegades les diferencies uneixen i les coincidències no ens separen.

Dimarts vam quedar, com tantes d’altres vegades: algunes al matí, d’altres per dinar, d’altres per la tarda i algunes per sopar i anar a fer un gintònic i un whisky. Quedar amb els amics i amigues, per a mi és més important que d’altres coses que la gent prioritza.

Parlem del batlle del periodisme: aquell que no és periodista d’estudis, però segur de convicció. Aquell que del seu treball, en fa l’art de crear històries, del que veu i escolta.

Aquest batlle que pensa en un periodisme, amb una dimensió més crítica i menys oficialista: que busca la notícia i no espera que li porti el polític de torn. Tornar als orígens del periodisme com a crònica de realitat, i com a mitja per explicar les coses en llibertat i contribuir a crear un país lliure.

El seu bloc i les seves cròniques El Punt, demostren que és una persona amb la inquietud de que el futur, es construeix cada dia. Que avui pot ser una dia trist periodísticament, però la constància en el treball farà canviar aquest present: en que el periodisme i segurament la política, necessiten un canvi de rumb.

Segur que continuaràs amb el teu bloc, ens vas sorprendre amb els cafès – interactuant, segur que demà en crearàs una idea nova. I el teu bloc seguirà sent aquells que cada dia molta gent entrem: o per llegir o per escoltar una cançó.

Si et presentes a les eleccions per Batlle dels blocs de Girona, tens el meu vot.

Escoltar, mirar, remenar, triar i votar

Tan dolent és anar a votar perquè toca anar-hi, com no anar a votar. A casa sempre hem votat als mateixos i jo també. Com que després no fan el que diuen, sinó el que volen, jo no vaig a votar, ja s’ho faran. Dues afirmacions reals i quotidianes. Com tantes d’altres instal·lades en una resignació similar.
El dret a votar no es pot convertir en un acte de resignació democràtica. Allà a on no hi ha democràcia, no pots aplicar la resignació, has d’aplicar el silenci com a paraula política. Aquí no fa més de 30 anys que hem pogut tornar a votar.
Haig de dir que fa dos referèndums, vaig estar a punt de no anar a votar. El divendres abans tenia decidit no anar-hi, com una forma de vot crític. Però el dia de reflexió vaig pensar que no podia no votar, què sempre s’ha de votar. Vaig reflexionar, per quasi primer cop, tot donant una volta per internet. I Després compartint les meves contradiccions amb el company, que fa vuit que comparteixio les nits i els caps de setmana, de vegades no tots els que jo voldria, ell es diu: Sofà. Junts vam trucar a la nostra companya d’aquests anys, que sempre ens escolta i ens ajuda, la seva manera d’escoltar, et fa decidir per tu mateix, ella es diu: solitud. I el diumenge vam anar a votar, el vot com que és secret, el diré un altre dia –o no-, però va estar entre: el blanc, el si, el no i el nul. L’important és votar. És una reflexió i decisió tan intima i personal que ningú pot fer per tu.
Estem davant de les eleccions municipals, aquelles a on coneixem la gent més pel que són, què per a on es presenten. Aquells que després de 4 anys podem veure millor, si han fet realitat el que ens van prometre. La gent que es presenta per primera vegada, porta la il·lusió de convèncer a tothom, que es transmet, en les seves paraules i mirades. Que faríem sense política, sense ajuntaments: contractaríem a una gestoria, amb assessoria immobiliària, per cobrar comissió de tot i més.
Conec molta gent, i de molts partits que es presenten en aquestes eleccions, i les seves ganes de construir un poble millor existeixen, i és sobretot vocació de treballar pels altres. Només per aquesta gent cal anar a votar. Les municipals és una de les grans escoles de la política, i espero que en surtin un bons alumnes. Per aconseguir bons alumnes i bones notes, cal un bon professorat pel dia de l'examen i sempre. El professorat som la ciutadania, que hem de vetllar perquè aprenguin a aprendre.

La política, és com la vida, i la vida és com un camp de pomers. Hi han molts arbres amb moltes pomes: en tenim de tots colors, unes encara són verdes, les altres al seu punt, d’altres una mica massa madures, d’altres de podrides, i d’altres que són dolentes.Doncs en la política hi ha polítics bons, polítics dolents i fins tot polítics corruptes.
Cal escoltar i després remenar i triar, que pomes en tenim de tots els colors, hem de llençar les massa madures i sobretot les podrides. I si veus que no hi ha cap poma que t’agrada, agafa una tomata, que seria com votar en blanc. Perquè fins i tot, quan no ens sentim representats, hem de fer sentir la nostra veu que és votant. Potser no a tot arreu tenim la poma que voldríem, però per això no deixarem de menjar, com tampoc no podem deixar de votar.

De les oliveres, farem l’oli de l’Empordà

Ella que és petita –d’alçada- i de fulles també petites i clares. Per molts és un símbol de la resistència. Aquella resistència, que planta cara davant del foc i la tramuntana de la història.

L’olivera dona un fruit tan deliciós com l’oliva, que el seu cor és tan dur, com les esperances de somiar en un futur millor.

Un cop l’oliva passa pel trull, aconseguim l’or del poble: l’oli d’oliva verge d'Espolla. La cuina catalana i la mediterrània, sense l’oli d’oliva, no és que no fos la mateixa, sinó que no existiria. La mantega els que som del sud, la deixem pels del nord enllà.

L’oli d’Espolla, diuen les males veus –en concret algú de Sant Climent- que és dels pocs –ell diu l’únic- que les olives, sempre són de l’Empordà. Mentre d’altres llocs dels voltants, de vegades venen algunes olives d’Itàlia,... D’Espanya només ens arriben les de “la española” i són sense pinyol i l'anxova no és de l'Escala.
No vull dir que l’oli d’Itàlia o d’Andalusia, sigui ni pitjor ni millor. Només reivindico avui, com ahir. Primer els productes de qualitat de la nostra terra. Els d’altres també, perquè som internacionalistes, però com deia Serra i Moret, per ser internacionalista cal partir d’algun lloc. En aquest cas Catalunya i els seus productes de la terra primer.

Jo ja he comprat l'oli d'oliva d'Espolla, per tot a l'any, vosaltres fins quan no el disfrutareu...

Sense anar més lluny: una amanida d'enciam de veritat, o fins i tot una pasta fresca amb uns quants pèsols. Només amb un raig generós i simpàtic d'oli d'Espolla, i a disfrutar del menjar.

Anglaterra no és Espanya

Que Anglaterra no és Espanya, fins i tot els espanyols de la Grande y Libre -que es creuen que tot és seu- hi estarien d’acord.

Perquè Anglaterra no és Espanya:

Doncs, no són el mateix perquè, mentre uns han tancat un procés de pau com el d’Irlanda, a Espanya ningú desitja tancar el procés de pau d’Euskal Herria, uns per feixisme i els altres per manca de valentia política. És la constatació que per damunt de l’ètica moral i política, que és entre d’altres coses treballar per la pau, hi ha l’enquesta electoral. La por d’uns a perdre vots i la dels altres d’utilitzar les víctimes per treure més vots.

Perquè segueixen sense ser el mateix. Doncs, perquè a Escòcia la força més votada es declara netament independentistes, i els anglesos respecten democràticament els resultats, i no es dediquen a proclamar el discurs de la por i del trencament. Mentre que Catalunya aprova un estatut que no trenca res, i el que la dreta espanyola no ha guanyat a les urnes catalanes, ni al congrés de diputats, volen que els hi arreglin els jutges amics del tribunal constitucional, i mentrestant l’esquerra espanyola no s’atreveix a donar passos cap a la construcció del seu estat federal espanyol, que ens han venut que farien.

Aquí per llei, ens deixen uns quants partits de futbol de costellada, allà tenen seleccions nacionals. I encara és l’hora, que algun fatxa punxi la pilota, perquè sinó juguem amb la seva, no juga ningú.

Mireu que els anglesos, mai m’han caigut bé. Entre altres coses que quan havien d'estar amb nosaltres el 1714, ens van deixar sols, per un plat de llenties congelades, que els hi van regalar els francesos d’abans, ara seria carrefour. Però si, que cal afirmar que tenen molta més cultura democràtica, de respecte a la diferència i cultura del pacte com a instrument de solució dels problemes, que tots nosaltres junts. L’exemple del procés de pau a Irlanda i les eleccions d’Escòcia, són dos clars exemples en majúscules de política, de cultura i de democràcia.

Construint parets a la immigració

La llibertat de cadascú per dir el que bonament o malament consideri oportú, s’ha de respectar i potenciar. Una societat que no parla, és un societat muda, adormida i per tant tancada, sectària i individualista. Prefereixo per damunt del dret al silenci, el dret a equivocar-se.

Tothom ha de poder tenir veu, i especialment en un debat com el de la immigració. Per tant la primera afirmació en forma de pregunta és: Perquè la pròpia immigració -10% de la població mínim- no té dret a veu/vot en el debat de tothom, que també és el seu?

S’ha començat amb mal peu aquestes eleccions municipals. Tots els àrabs són potencialment yihadistes! igual que tots els bascos són potencialment etarres!. El discurs -d'en Mas i d'en Duran-generalista d’empastifar-ho tot, és dolent: primer és mentida i segon és de mala fe –cristiana o no-. Segur que no perd vots el que ho ha dit, ja que la majoria d’immigrants no poden votar a les eleccions municipals. Es sap, i es coneix que pot donar vots, especialment allà a on la immigració viu i conviu, que és en els pobles i en el treball, i no en les urbanitzacions de luxe, tot posant pólvora a la cohesió social.

Jo nét d’immigrant murcià. El meu avi va marxar de la seva terra ara farà uns 100 anys per poder viure i treballar amb dignitat, va tenir un fill català i un nét independentista i d’esquerres. Em poso en la seva pell, el dia que va marxar. No volia mirar enrere, volia mirar endavant per la il·lusió d’un futur millor ple d’esperances i de somnis. No vull pensar que jo, que un dia tingui que prendre, ni tan sols pensar, una decisió tan valenta i difícil com aquesta, i que llavors arribés a la terra de l’esperança. I allà no se m'intenta integrar, sinó que molts em voldrien aïllat per sempre, només produint riquesa, pels altres disfrutar-la i ja està.

A la societat catalana, i especialment a certs polítics, els hi falta molta empatia, sensibilitat humana i memòria. Catalunya no és només una terra d’acollida, també ha estat terra de guerra i exili. El casals catalans són fets per immigrants catalans.

Cal una política real d’integració en la societat i la cultura catalana. Des del laïcisme obert a tothom que ni rebutja, ni tolera, sinó que sobretot integra. Les polítiques d’acollida no només s’han de fer als pobles i les escoles, també s’han de fer dins de les empreses.

Una part de la societat que és hipòcrita: es queda per ells els efectes positius de les immigracions que repercuteixen, sobretot, en forma de beneficis empresarials, en els empresaris. I critica els efectes negatius de la immigració que repercuteixen sobretot en els pobles i barris, afectant al preu dels habitatges,.... I els treballadors, competitivitat salarial i laboral a la baixa. Com diria aquell proverbi xinès: cornuts i pagant el veure -una mica d'ironia també per desdramatitzar-.

La integració ha de ser cosa de tothom: política, empreses, treball i immigració. Tothom per igual i amb igual implicació, sinó aconseguirem enfrontar la societat i explotar la cohesió social. Per tant, més responsabilitat i menys demagògia electoral.

Temps de flors a Girona

La Girona tancada, la que s’amaga mirant el seu melic. Durant aquests dies s’obre a tothom. Ens ensenya les seves escales i els seus patis de sempre, plens d’història. Allà a on la gent vivia i segueix vivint, la vida de sempre i per sempre.

Aquest dies la Girona B/Vella escull les flors per ensenyar-se. Les flors per a tot arreu del barri vell: les més grans i les més petites; amb punxes i sense; vermelles, blanques, grogues,...; el muntatge de disseny, quasi just davant de l'elaborat pel centre penitenciari,... Els temps de flors a Girona -encara que de moment el temps no acompanya-, deixa gaudir a tothom de les millors imatges i sensacions, que la historia i les flors juntes ens poden donar, al mateix temps que ens amaga allà a on encara no neix, ni creix el temps de flors.

Tothom passeja, dona voltes escales amunt i avall, mirant cap aquí i cap allà, dos fotografies a les escales de la dreta i tres al pati de l’esquerra. La gent arriba i més tard, cansada i eclipsada, se’n va. Hem ensenyat la Girona del temps de flors, la festa de la primavera.

Enguany que ens coincideix en campanya electoral, desitjar que el resultat de les eleccions porti una flor d’esperança, justícia i llibertat per a tothom de Girona i d’arreu. Com diu la cançó: cal que neixin flors a cada instant. Com diu el poeta: podeu tallar les flors, però no podreu aturar la primavera.

Laïcitat i pluralisme

Les fronteres del diàleg de Claudio Magris amb l’epíleg de Josep Ramoneda, llibre magistral, com la majoria dels de la col·lecció Lectures Centrals de l’editorial Arcàdia. 50 pàgines d’una gran densitat reflexiva, diuen que els grans llibres d’assaig no és mesuren per les pàgines, i en aquest en tenim una constatació.

Però el millor és extreure algunes de les moltes idees del llibre, per a compartir-les amb vosaltres, i engrescar-vos a llegir-lo, i sobretot aplicar-lo. De ben segur, que en un món on mana la confrontació per damunt del diàleg. Una aposta per la laïcitat sincera, la que no vol contraposar, sinó construir, és el camí que hem de mirar de fer realitat.

Claudio Magris
La tolerància, o el diàleg, i les seves contradiccions, són un problema universal, que es planteja avui a la consciència –i també a la legislació- amb una urgència desconeguda fins ara en la historia. En aquest aspecte, la nostra cultura es mostra segurament poc preparada per a les transformacions radicals del món que trastornen la nostra vida, la nostra societat, els nostres valors.

Només si no s’infravaloren les dificultats objectives es pot confiar a superar-les.

“Laic”, paraula tan rica de significats i de valors, no vol pas dir, com sovint es pressuposa amb ignorància, el contrari de religiós, i no designa, en si, ni un creient ni un agnòstic o un ateu. Laïcitat no és un contingut filosòfic, sinó un hàbit mental, la capacitat de distingir entre el que es pot demostrar racionalment i el que en canvi és objecte de fe –prescindint de l’adhesió o no a aquesta fe-, la capacitat de distingir entre les esferes dels àmbits de les diverses competències, per exemple entre les de l’església i les dels estats.

Josep Ramoneda
No oblidem que en el rerefons de molts conflictes actuals és la lluita per la visibilitat.

La tolerància és un concessió, el pluralisme és un reconeixement. El reconeixement que tots tenim dret a la paraula, que ningú té el monopoli d’allò que es pot dir.

La por s’ha convertit en la ideologia dominant perquè garanteix el control social complet.

El pèsols són rodons

El menjar i la cuina han entrat al centre de la modernitat. Les cuines han passat de ser un lloc més de la casa, allà al fons del final. Ha ser un centre creatiu, modern i disseny per ensenyar a tothom.

Ens trobem arreu, nous i vells, restaurants que han fet del menjar un art. Un art consistent a barrejar productes, moltes vegades incompatibles, tot creant una meravella que és desfà en el nostre paladar.

Tenim programes de cuina a totes les televisions, que ens intenten ensenyar a fer de tot i una mica més. Hem transformat el cuiner en un personatge famós, comparable als actors de televisió. Ha passat de ser una feina plena de taques i amb olor a oli fregit, ha ser una feina somiada per a molta gent. Les llibreries tenen més llibres de cuina, que de literatura clàssica. Al quiosc tenim més revistes de cuina que de les anomenades de la premsa rosa.

No estic en contra de la cuina, ans el contrari. M’agrada el procés de creació d’un bon àpat: Pensar en què crearé, consultar llibres i internet, imaginar com quedarà, anar a compra, tancar-me a la cuina amb les portes obertes de bat a bat, per poder compartir amb tothom el plaer de crear i de menjar.

Vull reivindicar també la senzillesa de la cuina, dels productes naturals, frescos i de temporada dels nostres horts: els productes de veritat. Tot donant suport a la pagesia, que també vol dir comprant-li a ells directament, com una gent insubstituïble i imprescindible de la nostra terra i el nostre país.

Un passeig pel mercat de Girona. Temporada, entre d’altres, de pèsols i faves de veritat. Amb un gust cruixent que se’t desfan a la boca, quasi té les podies menjar crues. Decideixo reivindicar el producte en estat pur. Tot pelant els pèsols, posem aigua a bullir amb sal, els bullim durant un deu minuts, així si són de veritat quedaran un punt cruixent, que els farà excel·lents, i després un bon d’oli d’oliva extra de la terra, en aquest cas del centre cooperatiu d’Espolla, per a mi, dels millors olis de l’Empordà.

De vegades no cal anar més lluny, la senzillesa pot ser un plat exquisit. Qui li hauria de dir a la meva mare, que jo reivindicaria els pèsols. Quan de petit era un miracle que me’ls menges, a mi només m’agradaven per jugar a caniques. Per cert el pèsols són rodons.

La casualitat del moment

L’atzar de la casualitat,
el caminar sense destí concret
per un asfalt sense nord,
Un semàfor que t’atura.

Un pensament sobtat,
una mirada enrere
i llavors fruits de l’atzar
apareix la casualitat de trobar-nos.

El que tens més a prop
moltes vegades està més lluny.
Sempre tan a prop
i a la vegada tant lluny.

Cal esperar l’atzar
i veure que fa el destí.
O potser l’atzar i el destí
som el que decidim
fer cadascú de nosaltres.

No hi ha atzar,
no hi ha destí,
no hi ha casualitat,
som nosaltres per construir
el nostre atzar,
el nostre destí,
des de la casualitat
d’un pensament fugaç
però permanent.

ELA i la UGT de Catalunya

Conèixer la realitat del sindicalisme basc de primera mà i la seva visió política és important. Molt mites político-sindicals queden trencats. Per això, que millor que aquest video amb l’entrevista que vam realitzar al secretari general d’ELA, publicada a Socialcat.

Des de l’any 1998 que hi van haver els primers contactes, i sobretot a partir de les 2006, en que de forma oficial, les dues direccions d'ELA i la UGT de Catalunya decideixen crear unes relacions estables. Per poder compartir tant experiències sindicals com d’anàlisi de les realitats polítiques i socials catalanes i basques.

La darrera trobada ha estat els dies 8 i 9 de maig a Barcelona. Hem compartir les informacions del sindicalisme internacional i sobretot hem parlat del Congrés de la Confederació Europea de Sindicats que tindrà lloc properament. Vam tenir un debat al voltant de les diverses realitats de negociació col·lectiva, d’acció sindical i de les eleccions sindicals d’ambdues nacions. I també en rebut informació de primera mà i amb coneixement real de com està la realitat del procés de pau. Com diuen ells no hi pot haver procés polític, si primer no hi ha procés de pau.


Després de totes les trobades entre ELA i la UGT de Catalunya, surto amb la sensació que els nostres models de sindicalisme social i nacional són molt propers, d’altres des del desconeixement afirmaran el contrari. Però si qualsevol de vosaltres, hagués estat present en les reunions, notaria que el nivell de coincidència i cordialitat, no és el políticament correcte. Sinó que s’està construint unes relacions sindicals molt solides.

Conèixer que la refundació ELA i especialment a mitjans del anys 80, els seus dirigents tenen una trajectòria ideològica d’un socialisme compromès nacionalment, és una novetat per a molta gent de Catalunya.

L'aztar ha fet quan ens vam reunir l'any passat a Barcelona, va ser el dia que ETA va anunciar la tregua i en aquesta darrera trobada l'acord polític a Irlanda. Potser ens haurem de reunir més sovint,...

El maig del 7: aparteu les criatures

De vegades el nou, no és el millor. Els resultats de les eleccions franceses són una constatació d’aquesta realitat. El guanyador ens planteja superar el maig del 68, des de la dreta. Tinc una sensació que en resum són tres imatges en una: Aznar + Putin = Sarkozy. Desitjo profundament equivocar-me.

El nou President Francès que davant de la mobilització del guetos joves, diu que cal seguretat, seguretat per a qui: pel jove que no troba feina, pel fill immigrant, què serà immigrant tota la vida, amb una feina precària, si té sort. Tot reivindicant el nacionalisme francés sense contingut social. La Pàtria és de tothom. No tan sols dels que miren els símbols, perquè no necessiten treballar per viure.

L’objectiu és baixar els impostos als que més en tenen. Potenciar les hores extres que és la millor formula: mentre el treballador treballa, no pensa; quan més treballi, menys s’organitzarà i pensarà.

L’electorat francès a preferit superar el maig del 68 i cert retrocés de l’estat del benestar. Votant al populisme demagògica de la dreta, que intenta enganyar a la nova classe mitjana, no fa molts anys classe treballadora. Et dono seguretat per avui, demà tu mateix. Aznar va fer el mateix, Putin sense comentaris.

La construcció europea, sobretot la social i la del reconeixement de la pluralitat nacional, s’ha quedat encara més encallada del que estava, malgrat que el discurs oficial sigui un altre.

Desitjo que l’anomenada tercera volta, vagi millor per les esquerres. Crec que una democràcia republicana, no necessita primeres i segones voltes. Sinó que el poble voti i després és generin és consensos necessaris. Entre França i Turquia hi ha un espai per una democràcia més participativa , que vol dir més plural, un país són molt més que dues persones, fins i tot que dos partits. El blanc i el negre, això si que és passat.

Per opinions que coneixen millor la realitat política francesa: Jordi Martinoy i Raimon Obiols.

festa si, lluita també

Una setmana en imatges:

1r de maig de festa de reivindicació i mobilització: qui perd els origens per l'identitat

Les barraques de Figueres, un any més de festa i compromís amb la gent jove

Per molts kilòmetres més

No fa res que jugàvem en un carrer de sorra, a on des de casa veiem la riera. El temps va passant i la sorra és asfalt i la vista de la riera són blocs de pisos. Ens diuen que això és progrés, pot ser què si, però segur que qualitat de vida no és. Els pobles, com Vallromanes, han de ser pobles i les ciutats han de ser ciutats, la grandesa d'un poble no és mesura pel nombre d'habitants.

Així hem crescut en el poble, amb la família i els amics i amigues de la infància, tot el dia voltant amunt i avall. I hem seguit caminant per molts camins, sempre fent en el que en cada moment hem cregut que teníem fer, i sempre els pares han respectat el que hem fet, pot ser sense saber-ho hem estat educats en la llibertat. Aquella llibertat que ens fa responsable de les nostres decisions, per tant també una educació amb criteri, que ens va ser com som i com ens hem fet a nosaltres mateixos.

Ja has fet uns quants kilòmetres, encara te’n queden molts per fer, segur que els millors encara estan per arribar. Ningú te’ls farà per tu, segueix-los fent tu mateixa, tal com ets, no canviïs que tots som irrepetibles.

Una cançó per aquests dies, que com deia el poeta tot està per fer i tot és possible, i tens la força per fer-ho.

La drecera no és el camí més curt

És important tenir èxit, i sobretot per ahir, encara que demà formis part del passat més present. Hi ha qui prefereix el recte camí de la drecera, malgrat les flors que pugui trepitjar, tot caminant sense destí concret, més enllà del triomf del moment. Ara t’hauries de preguntar què has sembrat, quan has caminat, què has construït pels altres... I potser et trobaràs que la drecera no és ni el camí més curt, ni el més ràpid.

Trobar-se amb gent que li agrada la política i que la viuen, mentre d’altres només en viuen, dignifica la política i els aparells de la política, tan criticats, que fan la feina fosca que ningú vol fer, i que tot criticant-los els hi exigeixen.

Els problemes en política, no són els aparells dels partits en si mateix, sinó el mal ús que se’n pugui fer. L’aparell és un servei a una política estratègica d’aconseguir governar per transformar la societat. Tan important és governar com crear una estructura de partit arrelada al territori. Que el govern i el partit no estan un a les ordres de l’altre, sinó que són instruments per la transformació social i la construcció nacional, cadascú des del seu marc ideològic.

I més enllà dels partits i les seves ideologies, i el síndrome mèlic dels partits especialment quan ve el dia D hora H, en aquest cas de les eleccions municipals, cal superar aquestes dinàmiques sectàries, i sobretot que la gent es trobi, s’escolti, parli de tot i més, i entre tothom anem creant camins de diàleg.

Tothom té el seu camí que té encreuaments amb d’altres camins. Podem decidir que tothom faci el seu camí tot ignorant a l’altre, o també podem decidir fer parts del camí junts. Trobar gent que volen compartir part dels camins, vol dir que la política té futur o que hi ha gent amb futur dins de la política.

Més enllà dels blocs hi ha moltes il·lusions

Del món de la universitat als blocs de serveis en xarxa i per la xarxa, passant per joves empresaris amb polítics d’uns quants colors, sindicalistes i periodistes amb gent dels últims moviments musicals d’internet,...

Un còctel de molts dels gustos varietats però units per un espai, que a tothom li aporta plaer, el plaer de compartir experiències, el conèixer les il·lusions i esperances que hi ha darrera i davant del món dels blocs.

Un bloc s’escriu en la solitud, però està ajudant a trencar una part de l’aïllament individualista de la societat. A partir d’expressar les teves opinions, experiències o coneixements, som tothom una mica més tothom, ja que coneixem alguna cosa més d’altres tothoms.

Dimecres va tenir lloc la primera trobada de gent que tenim blocs a Girona i volem compartir una estona parlant de blocs i del que convingui. Un espai de gent molt diversa, cadascú amb les seves rareses, però amb la voluntat de compartir-les, i de crear un espai real a Girona dins i fora de la xarxa.

El dia del treball

El mati es desperta sota els núvols i la pluja,
núvols de precarietat laboral
pluja de salaris baixos
núvols de discriminació laboral
pluja d’accidents mortals.

Havíem somiat en treballar per poder viure,
i rebutgem viure per poder treballar només.
L’esforç del treball,
ha d’estar per damunt l’explotació laboral,
l’esforç del treball,
ha de ser progrés social.

Treballem per un primer de maig ple de llum
en què la llum del sol
creí el treball amb dignitat,
a on les discriminacions quedin en el passat fosc,
aquella foscor de la resignació
que deixem en l’oblit.

Creiem en la força del treball,
com a progrés social i llibertat col·lectiva,
somiem en un futur ple de llum,
d’aquella nit de lluna plena
i d’aquell matí amb un sol
que crema totes les injustícies.

Ni la nit i el dia,
no poden aturar la força
d’una gent que vol
canviar aquest món,
un món d’injustícies socials.
A on els rics cada dia són més rics,
i els pobres cada cop més pobres.

La pluja i els núvols
no ens portaran la foscor,
perquè per damunt d’un dia de pluja
i una setmana de núvols,
sempre tenim la claror d'una vida
per aconseguir l’infinit.