Sempre torno a Vallromanes

Sempre torno a Vallromanes, perquè mai n’hi he marxat, les meves arrels d’origen estan aquí, i cal cultivar tant les arrels dels orígens, com totes les arrels que vas plantant al llarg de la nostra existència, a totes si les cuides són igual d’estimades i sempre creixen i fan les arrels més profundes.

Unes arrels t’aporten el futur, d’altres el present, d’altres el records d’infantesa i joventut. Actualment tinc unes sensacions barrejades i no ser si contradictòries, o segurament és que em vaig fent gran, fa prop de deu anys que vaig deixar de viure a Vallromanes, lloc on vaig néixer i viure fins que vaig anar a viure a Girona.

Els records que em venen de Vallromanes en un 31 de juliol són molts i deferents de la realitat actual: en aquestes alçades de l’any ens passàvem tot el dia al carrer, jugant a futbol, basquet,... bici amunt bici avall, trapellada cap aquí trapellada cap allà, tot estava ple de gent, aquella gent que venia a brenejar o d’estiueg. Avui et trobes el poble que ha passat de la segona residència a la primera residència, per tant aquests dies en comptes de la gent arribar, la gent va marxant.

Un poble que recordo amb menys de 400 habitants, quan marxar anar a viure a Girona quasi arribava a 1000, i ara més de 2000 habitants, per a molta gent de les ciutats segurament diran que és poc, però segurament és molt.

La febre de la totxana, a fet els seus estralls, paisatges de sempre, que ara formen part del record. Un camp de futbol que el volen convertir en cases, per tant això deu voler dir que per algunes l’esport local no és el futbol sinó la totxana.

De moment encara ens queda la riera, i paisatges que estan protegits, sort de la protecció legal, un poble d’arrels amb un creixement sense ordre. El que se arribar a destruir en 10 anys.