dissabte, 12 de maig de 2007

El pèsols són rodons

El menjar i la cuina han entrat al centre de la modernitat. Les cuines han passat de ser un lloc més de la casa, allà al fons del final. Ha ser un centre creatiu, modern i disseny per ensenyar a tothom.

Ens trobem arreu, nous i vells, restaurants que han fet del menjar un art. Un art consistent a barrejar productes, moltes vegades incompatibles, tot creant una meravella que és desfà en el nostre paladar.

Tenim programes de cuina a totes les televisions, que ens intenten ensenyar a fer de tot i una mica més. Hem transformat el cuiner en un personatge famós, comparable als actors de televisió. Ha passat de ser una feina plena de taques i amb olor a oli fregit, ha ser una feina somiada per a molta gent. Les llibreries tenen més llibres de cuina, que de literatura clàssica. Al quiosc tenim més revistes de cuina que de les anomenades de la premsa rosa.

No estic en contra de la cuina, ans el contrari. M’agrada el procés de creació d’un bon àpat: Pensar en què crearé, consultar llibres i internet, imaginar com quedarà, anar a compra, tancar-me a la cuina amb les portes obertes de bat a bat, per poder compartir amb tothom el plaer de crear i de menjar.

Vull reivindicar també la senzillesa de la cuina, dels productes naturals, frescos i de temporada dels nostres horts: els productes de veritat. Tot donant suport a la pagesia, que també vol dir comprant-li a ells directament, com una gent insubstituïble i imprescindible de la nostra terra i el nostre país.

Un passeig pel mercat de Girona. Temporada, entre d’altres, de pèsols i faves de veritat. Amb un gust cruixent que se’t desfan a la boca, quasi té les podies menjar crues. Decideixo reivindicar el producte en estat pur. Tot pelant els pèsols, posem aigua a bullir amb sal, els bullim durant un deu minuts, així si són de veritat quedaran un punt cruixent, que els farà excel·lents, i després un bon d’oli d’oliva extra de la terra, en aquest cas del centre cooperatiu d’Espolla, per a mi, dels millors olis de l’Empordà.

De vegades no cal anar més lluny, la senzillesa pot ser un plat exquisit. Qui li hauria de dir a la meva mare, que jo reivindicaria els pèsols. Quan de petit era un miracle que me’ls menges, a mi només m’agradaven per jugar a caniques. Per cert el pèsols són rodons.

3 comentaris:

JOAN ha dit...

Entre inspiració i inspiració podries fer escrits de cuinats?.A tu que t'agrada tant elaborar menjars, estaria bé,tenir un bloc de cuina: LA CUINA D'EN CAMIL.

Anònim ha dit...

No cal anar més lluny, la senzillesa i les coses properes de vegades són les millors.Només cal fer l'opció,però, ai làs, de vegades es barregen els esnobismes,com en la cuina,i després ens fan trontollar.

Anònim ha dit...

Unes boques amb sal?

Fauré