Bush el nacionalitzador

Article publicat a crònica.cat

Sempre hem sentit ha dir que els extrems es toquen, i és cert teòricament models polítics contraposats prenen decisions iguals. Qui li tindria que dir a en George Bush, el gran liberal del món mundial, que acabaria fent el mateix que en Hugo Chaves i l’Evo Morales anar nacionalitzant a tord i a dret empreses de sectors estratègics.
Si a l'Amèrica del Sud algú per uns instants s’atrevís a nacionalitzar bancs i asseguradores, encara que sigui en temps de crisi, seria titllat en el millor del casos de comunista modern encallat el 1919, ja que el mercat s’ha d’autorregular sol, sinó les columnes vertebrals de l’economia política de la globalització potser no serien tant vertebrals. Els liberals quan els toca ser liberals deixen de ser liberals, llavors es dediquen a fer polítiques intervencionistes sobre l’economia.
Per tant, potser amb la globalització ens hem passat de rosca i aquest és el resultat, que el mercat no se’l pot deixar sol sinó passa el que passa en temps de crisi i en d’altres temps també, cal direcció política a l’economia i no com ara que l’economia mana a la política.
No crec ni en el model Bush ni tampoc amb el d’en Chaves, però si crec que el mercat ha de ser lliure, però la política econòmica ha de ser dirigida des de les institucions polítiques i econòmiques, no per les grans empreses i grups de pressió, el món necessita un creixement ordenat que garanteixi el progrés econòmic i aquest faci progressar socialment a totes les persones del món.

Austeritat en la despesa pública

Amb total normalitat en moments de crisi econòmica és parla de l’austeritat en la despesa i elaborar uns pressupostos pel 2009, austers amb control de la despesa corrent, així com també reduir les despeses de representació o protocol,...
Ens hauríem de preguntar si ara es redueixen despeses anomenades supèrflues o prescindibles, vol dir que fins no s’ha controlat la despesa pública, la política d’austeritat pressupostari no ha de ser en època de crisi només, sinó sempre, podríem pensar que durant les èpoques de bonança econòmica vinga a gastar amb poc control, per volgué quedar bé i demostrar sensibilitat front la crisi, encara queden pitjor perquè indirectament ens diuen que no han gestionat i gastat adequadament els nostres impostos.

Els divorcis i la situació econòmica

Només ens faltava això, baixa la contractació, el PIB,... i puja l’atur, la inflació,l’euribor,... la combinació ha estat explosiva, s'espera que peti algun banc o caixa, però el resultat ha estat pitjor: baixen els divorcis entre un 18 i un 30%
Tothom buscant el perquè i sobretot el qui de la crisi econòmica, vinga apuntar als globalitzadors, doncs no! Darrera hi ha en Rouco i en Benet, , amb una estratègia divina, s’han sortit amb la seva, com que amb manifestacions no se’n sortien, han decidit desestabilitzar el món, amb l’objectiu celestial de salvar la família.
Amb crisi econòmica la gent no és separa, surt massa car, i si baixa el preu de la vivenda ja no és negoci, els advocats matrimonials són molt cars, conclusió no ens podem separar.
Però mentre en Rouco i en Benet estant celebrant els primers bons resultats, d’altres estant preparant una contra estratègia, el líders són per motius diferents en Corbacho i en Pujol, perquè? Doncs sinó hi han divorcis la gent no es torno a casar i per tant només es té un fill per parella. En els darrers anys la natalitat havia pujat, la gent tenia un fill es separava i es tornava a casar i a tenir un altre fill, si la gent no es separa només en tindran un. Després de tants anys de lluita d’en Pujol perquè tothom fem molts i molts catalanets i catalanetes ara entra en crisi el model pujolià, i sinó fem molt catalans en Corbacho tindrà que tornar a portar el immigrants que vol fer marxar.

La muntanyes del mar

Recupero en el centenari de la Costa Brava, un escrit que faig fer l’any passat sobre les illes Medes, després d’estar uns dies badant davant d’elles -la foto també és meva, és des d'a on badava-, aquí el torneu a tenir, diuen que hi ha algun fragment en el Bar nafent de Torroella:

Les muntanyes que la mar va amagar, però no ho va aconseguir, elles sempre presents miris d’aquí o d’allà, sempre et veuen, cadascuna a la seva manera, tant quan el sol se’n va, com quan la lluna ve i les il·lumina a elles i la mar, tot descobrint també el despertar de la claror vermellosa del mati.Envoltades de la mar, sempre atentes a tot el que les envolta, vingui del nord o del sud, potser del riu enllà que arriba als seus peus, elles vigilen i et marquen amb un senyal intermitent cap a on cal navegar, per aconseguir el destí desitjat. La intermitència del senyal és l’instant de la decisió del rumb.La mar ens amaga el pla de les muntanyes, aquestes muntanyes de mar, que en el seu pla han creat i cuidat tots els colors del món. Han canviat els itzars pels peixos, les àligues per les gavines que el capvespre totes tornen a descansar, per l’endemà tornar a començar el viatge d’anada i tornada.
Tan a prop que us puc tocar, i tant lluny que no us puc abraçar, des de la sorra fina estant us miro, us escolto, no us puc deixar de veure-us, tant com m’agrada somiar en un futur millor encara. El desig de l’infinit és la ratlla blava de l’horitzó que hi ha darrera vostre, només cal arribar fins a vosaltres per ser més a prop dels somnis.

Deures en política industrial

Article publicat a cronica.cat dins de la nova secció de Tribuna politica, col·laboració que s’inicia avui i que a de continuar cada divendres.

Mentre la Generalitat va posant deures a les empreses del que han de fer, potser primer caldria que ella fes els seus deures en política industrial.
Les empreses han d’apostar per la qualitat, la RDI i l’internacionalització, d’acord, però també la Generalitat en les seves contractacions de bens un hauria de prioritzar que els màxim de bens fossin produïts aquí.
Directament no és pot fer, ja que sinó el tribunal de competència ho podria invalidar, però indirectament si que es pot fer, com fan d’altres estats –el cas més proper és França-, només cal prioritzar la qualitat per damunt del preu, la creació d’ocupació en gent que està a l’atur, un tipus concret o especialització de producte,... i sinó és pot garantir tot el procés de fabricació que sigui el màxim possible.
La Generalitat és de les empreses catalanes que contracta més serveis i bens, entre d’altres bens tenim: mobiliari d’oficines i escoles, propaganda, cotxes oficials, uniformes, paper, bolígrafs,... i així molt més productes.
Si tots aquests productes o bona parts d’ells es produïssin a Catalunya serien generadors de riquesa i d’ocupació, i donarien estabilitat a moltes empreses i treballadors, especialment en períodes de crisi com els que estem patim en l’actualitat. Potser la Generalitat a part de dir el han de fer els altres, hauria de predicar en l’exemple fent política industrial per ella mateixa.

Entre poc i massa

Tant parlar de crisi, sinó tenia que venir ja la tenim aquí; tant parlar de finançament si tenia que venir potser no vindrà com voldríem; tothom parlar de crisi i de finançament fins l’esgotament, tot arribar a uns nivells que estant a punt de sortir dos llibres de cabdal importància:

La crisi i les pigues de les girafes

El finançament i el color dels tovallons hongaresos

Atles literari de les terres de Girona

L’Atles literari de les terres de Girona -en dos volums o en web- ens endinsa per arreu de les comarques gironines, començant per l’Alt Empordà i seguint per Baix Empordà, per després anar cap a la Cerdanya i girar cap a la Garrotxa, tot seguint pel Gironès i el Pla de l’Estany, i tot seguit pujar cap el Ripollès per acabar a La Selva.
Un tomb geogràfic amb fotografies i mapes, però a diferència d’altres atles, en aquest el fil conductor és el que han escrit escriptors i poetes sobre aquestes comarques, els seus paisatges i la seva gent: de Joan Maragall i Maria Àngels Anglada a Montserrat Vayreda i Josep Maria de Sagarra passant per Gabriel Garcia Marquez i Federico Garcia Lorca i continuant per Josep Pla, i molts d’altres tots ells i elles grans de les lletres, sense oblidar pinzells com els de Joaquim Vayreda i Salvador Dalí.
De la Costa Brava als Pirineus passant pel terraprim, els paisatges, els pobles i la seva gent descrits pels grans de les lletres catalanes i de més enllà, encara agafen més encant i de desig torna a veure aquests racons de blau o verd ara amb les paraules dels poetes i escriptors.
Com a exemple podeu llegir o rellegir els textos del centenari de la Costa Brava que he escrit en el bloc extrets majoritàriament de l’Atles Literari de les terres de Girona.

El Cap de Creus

Avui centenari del bateig de la Costa Brava, unes lletres de Pere Coromines sobre el Cap de Creus, si la Costa Brava tingues una capital segur que aquesta seria el Cap de Creus.

“La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus, que s’enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel nord el Cap Cerver i el Port de Venus Kytereia; pel migjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Hanníbal, i mar endins per les pulcres matinades de l’hivern albira els cimals de Mallorques. Per disposar l’esperit a cantar les belleses del cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressó august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra el munt gegant; el vent, que brunzeix amb inefable polifonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim; del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’anima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallant d’una nau gegantina que marxa impàvida rompent les ones bramulants que rere el veí de blanca escuma harmonitzen tota una simfonia de blancs de zèfir i de verds esmaragda amb reflexos indefinibles d’àgates i robins, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les aigües marines.”

Ni pisos ni cotxes

Allò que fa menys d’un any era força habitual en el nostre entorn familiar, de feina i d’amistats que algú es compres un pis o es canvies el cotxe, ara passa a l’escenari de l’excepció.
Comprar un pis o un cotxe, són dos dels elements més importants i visibles, de que la gent té diners i que l’economia va be, ja que són de les compres més importants, principalment pel seu preu.
I per tant els primers gran símptomes de la crisi econòmica ja els tenim aquí, és quan primer, és a dir fa uns sis mesos, comencen a baixar forta la venda de vivendes i ara just arribar a l’estiu comencen també de forma contundent les vendes de cotxes, aquell pis petit és pot esperar a canviar-lo i aquell cotxe amb cinc anys pot encara aguantar uns quants anys més.
La crisi de confiança en el futur més immediat està present en la majoria de les nostres converses habituals, i el seu efecte domino aquest setembre ja l’estem veien en moltes dades que comencen a indicar una tendència negativa, fins a on arribarà aquesta és la pregunta que ningú te la resposta.
Ni pisos ni cotxes és venen, aquest fet ja té conseqüències reals: crisis clara en el sector de la construcció amb un creixement molt alt de l’atur, i expedients de regulació d’ocupació en l’auxiliar de l’automòbil i baixades de producció en les fabriques d’automòbils. Si el consum baixa la crisi creix, tenim ja dos sectors clarament afectats si baixa el consum de manera clara en d’altres productes tindrem més sectors afectats per la destrucció d’ocupació, i si la gent perd la feina o la veu en perill no consumeix tant i cercle viciós pot produir una cascada de fets tràgica.
Ni pisos ni cotxes, quin ni serà el proper i fins a on arribaran els ni.

Consens pel finançament i l’estatut

La major part de la societat civil hem estat junts per un finançament just i a favor d’un estatut sense retallades del constitucional, l’acte, més que pel contingut que també, ha estat important per l’alt nivell de representativitat de la societat, sectors, cívics, socials, sindicals, culturals,...
Un pas endavant per construir nous consensos que en facin millorar socialment i nacional, aquest cop i des de la PDD com va passar també en l’acte d’Omnium del més de juliol, la societat civil ha estat junta de la manera a més amplia fins ara, estem en l’inici d’una manera més amplia de treballar i reivindicar.
És millor parlar de que estem a l’inici de nous ponts però que encara ens falta construir el conjunt del camp, hem de tenir la capacitat de trobar-nos en tot allò que coincidim tant en els continguts com en les formes, per damunt d’allò que ens separa que també existeix.
Els consensos i les unitats són difícils d’iniciar però també són complexes de gestionar i continuar, hem aconseguit amb èxit superar les dificultats de l’inici ara tenim la complexitat de donar continuat a aquest camí, i la complexitat no la tenim tant en el fet d’estar sinó sobretot en el per fer que? i fins a on, en trobar el punt màxim de coincidència fins ara i de manera permanent, els entorns socials i culturals sempre hem tingut contactes puntuals i periòdics però permanents i constants no tant, i sobretot en qüestions de la magnitud de l’estatut i del finançament, aquí tenim el repte. Repte que l’opinió publica i publicada ens demana.

Perquè l’Empordà màgic?

Montserrat Vayreda explica el perquè de l’arrelament de la seducció de l’Empordà:

“Perquè l’Empordà màgic? Per la senzilla raó que aquesta terra tant real, palpable i atractiva sembla que, per art de màgia, hagi fet seves totes les expressions, contrastos i meravelles d’una natura robusta que tant aviat s’eixampla i es dilata en planes ubèrrimes i productives com s’encara amb la mar i s’arredossa a prop, o s’enfila pels estreps de les muntanyes fins entaforar-se per congostos i aiguavessos, en petites valls que guarden molts testimonis de l’home primitiu. Així, els menhirs i dòlmens que s’alcen en molts replecs de les Alberes o s’aferren en els altiplans d’alguns dels turons i pujols que envolten Roses.”

beneficis i salaris

En temps de crisi els empresaris/es poden deixar de tenir tants beneficis, els treballadors/es podem deixar de tenir el salari.

Per un finançament de país

No ens cal el millor finançament de la història, ja que amb una mica més que fins ara ja seria el millor finançament de la història com a mínim des del 12 de setembre 1714, però no seria suficient.
Ens cal un finançament que superi les mancances de l’actual, que es podríem resumir en que és un finançament de curta volada, amb menys de quatre anys ja es va veure insuficient i la segona amb la relació la primera els recursos són insuficients per poder fer front a les polítiques necessàries de la Generalitat de Catalunya.
Els ingressos de la Generalitat han d’estar per damunt de les conjuntures econòmiques, actual la Generalitat ha de retallar pressupostos perquè la construcció està en crisis, com pot ser que tot un país part important dels seus ingressos depenguin de si s’especula més o menys, i si això passa a la Generalitat imagineu-vos als ajuntaments. Un sistema de finançament ha de tenir unes basses solides i permanents, que significa que les politiques bàsiques -educació, sanitat, socials,...- fins i tot o sobretot en èpoques de crisi econòmica han d’estar garantides o amb més ingressos que en èpoques de bonança.
El finançament no pot ser ni de legislatura, ni d’un govern en solitari. Ha de ser un finançament de país, proposat i negociat per una majoria molt amplia i representativa, però més important encara és que doni estabilitat i per tant ha de ser de llarga durada. Un nou model productiu amb competitivitat empresarial i qualitat en l’ocupació, una sanitat sense llistes d’espera, una educació pública i de qualitat, una cultura amb tradició i avantguarda,... és a dir un país amb un estat del benestar modern i avançat, no es construeix i menys es consolida en quatre anys ni en vuit, el finançament ha de tenir visió de futur a mig termini i per tant és necessari que tenir els recursos necessaris però per demà passat també.
Cal un finançament de país per poder fer front d’una manera justa i digne a totes les polítiques, no perquè estiguem en una situació de crisi econòmica que també, però sobretot per poder fer –o no tenir excuses- un país de primera a on la seva gent visqui amb dignitat.

El país del vent

De Ventura Gassol, el crist dels vents:

Si no has oït encar la Tramuntana
com t’omple el pit de veus i et fa el cap clar
i com et fa brunzir ni una campana
i com eixampla el cel de l’Empordà
germà, no et pots dir encara català.
(...)
Conten que una velleta, tan velleta
que ja havia perdut totes les dents,
del dessota de blanca capelleta
de sa caputxa, i amb ullets lluents,
sovint cantava un cant al Crist dels vents.
On era el Crist dels vents ningú ho sabia,
ni morta que ella fou ho sabé mal:
però es diu que ella el veia nit i dia
tan alt a dalt d’un crim que feia esglai,
ample de braços, ert i omplint l’espai.
era de bronze, esfereït de testa
de tant d’oïr la mar amb aquell bram,
llis i brunyit tot ell per la tempesta,
verd de les pluges, de color de llamp
i mig menjat del vent que besa amb fam,
Les nits del vent la vella com a folla
cantava al finestral del seu castell:
-Oïu! Oïu! El Crist dels vents sondrolla,
damunt de l’os ja no li queda pell,
aquest que xiula amb tanta fúria és ell.
I prou que ho era, que de mica en mica
la Tramuntana se l’havia endut
i rodava fet vent i fet música
per aquells cims de Déu esmaperdut.
i amb la mateixa fúria que hi rodava
hi roda encar i el temps que hi rodarà
que sens ell ni la mar seria brava,
ni l’Empordà seria l’Empordà.

Darrer llibre de Juan Goytisolo

“El exiliado de aquí y allà” és el darrer llibre de Juan Goytisolo, una gran descoberta de critica i ironia social en estat pur. Seguint el fil d’un personatge d’una altre novel·la el Monstre del Sentier, en fa una interpretació de la societat actual amb una veritat inversemblant i una cruelment real.
No deixa sencera cap posició dogmàtica tant dels del sistema com dels del antisistema, amb una claredat i humor corrosió d’una duresa aclaparadora, jugant amb la realitat i la ficció inicialment sembla que ens parla de realitat llunyanes però estant molt a prop, un joc entre el “Más Acá i el Más Allà”.

Ens defineixen el llibre com: "dura veritat de societats atrapades en la nebulosa del consumisme i del terror, i la transformació d'aquest últim en una rendible mercaderia".
Segurament si fos un assaig o un llibre de filosofia no seria ni tant educatiu ni formatiu com és ara, entre la parodia i la paranoia destroça la teoria del blanc i negre i qualsevol forma de totalitarisme.
Perquè comenceu a gaudir d’aquest magistral llibre aquí un fragment:
“Honor, raza, sangre, fidelidad
Frente a las políticas de abandono y paños calientes de nuestros rivales de todo el espectro político, el Partido Nacional Radical ofrece un programa electoral tan claro como expeditivo. Ya no hay clases sociales en nuestra matriz única: hay agentes patógenos. Una quinta columna de tez oscura, material basto, proliferación nociva. La Europa de raíz cristiana no puede andarse con contemplaciones so pena de ser anegada. ¡Blancura o muerte! ¡El sol de la playas es nuestro primer enemigo!”

Spa express

Aquest estiu no fa falta anar a Caldea si voleu gaudir d’algun tipus de tractament de bellesa i també fins i tot per aprimar-se, molts dermatòlegs i nutricionistes ja recomanen aquests tractaments amb l’avantatge econòmic, els dos tractaments conjunts per només 12 €.
Balnearis i spa’s han denunciat que aquest tractament és competència deslleial, ja que rep recursos públics, però els defensors d’un sistema de salut pública estan d’acord amb ampliar els serveis de la salut publica i que aquest serveis que fa anys només i tenien accés la gent rica ara pugui arribar a totes les classes socials.
El pack 2 en 1 consisteix en agafar el tren a Girona al mati, aquí comença el tractament anti arrugues algú afirma que fins i tot va bé per la cel·lulitis, consisteix en senzillament pujar al tren i seure relaxadament i al cap d’uns minuts ja començareu a notar la intensitat del tractament, especialment si aneu en màniga curta i ja no us explico si aneu amb bruses de tirants: el fred comença entrar per totes les parts del cos i passats uns kilòmetres ja teniu una capa protectora per tot el cos, una capa de gel que totes les arrugues i cel·lulitis fugen de fred i fa que no tornin mai més, i sinó en tens és la garantia de no vingui, diuen que el fred conversa millor les coses i també les persones, doncs el fred o cutis express és la darrera novetat en tractament per conservar-se millor.
Entre el primer tractament i el segon es pot anar a donar una volta per Barcelona ja que la millor hora és entre les 13h i les 17h per començar el segon tractament, consisteix en arribar a l’andana de Passeig de Gràcia una mitja hora abans de la sortida del tren de tornada a Girona, seiem o ens quedem drets tant és i notareu que el cap de pocs minuts de manera gradual primer cau una gota de suor, després dos i el cap d’uns minuts ja estem en plena sauna express, una bona suada de mitja hora va be per aprimar-se, per cremar toxines i obrir els porus per després fer una bona neteja de cutis. Però el 2 x 1 no acaba aquí, la part final és quan el tren arriba i pugem per tornar a Girona, el contrast és com quan en un spa-balneari fas la piscina d’aigua calenta i després la d’aigua freda.
Qui tindria que dir que el transport públics també servis per aquestes coses sera la teoria de la modernitat liquida.

L’IPC al 6%: cal moderació en els preus

Article publicat al diari de Girona -suplement d'economia- el dissabte 23 d’agost

Mentre Catalunya la inflació esta al voltant del 5% -que és molt- les comarques gironines estem ja el 6% i sembla que de moment no hi ha fre, perquè si en un mes com el juliol que normalment l’IPC baixa per l’efecte rebaixes i enguany també a pujat vol dir que l’economia gironina no es regula i que esta en un descontrol total que no sabem fins a on pot arribar.
La resposta aquest diferencial respecte a Catalunya no es que aquí tot és més car, que en alguns casos segur, sinó que el teixit econòmic gironí cada cop té més pes els serveis i la construcció i l’industria va perdent pes. Segons un estudi recent encarregat per la Generalitat es veia molt clarament que els serveis i la construcció són molt més inflacionistes que la industria.
Perquè seria la pregunta, doncs perquè la industria ha de competir directe amb la globalització a on el marges són molt més justos per la gran competència d’altres països com els asiàtics. En canvi el sector serveis i de la construcció competeix amb el veí del costat, si aquest puja els preus ell també, si es pot guanyar més perquè perdre l’oportunitat, un exemple clar va ser l’arrodoniment de l’euro en els inicis però és que actualment segueix passant.
La inflació de la industria a Catalunya està a nivell de la mitja europea, mentre que la inflació dels serveis esta tranquil·lament dos punts per sobre de la mitja, per aquí tenim la diferencia a més pes dels serveis més inflació.
El descontrol amb els preus està arribant a nivell vertiginosos, només cal mirar el sector turístic o el de la restauració en general o evident que tot i la crisi de la construcció els preus segueixen pujant, menys però pugen. I no podem deixar de banda també els preus de l’alimentació a on intermediaris i grans superfícies estant fent l’agost durant tot l’any. Cada dia perdem més ocupació i pes econòmic en el sector industrial, que a part de donar més qualitat en l’ocupació i equilibri territorial, també aporta equilibri econòmic, i si a tot això li afegim l’euribor i el nul control de la moneda, anem arreglats.
Cal moderació en el preus si volem fer front a l’inflació hi ha la crisi econòmica, que la pèrdua de poder adquisitiu per part la majoria també comença a provocar la baixada del consum i es pot agreujar encara més. Està demostrat i així es manifestava el mes passat el Banc d’Espanya que el principals responsables de l’inflació són els beneficis empresarials abusius, en canvi esta demostrat que la clàusula de revisió salarial pràcticament no és inflacionista ja que és a posteriori i per tant el primer provocador d’inflació són els preus i no els salaris, un és una conseqüència de l’altra, per tant si és vol moderació salarial primer cal moderació de preus, ja que per les persones i l’economia és fonamental garantir el poder adquisitiu per poder garantir un consum suficient perquè la nostra economia no entri en crisi.

100.000 contractes de treball menys

100.000 contractes de treball menys a Catalunya, aquest són els contractes de treball que s’han deixat de fer respecte el 1r semestre del 2007, amb aquesta dada alarmant i preocupant comença l’informe de la contractació del 2n semestre del 2008 realitzat per la UGT de Catalunya, aquest compara dades del 2008 i del 2007 tant trimestrals com semestrals.
Però si els 100.000 contractes menys són notícies dolentes, el també preocupant és que el 2n trimestre ha generat menys contractes de treball que el primer, quan normalment aquest segon trimestre generava més contractes de treball, principalment conseqüència de l’ocupació en el sector turístic, es pot afirmar que ni l’ocupació turística, ocupació estacional però ocupació també, no pot aturar la crisi econòmica i la destrucció d’ocupació, el 2n trimestre ha passat de ser creador d’ocupació a ser destructor d’ocupació..
Amb aquestes dades més la percepció sindical –amb informació de comitès d’empresa- que el mes de setembre i octubre tindrem més expedients de regulació d’ocupació ,ERO, que fins ara, podem tenim una tornada de les vacances molt dures, destrucció d’ocupació amb els ERO’s i no creació d’ocupació per part de les empreses, fins ara bona part de la destrucció d’ocupació dels ERO’s en sectors concrets –construcció, tèxtil,..- era compensada en d’altres sectors que seguien generant ocupació, encara que moltes vegades era de menor qualitat, les empreses estant perdent la confiança en el futur proper i això esta provocant el no generar nous contractes de treball.
Si voleu entrar en més detall us podeu baixar l’informe complert.

Baixing express

No és cap al·lucinació ni cap manipulació fotogràfica, sinó que és un dels esport olímpics reconeguts per la RENFE, consisteix en agafar el tren a l’aeroport del Prat i si ets una persona que t’agraden els esport d’aventura, has de comprar el bitllet amb destinació a Passeig de Gràcia, pel mateix preu que anar a Sants aquest inclou una proba de baixing express.
No cal patir que si perds un tren cap problema, cada mitja hora en tens un d’igual, per tant no és un esport puntual sinó permanent, si vols ser només un espectador que t’agraden aquest tipus d’esports, només has d’estar a l’andana just abans de la mitja i de l’hora en punt.
L’esport consisteix en baixar del tren, primer sense caure un mateix i si aconsegueixes passar el primer nivell després ve el segon que consisteix en que no en caigui per terra de qualsevol manera la maleta, si et cau quedes desqualificat, si només trenques alguna roda només tens una penalització, esport no aconsellava per gent gran i a maleta més gran més dificultat, per tant ja ho sabeu si heu de tornar a anar a l’aeroport amb tren val més que comenceu a entrenar.
El que encara falta confirmar és si també existeix el puging express, que consisteix en pujar a Passeig de Gràcia i baixar al Prat, per intuïció masculina se suposa que si, perquè diuen que tot el que puja també baixa.

Històries express és una nova secció que vol explicar coses que passen al voltant del tren d’una manera desenfadada i irònica.

No pasaran

El 19 d’agost de 1938, van arribar en plena guerra civil el National Clarion cicling club, un club ciclista d’Escòcia que a part del ciclisme també els uneix el socialisme. Originàriament tenien que venir a participar en l’Olimpiada de Treballadors que tenia que tenir lloc a Barcelona, però per causa de la guerra civil aquesta olimpiada es va suspendre, tot i així aquestes escocesos compromesos amb la llibertat i en la lluita contra el feixisme, van decidir recollir diners entre els treballadors escocesos per ajudar als nens i les dones que patien el feixisme, un cop recollits els diners van sortir d’Escòcia amb bicicleta i van venir fins a Barcelona, portant 300 lliures de l’època.
Un clar compromís del suport internacional que van rebre la gent que defensava la llibertat i la república, sempre hem recordat i homenatjat als brigadistes internacional, però també molta més gent d’arreu del món ens van ajudar en tant noble lluita.
Avui 19 d’agost del 2008, 70 anys després, la gent del national clarion han tornat a Barcelona fent la mateixa ruta amb el crit de NO PASARAN han arribat i amb la llegenda: socialisme l'esperança de la paraula.

Una delegació de la UGT de Catalunya els hem rebut a la nostra seu, un acte ple de records i de compromís polític, un acte emotiu d’alls de pell de gallina, un acte d’agraïment a tota aquella gent anònima treballadors i treballadors que també van lluitar amb nosaltres, un acte de memòria històrica tant necessària per saber qui som, recordant el poeta: qui perd els orígens per l’identitat.