Tot està per fer, i tot és...

El dia 31, la mosca dependenta farta de treballar, va anar al caixer automàtic per treure diners, i en acabar va treure el comprovant per veure el saldo que li quedava, quina va ser la sorpresa: un missatge de la botiga a on treballava: per acord del consell dels i les ministres el salari mínim a partir d’avui és de 1000 €, alguna cosa deu començar a canviar va cridar, mentre pensava que faria amb 400€ més al mes, tots els problemes fossin així, arreu ressonaven crits d’alegria igual als seus .
Mentre pensava que faria amb els diners, va rebre dues trucades de les seves cosines segones, una trucada de la mosca palestina i l’altre de la mosca jueva, per primer cop des dels anys 60 les dues van tenir la mateixa opinió i alegria, per fi la pau sense marxa enrere, l’acord que posa fi a la repressió, la lluita armada i la presó, es comparteix Jerusalem creant un estat judeo-palestí per la ciutat, i Palestina recupera tots els territoris ocupats, fins i tot els musulmans van celebrar amb cava l’acord i els jueus ortodoxos van anar al barber a retallar-se la barba.
La mosca patriotico-constitucional-espanya una, en la postal de Nadal, escrita en cristiano a part de desitjar-li bones fetes, li escriu una nota: esto se acaba el PSOE y el PP estan de acuerdo en revisar la constitución del 78 para reconocer el derecho a la autodeterminación de las naciones de l’estado español, solo nos quedara Ceuta y Melilla.
L’Ambaixadora als EEUU, reenvia el comunicat oficial de la Casa Blanca en que George Bush, raona que es dona de baixa dels evangelistes conservadors americans i quan plegui de President es donarà d’alta a l’Islam i com a mostra de fe l’any que bé farà la peregrinació a la Meca, seguint els passos i camins de Malcom X.
Quan arriba a casa hi ha un missatge de veu al telèfon fix, que està ple de pols de no utilitzar-lo, feia molt temps que no escoltava la veu de la mosca cosina germana seva que treballava en el departament de vacunes de l’Organització Mundial de la Salut, han trobat una vacuna gratuïta que eradicarà la SIDA, l’únic problema és que té uns danys col·laterals molts forts: neix una nova malaltia sense medicació possible com a mínim en els propers 5000 anys. La malaltia expandeix una plaga fulminant que destrueix totes les bactèries que creen la violència i l’abús de poder, amb conseqüències irreparables, eradica d’arrel totes les guerres i expandeix la pau i la fraternitat entre les persones i els pobles d’arreu del món i part de l’estranger.
De sobte es va despertar d’una llarga migdiada en el seu sofà marró, mai les bombolles del gin tònic li havien produït un somni tant meravellós, llàstima que fons un somni. Tot seguit va enviar un sms als amics i amigues blocaires o no, conegudes i coneguts, a on diu: bon any, tot està per fer i tot és possible, només cal que convertim els somnis en realitats.

Les amistats segons Vasili Grossman 2a part

2a part -i darrera-, text íntegre extret i traduït al català, del llibre Vida y Destino –llegir 1a part-:

Els amics sempre es necessiten l’un a l’altre, però no sempre demanen el mateix a l’amistat ni volen el mateix de l’amistat. Un ofereix a l’altre la seva experiència, l’altre s’enriqueix amb l’experiència rebuda. Un, al ajudar a un jove amic, dèbil i inexpert, pren consciència de la seva pròpia força i maduresa, l’altre reconeix en l’amic el propi ideal de força, maduresa, experiència. Així, en l’amistat un dóna, mentre que l’altre s’alegra pels regals.
Passa que un amic és una instància tàcita que ajuda a l’home a entrar en relació amb si mateix, a trobar la felicitat en un mateix, en els seus propis pensaments que es tornen intel·ligibles, tangibles gràcies a que troben un ressò en l’anima de l’amic.
L’amistat de la raó, l’amistat contemplativa, de vegades exigeix dels amics unitat de pensament, però aquesta afinitat no és obligatòriament total. De vegades l’amistat s’expressa en la disputa, en les divergències.
Quan els amics són idèntics en tots els aspectes, quan es reflexa l’un amb l’altre, la disputa amb l’amic serà una disputa amb un mateix.
Amic és aquell que justifica les teves debilitats, els teus defectes i fins i tot els teus vicis; és aquell que confirma la teva equitat, la teva manera de fer, els teus mèrits.
Amic és aquell que, estimant, desemmascara les teves debilitats, els teus defectes i vicis.
L’amistat és, doncs, allò que, creat sobre el semblant, es manifesta en les diferencies, contradiccions, les dissemblances. En l’amistat, l’home aspira a rebre de forma egoista allò que ell no posseeix. En l’amistat, l’home aspira a donar allò que posseeix.
El desig d’amistat és inherent a la naturalesa humana, i aquell que no sap establir vincles d’amistat amb persones, els tindrà amb animals: gossos, cavalls, gats, ratolins, aranyes.
Un ésser dotat d’una força absoluta no necessita amics; evidentment, aquest esser sols pot ser Déu.
La vertadera amistat no depèn de que l’amic s’assegui en un tro o que, destronat d’aquest tro, vagi a parar a la presó. La vertadera amistat es correspon amb les qualitat de l’ànima i és indiferent a la glòria i a la força exterior.
Múltiples són les formes d’amistat i múltiple és el seu contingut, però hi ha un fonament sòlid en ella: la fe en el caràcter infrangible de l’amic, en la seva fidelitat. Per això és particularment bella l’amistat allà a on l’home celebra el sàbat. Allà a on l’amic i l’amistat són sacrificats en nom dels més alts interessos, l’home, declarat enemic de l’ideal suprem, perd a tots els seus amics, però conserva la seva fe en el seu únic amic.

Una reflexió important d'un llibre que cal llegir quasi obligatòriament, jo estic a mig camí, de moment aquesta part que la trobareu a la p. 454.

Les amistats segons Vasili Grossman 1a part

Text íntegre extret i traduït al català, del llibre Vida y Destino:
L’amistat! N’existeixen tants tipus...
L’amistat en el treball. L’amistat en l’activitat revolucionària, l’amistat en un llarg viatge, entre soldats, en una presó de trànsit, a on entre la trobada i la separació tan sols hi ha dos o tres dies, però el record d’aquelles hores es conserva durant anys. L’amistat en l’alegria, l’amistat en el dolor. L’amistat en la igualtat i la desigualtat.
En què consisteix l’amistat? En una simple comunitat de treball i destí? De vegades l’odi entre membres d’un mateix partit que les seves idees sols es diferencien en petits matisos és major que cap els enemics del partit. De vegades els homes que van junts a la batalla s’odien més entre ells que l’enemic comú. I de la mateixa manera de vegades l’odi entre presoners supera l’odi que aquests senten pels seus carcellers.
El cert és que els amics es troben la majoria de vegades entre aquells que comparteixen el mateix destí, la mateixa professió, els mateixos objectius, per concloure que en aquella comunitat el que determina l’amistat seria un tant prematur.
Poden tenir llaços d’amistat dos caràcters completament diferents? Per descomptat!
L’amistat de vegades és una relació desinteressada.
L’amistat a voltes és egoista, d’altres està marcada per l’esperit de sacrifici; però l’estrany és que l’egoisme de l’amistat aporta un benefici desinteressat a aquell del que és el seu amic, mentre que el sacrifici de l’amistat és essencialment egoista.
L’amistat és un mirall en que l’home es contempla a si mateix. De vegades, mentre parles amb un amic, et reconeixes a tu mateix: és amb tu mateix amb qui parles, és amb tu que et relaciones.
L’amistat és igualtat i afinitat. Però al mateix temps és desigualtat i diferència.
Existeix una amistat pràctica, eficaç quan hi ha un treball col·lectiu, en la lluita conjunta per la vida, per un tros de pa.
També hi ha l’amistat per un ideal suprem, l’amistat filosòfica entre interlocutors contemplatius, entre persones que treballen en camps diferents, cadascú pel seu costat, però que jutgen la vida amb criteris idèntics.
És possible que una amistat elevada uneixi l’amistat activa –la de l’esforç i la lluita- i l’amistat dels interlocutors contemplatius.
Continuarà en el proper escrit encara en falta la meitat, reflexió, davant d'aquesta reflexió d'un llibre magistral.

Josep Pallach: la democràcia, per fer què?

La Democràcia, per fer què? acabat d’escriure el gener de 1975 és una de les millors obres escrites de Josep Pallach, polític i pedagog, sempre des del seu compromís amb el socialisme i amb la les llibertats nacionals de Catalunya, la figura i el pensament de Pallach hauria d’estar a la capçalera del pensament de l’esquerra catalana, i en canvi per a molta gent que no va viure el franquisme i la transició és una persona i pensament desconegut, la pregunta seria per què?.
Per quins motius durant els 80 i 90, un pensament centrat en que el compromís social i nacional són dues cares d’una mateixa moneda ha estat relegat a les lleixes de les biblioteques, ja que en l’actualitat aquest llibre no s’ha reeditat i d’altres de la seva obra política i pedagògica són molt difícils de trobar, com per exemple el nostre combat. Un país que no sap tractar els seus clàssics com pertoca, mai podrà ser un país complert.
En aquest llibre ens reflexiona de la guerra civil, de la lluita antifranquista, de la política internacional, però sobretot ens parlar de com creu que s’ha crear la democràcia a l’estat espanyol i el paper de Catalunya, una visió de democràcia en estat pur, entenent la democràcia com una eina inequívoca de construcció i de benestar i fraternitat. Tot des d’un socialisme llibertari que fuig dels grans dogmes de les esquerres d’aquells anys. Lla seva lectura en moltes parts ens recorda el molt que encara hi ha per fer i tot el que s’ha perdut pel camí. Com passa amb els grans pensadors les seves reflexions encara tenen vigència avui.

Alguns fragment de l'obra:

*La sociologia política afirma que la pau i l’estabilitat social, en règim democràtic, impliquen l’acceptació general d’uns principis bàsics i el reconeixement de les necessitats de desacords, d’unes opinions, d’unes competències, que assegurin el dinamisme del sistema i el seu constant rejoveniment.

*Horitzons de benestar social, de dignitat personal i de fraternitat entre el pobles.

*Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten.
*La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.

*La socialització és un camí per a obtenir-lo, i no una panacea universal.”L’esforç del socialisme se situa en la recerca dels valors de llibertat personal i d’instauració de justícia en les relacions de convivència social.
*El socialisme és: exigència de justícia social ordenant la creixença econòmica.

Veure resum ampli de frases del llibre

La moda arriba a l’aeroport

L’aeroport de Girona des que hi ha els vols que van i venen a Madrid, Roma, Milà i Paris, ja està patint els primers efectes secundaris, tot no és el que era i sinó no ha de semblar-ho, la imatge és fonamental. La gent del departament d’estètica integral d’AENA, s’ha passat un any de viatge amunt i avall per fer un estudi sobre la imatge que cal oferir als passatgers, després de visitar les millors passarel·les d’Alta costura i de les marques més "in" del moment, ja hi ha les primeres decisions.
Els primers afectats són els treballadors del TOAM, la seva funció és dirigir i aparcar els avions, són aquells que van amb el famós cotxe FOLLOW ME. Doncs resulta que la seva indumentària d'alta visibilitat no és adequada pels canons de moda actuals, tothom va vestit d’un color groc tipus acid house amb ratlles de plata de llei.
La primera decisió ha estat fulminant, fins que no es tingui pressupost pel canvi d’uniforme, han de ser el més invisibles???, -és justament el contrari– doncs per seguretat s’ha de fer veure per tothom. Ara bé, la seva presència en el terminal, sembla que podria afectar la imatge de l’aeroport, davant dels passatges, deixant-la en entre dit. A partir d’ara no poden anar al terminal de passatgers, zona d’embarcament, ja que queda lleig tot de gent voltant amb colors i roba tan cridanera, amb aquesta decisió aquest treballadors no poden anar a la cafeteria – restaurant de l’aeroport, com hi poden anar la resta de treballadors, això els obliga a portar el cafè, el beure i menjar de casa, amb termos i tuppers evidentment també han de ser estèticament correctes en concret de la línia Ferran Adrià o similar, sinó tampoc no passaran pel control estètic que actualment és més estricte que el control de seguretat.
En aquest moment la direcció d’AENA té sobre la taula una decisió molt compromesa, han d’escollir entre dos propostes de canvi d’uniforme, una d’Antoni Miró i l’altre d’Armand Bassi.
A on hi ha per això més preocupació és entre els cossos de la guàrdia civil i la policia nacional, ja que corre el rumor que a ells els uniformes nous escollits seran de Dolce & Gabbana.

cohesió social amb el català com a eina

Neix la revista Mà per a conviure a Osona, és de difusió gratuïta, mensual i amb una tirada de 15000, té dos trets definidors molt clars, nous i interessants, segons ens explica la mateixa revista, creada per la gent de socialcat:
1- “Avui 19 de desembre de 2007, hem començat a repartir la Revista Mà. És una publicació pensada per a tothom, però posant especial atenció a la convivència a la comarca d'Osona i atreure com a lectors a aquelles persones nouvingudes que normalment no llegeixen premsa d'aquí”
2- “El model lingüístic de la Revistà Mà el considerem totalment novedós:la publicació és en català i cada peça-article té un petit resum en cinc idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès. Algunes cosestambé estan traduïdes al xinès).”
Destacar com des de la comunicació es poden generar propostes per ajudar a la convivència, la integració tot construint cohesió social des de la centralitat de la llengua catalana com a eina aglutinadora del país. El coneixement, la informació i la formació són eines fonamentals per la integració, des del desconeixement difícils es poden construir ponts ferms per la cohesió social.
La revista en aquest primer número ens parla de les infraestructures, del futbol com a llenguatge universal, de les festes de Nadal centrades en les tradicions catalanes com és el Caga tió, i escriu gent diversa entre d’altres Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, es recomana llibres, música, webs i blocs, i alguna recepta de cuina,... Destacar de l’entrevista a Mohammed Chaib les paraules que defineixen un bon model de societat i la filosofia d’aquesta revista i de la molta gent que creixem en la cohesió social com a eina d’integració i construcció del nostre país des del principi de Joan Fuster quan ens parlava d’un sol poble, en Mohammed ens diu. “volem una societat plural, però no una pluralitat de societats”.
Si voleu una revista us la podeu baixar en pdf aquí o per posar-se en contacte redaccio@revistama.cat.

Blocs que en parlen:Cesc Poch, Jordi Casals, Sara Blazquez.

Un 40% de les persones contractades van tenir 2 o més contractes

Segons dades de l’INEM, un 40 % de les persones contractades –unes 58305- a Girona durant el 2006 van tenir entre 2 i 15 contractes de treball, una dada que posa en evidència l’ús i abús de la contractació per part de les empreses, convertint la temporalitat quasi només en precarietat.
Continuant amb les dades d’aquestes persones el 40 % -22461- van tenir més de 3 contractes de treball, demostrant la barra de lliure de contractes laborals, ara et contracto i el primer refredat de comandes t’acomiado i després torno a contractar un altre, provocant una rotació laboral innecesaria. Tot això amb total impunitat, segurament que la major d’aquests contractes estant en frau de llei i la resta s’està utilitzant contractes temporals i precaris per cobrir feines fixes.
Caldria canviar la legislació per situar les coses al seu lloc i per tant reduir el nombre de contractes només a 2, el fixe per les feines fixes i el temporal per les feines temporals, només amb aquest canvi segur que reduiríem de forma important l’atur, ja que una part de l’atur és de rotació d’una feina cap a l’altre, en canvi si el contracte fos fixa els acomiadaments serien menors, la millor manera per tant de reduir l’atur és creant més feines fixes.
Podríem estar parlant d’un fals atur provocat per les males practiques contractuals de les empreses, com a exemple entre d’altres el sector de la construcció que acomiada molts treballadors al juliol i el torna a contractar al setembre, així s’estalvia pagar les vacances i les paguem entre tots, o d’altres que no renoven un contracte per falta de feina –en teoria- i després es passa el mes següent buscant una altra persona perquè ja torna ha tenir feina.
Aquestes dades manifesten l’abús de la contractació com pot ser que unes 5000 persones hagin tingut 4 contractes de treball en un any.

Per Nadal una visa cremada a cada corral

La gran plaga havia produït un contagi entre les mosques, se'n van assabentar quan van rebre una carta, de totes les plagues aquesta és la pitjor ja que és la suma de totes les plagues, ara se la coneix com a consumisme nadalenc i devora tot el que es troba pel davant, pel darrera i pels costats.
La mosca cuinera s’havia gastat no només el pressupost d’enguany sinó que fins i tot el del mig any que ve: va comprar pollastres de pota blava –queda el consol que no eren de sang blava-, les gambes evidentment de les grosses i de Palamós, els canelons abans es feien amb les sobres i ara es fan amb tòfona negra d’Osona, no ser quantes caixes del millors vins de l’Empordà, xampany francès, whisky de malta escocès, i uns orujos que diuen que van bé per pair, i així fins els tortells de reis, sense deixar-se una bona panera amb jabugo per cada mosca.
La mosca ludòpata, que només li deixaven comprar a la setmana un numero dels cegus i fer una 6/49, no ha parat de comprar dècims per tot arreu a on passava –no fos cas que toqués i jo no en tingués-, també havia comprat molts dècims d’un mateix número per després fer-ne participacions i donar-ne una a cada mosca i per acabar-ho d’arrodonir ja tenia la loteria del niño, per si un cas l’altra no tocava.
La mosca juganera amb l’excusa dels nens s’ha dedicat a comprar les ultimes novetats en joguines des del joguet més petit fins a la ultima generació de consoles amb els respectius jocs i perquè si pugues jugar millor unes quantes pantalles de plasma –sinó no es veu bé el joc-.
La mosca ditxaratxera s’ha dedicat a muntar sopars per tots els millors restaurants, amb gent de la feina, amics, coneguts i saludats convidant fins i tot a les copes en els bars i discoteques.
La mosca intel·lectual per demostrar la seva diferència de nivell amb el pueblo llano, s’ha dedicat a regalar subscripcions anuals de Serra d’Or, L’Avenç i le Monde diplomatique i així com l’edició de luxe de les obres completes de Vicent Andrés Estellés.
I finalment a les mosques que diuen que això d’aquestes festes no va amb elles s'han reservat un viatge a les Illes Maldives per 15 dies.
Tot això surt detallat a la carta que van rebre, que era de la Caixa de Girona a on els deia que estaven sense saldo ni al compte i menys a la targeta. Total que el cap d’any no el passaran a la catedral sinó en una oficina de la caixa per mirar si tenen saldo de nou per continuar gastant. Des de llavors la frase de per Nadal cada ovella al seu corral s’ha transformat per Nadal una Visa cremada a cada corral.

Guillem XXII de Girona

Demà serà un altre dia de Guillem Terribas, és un llibre escrit per un llibreter o les aventures d’un llibreter com es pot llegir també, un llibreter que ens confirma que d’aventures n’ha passat unes quantes i n’ha provocat moltes més.
Hi ha l’espai més vital i personal de les seves històries i d’altra gent també coneguda per Girona, sempre amb un clar compromís cultural, polític i sense deixar de passar-s'ho bé, una part també fonamental. Més o menys tothom que surt queda ben parat, ara n’hi han un parell, que amb la seva ironia fina, queden ben retratades és la teoria aquella de l’evolució política, que de vegades l’evolució té camins inescrutables.
La vida de la llibreria 22 no és pot deslligar a la vida cultural de Girona, la trajectòria explicada en el llibre n’és un exemple. A la llibreria podeu trobar un còctel d’alguns clàssics i les darreres novetats, si entreu a la 22 i en Guillem us recomana un llibre no dubteu en agafar-lo, no acostuma a fer-ho, i quan recomana o fa entre bé o molt bé.
Les llibreries són un espai de coneixement a on amb cada llibre aprens una nova cosa, el món pot estar dins una llibreria, amb llibres de ciència, novel·les, assaig, història, cuina, filosofia,... una mica de tot i més. Llegir i escoltar són dos de les grans maneres per aprendre.
La Catedral –que és com Empar Moliner anomena a la 22- , llavors en Guillem en seria el Bisbe o fins i tot el Cardenal, però com que el seu compromís religiós ens explica que se li va quedar despistat en alguna cantonada del passat, i de la monarquia no en parla, no fa pinta de ser d’aquest club sinó mireu la web de la 22, però el deixarem com en Guillem XXII de Girona.

El turisme congressual a Girona

Després de poc més d’un any d’activitat de l’Auditori – Palau de Congressos de Girona, ja hi ha les primeres dades per poder començar a fer anàlisis i propostes. Dilluns en el marc del Ple de Consell Econòmic i Social de Girona –format pels sindicats, patronals, cambra i ajuntament- se’ns va facilitar les dades de volum de congressos del l’any 2007, i ens diuen que han passat més de 5000 congressistes en 13 congressos, les dades fan referència a congressos de més de 200 persones i que com a mínim passin dos dies a Girona, segons aquestes mateixes dades la despesa mitjana per persona és de 284 €.
Per tant és evident l’impacte econòmic en la ciutat i voltants especialment en els àmbits de l’hoteleria, la restauració i el comerç,..., l’anomenat turisme congressual, té la virtut que la satisfacció de la gent es demostrar si en posterioritat tornen amb les amistats o la família o recomanen Girona a destí turístic, aquest és del que podríem englobar dins de turisme de qualitat, que es mesura per la quantitat de bitllets que deixen a la ciutat.
La pregunta seria si Girona està del tot preparada? En molts àmbits si: una ciutat acollidora i atractiva de visitar ella sola entra pels ulls, força oferta de restauració i de nit,... A on trobaríem els reptes: cal millor l’oferta congressual tant en l’hoteleria com del propi auditori, principalment en l’oferta econòmica –ho dic amb coneixement de causa- com també en la quantitat de places, sinó ens podem quedar com un reducte de congressos del nivell gauche divine, cal obrir l’activitat i dimensionar-la també com un punt de referència no només per certa elit sinó donar-li una dimensió d’activitats amb un fort component social i cultural, al mateix temps que apropar-se a les entitats del territori.
Cal veure si l’impacte econòmic reverteix també en la creació d’ocupació i aquesta sigui de qualitat, o només reverteix en les comptes de resultats dels sectors empresarials beneficiats, en aquest sentit encara ens queda molt per treballar, com a exemple el comerç.
S’ha fet bona feina, però al mateix temps és millorable, perquè Girona pugui ser una referència congressual per tothom, cal la implicació tant de l’entorn privat com també de l’àmbit institucional per marcar la tendència adequada.

La virtut del dret a decidir

Després d'una setmana de la manifestació, crec que és el moment de parlar-ne des de la maceració -et permet escoltar i parlar amb d'altra gent- i la reflexió -una composició de lloc i espai- per intentar construir futurs millors.

El dret a decidir com a concepte que engloba la voluntat de molta gent i de moltes organitzacions de la societat civil, cultural i social catalana d’anar molt més lluny de la realitat actual, després de dues manifestacions i unes quantes emprenyades, ja forma part del vocabulari reivindicatiu i polític institucional català.
El dret a decidir, permet una lectura molt amplia i plural per sentir-se’n identificat una base social molt gran, que l’independentisme no havia aconseguit fins ara –excepte en l’àmbit político-institucional -, sortir de les grans proclames i escollir conceptes estratègics que no només aglutinin els convençuts de tota la vida, sinó com va passar a la manifestació: que gent d’orígens polítics, socials, culturals i territorials molt diferents al voltant del dret a decidir, van trobar el seu espai per mostrar la seva reivindicació o el seu malestar, o com es diu ara les emprenyades respecte Espanya. És una realitat nova que cal tractar amb il·lusió nova i responsabilitat nova.
Una manifestació ha aconseguit situar per unes setmanes el dret a decidir en el centre del debat polític, com a símptoma de que si es fa la feina ben feta el dret a decidir pot ser el centre del debat polític, la centralitat política no es fixa, no està permanentment ni en l’eix esquerra-dreta, ni en el Catalunya-Espanya, es mou sempre i moltes vegades és producte de les tramuntanades que venen de la meseta, hem de trobar la calma de la mobilització permanent, no podem funcionar només a base d’emprenyades ara de la ministra, ahir de l’Aznar.
Com que abans parlava de la transició. em ve la frase –títol d’un llibre- d’en Josep Pallach, la democràcia per fer què?. El Dret a Decidir per fer què?, seria la següent pregunta i de moment la meva resposta és: Cal seguir ampliant la base política, social i cultural -encara queda molt per fer en aquest àmbit-; cal pressionar socialment als partits polítics; cal situar el debat en tots els àmbits de la societat sempre des d’una visió amplia i plural; hem passat de la mobilització dels drets a la mobilització del ciment –entre mig hi ha molt per mobilitzar-; defugir de les instrumentalitzacions interessades i electorals; el dret a decidir ha de ser patrimoni de tothom que vulgui, aquesta és la garantia de l’èxit –la pratimonialització portarà al fracàs-; tot des del treball per que l’orientació sigui construir un país sobre les bases de la cohesió social, el progrés i la llibertat.

L’evangelització gironina

Segons ens informa la mosca que viu a la Catedral i ens ho confirma la que viu al Bisbat, la direcció del cristianisme de Girona pateix una forta crisi després que es fes públic que l’any passat els van sobrar 68.000€ d’altres anys es veu havia passat el mateix, però ningú ho sabia, quan dic ningú és ningú, ni l’amo vull dir ni Deu, s’ho repartien o s’ho Sant gastaven i tothom content.
Normalment quedava dissimulat dins del departament de difusió i promoció del cristianisme gironí, amb l’objectiu principal d’obrir-se al món i si de rebot trobaven algun fixatge millor, és veu que els passa el mateix que els restaurants, no troben treballadors del país, fa temps que han decidit anar-los a buscar fora directament, busquen principalment capellans, monges i majordomes.
Després de tenir accés als dossiers dels darrers anys podem confirmar que un any cap allà al febrer una delegació ben amplia, amb totes les despeses pagades postres incloses, van decidir anar a buscar majordomes a Rio de Janeiro, es veu que en aquella època de l’any la selecció de personal la pots fer al carrer mateix. L’any següent després de l’èxit evangelitzador van fer un salt de més importància portar la paraula de Deu a un dels darrers règims comunistes primer volien anar a la Xina, però finalment la qüestió lingüística es va imposar van decidir passar l’estiu a Cuba.
Enguany tot estava previst per anar a veure una nova catedral catalana al món, al Sant Pau del Japó, era qüestió de commemorar el darrer sopar, i de pas provar com li quedaven les dues estrelles michelin a la Ruscalleda, i és aquí on ha sorgit el conflicte el sopar era limitat a tants comensals com en el darrer sopar i algun Judas que s’ha quedat fora a filtrat la notícia, ara només podran menjar-se unes mongetes de Santa Pau, que també són santes i de la Garrotxa però no és el mateix que la Santa Carme Ruscalleda.

No comprenc el que llegeixo

De totes els anàlisis i les dades que han sortit aquests darrers dies, la que situa un toc d’alerta de fons més important és aquella que ens alerta de la falta comprensió en la lectura. Aquest fet potser és al que ens pot porta que estiguem en la mitja o per sota i per tant pocs motius d'està cofois de sistema educatiu.
Se’ns marca l’excel·lència de l’èxit mesurat principalment en el nombre de títols universitaris i pots universitaris, primer error la quantitat. Segurament aquesta excel·lència pot ser en certa mesura la responsable que el important és aprovar i no aprendre. Que és més important acumular coneixement o aprovats?.
No val la trampa de donar la culpa al fort creixement demogràfic de la immigració en l’escola dels darrers anys, el problema rau molt més lluny, la inversió en l’educació publica és baixa des de fa molts anys una dècada com a mínim. L’educació és la columna vertebral de l’estat del benestar, la bona educació ha d’aportar igualtat i progrés social.
Cal superar el problema de la titulitis universitari aguda i que el important només és preparar a la gent per treballar, l’educació és molt més que això.
L’educació l’hem d’entendre en la seva globalitat, aquella que es fa a casa també és fonamental, però parlem de l’altra dels centres educatius ha de ser global ha de portar coneixements per entrar o continuar en millors condicions en el mercat de treball però al mateix temps d’aportar coneixements culturals per enriquir-te també com a persona, l’educació és tot: primària, secundaria, formació professional, universitat, formació continua,... i tothom ha de trobar el seu espai i per tant no tothom ha de fer el mateix, jo aposto per acumular més coneixements que aprovats, sempre de des la frase aquella del món educatiu: aprendre a aprendre.

Construïm historia, fabriquem futur

Amb aquest lema ha tingut lloc el Congrés de la Federació del Metall i la Construcció de la UGT de Catalunya, un lema que reprodueix la realitat d’aquest Congrés.
Construïm història: el metall històricament sempre ha liderat a modernització del sindicalisme català, quan la UGT va tornar de la negre nit del feixisme, el metall va tenir un paper clau, ara fa 17 anys que encapçalats pel metall en la persona Josep Maria Alvarez, la UGT de Catalunya va iniciar el seu procés d’obertura i pluralitat que l’ha situat com a una de les organitzacions més importants de la societat catalana. El metall és una garantia de cohesió social a l’àrea urbana de Barcelona, i d’equilibri territorial a comarques com el Ripollès, el metall és una peça clau pel país i per la UGT de Catalunya.
Manuel Gallardo, secretari general fins ahir, dirigent sindical de la SEAT que ha passat i negociat tots els mals moments d’empresa, si la SEAT encara avui està aquí és per gent com en Gallardo, amb un sindicalisme pràctic i resolutiu, el seu verb ràpid és l’exemple de la seva capacitat de resolució dels conflictes. Una frase que va dir ell: “la diferencia entre la burgesia andalusa i la catalana, és que amb l’andalusa havies de treballar de genolls, amb la catalana pots treballar dret”: un dels motius de la seva emigració cap a Catalunya.
Fabriquem futur: La Federació del Metall i la Construcció, que és la primera de la UGT de Catalunya, avui ha marcat línia en la modernització del sindicalisme i les organitzacions en general, aplicar de veritat la igualtat entre home i dona en llocs de responsabilitat real, avui s’ha escollit Isabel Martinez com a secretaria general, una sindicalista compromesa i amb experiència, i no és per la seva condició de dona que ha arribat a aquest càrrec, però també és cert que a la UGT és possible que una dona pugui ser una de les persones més influents de l’organització, en d’altres organitzacions i institucions de discurs el que calgui de realitat poc o gens, s’ha començat a obrir camí i moltes més dones seran en el present i el futur dirigents de la UGT, fabriquem un futur d’igualtat.

Noah Gordon: el celler

El celler de Noah Gordon, una novel·la històrica que ens barreja la història política d’un moment, el fugir per tornar, l’esforç i la duresa terra, i el plaer de la creació del vi des del primer instant.
És una lectura molt àgil i entenedora, ens molts instants de sobte et trobes el bell mig de la novel·la, tot fugint de la mort o gaudint dels instants de la creació del vi a on per uns moments sembla que estàs bevem el mateix vi que en Josep, encara que hagi passat un segle i sigui un llibre.
L’esforç i l’entusiasme de portar a la practica la dita: la terra per a qui se la treballa, un reconeixement a la gent que treballa la terra, un homenatge a la cultura del vi.
No explico res més, perquè disfrutareu més llegint-lo que jo explicant-lo.
Un llibre per ara que venen dies de pont, una bona alternativa a la celebració patriòtica de la constitució, a l'inici de les compres de Nadal, i a la Puríssima Concepció.
Acompanyeu la lectura d'un copa de vi i no sabreu si esteu disfrutant de la lectura o del vi.

nota: arrel d'un comentari m'adono que no he explicat que el nucli de la novel·la es desenvolpa pel Penedès, terres per les quals en Gordon i ha estat més d'un dia, com podreu comprovar i que els raïms i el vi per tant és català .

Només 1,4 dels homes agafa la baixa de maternitat, suspens en conciliació

Segons dades facilitades per l’INSS, en el dinar debat de la UGT de les comarques gironines sobre les mesures d’igualtat, del gener al setembre del 2007 d’enguany a les comarques gironines la baixa de maternitat l’han agafat 4124 dones i 58 homes, que suposa que només l’1,4 del homes agafa aquesta baixa ja sigui total o parcialment, en el cas català l’1,6. En canvi el permís de paternitat arriba al 70%.
La dada és demolidora, quan aquesta baixa, 16 setmanes, no és rígida ja que es pot fet un conveni amb l’administració pràcticament amb total flexibilitat. Moltes preguntes amb o sense resposta:
L’home segueix tenint el rol del que treballa i la dona de la qui cuida els fills?
La dona prefereix ella realitzar el 100% de la baixa?
La baixa l’agafa més la persona amb menys salari i menys risc d’acomiadament?
Una resposta és clara: un suspens en conciliació, sigui el motiu que sigui som una societat a on la conciliació, amb aquestes i d’altres dades, brilla per la seva absència.
També és cert que tot hi haver avançat en prestacions i drets socials de suport a la conciliació i la igualtat d’oportunitats, el nostre estat del benestar està lluny d’altres països europeus, a on baixes i permisos no són de maternitat o paternitat, sinó que tendeixen ha ser per les dues persones.
Si volem una societat en conciliació i igualtat, cal que l’home posi més esforç del que ha posat fins ara, però l’administració també hi ha de posar molt més. Per tant caldria tendir cap a la baixa de naixement per a tota la parella, tant pel pare com la mare, per tant ni restar, ni dividir dies sinó sumar-los, ja que tenir un fill i cuidar-lo és cosa de dos.

Si les fulles parlessin

Tots els colors tenyeixen les fulles
fulles més clares, d’altres més fosques
elles amb totes les tonalitats dels verds i els marrons
unes volen per arreu com gavines
la tramuntana les esperona a seguir viatjant
buscant el destí del descans
troben el seu descans en la terra seca i humida.

Aquella terra gelada de bon matí
aquella terra que el migdia dona escalfor
aquella terra que la tarda el sol marxant hi dóna color
aquella terra arropada per totes les fulles
aquella terra que amb les fulles et porta sensació de repòs.

Elles les fulles que onegen en llibertat
elles les fulles que descansen en pau
elles les fulles que tenen tots els colors
elles les fulles que l’estiu ens aixopluguen del sol
elles les fulles que la tardor volen perquè el sol ens faci el dia més calorós.

El paisatge de les fulles i els seus colors
sempre ens acompanyen en els pensaments més profunds
si les fulles parlessin.

Contra el fanatisme: Amos Oz

Unes reflexions sobre el conflicte israelo-palestí per Amos Oz, un lluitador incansable per la pau, ell supera el debat del blanc i el negre, amb totes les seves contradiccions també, hi ha qüestions que no compateixo del seu anàlisi, segurament perquè per primera vegada llegeixo una posició diferent de les clàssiques dels afectats, escrita per un afectat.
Un llibre que traspua profunditat, que surts del tòpics pacifistes de fes l’amor i no la guerra: necessitem altres virtuts. Necessitem sentit de la justícia, però també necessitem sentit comú; necessitem imaginació, una profunda habilitat d’imaginar l’altre, a vegades de posar-nos dins de la pell de l’altre. Necessitem l’habilitat racional d’arribar a compromisos i a vegades de fer sacrificis i concessions.
Continua dient: el contrari de la guerra no és l’amor, i el contrari de la guerra no és la compassió, i el contrari de la guerra no és la generositat, ni la germanor, ni el perdó. No, el contrari de la guerra és la pau.
D’a on parteix el conflicte: una de les coses que fa aquest conflicte particularment dur, és essencialment un conflicte entre dues víctimes. Dues víctimes d’un mateix opressor. Europa, que va colonitzar el món àrab, que va explotar-lo, va humiliar-lo, que va trepitjar la seva cultura, va controlar-lo i que va utilitzar-lo com a camp de jocs imperialistes, és la mateixa Europa que va discriminar els jueus, va perseguir-los, va turmentar-los, i a la fi, va assassinar-los en massa en un crim de genocidi sense precedents.
Es pregunta, de qui és aquesta terra?: És un dolorós conflicte entre la raó i la raó, entre dues molt poderoses, molt convincents reivindicacions sobre el mateix país petit. No és una guerra de religió, no és una guerra entre cultures, no és un desacord entre dues tradicions, sinó senzillament una disputa immobiliària, per veure qui és l’amo de la casa. I jo penso que això es pot resoldre.
Missatge als nord-americans i europeus: en comptes d’assenyalar amb el dit, i tant és que aquest dit assenyali Israel (us hauria de fer vergonya! Com podeu oprimir d’aquesta manera als palestins?) o als àrabs i palestins (no us fa vergonya, ser terroristes?), aquesta actitud d’institutriu victoriana no funciona.
I finalment ens explica l’Orde de la cullereta, la podeu llegir en el llibre.

Blocs solidaris

Quan et donen un premi, et fan un enllaç, et repten a seguir un meme, et deixen escrit un comentari a on et diuen que els agrada el teu bloc tan per contingut com per la forma d’escriure,... primer dissimules i fas com si res, però en el fons i no t’han en el fons t’agrada, o com a mínim a mi m’agrada agradar.
L’Eric Luna, ha premiat aquest bloc com a bloc solidari, i el premi és nomenar set blocs solidaris, sota el criteri de: Blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir.
És una cadena solidària, per tant cal continuar-la sempre: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps, si és que el temps té final.
El premi –la imatge- un cop ha arribat aquest bloc ha patit un lífting lingüístic, la mosca informàtica s’ha connectat al photoshop, tot seguint les instruccions d’en Pompeu, ha internacionalitzat el premi, ara en català també.
Els nous blocs premiats són:
Dolors Bassa: perquè des de la feminitat de les seves paraules, i de les frases de les dones d’arreu, construeix una humanitat plural i lliure.
Alex Saez: perquè escriu el que pensa, i no tothom en la seva posició pot dir el mateix.
Artuditu: cada escrit et portarà una sorpresa –del compromís al xute-, escrit amb la llibertat de qui es sent lliure.
Eduard Batlle: com a un dels pares dels blocs gironins, gràcies a ell d’altres hem nascut en el món dels blocs.
Estratega: bloc que analitza la comunicació i que cada nou escrit aprens a entendre millor el perquè del perquè, tot no comprant motos a qualsevol preu.
Quim Curbet: avui ens diu que l’educació és una arma de construcció massiva. Per la ironia i la construcció dels seus escrits, es llegeixen sense respirar, sort que són curts sinó algú si hauria quedat.
Quim Bonaventura: amb el seu verb àgil, alegre, planer i clar, ajuda a canviar les realitats inamovibles, dures, fosques i injustes.

Qui no estat mai immigrant

Qui no ha marxat mai de casa la mare i el pare
Qui no ha marxat mai de l’escola
Qui no ha marxat mai del poble o la comarca.

Qui no ha somiat mai anar a l’altre punta del món
Qui no ha somiat mai en un món millor
Qui no ha somiat mai viure en un altre país.

Qui no ha tingut mai una amiga d’un país enllà
Qui no ha tingut mai un amic d’un color de pell diferent
Qui no ha tingut mai un familiar nascut fora d’aquí.

Qui no ha pensat mai que potser soc jo el diferent
Qui no ha pensat mai que l’immigrant ets tu mateix
Qui no ha pensat mai que la única raça és la humana.

Qui no ha sentit mai vergonyà del veí
Qui no ha sentit mai el rebuig del proper i l’abraçada del desconegut
Qui no ha sentit mai que està més lluny de la dreta que del guineà.

Només faltava això

Fa uns dies que no aixeca el vol, tancada a la seva habitació sense voler parlar amb ningú, tenim la mosca borbònica entre emprenyada i deprimida perquè veu que el negoci s’acaba, en menys d’un any l’amo pot provocar una suspensió de credibilitat que comporti el tancament del negoci i haver d’anar amagar-se al país natal dels borbons, que per si no fos poc, fent un google ha descobert que ara són una república i que el qui mana és un bon amic del seu gens amic Aznar.
Tot va començar quan la seva gendra va trucar allà a on sempre es posen en coses que no els i toca, l’audiència nacional, molt emprenyada perquè havia sortit sense maquillatge en una portada d’una revista que surt el dimecres, i resulta que ara els toca pagar a aquest proves ciutadans com a penitència el pressupost de maquillatge durant un any uns 6000€ aproximadament, llavors ja la mosca va enviar un mail, dient que això mai s’havia fet i que la gendra es tranquil·litzes una mica, ja que tant de sorolls podria fer que el sector crític republicà en sortís reforça’t.
Al setembre la mosca borbònica, gironina i catòlica va voler fer una demostrar que Girona ja no era aquella que a principis dels noranta empaitava al príncep igual com les mosques als francesos fa algun segle. Però tot va acabar ben cremat i la mosca ben escaldada, ja que tot i crear la secció de la monarquia empresarial gironina, algú des de la meseta, el sector antimonàrquic madrileny encapçalat pel Dels Sants i amb suport inestimable del de les dues vies d’investigació, van crear una conspiració provocant que un altre cop l’audiència piques l’ham i acabes citant a joves que tenien fred, a Girona hi ha molta humitat, per fer una mica de foc per menjar les primeres castanyes de la temporada, fins i tot van citar a la persona que havia fet les fotos de record.
Quan tot semblava que tornava a la tranquil·litat, l’amo va de viatge a fer les amèriques, i es troba que quatre aborígens se’ls passa pel cap criticar allò que sempre s’ha fet així, com a mínim durant els darrers 500 anys, els recursos naturals i humans d’Amèrica llatina estant per explotar-los, primer el Cristobal Colon i l’Hernan Cortes i ara les multinacionals espanyoles, i li acaba contestant a aquell del petroli que porta camisa vermella, porque no te callas, automàticament en assabentar-se de la cagada, la mosca li envia un sms a l’amo dient-li: te tengo dicho que en publico no digas nada sinó te lo he escrito. I tot va queda així.
Però per si no fos poc, el dimarts rep un sms de l’amo dient: la niña mayor se nos separa. Només faltava això, va pensar la mosca aquí s’ha acabat tot, i és quan entra en un estat que difícilment se’n sortirà, va intentar fer una pancarta per evitar la separació però no va tenir prou pancarta per pintar: “no al cessament temporal de la convivència conjugal sense efectes legals”. Tot s’acabat a partir d’ara tocarà treballar per cobrar, va pensa la mosca.

La mala llet de l’IPC

Un any que donava la sensació que la inflació seria correcte , per sota del 3%, amb dos mesos els senyors del petroli més els dels productes alimentaris i tèxtil, se l’han carregat: Catalunya 3,8% i Girona 3,9%, amb uns increments de l’1,2% i un 1,5% respectivament. L’any anterior estàvem un 1 punt menys aproximadament.
Uns exemples per posar-se de mala llet o cremar alguna cosa: una capsa de llet valia 0,85 fa uns mesos ara val 1,05 i la gasolina tenim la sort que el dolar esta per terra perquè de l’inici d’any el preu del barril pràcticament s’ha doblat el gener estava a 55 el barril ara esta prop de 100 dòlars. Dos exemples més que gràfics del descontrol dels preus, i el problema es situa en qui, cobri el que cobri, no ha de posar gasolina o compra llet igualment.
Això se’n diu una economia descontrolada a on hi ha sectors, empreses i empresaris en concret, que fan l’agost tot l’any, en el temps que corren parlar d’intervencionisme pot quedar lleig i antiquat, però si l’administració no intervé per controlar l’inflació pot tenir junt amb la pujada de les hipoteques un impacte destructiu en les economies familiars, especialment en aquelles de menys ingressos. Els empresaris no tenen problemes si els preus pugen ells també els pugen, com mínim per guanyar igual que l’any anterior i una mica més. Res, és a dir, que mantenen el seus poder adquisitiu, a costa de la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, ja que els treballadors les nostres revisions salarials en els millors dels casos és l’IPC real sense contar la pujada dels tipus d’interès. Els beneficis empresarials, legalment declarats, el 2006 a Girona van augmentar un 37% -llegiu escrit oriol puig-.
Si no es prenen mesures decidides i no és per fer alarmisme gratuït, la bombolla immobiliària no se si farà un pet, però l’economia familiar si que la farà amb la fragmentació de la cohesió social que pot crear.

Aneu mirant la mar calma que alguns ens estan talant els arbres, i vosaltres no us n’adoneu o potser no us en voleu adonar.

La immigració a Catalunya

El 17 i 18 de novembre tindrà lloc a Salt el 3r Congrés de la immigració de Catalunya, enguany amb el lema anem per feina!. Aquest Congrés està organitzat per AMIC –Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya- associació vinculada a la UGT de Catalunya.
Aquest és dels pocs congressos, jornades, seminaris, màsters i postgraus, per no dir l’únic, que la premissa fonamental és que la participació és exclusiva de persones immigrades en representació d’associacions d’immigrants o delegats sindicals immigrants. Algú pot dir que és excloent, més aviat tot el contrari, el que és excloent és organitzar activitats sempre sense l’opinió directa de les persones afectades. Grans tècnics, polítics, sindicalistes,... per decidir d’altres, primer cal tenir l’opinió d’aquests. Per això la UGT primer escoltem i assumim com a propis els acord del congrés de la immigració, i així les nostres propostes i actuacions de suport a la integració i de defensa dels drets laborals de la immigració, són més efectives perquè donem resposta als problemes reals de la immigració, fugint dels debats estèrils i semàntics sobre les essències i les pors.
En congressos anteriors s’havia parlat de potenciar l’associacionisme, de la integració cultural, sempre el problema laboral latent. Enguany les qüestions a debat seran sobre el treball, esperem debats sobre la incorporació de la dona i el jove immigrant al mercat de treball, la precarietat i/o explotació laborals, els impediments legals quan hi ha feina també, l’economia submergida,....
Esperem que els debats siguin potents i les resolucions més, la millor manera d’avançar és treballar des del coneixement de la realitat del que pateix les dificultats i les injustícies, sumant a tothom sense exclusions segur que arribarem més lluny.

El jovent independentista

Sempre m’ha agradat la frase: les persones passen i els projectes queden i continuen. La humilitat és la millor consellera en tots els àmbits de la vida i per tant en el compromís polític i social també. Les JERC és un exemple de continuitat del fil roig català.
Ahir i avui ha tingut lloc el congrés nacional de les JERC a Mataró, tant ahir com sobretot avui en el acte de cloenda s’ha trobat la història recent de les JERC i sobretot el present i el futur, tots els ex-portaveus nacionals, abans secretaris generals, des de l’any 1989, hem estat presents: Joan Puigcercós, David Minoves, Camil Ros, Uriel Bertran, Pere Aragonès, i el nou portaveu nacional Gerard Coca.
Aquest fet demostra la vitalitat de les JERC com a organització política juvenil que des dels anys 30 lluita per la reunificació nacional, la independència i el socialisme dels Països Catalans. Una organització en la qual milers de joves catalans hem participat, hem treballat, hem discutit i hem disfrutat de construir una nació justa i lliure.
Escoltant en Gerard Coca, el verb clar, potent, sense matisos, la joventut en que tot és possible. La millor píndola davant de l'apatia política que patim, un jovent que empeny que vol anar més lluny, perquè quedar-se igual és anar enrere.
Les JERC en cada moment han fet un pas més endavant, recordo en la meva època els debats per donar contingut social a l’indepentisme, passar de l’objecció de consciència a l’insubmissió i sortir al carrer realitzant les primeres acampades com una eina de festa, formació, lluita per arribar al jovent català tot fent campanyes de retirades de símbols espanyols i tornant-los a la Moncloa: els seus legítims propietaris.
Els millors desitjos per en Gerard i a totes les JERC, molts dels millors dies de la joventut han estat a les JERC una escola de quadres necessària per continuar transformant aquest país que el volem tant lliure com socialment just.

Tot controlat

Les mosques segueixen donant voltes per Girona, l’altre dia la mosca tafanera es va queda escoltant darrera la porta d’una de les sales més nobles de l’Ajuntament de Girona, allà parlaven de tot de temes econòmics de la ciutat: ordenances, pressupostos,...
Quina la sorpresa, una taula i quatre cadires només val 4 € al centre de Girona, mirar d’amplificar el radar de la seva orella tafanera per escoltar els detalls, una oferta d’aquestes dimensions no es pot deixar passar, és més barato que Andorra i fins i tot que a l’IKEA. Després de tafanejar tots els detalls, des del mòbil va fer un enviar a todas, amb la informació privilegiada, perquè totes les mosques poguéssim tenir una taula i quatre cadires a 4€, tot convocant una assemblea extaordinària.
Tot el centre de Girona esta ple de taules i cadires, la plaça independència, la rambla, la plaça de Vi i la de l’Oli, fins i tot els carrers més estrets com el general Blas de Fournas,...
Les mosques en assemblea, especialment el sector tafaner, ja han decidit que en posaran unes quantes, per així està més informades del que passa a Girona i tenir-ho tot controlat, les ja decidides per unanimitat són: Rambla amb el Pont de Pedra, plaça Sant Agustí amb Santa Clara, pont de Sant Felix –punt de benvinguda-, carrer de la Força amb la plaça de l’Oli i les escales de Catedral,... com a mínim amb aquestes ja tindran controlat la gent d’aquí i els turistes d’arreu, i també els que van a missa a la Catedral i els que no.
Tenen pendent una reunió amb l’Ajuntament per negociar el conveni tot controlat, ja que volen mirar d’aconseguir millor preu encara. L’objectiu és que si posar una taula i quatre cadires val 4€ al mes, segons les ordenances, mirar de negociar-ho per dies, i sobretot si redueixen a dues cadires, si el preu baixaria a la meitat, coses de l'economia d'escala.

De que depèn la dependència

En el marc dels dinars–debat contra inèrcia que organitzem la UGT de les comarques gironines, en els quals volem debatre de qüestions socials i laborals convidant a parlar gent de la societat civil gironina, avui hem parlat de l’aplicació de la llei de dependència, especialment a la gent amb disminució, amb en Joaquim Bonaventura de Mifas i en Fermí Sirera de GERD.
Les aportacions tant d’en Quim com d’en Fermí han estat un bany de realitat i coneixement del que pot passar, ja que tot just estem a l’inici de l’aplicació de la llei. Una llei que en si mateixa és bona però que la manca de pressupost i una execució restrictiva a l’hora de definir els graus de dependència la pot convertir en dolenta i que la seva aplicació no aconsegueixi crear una nova etapa de l’estat del benestar.
Venen temps de campanya electoral i parlar d’augmentar impostos és anti-electoral, però si volem que politiques com les de dependència siguin reals cal una dotació molt forta de recursos i ara no hi són, i tampoc els podem treure de l’educació o la sanitat, dels militars potser si, doncs el que cal és pujar els impostos per tenir els recursos suficients, pujar-los evidentment als que més tenen i més especulen.
També hem parlat de l’objectiu comú de la qualitat, el servei de dependència ha de ser qualitat i per ser de qualitat l’ocupació ha de ser de qualitat, no ens agradaria que una llei d’un gran abast social fos al mateix temps generadora de més precarietat laboral en el sector, en aquest objectiu coincidim també la UGT i les associacions com MIFAS.
Finalment una reivindicació més, la llei de dependència s’ha de fixar més amb la gent amb disminució no només a la gent gran.

Crisi real o psicològica

En quin punt es troba l’economia: com diria aquell depèn del dia del mes, o com diria l’altre depèn d’aquí li preguntis.
Les crisis econòmiques actuals ja no són com aquelles que expliquen els llibres d’història contemporània, que eren clares, contundents i es veien a venir de lluny i si no les veies et queien a sobre de cop.
Avui quan sembla que tot va bé, perquè la situació general és bona, resulta que no veus que al teu costat la destrucció d’ocupació és lenta, amagada però permanent, que cada dia la precarietat laboral és més gran encara que les grans dades diguin que baixa la temporalitat, que és poc però cert, però que la temporalitat sigui més baixa no vol dir que els salaris siguin més alts.
Quan sembla que fins i tot s’ha aconseguit el miracle que les bombolles no es trenquin, resulta que la pujada dels tipus d’interès cada dia està trencant més bombolles de l’economia familiar de les hipoteques, i la crisi financera americana provoca una aturada per part de la banca a l’hora de renovar la poliça de crèdit de les petites i mitjanes empreses i ja no parlem de noves inversions especialment allò relacionat amb el sector de la construcció.
La situació econòmica actual, permet confirmar que després de la pressió bancària aquesta està provocant una crisi com a mínim psicològica en certs sectors empresarials, és a dir por, ja que estan augmentant la no renovació de contractes temporals, acords individuals d’acomiadament i aturant certes inversions. Primers símptomes de crisi psicològica, després d’aquesta pot venir la real també. La contradicció permanent del sistema capitalista com diria el meu vei.

Per uns aeroports públics, catalans i de qualitat

Fa unes setmanes la UGT de Catalunya feia pública la seva posició davant dels traspassos dels aeroports i anunciava els perills de privatització -diari de girona,
el punt-.

Mentre aquí anem discutint de tants per cents, de formes jurídiques, de participació dels agents econòmics i socials, desplegament de l’estatut. Allà la dreta espanyola ho té molt clar, traspàs si però als seus amics i amigues de les empreses privades, en Rajoy així ens ho va dir la setmana passada, l’aeroport del Prat, i altres també, pels seus amics, sota l’excusa que la gestió millora la competitivitat, el que segur que millora són els comptes de resultats de les seves empreses. Antes privados que catalanes.
Els aeroports com a elements estratègics d’un territori sempre han de ser públics, ja que han de respondre als interessos del territori no als interessos empresarials. Estem d’acord que hi han de participar tots els agents econòmics i socials, però la gestió i la direcció ha de ser pública i de l’administració més propera, és a dir la catalana.
Cal que siguin un factor clau de dinamització econòmica i territorial, per això la gestió i les inversions han de ser àgils i això si es vol no és contradictori amb la gestió pública. Els aeroports són el primer que veu la gent quan arriba a Catalunya, i per tant han de ser de qualitat, entenent per qualitat no només la competitivitat sinó també la qualitat del servei, i el servei només es pot garantir amb la qualitat de l’ocupació, i la qualitat de l’ocupació només es pot garantir amb formació, horaris conciliadors i salaris dignes. El baix cost dels bitllets d’avió no poden sortir de generar més precarietat salarial, el comerç i l’activitat econòmica dels mateixos aeroports no pot ser com fins ara que siguin amb salaris de menys de 1000 € -handling, bars, botigues, lloguer de cotxes,...-.

Els traspassos públics de l’estat a la Generalitat mai han suposat una retallada de drets laborals dels treballadors traspassats, ans el contrari, ara els processos de privatització han suposat sempre un empitjorament del servei i la destrucció d’ocupació estable. Un exemple públic el traspàs de les polítiques actives d’ocupació, un exemple de privatització com el cas de Telefònica, que cadascú analitzi cada cas. Jo ho tinc molt clar: aeroports públics, catalans i de qualitat.
Per tant, com que aquí no s’han de fer túnels, el traspàs dels aeroports ja, no donem temps a la dreta, i que el compromís de l’esquerra que governa sigui una realitat.
I sinó sempre ens quedarà l’aeromodelisme.

Si Sant Narcís aixeques el cap

Durant deu dies hi ha unes mosques que piquen a la gent de Girona i voltants, provocant uns símptomes que profanen els principis del seny, l’ordre i el que diran gironí.
No es treballa o molt poc, i per dissimular es fa una fira de mostres, i es volta de dia i fins i tot de nit; es beu, es fuma, es va amb dones i homes; no es paren de muntar sopars amb poca aigua i molt vi; la Devesa és ocupada per tot de maquines estranyes que hipnotitzen als nens i les nenes i no voldrien marxar d’allà en tot el dia; una mica més enllà a la Copa s’ajunten totes les malediccions la gent jove i no tan jove, tot i el fred, no paren de beure, ballar, menjar i fins i tot lligar al voltant d’unes barraques; tota la ciutat, o aquest poble gran com diu algú, plena de parades per provocar el consumisme del menjar, d’artesania, fins i tot durant el dia dels difunts es fa el sacrilegi de deixar la ciutat en mans d’aquesta gent de mal viure que són els pintors.
La perdició ocupa tots els espais de Girona, les mosques emprenyades per ja fa molts temps que no venen els francesos i els pocs que arriben venen a xalar i ni un pensament de profanar Sant Narcís, es dediquen a infectar arreu del mal de la pesta de la festa i la rauxa.

La veneració de Sant Narcís s'ha convertit en la perversió permanent, la gent riu i s’ho passa entre bé i molt bé, convida a gent d’arreu que vinguin a disfrutar també. Sant Narcís no s’hagués imaginat mai que el seu assassinat seria motiu de festa, o potser és la maledicció pagana, per haver dormit ell i en Fèlix a casa de la prostituta de religió pagana Afra i haver-la convertit al cristianisme. Sort en tenim que uns quants el dia 29 li fan una santa missa per dissimular del mal que infecta tot Girona.

La cuina d’en Camil al Diari de Girona

Avui en l’apartat La Finestra, edició en paper, del Diari de Girona , escriuen del bloc de cuina que he creat fa unes setmanes, batejat com la cuina d’en Camil. En aquest hi ha totes les receptes, i des d’aquest bloc teniu les darreres receptes.
Aquests dies de Fires i festes de Girona, és un bon moment per compartir dinars, sopars i festes amb les amistats i la família. M’agrada cuinar i anar a restaurants, per compartir menjars i paraules, la gent al voltant d’una taula de menjar en la majoria dels casos no discuteix sinó que riu, explica els seus sentiments i les seves il·lusions, de vegades les emprenyades també, i al temps mateix es comparteix els gustos i els sabors d’una bona cuina i d’un bon vi. És el millor còctel que he provat mai.
Una primícia mundial, la propera recepta serà un suquet de lluerna amb escamarlans, però no el trobareu fins diumenge o dilluns, ja que fins diumenge no serà una realitat.
La intenció del bloc és escriure-hi a part de receptes, també de llibres de cuina, revistes i de restaurants. El bloc està obert a aportacions.

Pinta negre: el dret de reunió en perill

Ens estem acostumant a no immutar-nos davant dels atacs permanents a la democràcia i la politització de la justícia, i potser hauríem de fer un canvi de plantejament i actuar davant de la dualització de la vida política, que ens esta portant bona part de la cúpula judicial de l’estat, de l'anomenat sector conservador i fatxa, quan el jutge fa de polític i el polític vol manipular la justícia.
La darrera, l’acusació contra el lehendakari Ibarretxe i el Patxi López per reunir-se amb representants d’HB, crec que clarament vulnera el principi bàsic de tot estat democràtic, que és el poder-se reunir lliurement i parlar, perquè no crec que en cap de les dues reunions es parles de com reforçar ETA. Els jutges s’estan anant de l’aplicació imparcialment de la justícia als censors de la puresa d'unitat de la pàtria, algunes actituds em recorden el paper de la inquisició amb els càtars, que he llegit en alguna novel·la, i els seus judicis sumaríssims sense possibilitat de defensa, perquè abans de ser jutjat ja has estat jutjat.
Però abans de la darrera, que segurament no serà la ultima, n’hem patit d’altres com l’àtac al dret a la llibertat de premsa que va patir el fotoperiodista gironí, arrel de crema de les fotos del rei, que l’actitud respecte els que van cremar les fotos ha estat desproporcionada.
I per no parlar de l’abans d’abans i encara per resoldre, com és el cas de l’estatut de Catalunya, aprovat a les urnes, i segurament dissol pel tribunal constitucional.
Crec que la justícia ha d’estar al servei de la societat, i no ha fer de garant de la indivisibilidad d’España, en aquests moments les úniques persones lliures de fer el que vulguin sense control democràtic són els jutges i fiscals, i una cosa és la independència dels poders, i l’altre és l’abús de poder que s’està produint ara i avui. Cal un alçament pacífic i democràtic de la societat civil i polític per aturar la retallada de dret que estem veien cada dia.

Acebes: la mentida de la mentida

Hi ha gent, com l’Acebes, que es pensa que la resta de la humanitat som ignorants i sense memòria. El que no tenim és el do de la veritat absoluta com té el Sant Pare Aznar i els seus deixebles Acebes, Zaplana, Aguirre i Rajoy.

Van intentar guanyar unes eleccions amb la mentida de l’autoria d’ETA en l’11-M i ara per si no fos poc, no rectifiquen i diuen que es van equivocar, sinó que l’Acebes diu una altra mentida per no dir que va mentir, i ens diu que el PP no va contemplar la connexió d’ETA en l’11-M.

Aquesta gent que són catòlics, apostòlics, romans durant el catecisme no els i van ensenyar allò de no mentiràs, o senzillament apliquen la trampa i van a confessar-se amb el seus amics amos de la COPE, que darrerament s’han passat a un republicanisme una mica estrany, tot és qüestió de tres aves maria i ja poden tornar a dir les mentides que considerin oportunes, encara que aquestes juguin amb els morts dels atemptats del 11-M o d’altres.

La política hauria de tenir uns límits, un es pot equivocar i pot rectificar, ara arribar-te a creure les teves pròpies mentides i fer-ne veritats absolutes per manipular a la gent, supera els límits de l’estratègia electoralista, Tota aquesta gent podrien crear una Càtedra de l'ètica de la mentida.

L’únic de positiu que té aquesta noticia és que si l’Acebes continua en aquesta línia d’investigació electoral, tenim garantit una campanya electoral sense el discurs permanent de la conspiració tots contra el PP, de les tres obsessions, ja només en quedaran dos: el diàleg amb ETA, i l’estatut de Catalunya.

Sempre ens queda però el perill que l’Acebes gironina s’inventi alguna altre conspiració, l’altre dia deia que ha Catalunya als del PP els hi tirem pedres, jo diria que les pedres se les tiren entre ells i elles mateixos i sinó que li preguntin a la Veray.

Quan arribes a la teva Itaca

Navegant pels camins la mar t’ha portat cap a la teva itaca, el vent de darrera les muntanyes t’ha fet arribar al vell mig de l’empordà petit. Aquí heu creat una nova nació, una nació de persones que lliurement heu decidit, compartir sentiments, temps, territori, cultura,.... Aquesta nació ahir va crear el seu estat independent, lliure i democràtic.

Un estat que es farà sota els principis de la llibertat i la igualtat interna i la fraternitat amb els estats veïns i propers. Una nació integradora de totes les persones nouvingudes, amb educació en la llibertat i la cultura tot en un espai de convivència rica i plural.

Que la lluna sempre sigui plena i que el sol sempre us acompanyi, que la terra us porti bons fruits, que la mar us faci navegar en un mar de sentiments i que el cel us faci somiar sempre.

En Cuní content i feliç amb els esvorancs

Hi ha gent que quan està feliç i contenta es posa seriosa i contundent, aquest és el cas d’en Josep Cuní, cada dia en el programa el matins comença i continua amb tres mil connexions en directe a Bellvitge, Gavà, Barcelona,.... -fins i tot amb el meteosat- més que periodisme sembla una càtedra d’enginyeria de pont i camins, fent una tesi comparant els esvorancs amb els efectes posteriors a un terratrèmol.
El caos de les rodalies i el trànsit és evident que cada dia que passa, més que solucionar els problemes se’n creen de nous, tanta imprevisió mai s’havia trobat en un mateix lloc, supera qualsevol estratègia conspirativa per crear el caos en una societat moderna.
Milers de treballadors i treballadores que han d'anar a la feina pateixen les desgracies d’un ministeri i sobretot d’una ministra, que demostren la seva incompetència diàriament, una incompetència que crea un desprestigi diari en els serveis públics i una crisi permanent de desconfiança en el transport ferroviari. No sabem si càrrecs nous ho farien millor, però segur que pitjor impossible, per tant cal urgentment cessaments o dimissions, com a mínim de la ministra Alvarez.
Tot i la gravetat de la situació, i les dimissions necessaries, que certs mitjans de comunicació i certs periodistes en facin show mediatics fent una mono tema informatiu en una televisió pública tampoc no n’hi ha per tant, perquè sembla que es busca més el protagonisme del periodisme per damunt del problema, o aprofitar-se de les desgracies dels altres per tenir més audiència.

Quan la barretina no et deixa veure el país

Difícil d’explicar i fàcil de pensar, fa unes setmanes, que en uns moments concrets que penses sense donar ordres concretes -i menys orgàniques- el cervell, em va sortir aquesta frase -quan la barretina no et deixa veure el país- com a conseqüència que en els darrers temps tothom s’ha de posicionar sempre i en tot moment entre el blanc i el negre, i principalment al costat d’aquell que té la raó del cor com del cap, perquè ara toca el cap, ara toca cor i algú pot tenir la raó de les dues.
El que em diu el cor i el cap, és que un país no farà un canvi d’estructures socials i nacionals esperant el plebiscit. Aquest plebiscit s’ha de construir dia a dia, i aquesta amplia majoria social no sortirà de la inspiració divina, cal anar més lluny i trepitjar terra cada dia, que vol dir trepitjar terra: no només parlar amb els re-convençuts i convençuts de cada partit i els emprenyats temporals, sinó amb tothom.
Però tampoc no cal oblidar que governar per governar senzillament porta a governar, missatge pels que governen avui i també pels que van governar durant 23 anys.
El país tothom l’hem encallat en una rotonda sense sortida i anem donant voltes allà mateix esperant que després de 1714 voltes més quasi 300 derrapades trobem la direcció adequada, i no és tan simple.
Cal valentia política cal superar el passat i plantejar-nos des de les màximes aspiracions de tothom a on volem anar, i sobretot a on estem d’acord d’arribar cadascú, des de les cartes amagades i sabudes per tothom no anem enlloc, és com fer-se trampes al solitari. (continuarà..., o no)

La farsa de la contractació en origen

L’any 2006 la patronal catalana va demanar 10000 contractacions en origen i finalment només en va acabar portant un miler. L’any 2007 la patronal gironina va situar el contingent el 2122 llocs de treball a 1 d’octubre només havien formalitzat 143, dels quals van demanar 220 cambrers i només en van portar 3.
Davant d’aquestes dades demolidores com a mínim cal afirmar que les patronals i les empreses per molt que diuen que no troben gent i que han d’anar a buscar gent fora, la realitat demostra que durant aquests anys ens han pres el pel a tothom. Són ells qui van fer aquestes propostes de contractació en origen i en el cas de les comarques gironines no han arribat ni al 7%. Crec que l’administració davant d’aquest engany s’hauria de plantejar algun tipus d’actuació.
Aquesta realitat confirma que la política adequada per cobrir vacants de llocs de treball, s’ha de fer aquí, no cal ni lluny ni molt lluny. Tenim en aquest moment gent, principalment dones i joves, que han vingut via el reagrupament familiar i que tenen permís de residència i no de treball, només caldria fomentar la formació i garantir un contracte de treball, al mateix temps es coneix que hi ha gent treballant sense papers i sense contracte, aquí tenim dos realitats que si hi ha voluntat es poden fer polítiques de creació d’ocupació i d’integració.
Les patronals i les empreses donaran la culpa de la seva actitud impresentable, a la burocràcia i la lentitud de l’administració, però per molt que tinguin una part de raó mai pot justificar que hagin demanat uns 40 conductors de camió i no hagin fer cap contracte, i així professió a professió.
Per si algú té la temptació de plantejar sistemes de contractació privats, crec que cal rebutjar-los, la contractació en origen ha de ser pública per dos motius: un per que el fluxos és competència de l’administració cal garantir els drets aquí i allà i segon imagineu-vos el negoci clar i obscur que crearia empreses aquí i empreses allà, quina garantia tindríem que no fos una fòrmula de legalitzar les màfies tant l’est, com del sud, com d'aquí: les persones com a mercaderia i sense drets.

Si algú vol les dades complertes totals, per demarcacions i professions, envieu-me un mail camil@camilros.cat i us les passo, són dades oficials del ministeri de treball.