Els joves amb l’aigua al coll

Els joves amb l’aigua al coll a part de ser una campanya molt gràfica realitzada per l’Avalot, és una de les cares més dures i més ocultes de l’impacte de la crisi econòmica, tant des d’una dimensió de present com també de futur, una societat que gira l’esquena als joves esta girant l’esquena al futur.
Si mirem les dades d’atur els joves estant al 37,5% mentre la resta de la població està al 16% i si aquesta dada ni afegim dues més l’escenari és demolidor: la taxa de temporalitat dels joves és del 50,9% i de la resta de la població del 19%, el salari mig d’un jove són 12000€ i el salari mig general és de 21000€.
Conclusió dos cinquenes parts dels joves no treballen i la resta que treballem estant putejats i mal pagats, i els que estudien cada cop són menys.
Totes les dades ens diuen que cal fer canvis i de manera urgent, i no amb la frivolitat que fins ara se’n parla, cal donar més possibilitats de trobar feina i que aquesta feina sigui amb estabilitat i amb salaris dignes i cal construir un sistema educatiu que de veritat serveixi per una integració amb qualitat al mercat de treball.

Unitats amplies? Unitats excloents?

La possibilitat que els camins de l’unitat com a resposta a la sentència del tribunal constitucional s’acabi mig entroncant és real, aquest coi de país i especialment en l’àmbit polític a la que es pot activa l’esport nacional de buscar més allò que separa, que allò que uneix.
S’està instal·lant un altre cop el debat estèril de la puresa, ara tot qüestionant l’encert de l’editorial dels diaris catalans ja que no va més enllà de la defensa de l’estatut. Internet i xarxes com el facebook és un exemple d’aquest debat, i per alguns sembla que sinó participes de les consultes ja no tens la benedicció divina del sobiranisme pur i autèntic.
No es pot negar que l’editorial dignitat de Catalunya ha estat un dels tocs d’alerta més importants a l’estat espanyol i les seves institucions, que amb la voluntat del poble no se’n pot jugar, sinó és pot produir una crisi política encara sense dimensionar el seu abast.
No es pot negar que les consultes independentista estan, servint com a mínim a nivell local per treballar conjuntament, i que evidència a nivell català i internacional de treballar per un procés d’independència amb la democràcia i que dona veu directa a la ciutadania, que és un toc d'alerta de quin és el camí si l'estat espanyol té una resposta de retallar les llibertats de Catalunya.

No es pot negar o no s’hauria de negar de sortida la possibilitat de donar una gran resposta a la sentència del TC, una resposta que aglutini tant a tothom que va votar a favor de l’estatut, com a tothom que va votar en contra per insuficient, aquesta ha de ser l’objectiu. Un objectiu menor és excloent i aquest país si vol anar endavant cal que sumi a favor quanta més gent i més base social millor.

10 anys per recuperar els llocs de treball destruïts

10 anys per recuperar els llocs de treballs destruïts des de l’inici de la crisi, així de demolidor va ser Josep Oliver en conferència convocada per l’Acord estratègic aquesta setmana passada a on també va parlar un altre economista de referència Anton Costas.

Des de l’inici de la crisi s’han destruït algú més de 400.000 llocs de treball, dels 150.000 són de la construcció, 130.000 de la industria i la resta del sector serveis, aquí veiem que la dimensió de l’impacte de la crisi industrial, es situa majoritàriament aquesta crisi i la destrucció d’ocupació en la construcció i així va començar la crisi, però a on a fet més estralls i no ha estat tant visibles és a l’industria, amb l’afegit que la recuperació de l’ocupació a l’industria és molt més difícil que els sectors de serveis o la construcció.

L’aproximació de recuperació de llocs de treball la va situar en uns 40.000 llocs de treball per any, per tant l’escenari que se’ns situa no és gens engrescador, i evidentment la recuperació els primers anys serà inferior, ja que la recuperació de l’ocupació és molt més lenta que la dels indicadors econòmics, és a dir que mentre ens començaran a parlar de la recuperació de la macro economia el PIB i coses d’aquestes, l’economia real de cada dia de la majoria de la gent encara tardarà molt més a recuperar-se.

Tant Oliver com Costas van situar que segurament ja estem o hem tocat fons, però un cop tocat fons no vol dir que no es segueixi destruint ocupació, Costas ho visualitzar molt clarament: un cop s’hagi tocat fons encara és pot seguir rascant.

L’evolució dels ero’s: menys però pitjors

La punta més alta de presentació d’ERO’s tant en número com en persones afectades s’han produït abans de l’estiu arribant algun mes al quasi 500 ero’s i algun altre mes a prop de les 20000 tot i que la majoria del primer semestre ha estat prop de les 10000 persones afectades per mes.
El setembre i l’octubre -260- el número d’ERO’s i de persones afectades -5764- s’ha reduït tornant a nivell de finals del 2008 principi del 2009, a simple cop d’ull la dada es podria considerar com a positiva, però si la comencem a concretar veiem que el mes d’octubre en apareix una dada molt preocupant, és redueixen els treballadors afectats per suspensió temporal i augmenten els afectats per acomiadament, al setembre les suspensions van afectar al 82% i les extincions un 13%, en canvi a l’octubre les suspensions afecten un 57% i els acomiadaments un 36%, les reduccions de jornada pràcticament és mantenen igual.
Aquestes dades ens diuen que molts problemes de liquiditat que provocaven ero’s de suspensió ja no són tant la solució, alguns per ja haver realitzat alguna suspensió anteriors, d’altres per que sinó no hi ha liquiditat i no hi ha consum a curt termini no queda més camí que l’augment dels aomiadaments.
Cal veure l’evolució, però les expectatives no són bones, ja que normalment els mesos de novembre i desembre no són bons per l’ocupació, mentre ens comencen a parlar de la recuperació econòmica a nivell europeu, en el nostre nivell el nivell real encara no hem tocat fons ja que és segueix destruint més ocupació.

Derroquem tots els murs

20 anys que va caure el mur de Berlín, el mur que separava l’est i l’oest, el mur que a un costat hi havia el capitalisme i a l’altre el comunisme, el mur de la guerra freda, el mur d’escollir entre la disciplina social o la disciplina del capital,...
Quan molts celebren la caiguda del mur de Berlín, d’altres que en aquells moments no ens va caure cap totxo de la muralla a sobre el cap, ni tampoc vam creure que la caiguda del mur fons l’inici d’un món més just, seguim denunciant les mateixes injustícies socials, fins i tot més perquè algunes no existien o no les podíem veure, ja que el mur en les amagava tant si eres de l’est, com si eres de l’oest.
La caiguda del mur ha donat ales al capitalisme ferotge de la globalització, que ens ha portat al descontrol del sistema financer i en conseqüència a la crisi mundial que avui patim, no volem tornar a un món de murs, volem un món d’equilibris i contrapoders, si només hi ha uns poderosos aquests ens portaran a la perdició, però no és qüestió de dos sinó de tothom.
Aquests dies s’escriurà sobre l’est i l’oest, però el mur entre el nord i el sud serà el gran absent, aquest nord que construeix murs invisibles d’espoliació de riqueses naturals i d’explotació laboral, que destrueix el clima per la cobdícia humana.
20 anys que va caure el mur entre l’est i l’oest, però d’abans i d’ara encara tenim el gran mur que derrocar, el mur entre el nord i el sud, el mur entre els rics i els pobres.

Volem industria, volem treball

A tot arreu la crisi està fent estralls, però hi ha lloc que encara més, que fins i tot quan no hi havia crisi també és seguien fent estralls.
Aquest dissabte hi ha hagut una gran mobilització a les terres de l’Ebre més de 16000 persones –segons la Guàrdia Urbana- s’han manifestat pels carrers de Tortosa convocats per UGT, CCOO i USO sota el lema Volem industria, volem treball.
El tancament de LEAR a Roquetes anunciat per l’empresa, que afecta a més de 500 treballadores i treballadors, i per tant amb un impacte similar a l’Ebre que si la SEAT tanques al Baix Llobregat, esta provocant una suma de malestars històrics de les Terres de l’Ebre, l’abandonament històrics d’inversions per part del govern català i espanyol.
Exemple com el cas del polígon industrial Catalunya Sud, en que no te ni llum ni aigua, i en canvi a les terres de l’Ebre hi ha el riu i també centrals nuclears, exemple evident és genera energia i no en rep, te un mini transvasament cap a Tarragona i no hi ha aigua per l’industria, i així podríem anar anunciant dèficits.
Aquesta emprenyamenta es palpava al carrer durant la manifestació, tots els comerços de Tortosa han fet una aturada d’una en suport a la manifestació.
A les terres de l’Ebre aquesta no serà la darrera mobilització, de ben segur que ni hauran moltes més, cal que els governs escoltin i facin coses, sinó la gent de l’Ebre es tornaran a alçar, perquè la gent pot perdre la feina, però no perdrà la dignitat, i la dignitat de les terres de l’Ebre ha de passar per fortes inversions que generin feina directa a les terres de l’Ebre.

El binomi “actua socialment, pensa nacionalment”

El diari Avui, publica un article de Jordi Font titulat: social? Nacional? I a on fa una referència a la frase d’aquest bloc “actuar socialment, pensar nacionalment”, aquí uns fragments de l’article:

.....
POTSER PER AIXÒ, AVIAT va irrompre el binomi invers: "Pensa localment, actua globalment", és a dir, no perdis de vista la teva realitat concreta, que és la mesura humana de què disposes, i fes perquè els projectes globals no laminin la diversitat sinó que la incloguin. O, encara, a cavall de l'empirisme que inspira aquest binomi: no hi ha veritats absolutes, no et refiïs de les abstraccions, dels discursos rodons, acabats, sense escletxes, són un autèntic perill. La veritat, sempre provisional, només s'obté per aproximació, a partir d'allò que som capaços de contrastar, de verificar, per mitjà de l'experiència. Un model general que no dóna resposta als problemes concrets no serveix de res; en paraules d'Epicur el Vell: "Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes".
M'HI HA FET PENSAR UN ALTRE BINOMI que he ensopegat en franquejar l'interessant blog de Camil Ros, jove dirigent sindical de la UGT i home del catalanisme radical: "Actua socialment, pensa nacionalment". És tracta d'un binomi fill de l'anterior, que també apunta a la saviesa de l'experiència enfront de les febres de la raó, tot aplicant-ho al duet social/nacional. Ve a dir-nos, entenc, que cal pensar el país a partir d'opcions socials prèvies i que pensar el país en abstracte ens pot dur a trinxeres socials insospitades, que poden no ser tampoc les més convenients per al país. Ell, òbviament, opta per pensar el país amb els peus afermats al terra del compromís social, de les necessitats i desitjos del poble ras, de la gran majoria popular que dóna a la causa nacional la seva més ampla fonamentació i la seva màxima força, evitant de caure en abstraccions etèries, que sobrevolen la realitat i que poden fracturar el gran conglomerat popular on es fan i es desfan les nacions.
.... llegir article complert

7 d’octubre pel treball digne

El 7 d’octubre és la jornada mundial pel treball digne, sindicats d’arreu del món han convocats per la Confederació Sindical Internacional CSI ens mobilitzarem per la defensa del treball digne arreu del món.
La crisi mundial, malgrat ens diguin que les dades macroeconòmiques mundials ja han sortint de la recessió, l’únic que ha sortint de la recessió són les dades, perquè les persones seguim patint la cruesa de la crisi amb el creixent atur a Catalunya o l’explotació laboral a molt països del món.
No ens hem de tancar en la nostra realitat més propera, i més amb aquesta crisi, evidentment cal exigir al governs més propers millors politiques per sortir de la crisi, però no hem d’oblidar que la crisi és mundial i que originàriament la manca de regulació en el sistema financer ha provocat una especulació sense precedents.
Per trencar amb la tendència destructiva cap a les persones de la globalització, cal noves regulacions i nous instruments mundials que garanteixen que els drets dels treballadors arreu del món no són incompatibles amb els nous mercats econòmics mundials.
Cal trencar amb l’hipocresia de que si jo tinc una feina estable perquè m’haig de mobilitzar pel meu veí que esta a l’atur o pel nen que pateix l’explotació infantil, doncs cal fer-ho perquè si algun dia necessites que algú es mobilitzi per tu, potser llavors no hi haurà ningú, per exigir solidaritat primer cal donar-la.

Previsió inflació 2009 = 1,2 2010 = 1,8

Aquestes són les previsions d’inflació que realitza la Fundació de les caixes d’Estalvi (descarregar informe), aquesta informació no es pot dir que és de tendenciosa com a mínim sindicalment i en situa en un escenari de recuperació de la inflació enguany ja al 1,2 i a finals del 2010 el 1,8.
Aquestes dades deixen fora de lloc les previsions catastrofistes de les patronals en la negociació col·lectiva d’enguany, en la qual estan encallant de manera sistemàtica tant l’aplicació de les taules salarials d’enguany, com la renovació dels convenis col·lectiva, fet que esta comportant un increment innecessari de la conflictivitat laboral.
Per tothom és sabut que ni la causa, ni la sortida de la crisi són els salaris, però hi ha cert sectors empresarials entossudits en voler fer pagar encara més la crisi al treballadors, no només perden la feina sinó que els que la mantenen han de perdre salari de manera directa, o de manera indirecta plantejant increments salarial inferiors a la pujada dels preus.
Els increments salarials podem ajudar a estimular el consum i per tant una certa reactivació econòmica aquest és un argument general i l’argument de part és que amb els salaris baixos que patim, més del 50% de la gent cobra menys de 1000, cal plantejar increments salarials de garantia de poder adquisitiu pels salaris mitjos i alts, i increments superiors pels més baixos salari mínim 1000€.
Està força clar que l’inflació s’anirà recuperant i per desgracia en pocs anys podem tornar a situar en nivells inflacionistes d’abans, sobretot per la dependència del petroli, per tant cal seguir treballant amb increments superiors a l’IPC previst junt amb la clàusula de revisió salarial.

Al voltant de les fusions de les caixes

Es parla molt de les fusions de les caixes, ens diuen que és necessari tot i que al mateix temps ens diuen que totes estan molt bé, doncs si estant molt bé perquè cal fusionar-les, deu ser que no estant tant be.
Però deixant de banda el debat de la solvència de les caixes, que igual que d’altres sectors estan entre enganxats i molt enganxats en inversions especulatives immobiliàries, el que queda clar és que la sensació força fonamentada que les fusions és un repartiment de noves cadires mirant de garantir que hi hagin les mateixes d’abans.
Amb les fusions encara ens han d’explicar en que millorarem les persones i les empreses, tindrem major liquidat? Farem una veritable obra social? o seguirem competint ridículament en els festivals d’estiu.
La territorialitat de les caixes només ha servit com una estratègia de negociació, i territorialment la primera conseqüència que hi haurà serà destrucció d’entre centenars i milers de llocs de treball, que per molt siguin prejubilats, és destrucció d’ocupació de qualitat.
Això si, al igual que en la banca, les caixes rebran milions i milions d’euros, el quals no sabrem ni com ni perquè, l’únic segur al igual que a la banca, és que no arribaran ni a les empreses ni a les famílies, i llavors perquè calen les fusions per seguir pagant els sous sense mesures a personatges com el President de la confederació de caixes, perquè pugui anar donant lliçons en comptes d’assumir responsabilitats per la mala gestió de les caixes.

Entre l’11 i el 13

Les diades que sempre han tingut més mobilització, visualització mediàtica i en els darrers anys més moviment a la xarxa, són aquelles que normalment dels Monegros enllà tenen l’encert d’equivocar-se democràticament i plantejar alguna retallada i alguns excessos verbals.
I aquests any ha estat un d’aquests i per partida doble, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut que Catalunya va votar amb referèndum, i per tant trencant el principi bàsic de la democràcia, com pot ser que una llei aprovada per dos parlaments i votada en referèndum un quants jutges jutgin políticament una llei.
Però per si no fos poc les espanyes més profundes estan muntats en colera per a Arenys de Munt, i poble del més de 900 que hi ha a Catalunya, decideixen fer una referèndum sobre si és vol la independència. És a dir, si votem, votem malament però millor si no votem.
Està clar que entre l’11 i el 13 l’ambient nacional aquest dies està ben calent, i que evidentment la millor resposta, és la resposta pacifica, democràtica i serena, i que no podem anar bé si de cada pas és creen aquests debats d’enfrontament que no porten enlloc.
Després de l’11 i el 13 vindrà el 14, i espero que aquest sigui de reivindicació i construcció diària, ja que l’11 commemorem però la resta de l’any es quan hem de construir un país més just i més lliure.
M’agradaria un 11 de setembre a on commemorem, reivindiquem per nosaltres mateixos, sense necessitat que la brunete mediàtica sigui un dels agents que més mobilitza ja que amb aquestes dinàmiques sembla que anem a batzegades, i a batzegades difícilment podem construir el país.

La gent vol viure en pau

Per agafar força per la tornada de les vacances, amb un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma:

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!

És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

La costa brava encara existeix

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

El finançament, per fer què?

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.

La setmana tràgica: Set dies de fúria

El 26 de juliol de 1909 els carrers de Barcelona és van alçar contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra del Marroc, aquesta subversió popular està en l’imaginari col·lectiu de les grans mobilitzacions obreres catalanes.
Una mobilització espontània, primer contra el reclutament, després una vaga general i declarat l’estat de guerra els incidents es va focalitzar en l’incendi d’esglésies i convents, les mobilitzacions van començar el 18 juliol milers de reservistes eren cridats des de primer de juliol cap a la mort, excepte si eres de casa bona, llavors pagant l’anomena’t impost de la sang i et lliuraves d’anar a la guerra, per tant et rebuig a les quintes tenia un fort component de classe obrera, si eres obrer anaves a la guerra si eres ric no.
L’esclat militar junt amb les grans injustícies social, la pobresa i l’explotació laboral, va provocar una de les grans mobilitzacions obreres del segles, unes mobilitzacions sense cap organització o persona, concreta al darrera mostra evident del malestar social de aquells anys tot i que es va executar Ferrer i Guàrdia com a responsable.
Per tenir una visió propera al fets tenim el llibre d’Antoni Dalmau, Set dies de fúria, una crònica dels fets que ens apropa molt a aquell moment històric.

Idea al voltant de la participació

Algunes reflexions al voltant de la participació política realitzades per en Quim Brugué en l’acte organitzat per Idea Girona:

En aquest país hem passat de súbdits (a la dictadura) a clients (en l'actual democràcia), però entremig no tenim ciutadans.

Si ens carreguem la política i la democràcia ens carreguem allò que ens permet resoldre els problemes col·lectius i plantejar projectes de forma compartida.

La política no es satisfer els clients. Sovint des de la responsabilitat política cal dir que no, i trobar solucions de síntesi entre els diferents i legítims interessos.

Quan fem participació per decidir què fem col·lectivament, cal un actitud disposada a les renuncies i a trobar un equilibri.

La participació ha de ser consultiva de les decisions del polític.

Hi ha un encaix entre democràcia representativa i els processos de participació. Es poden complementar però no substituir.

La participació és un diàleg constructiu que contribueix a enriquir les decisions dels polítics.

I després de l’estiu que?

Ja tothom dona per fet que l’estiu alentirà la crisi econòmica, que si el repunt de la construcció amb el plan E, que si la campanya turística, alguns fins i tot ja comencem a parlar de si hem tocat fons.
Però per desgracia la realitat és molt tossuda, i si deixem de mirar algun dada positiva aïllada que és possible com l’aturada de la baixada de l’atur, podem arribar a dir que per desgracia és temporal tant per l’inicií de la temporada turística, com també per les contractacions del plan E amb data de caducitat a curt termini, així també que s’ha no renovat amb excés contractes temporals que ara s’adonen de que són necessaris.
Al mateix temps ens trobem amb l’altra realitat, que ens fa veure que aquestes dades poden ser un miratge, durant el mateix període l’atur en l’industria ha seguit creixen, els ero’s de suspensió temporals segueixen i estant augmentant en el sectors de serveis, i sobretot el gran problema de la crisi que és la liquiditat segueix igual i per tant les empreses cada cop estant més escanyades i amb el perill real que bona part d’aquest expedient de suspensió temporals és converteix en acomiadaments.
Per tant podríem està entrant en un estadi encara pitjor de la crisi, la violència de la crisi afectant de manera directa als treballadors va començar l’octubre de l’any passat i allò que la va provocar encara no està solucionat, si no hi ha solució ràpida la tornada de l’estiu potser igual o més de violenta que la tornada de l’estiu de l’any passat.

Nova oració del pare nostre

Pare nostre que esteu en el cel,
Sia augmentat sovint el nostre sou,
Vingui a nosaltres la jornada de set hores,
Faci’s un xic la nostra voluntat
Així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
Perdoneu els nostres pecats
Així com nosaltres perdonem
Els dels nostres encarregats
I no ens deixeu caure a les mans del director,
Ans advertiu-nos si s’apropa,

Amén.

Miquel Martí i Pol

Nota: present en forma de samarreta que en Cesc Poch ens ha donat en el congrés de la UGT – Osona.

Quan els brots no et deixen veure el paisatge

El prat estava sec, ni les crides a la Moreneta han fet que el verd sorgís aquest any per donar l’esperança que segon els economistes ens aporta el color verd.
El gris i el negre inunden prats i muntanyes, i per a molt que ens ho intenten pintar d’una altra manera la realitat és molt tossuda, de moment la foscor no ens deixa veure el fil de llum que ens ha de portar a la primavera.
La pluja persisteix, llamps i trons sovint, i cada cop a més llocs, però sobretot patim una pedregada persistent i continua, malmet totes les collites, tant aquelles que estan a punt de ser una gran collita, com aquelles que tot just comencen a créixer, i a formar-se.
Fruit d’un miratge o d’una il·lusió, alguna gent diu que comença a veure brots verds, potser alguns n’hi ha però entre pocs i molt pocs, el perill és que brots verds no et deixin veure el bosc trist, sec i a on les millors fruites estan malmeses per la pedregada.
Diuen que la terra és per a qui se la treballa, i potser portem molts anys sense treballar la terra, tot esperant només recollir els millors fruits amb el mínim esforç, sense treure ni les males herbes.
Pot ser si tornem a cuidar la terra i el clima, podrem tornar a construir un paisatge sense males herbes, sense grisos i negres, sense llamps i pedregades. I serà aquell país a on hi ha la primavera, el colors vius, a on grans i petits viuen i conviuen, a on les collites són les millors i n’hi ha per a tothom, aquell país que treballa, produeix i comparteix.

Ara, més que mai

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.

«Estem en caiguda lliure però a la gent li costa mobilitzar-se si la crisi no l'afecta»

Entrevista El Punt 4 de maig del 2009

El nou secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, el gironí Camil Ros, considera que cal més consciència social de la situació de crisi que vivim, reclama més implicació de l'administració i critica les mesures que plantegen les patronals, que veu com un «xantatge»

En el darrer congrés, el gironí Camil Ros va ser nomenat membre del secretariat de la UGT de Catalunya com a màxim responsable de política sindical. La nova secretaria és el resultat de la fusió de les secretaries de política sindical, coordinació sectorial i salut laboral i medi ambient i engloba temes calents per l'actual situació, com ara la negociació col·lectiva i la dels expedients de regulació d'ocupació (ERO).
–Quin és l'objectiu de la nova secretaria?
–«L'objectiu és donar prioritat a la nostra resposta sindical. Donant el suport necessari als comitès d'empresa perquè l'impacte d'aquesta crisi sigui el mínim per als treballadors. Perquè per molt que els polítics ens venguin motos dient que no, els treballadors són els que fins ara estan pagant la crisi. Cal dir prou i plantar cara a tots aquells sectors empresarials i polítics que en aquests moments volen utilitzar la situació per retallar drets. El repte és important, tant des del punt de vista de mobilització com de negociació.Que no es pensin que ara passa tot.»
–Com defineix l'actitud dels empresaris, per un costat, i l'administració, per l'altra?
–«Els empresaris van iniciar la crisi amb certa coincidència amb els sindicats. Però el que no és acceptable és l'actitud que tenen les patronals des de finals d'any. Saben, com sap tothom, que els treballadors no són els culpables. Ho és el sistema econòmic i, sobretot, el sistema financer que s'ha dedicat a especular.Les retallades de salaris que estan plantejant, la reclamació d'un nou contracte de treball o d'una nova reforma laboral són inassumibles. Volen acomiadar més barat i quan els doni la gana. Volen fer un xantatge als treballadors sense feina. I pel que fa als polítics, que vigilin d'escoltar massa els cants de sirena de la patronal! Des de la UGT només creiem en congelacions salarials si hi ha un projecte industrial al darrere, com ha estat el cas de Seat i el Q3. Però no es poden permetre congelacions salarials sectorials. El que passa és que la patronal està excessivament polititzada per la dreta. I el perill és que el govern d'esquerra els vulgui escoltar.»
–Els sindicats reclament un canvi de model, però quin és el que proposen?
–«Nosaltres plantegem un nou model productiu. Però una cosa són les respostes i mesures per sortir de la crisi i l'altra és com plantegem un nou model productiu. S'està destruint ocupació, majoritàriament de gent amb baixa qualificació. Això demostra que és la part més feble del mercat de treball. El nou model implica la millora de la formació professional. També cal trencar amb el tòpic que només es pot treballar si hi ha una jornada de vuit hores establertes i presencials. Potser amb altres fórmules de flexibilitat s'acaba sent més productiu i es millora la conciliació de la vida personal amb la laboral. També hem de pressionar perquè els governs facin més polítiques industrials. Ara no hi ha valentia i les mesures de crisi han estat disperses»
–Alguns creuen que els sindicats no s'estan fent prou visibles.
–«Crec que és una percepció que no la tenim els que hi estem a dins. Però segurament alguna cosa hem de millorar. Estem fent mobilitzacions des de l'octubre de l'any passat. Potser ens hem de moure més o quan, ho fem, se'ns ha de veure més. Però sempre hi ha hagut el tòpic que els sindicats no fan prou. El cert és que tenim centenars de persones assessorant els comitès d'empresa. El mes passat vam tenir 400 ERO a Catalunya. L'anterior, 300. Estem a peu de fàbrica intentant aturar al màxim la destrucció d'ocupació. I governs i patronals han de saber que hi som i que no acceptarem retallades. Volem fets. El mes d'octubre ens van dir que arribaria liquiditat a les empreses. On és aquesta liquiditat? Qui se l'ha quedat?»
–Potser l'administració i la patronal sí que senten el seu alè al clatell però no s'acaba d'arribar a la societat.
–«A la gent, fins que no veu que li afecta, li costa involucrar-se. Això és un problema general de la societat. Crec que la gent no és conscient de la situació actual. No és conscient que hi ha 600.000 desocupats a Catalunya. No és conscient que estem en una caiguda lliure. Encara no hem tocat fons i, quan ho fem, caldrà veure quant temps tardem a recuperar-nos.»
–A les comarques gironines tenim un ERO cada dia laborable. I cada cop les indemnitzacions pels acomiadats són més baixes. No hi ha marge de maniobra?
–«Els ERO de fa un parell d'anys, no estaven motivats per la crisi, excepte els relacionats amb el sector tèxtil, i, per tant, sempre hi havia més diners per negociar. En molts casos, com Levi's o Panasonic, responien a deslocalitzacions. Ara, molts dels ERO són per situacions de crisi real i en moltes ocasions has d'acabar al Fons de Garantia Salarial. Hem de buscar sortides dignes per a la gent que perd la feina però, alhora, mantenir com més llocs de treball millor. En el cas de Girona, els ERO estan tenint menys impacte que a la resta de Catalunya. Això no vol dir que hi hagi menys crisi. El que hi ha són molts acomiadaments individuals. Aquests són difícils de controlar però segurament s'incompleixen drets de treballadors. Aquí és on la Inspecció de Treball hauria d'incrementar la funció de vigilància.»
–Als problemes ja existents se'n poden afegir d'altres: la gent que està temporalment a l'atur i que té la incertesa del seu futur; o aquelles persones que perdran, o ja han perdut, la prestació social.
–«Són dues bombes de rellotgeria. Pels ERO temporals hi poden haver unes 30.000 persones afectades a Catalunya. Com a mínim, per a aquesta gent s'ha aconseguit el comptador zero. És a dir, aquest període no afecta negativament la cotització, com mínim durant un període de 120 dies. Però ja hi ha moltes empreses que estan entrant en el segon ERO temporal o que, directament, ja van pels acomiadaments. Hutchinson de Palamós n'és un exemple. A tot això cal sumar-hi que gairebé un terç de les persones que estan a l'atur a l'estiu es poden quedar sense prestació. Aquí ja entrem en un problema social i és on els governs han d'actuar amb rapidesa. Quan la gent comenci a tenir problemes per pagar la hipoteca, quan vegin que no es crea ocupació... Perquè jo no veig que amb el pla de Zapatero es contrac-tin milers de persones! Tot plegat ens porta cap a un carreró sense sortida.»
–Aconda, de Flaçà, està a un pas del tancament. Com valora que la belga Intermills s'hagi fent enrere en la compra i quin futur preveu?
–«Crec que el comitè i els treballadors d'Aconda no es mereixen el tancament. És una de les plantilles que he vist lluitar més en defensa dels seus llocs de treball. I mentre quedi un dia pel tancament, cal seguir lluitant. Buscant nous inversors o plantejant altres tipus de projectes industrials. Una possibilitat és que els treballadors puguin ser els inversors per donar viabilitat a l'empresa.»
–A Trety de Maçanet hi ha un principi d'acord amb l'empresa acceptat per la UGT, amb majoria al comitè, però no per CCOO. És el primer cas a Girona en què els dos sindicats no estan d'acord però n'hi ha altres exemples a Catalunya. La unió no fa la força?
–«Creiem que sí. Els treballadors votaran avui i seran els que decidiran. Però l'acord és raonable. CCOO, tant a la demarcació com a la resta de Catalunya, ha pactat acords amb quanties inferiors. Per tant, espero que acabin reconsiderant la seva posició. I cal valorar que l'empresa ha variat molt de la seva posició inicial. Estem parlant d'un expedient de més de 200 empleats, però en salvem més del doble. Per sort, la majoria de vegades anem units amb CCOO. Crec que el cas de Seat ha de ser una lliçó del camí a seguir.»
–Vostè té un vessant sindicalista però també un de polític, com a militant d'ERC. Tal com estan les coses, és compatible una cosa amb l'altra?
–«Sí, perquè el sindicalisme és política. Jo estic al sindicat per aconseguir un altre model de societat. Diuen que el sindicalista és un pragmàtic utòpic. A mi el que m'agrada del sindicat és que cada dia toques de peus a terra i, si algun dia hi deixes de tocar, a l'endemà hi tornes perquè et vénen els problemes reals. La política crec que no viu de tan a prop la realitat. El que tinc clar és que, des del punt de vista orgànic, no em passa pel cap en cap moment fer compatible un càrrec polític amb un càrrec sindical. Però seria dolent que la gent dels sindicats no milités en partits polítics. Ara, el carnet del partit es queda a la porta del sindicat.»
–Primer deien el 2009. Després el 2010. I fins i tot el 2011. Vostè fixa alguna data per la fi de la crisi?
–«Ho podria fer però no sóc economista ni catedràtic, gent que ho saben tot i que no ens van avisar del que passaria. Segurament, seguirem caient fins a l'estiu. Però cal valentia i endeutar-nos amb diner públic. I si això es fa ens en sortirem abans. Si no, seguirem l'onada. I un altre punt bàsic és quadrar la banca. Els diners hi són, però no circulen.»
–I aquells que diuen que aquesta crisi marcarà un abans i un després...
–«La veritat és que no ho sé. Diuen que refundaran el capitalisme però no saben què coi cal refundar. Altres diuen que és la crisi més bèstia de la història. Però després mires la del 29 i veus que no. Crec que hi ha una excessiva tertúlia de bar. El que és possible és que en algunes coses tornem enrere. El preu dels habitatges i els endeutaments dels treballadors per tota la vida... això s'haurà de racionalitzar. A mi m'agradaria que quan sortim de la crisi tot sigui diferent perquè és millor.»

Manifest 1r maig de 1890

Aquest és un fragment del primer manifest realitzat a Barcelona del 1r de maig de 1890, que fou entregat al Governador Civil:
Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.
La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.
En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.
La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.
Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.
Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.
Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Manifest integre

Que vol dir el Q3 per Catalunya

La confirmació que l’Audi Q3 es farà a Catalunya és una noticia que alguna gent li treuen importància o d’altres la critiquen pels ajuts públics rebuts, però cal situar la noticia en el seu lloc i moment per veure l’importància i la dimensió.
És la primera gran i bona noticia relacionada amb la crisi i durant la crisi, per un costat mantindrà i crearà nous llocs de treball i per l’altre és un exemple clar de política industrial.
El Q3 mantindrà prop de 1600 llocs de treball a la SEAT directament i indirectament mante o crea prop de 10000 llocs de treball, en el sector de l’automoció per cada lloc de treball directa se’n creen entre 5 i 6 llocs de treball indirectes, la major part d’ells en empreses petites i mitjanes per tant es trenca el mite que no s’ajuda a les empreses petites, a Catalunya la major part de les grans empreses són empreses de capçalera o tractores i per tant arribar acords amb aquestes genera riquesa i llocs de treball en les petites i mitjanes empreses, al mateix temps el sector de l’automoció està en bona part a l’àrea metropolitana de Barcelona però al mateix temps hi ha empreses arreu de Catalunya.
Es parla dels ajuts públics rebuts prop de 200 milions d’euros –que són més crèdits que subvencions-, alguns qüestionen aquest ajuts, un exemple de que els ajuts en política industrial són generadors de riquesa: si 10000 treballadors amb un salari anual de 20000 euros es queden a l’atur, les seves prestacions d’atur en un any sumen 200 milions d’euros, per tant no només és mantenen llocs de treball, sinó que també l’administració no ha de pagar atur i el mateix temps les empreses paguen impostos i els treballadors també, per tant part dels ajuts és recuperen.

Ara, UGT de Catalunya

Dimarts 21 d’abril comença el 13è Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, que sota el lema ARA, vol posar al dia tant el seu ideari com la seva estructura.
Un congrés que evidentment la qüestió més important i urgent és com fer front a la crisi econòmica sense retallades social, però la crisi no ha d’eclipsar la resta de qüestions importants en la estratègia sindical cap a el canvi de model productiu, la qualitat en l’ocupació, salari mínim 1000€, les politiques d’igualtat, la formació professional,...
I des del punt de vista intern a on també es produiran canvis importants: una nova estructura per la regió metropolitana més àgil i coordinada, les estructures sindicals necessiten canvis per adequar-les a les noves realitats empresarials i sectorial, cada cop la col·laboració entre les estructures sectorials i territorials són més importants.
Esperem dels bons resultats d’aquest congrés, per carregar nous reptes i il·lusions.

L’Esquerra que pren bones decisions

Quan un partit i els seus dirigents saben trobar més les coses que uneixen que les coses que separen, és quan es construeix i es creix, llàstima dels temps perduts innecessariament, però és el moment de tornar a mirar endavant cap a la gent i el país.
L’acte “l’Esquerra que decideix”, va ser important per passar-se el testimoni entre els dos màxims dirigents d’ERC –Carod i Puigcercos- una nova manera de fer política s’instal·la a ERC, aquesta és la política que suma, saber deixar pas és una decisió intel·ligent i també hauria de ser intel·ligent el que agafa el pas.
La imatge i el fet és el que es recordarà per sobre de tot, però seria bo també recorda el contingut, tant de Carod com Puigcercos vam reafirmar l’espai propi d’Esquerra: l’esquerra nacional que per politiques de dreta ja hi ha la dreta nacional.
L’Esquerra ha decidit tornar a allò que la va fer créixer: el consens i una estratègia de discurs social i nacional, Esquerra torna a caminar cap a la majoria social, perquè només es pot ser majoria sumant tant a dins com a fora.

Que hi ha darrera la mar

Després de la línia final de la mar, que hi deu haver
Com definiries l’impacte del sol radiant en el teu cos
Quina musica sona quan la pluja cau constant i delicadament.

Si la natura ens aporta pau, perquè la destrossem
Si la paraula tranquil·la ens agrada, perquè cridem
Si la carícia ens relaxa, perquè ens peguem.

Si l’amistat és el millor, perquè ens discutim
Si hi ha més coses que ens uneixen, perquè busquem el que ens allunya
Si podem fer un món millor, perquè no fem res.

Segur que darrera la mar hi ha el que busquem, no paris de navegar.

Potser és un miratge en el desert

Aquest dies ha tingut lloc el congrés de la UGT confederal, quedi dit per endavant que com a mínim soc escèptic abans i ara tant dels intens de pedagogia i o de federalisme entre Catalunya i Espanya, però encara que sigui per uns instants, per uns dies, hi ha hagut un congrés absolutament confederal.
Josep Maria Alvarez, va presidir el congrés, i com va dir en clausurar, en les resolucions d’aquest congrés hi ha una mica de tots, la mica de Catalunya no ha estat menor, d’entrada d’en Frederic Monell a una secretaria de primera línia com política institucional conjuntament amb acció sindical els responsables del diàleg social, esmenes acceptades, transaccionades o guanyades en votació, sobre situar una quota menor d’afiliació per menys 1000 €, sobre a les balances fiscals i el finançament, 1000€ salari mínim per la contractació de serveis a l’administració pública, possibilitat de que organitzacions es puguin confederar amb l’UGT de Catalunya,... i més, i tot amb un clima de consens i bon rotllo.
No s’ha de perdre l’horitzó, ja es veurà si és un miratge en el desert de l’incomprensió i l’inconpliment cap a Catalunya, o si el miratge és un oasi, sigui el que sigui cal continuar treballant pels treballadors i treballadores de Catalunya, perquè els que anteriorment han intentat arreglar n’han sortit escaldats, com a mínim la sensació que estàs en una confederació que no només respecte Catalunya sinó que també accepta les seves propostes, és una bona sensació i es treballa millor.

Que hauria de mesurar el PIB

Que hauria de mesurar el PIB? que és l’important?, Robert Kennedy, en plena campanya electoral, el 18 de març de 1968, llançava aquesta reflexió o atac:

"El nostre PIB, en els seus càlculs, té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entrar il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull (...) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels nostres matrimonis. No es preocupa d’avaluar la qualitat dels nostres debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pena viure la vida. "

Les falses veritats de l’acomiadament

La patronal ja fa uns mesos que ha començat la seva ofensiva particular, aprofitant la crisi per demanar retallar impostos i indemnitzacions, els arguments que utilitzen alguns estan desinformant a la societat i d’altres la tossuda realitat els converteixen en una mentida.
Primera mentida: l’acomiadament és car, l’acomiadament és de 20 dies per any treballat si hi ha causes justificades, i de 45 dies si sense cap motiu l’empresa decideix acomiadar un treballador. Per tant l’acomiadament a l’estat espanyol és de 20 dies per any treballat. Estats com França i Alemanya no existeix l’acomiadament improcedent.
Segona mentida: ni baixant el preu de l’acomiadament les empreses fan més contractació indefinida, hi ha el model de contracte que és el de foment de la contractació indefinida i la diferència fonamental és que l’indemnització per acomiadament improcedent és de 33 dies per any treballat en comptes de 45. Doncs la seva utilització és mínima per no dir ridícula, dels 25257 contractes indefinits realitzats el mes de febrer a Catalunya, només 4202 va ser de foment de la contractació indefinida un 16% del total. Mentre que 10156 va ser conversió de temporals a indefinits el 40% aquest tenen deduccions a la seguretat social.
Les dades demostren que és clar que els problemes a l’hora de no fer més contractes fixes no és l’indemnització, ja que el contracte amb un preu més baix d’indemnització és el menys utilitzat, en canvi el més utilitzat és el contracte fixa ordinari amb 10782 contractes.
Potser va sent hora de desemmascarar les mentides de la patronal, o que la seva veritat no és que rebaixant costos laborals faran més contractació indefinida, sinó que rebaixant costos laborals –retallada d’indemnitzacions i impostos- aconseguiran més beneficis empresarials.

Potser cal badar

Quan tot es per ahir
quan els mots s’acceleren
quan la gent corre sense un destí concret.

Potser cal aturar-se
potser cal pensar
potser cal badar.

Mirar el batec de les onades
escoltar el blau de la mar
olorar la pau de la natura.

Definició de Treball en el nou breviari de ciutadania

Treball Si no treballa el cos, treballa la ment: sempre treballant. Uns treballant per viure: uns quants, d’altres vivint per treballar: la majoria. Uns defensant el treball digne, d’altres ofegats per l’explotació en el treball. El treball digne ha passat de ser un dret a un bé escàs.
Les coses més materials i els somnis més llunyans es poden aconseguir per l’atzar i la sort, però si a darrera de la sort i l’atzar, no hi ha hagut un treball constant i diari difícilment arribarà, ni la sort de tenir les coses més materials ni l’atzar d’aconseguir els somnis més llunyans.
Treball és el mitja del compromís per construir amb la suma dels treballs de tothom un món millor; treball és l’esforç de no resignar-se davant de les adversitat i les injustícies; treball és la constància que ha portat a generacions a aconseguir millors condicions de vida per les generacions posteriors, des de les guerres fins a les urnes.
Diuen que no hi ha millor idea que aquella que li arriba el seu moment, però perquè li arribi el seu moment cal treballar amb compromís, esforç i constància, llavors segur que li arriba el seu moment, ara un cop arriba cal continuar treballant per esculpir-la encara millor, perquè el que no millora cada dia amb el seu treball, s’envelleix i queda caduc.
Tothom ha somiat, ha desitjat deixar de treballar, i tothom que no té treball somia i desitja trobar treball, la contradicció del sistema o la demostració que sense treball estem buits. Treballem per viure, treballem junts per un món millor, començant per Girona.

La meva aportació ha estat la definició de treball, publicada en el nou breviari de ciutadania, publicat per CCG, en l’edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució.

Idea Girona!

Tot quan neix, neix i després creix. Idea Girona, neix d’un grup de gent que viu a Girona, gent que és activa en àmbits de l’ecologisme, la cooperació, la cultural, el sindicalisme, ... i que creiem que cal repensar o tornar a pensar en la nostra ciutat, si durant molt temps es va treballar per convertir Girona en la Florència catalana, ara un cop arribat aquest port i portant molt de temps, massa a port, ens plantegem cap a on cal tornar a navegar, quin ha de ser la ruta que seguir navegant cap a la nostra itaca gironina.
Ho volem fer obrint les portes a tothom que vulgui idear aquesta nova Girona, gent de tots els barris de Girona, gent amb un compromís social, gent compresa amb la cultura i la llengua catalana, gent que ajuda a l’integració de la immigració,.... gent i molta més gent, amb l’objectiu de construir Girona des del compromís social i el compromís nacional, que vol dir construir Girona, ha de voler dir també construir un país més lliure, una ciutat i un país amb progrés i cohesió social.
Cal un debat obert i plural, a on tothom que vulgui parlar tingui el seu espai, aquest espai és Idea Girona, un espai que no posarà ni portes a l’Onyar, ni murs a la Devesa, un espai de confluència com exemplifica la imatge d’Idea Girona: que són els rius de Girona, cadascú des del seu riu anem cap a la desembocadura d’un gran riu que és la suma de tots els rius, aquesta és la Girona que cal fer.

Ja sabem a on són

Després de mesos d’incògnites i misteris ja comencen a veure la llum, i quina llum, la llum sempre crema allà mateix, tothom vinga a buscar i a preguntar-se a on estaran, i per fi ens assabentem que els diners del pla de rescat del sector financer, com a mínim de Caixa Girona i La Caixa, ja estan arribant a les famílies i quina família millor com a exemple: una família que esta a punt de patir la congelació salarial i que té mainada que mantenir i moltes despeses de desplaçaments que pagar.
Diuen que després de mesos de buscar la família idònia, per un grup de savis, que no necessariament és sinònim d’intel·ligents, la van trobar tenia que ser una família clàssica i que tingués un projecte innovador, i és pot veure que el projecte és innovador, ja que no ha tothom se li pot acudir crear una fundació amb una família, per promocionar, o promocionar-se ai! Perdó, un territori i la seva gent.
Potser tot plegat entra dins el procés d’internacionalització i promoció de les comarques gironines, van començar els del patronat de la Costa Brava que amb unes fotos que han donat la volta al món i ara continua la Cambra de comerç i les caixes, que junt amb la mare d’ell que ha fet el disseny de la campanya, és una experta en fotoshop ja ens ho va demostrar amb unes postals de Nadal. La campanya promocional consisteix amb el matrimoni passejant amb les seves dues filles agafadets de les mans per la Devesa de Girona, no li digueu a ningú la foto és del parque del retiro.
I tot plegat amb els nostres diners, les cambres de comerç cobren de les empreses i la gent treballadora acostuma a tenir els diners majoritàriament a la Caixa de Girona o a la Caixa. El millor exemple de modernitat i innovació el besamanos que li van fer a ella, el pitjor exemple nosaltres els paguem ells se’ls gasten.
Article publicat El Punt

Documental 501: crònica de la dona treballadora

S’ha presentat el documental 501, una crònica real i propera uns anys després de la deslocalització de l’empresa Lewis a Bonmati, la veu de les dones treballadores, ens mostra el que hi ha darrera dels grans titulars quan una multinacional decideix marxar de Catalunya.
Una crònica de la buidor d’una fàbrica, la buidor de l’atur, la buidor que cal superar per construir un nou camí,... veu a veu de les dones entrevistades durant mitja hora, palpes la realitat humana de l’atur i de com tornar a començar i les dificultats de trobar una feina, primer trobar-la i després que les condicions puguin ser iguals o millors que les de la teva darrera feina.
Com entres a formar part d’un col·lectiu que no vols anar-hi i segurament sempre havies pensat que a tu no et passaria mai, la crueltat i la soledat de l’atur, que poc costa entrar-hi i el que costa sortir-ne.
La desvergonya d’una societat que demana gent amb experiència laboral i gent formada, i a l’hora de la veritat, la seva hipocresia expulsa del mercat laboral amb la gent major de 45 anys i és llavors que apareix el fantasma de les cotitzacions per la jubilació, tothom ens havia explicat que els darrers anys de la vida laboral són els millors amb salaris més alts, tothom ens havia dit que treballar en una multinacional és feina per tota la vida, la realitat tossuda ens diu que i queda cop la realitat és més a l’inrevés.
501 és un bany d’aigua freda que a tothom ens pot passar, un exemple real de la lluita de les dones treballadora, una bona manera de commemorar el dia de la dona treballadora, i saber que després de l’aigua freda sempre, si es lluita, vindrà l’escalfor d’un nou treball.

Carles Rahola: La pena de mort a Girona

El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “

Banca, atur i refundar el capitalisme

Aquesta setmana he participat en dues activitats a on no només es tenia que situar el discurs sindical del moment sinó també hi havia participació de la gent. Un va ser un sopar debat amb joves emprenedors i l’altra una classe d’un pots-grau sobre periodisme socio-laboral organitzat per la UGT de Catalunya, en les dues activitats la composició dels grups era plural fet que dona més dimensió a les preocupacions que la gent va trasdallar en forma de pregunta o de reflexió.
Es començar parlant de la situació financera, i especialment de l’actitud del bancs i que no hi ha manera de que obrin l’aixeta, i el debat s’acaba situant al voltant de si es tindria que intervenir els bancs o alguns bancs, fa només un any es faria impensable un debat al voltant de l’intervenció per part dels governs i ara sembla que hi ha més veus favorables que contraries i els uns i els altres no és diferencien per la clàssica separació de dretes i esquerres.
Els debats continuen per la preocupació de sobre l’atur i especialment aquelles persones que en els propers mesos no rebran cap tipus de prestació, l’atur no para de pujar i el pitjor sembla que no té aturador, que passarà entrarem en perill de cohesió social, que farà la gent que no pot pagar la seva hipoteca, aquesta segurament és la preocupació més real, dura i propera, s’estan obrint debats interessants sobre la renda bàsica i quins tipus de prestacions hem tenir perquè la gent no caigui en el pou de la pobresa.
El darrer tema que ha sortit per finalitzar és a on estem, que vol dir ho hauria de ser el que alguns han anomenat com la refundació del capitalisme, el problema primer que sorgeix és que no tenim models alternatius, i la propostes reformistes moltes estan caduques, la major part de la gent creu que ha de passar per més control principalment dels sistemes economics i financers, com a mínim en el camí d’aquest consens podem començar a construir un món a on es reparteixi millor la riquesa, per tant estem o volem estar en un canvi de model, pot ser cal assumir el repte, però primer que cal és saber cap a on volem anar, i per desgracia estem orfes de referents i teòrics, però cal tirar endavant si hi ha amplis consensos.
Cada reflexió dona per un altre escrit, aquest volia ser un reflex de que gent molt diferent, tenen les mateixes preocupacions una llum dins de la foscor de la crisi econòmica i d’idees.

Trencar la pinça de la crisi

Cada setmana que passa la crisi es va aguditzant més, la temporalitat de la crisi financera cada és més llarga, passat l’estiu ens deien que a finals d’any la liquiditat tornaria a circular, però la crisi financera i immobiliària a portat també la crisi de consum i aquesta a la crisi industrial i a l’increment de l’atur sense control.
Si no hi ha liquiditat la gent i les empreses ni uns compren ni els altres venen, la societat està atrapada davant te una paret i als costats una gran pinça per un costat amb la manca de finançament i per l’altra la crisi de consum.
Si volem sortir de la crisi hem de trencar aquesta pinça que ofega el conjunt de l’economia, i especialment en l’economia real: l’atur puja sense control, a les empreses petites mitjanes no els renoven la financiació, la gent que no pot pagar l’hipoteca, els ERO’s que de moment són de suspensió temporal, la inflació baixa però els preus no tant.
Hem de trencar la pinça que ens ofega, i els governs són els que han d’actuar amb més claredat i contundència, cal que el sector financer faci circular el crèdit i no se’l quedi per ell només, si els bancs amb les bones paraules no han reaccionat, cal més contundència política i també amb mobilització ciutadana.

14 de març: Plantem cara a la crisi

Davant de l’actual situació de crisi i veient que les mesures no estant donant sortida a la a aquesta, UGT i CCOO com ja vam realitzar el mes de novembre passat tornem a mobilitzar-nos, llavors amb el lema per l’ocupació i l’industria, ara ja també molts sector de serveis estant patint la crisi.
Aquest cop el lema és: Plantem cara a la crisi, i es realitzarà una manifestació oberta a totes les entitats i persones que vulguin plantar cara a la crisi, la manifestació tindrà lloc el proper dissabte 14 de març a les 17h a Barcelona i pretén donar veu a totes aquelles persones afectades per la crisi que d’una manera o altre som tots, al mateix temps situem propostes de sortida a la crisi o de millora.
Creiem que cal pressionar als governs perquè de manera decidida prengui mesures a curt termini, si els bancs no donen liquiditat, que rescatin el pla de rescat a la banca i que la liquiditat la situïn els governs directament, al mateix temps donar una resposta clara als milers de persones que en els propers mesos es quedarà sense prestacions d’atur, aquestes són les dues grans reivindicacions però junt a aquestes hem consensuat unes 20 propostes concretes per plantar cara a la crisi.
Cal una gran mobilització ciutadana per plantar cara a la crisi i fer front als mals aires que corren de retallades socials, els sectors més rancis carques i conservadors, és a dir de dretes- de la societat, que tenen com a portaveus el president de la CEOE i el governador del banc d’Espanya, han iniciat una ofensiva que pretén la total llibertat gratuïtat per la empreses i convertir els treballadors en esclaus del segle XXI, és a dir la refundació del capitalisme vol dir més capitalisme desregulat el cap hi ha la fi convertir les empreses amb màquiles.

L’ofensiva patronal contra el treball estable

El to de les reivindicacions patronals esta pujant, fins i tot era estrany el mig silenci que tenien a finals d’any, i passen de demanar suport públic que segurament es plantejable i necessari a anar a les reivindicacions clàssiques i antiquades com són la retallades de costos socials i l’acomiadament gratuït.
Els problemes de l’actual crisi no són els costos laborals, sinó la manca de crèdit i la davallada en el consum, per posar un exemple de referència: els costos laborals en l’industria es situen al voltant del 7% i en el cas d’una televisió d’última moda només l’1% per cada tele, per tant la sortida a la crisi cal buscar-la en els problemes que la generen.
Fins i tot és un error estratègic passar de demanar liquiditat a demanar l’acomiadament gratuït, ja que els governs saben que porta a la discussió i mentre sindicats i patronals discuteixen a ells els baixa la pressió que podríem fer sindicats i patronal demanant liquiditat pot passar que els governs no facin ni una cosa l’altra amb l’excusa de la confrontació.
L’abaratiment de l’acomiadament pot ser devastador pel mercat de treball i més en uns moments de crisi com l’actual, la major part de la gent aturada el seu darrer contracte de treball o era temporal o amb poca antiguitat, és a dir el més barat, per tant si tot l’acomiadament fos més barat l’atur en aquest moment encara seria més elevat, a part s’està demostrant que les empreses amb deixat de contractar tant temporals com fixes, acomiadament.
Si anem cap a l’acomiadament gratuït quin valor tindrà el treball, a més inseguretat a la feina la gent treballa millor, més aviat el contrari podem tenir encara més problemes de competitivitat i productivament, el treball no es pot convertir en un kleennex.

Cassolada contra la banca

Són els nostres calers! Cassolada contra la banca!

Cada cop és més evident la responsabilitat de la banca en l’actual crisi, si originàriament no eren tant responsables, a mesures que va passant la crisi en són més, ja que estan reben el suport públic per part del govern espanyol i tot i així no han fet circular més diners cap les empreses i les famílies.
Però per si no fos poc no fer circular els diners, el més insultant són el beneficis bancaris que aquestes darreres setmanes han fet públics els bancs i les caixes, és a dir que tot el diner públic ha estat utilitzat per solucionar els seus problemes –interbancari- i poder seguir tenint grans beneficis a costa de les famílies i les empreses.
Cal dir prou a la Banca s’ha d’acabar la impunitat amb que estant actuant amb els diners públics de totes i tots, si se les ha d’ajudar elles han de arribar el crèdit a la societat, l’actitud egoista amb que actuen pot tenir conseqüències suïcides cap el conjunt de la societat, la crisi cada cop s’està aguditzant més, els problemes de liquiditat cada mes estant portant més gent a l’atur, i si hi ha més gent a l’atur la crisi del consum serà cada dia més gran, i si no hi ha consum les fabriques podreixen menys i més atur, i les empreses serveis també veuen reduïdes la activitat, i finalment se’n recent el comerç i el turisme. En conclusió o els bancs comencen a fer circular el diner o estem davant d’una crisi de dimensions desconegudes.
El conjunt de la societat conjuntament hem dir prou, per això la cassolada contra la banca proposada per Avalo t- joves de la UGT de Catalunya, és una bona eina per començar a fer evident el nostre rebuig, esmoleu les vostres cassoles, les més grosses que tingueu, per dir prou a la banca.

Més de 10 ERO’s diaris al gener

El 2009 continua de manera preocupant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació (ERO), aquest mes de gener s’han registrat més de 230 ERO’s afectant a més de 10000 persones, aquestes dades comparades amb el 2007 o principis del 2008 ens a on veiem el preocupant de la dades, de mitja en els mesos que encara no havia arribat la crisi ens trobàvem amb uns 40 mensuals i com a molt afectant a unes 1000 persones.
Aquest mes de gener si dividim les dades per dies laborables, en trobem que cada dia hi han hagut una mitja de 10 expedients que afecten a unes 500 persones diàries, si mirem les persones afectades més del 80% han estat per suspensions temporals. L’industria està sent la més afectada, però no és pot amagar davant de l’allau de l’industria afirmar que el sector dels serveis respecte el darrers mesos cada cop esta més afectat i el de la construcció va baixant la seva afectació.
Majoritàriament els ERO’s són de suspensió temporals i en l’industria, les causes són dues els problemes de liquiditat i la crisi de consum, aquesta realitat fa afirmar de manera clara que cal una solució ràpida als problemes de liquiditat, és a dir que els bancs i les caixes tornin a fer circular el crèdit, ja que si tenen beneficis malgrat la crisi i el govern els ha injectat diners no hi ha excuses, ja que sinó aquest expedients temporals abans del mes de juny es poden convertir en acomiadament definitius, i si ja tenim un creixement espectacular de l’atur, tenim una bomba de rellotgeria de prop de 30000 persones afectades per suspensions temporals des del mes de novembre.

L’espiral de la deflació

Tenir inflació és dolent i no tenir-ne també, trobar l’equilibri és complexa i ara que estem en una inflació baixa l,6% al desembre, i que la previsió és que el gener es situí en el 0,8%, ja surten els primers experts alertant-nos dels perills de la deflació, una definició econòmica que si la crisi continua així també aprendrem el seu significat i els seus perills.
Encara no es sap explicar amb seguretat quines són les principals causes de la baixada de l’inflació, i si tot és degut a la baixada del barril de petroli o la crisi del consum, ens diuen que si la inflació és negativa però l’impacte és per la baixada del petroli no cal patir per la deflació, en canvi si la inflació negativa per la manca de consum, el perill d’entrar en un espiral de deflació junt amb un PIB negatiu, la situació econòmica encara pot ser més greu, per tant crisi en el consum ens pot portar a la deflació.
L’espiral de la deflació vol dir que els preus baixen, la gent deixa de consumir, és deixa de produir, és crea més atur, el valor de bens baixen molt de sota del valor de compra, i aquest espiral es va repetint i sense sortida,
Per posar un exemple clar de deflació, una persona que pugui tenir patrimoni, pot passar de fer negoci en la venda del patrimoni ha estar arruïnat, una vivenda que l’has comprat per 120, la estàs pagant amb una hipoteca que encara en deus 100, i per les raons que siguin has vendre la vivenda i el seu valor actual és 80: estàs arruïnat, doncs deflació és que aquesta situació passi al conjunt de l’economia.

Perquè Aconda no i Spanair si

Aquesta setmana passada la Generalitat i en concret l’Institut Català de Finances ICF, negava el crèdit a Aconda Paper de Flaçà, i unes setmanes abans ens trobàvem als mitjans de comunicació que ICF invertiria a Spanair.
La pregunta seria, quina diferencia hi ha entre una empresa i una altre?, quines raons tècniques? quines decisions polítiques?...
ICF, el que podríem anomenar el banc públic de Generalitat, amb la gestió de l’actual crisi està actuant principalment com la resta de bancs i per tant arraconant la seva funció pública. En el cas d’Aconda quan s’ha de prendre una decisió pública, que es pren, acaben surtin raons tècniques i financeres que neguen la primera, fent una fugida endavant a on es diu que si hi ha un nou comprador estudiaran si donen el crèdit. Raons tècniques i financeres ni han d’haver, ara bé la pregunta és si han d’estar per damunt de les decisions politiques de mirar de garantir la continuïtat de 240 llocs de treball.
Mentrestant a Spanair cap problema –inversió o aval al voltant dels 300 milions d’€, queda bé invertir en aquest tipus de companyies o d’altres com Habitat per exemple que ara té enganxats uns 700 milions d’€ a l’ICF, ens diran que així tindrem una companyia aèria catalana però mentrestant estem destruint l’economia productiva i industrial del país.
Si Spanair té recursos públics Aconda paper també.

La contractació en caiguda lliure

El quart trimestre del 2008 s’han realitzat 100.000 contracte menys que en l’anterior trimestre, aquesta dada junt amb la del increment dels ERO’s i l’atur en situa clarament el quart trimestre com el desencadenant de la crisi i especialment el seu efecte sobre la gent treballadora.
Mentre que l’atur és el resultat, la conseqüència és la no contractació, situació en la que hem entrant de manera clara, durant el 2008 s’han fet 340000 contractes menys, per tant en trobem amb una davallada anual d’un 13% i de prop d’un 20% entre el 3r i el quart trimestre una evolució clarament negativa i que trimestre a trimestre increment especialment en el darrer, per això de manera clara ens indica que aquest últims mesos hem entrat en caiguda lliure en la contractació.
Per sectors la caiguda es situa principalment en la industria i la construcció amb una davallada d’un 40% cada sector i tampoc no deixa de ser important que el sector serveis a perdut també un 20%, i si baixem més al detall dels sector en trobem amb una foto que ens diu que tots els sector, excepte el sector públic: dependència, educació,..., en baixat la seva contractació.
Si no hi ha una resposta per part del governs generant confiança i aportant liquiditat al mercat, aquesta baixada de la contractació junt amb l’increment de l’atur provocat per la gent que perd la feina que es suma a la gent que esta a l’atur i no troba feina, ens pot situar en els propers trimestre amb un increment molt alt de l’atur.

Veure informe complert de la contractació del 2008

Veure video de la roda de premsa

En quin estadi de la crisi estem

Aquesta seria una de les preguntes més importants, tothom en parla, s’ha passat de la negació segurament a la maximització de la crisi, i se’n parla tant i amb tant de dramatisme, pot ser no estarem agreujant la situació? Aquesta és una reflexió o una pregunta que darrerament amb faig més contínuament.
A on està l’equilibri entra la informació i que aquesta informació en comptes d’ajudar a sortir de la crisi, perjudiqui més encara la situació de milers de treballadors que veuen el seu lloc de treball en perill o que ja estan a l’atur.
La crisi encara no ha entrat en el seu estadi més violent, encara que molts sadotertulians ja estan parlant de que estem en l’apocalipsi, i per sort no hi hem arribat i millor que no hi arribem, tot just hem entrat en recessió econòmica i l’atur a superat l’10%, per comparar la dada de l’atur en la crisi dels noranta va arribar a superar el 20% d’atur i els anys vuitanta per igual, per tant la situació ara és greu per a sectors com la construcció i l’industria i els serveis relacionats amb l’industria, i també és greu pels milers de persones que mes a mes entren a l’atur, però encara no s’ha generalitzat ni sectorialment ni territorial.
Les mesures de governs no estant tenint efectes per pal·liar la crisi, els problemes de liquiditat i l’increment continu d’ero’s de suspensió temporal sembla que no s’atura principalment a l’automoció, a on si no hi ha solució passarem de les suspensions als acomiadaments. El sector de l’automoció és un exemple directe de l’impacte que esta tenint la crisi de consum en l’industria, tant per la manca de finançament, com perquè la gent ha aturat de manera dastrica el consum.
És complexa definir el moment exacte, hem començat el 2009 entrant en recessió econòmica, no estem en depressió econòmica però l’estat d’ànim de l’economia, la política i la gent com a mínim té símptomes de depressió mèdica, tothom està encallat i desanimat, per tant necessitem un revulsiu i sobretot necessitem governs que deixin de relatar-nos la crònica econòmica dominical i comencin a escriure polítiques per sortir d’aquesta crisi real, que tot just a fet només que començar i encara podem fer que els estralls no siguin irreversibles.

Perdre’s per Florència

Parlar de Florència és parlar de l’art que s’amaga dins dels seus grans palaus, de Miquelangelo i el David, dels Medici i una història profunda i intensa durant la renaixença, molta història i molt d’art.
Però de vegades seguint els consells de guies, llibres de viatge i d’altres visitants,... a Florència com a molt altres llocs, estaries sempre en espais tancats o fent cua per entrar en espais tancats.
De ciutats com Florència el primer que cal gaudir és el caminar per seus carrers a on també trobes el pòsit de la seva pròpia història, la majestuositat del seus carrers que uneixen palau rere palau, edificis que desprenent els grans moments de la història florentina a on encara que sigui per poc temps va ser capital de la república italiana.
Anar passejant pels seus carrers -ni amples ni estrets- de sobte t’apareix el Palau Vecchio a la plaça de la Signoria, la seva façana i sobretot el seu campanar impressiona, val la pena està una estona gaudint la sensació d’amplitud i majestuositat que dona la plaça i el palau, quedar-se badant des d’una de les terrasses de la plaça és una opció. Quan arribeu al Duomo llavors la sensació ja és magistral aquesta gran catedral tota ella amb les façanes de marbre blanc i verd impressiona i com que te la trobes pràcticament de sobte darrera d’un carrer el seu impacte encara és major.
Una passejada també per riu Arno aquí trobem les cases enganxades al riu que no saps si van ser primer les cases i els ponts o el riu, aquestes cases i els seus colors són les que recorden les cases de l’Onyar algunes tant per la construcció com pel color de les façanes.
Anar a Florència podeu gaudir de l’art, dels seus carrers i les seves imatges, de la seva història i també de la seva cuina i la seva moda. Una ciutat per perdre’s fent el que us plagi i el que no pugueu fer és l’excusa per tornar-hi, per que segur que amb un cop no n’hi prou.

En temps de crisi, tarifes de bonança

Comencem l’any amb la pujada de les tarifes aproximadament entre un 3 i un 8%, quan l‘inflació del 2008 ens diuen que es situarà sobre l’1,5%.
Tots els governs de l'estatal fins al local, han apujat les tarifes d’acord amb els seus pressupostos i no d’acord amb la situació de crisi econòmica, i després es queixen de l’allunyament del polítics i la ciutadania, amb aquestes pujades de preus demostren que els preocupa més els seus pressupostos que la situació econòmica de la ciutadania, és a dir, que les seves baixades d’ingressos fruit principalment de l’aturada especulativa de la construcció l’hem de pagar la resta de la gent, i a nosaltres qui ens ingressarà els ingressos que perdem.
En canvi els salaris de la gent, pràcticament no pujaran ja que la inflació de tot l’any 2008 es situarà a nivell estatal sobre l’1,5%, i les pujades de les tarifes ens trobem per exemple: electricitat +3,4%; aigua +8% a l’ajuntament de Barcelona, transports renfe el 4,2%, la T-10 del metro +6,9%. Per tant amb els increments salarials pel 2009, no arribaran ni per pagar les pujades de les tarifes.
Davant d’aquest despropòsit, que s’ha produït durant aquestes festes, cal donar una resposta clara de rebuig, no pot ser que la baixada ingressos de les administracions l’hàgim de pagar els treballadors al igual que ja estem pagant la crisi amb la pèrdua del lloc de treball.
I després ens hem de sentir a dir per tots els polítics de tots els colors que els treballadors no pagarem la crisi, doncs estem pagant la crisi i ara hem de pagar també els seus pressupostos, perquè en comptes d’apujar les tarifes no apugen l’IRPF dels trams més alts-és a dir dels que més tenen-, això és un política progressiva adequada i no augmentar el preus de les coses més bàsiques que tothom utilitzem però no tothom cobrem el mateix.